Connecta amb nosaltres

Història

Josep Comas, el català que va descobrir 11 asteroides

Publicat

on

Josep Comas i Solà és un del molts científics que ha donat Catalunya i que per desgràcia està absolutament oblidat, però durant un temps fou un dels científics internacionalment més reconeguts i un dels científics més importants que han tingut les terres catalanes. Comas i Solà va néixer a Barcelona el desembre de 1868. Tenia 15 anys quan va estudiar un meteorit que va caure prop de Tarragona, publicant el resultat de la seva recerca en la revista L’Astronomie. També de jove va realitzar alguns treballs d’un eclipsi de Lluna i de l’eixam meteòric de les Andromèdides del novembre de 1885.

Estudià física i química a la Universitat de Barcelona i durant la seva vida es va dedicar a la investigació, recerca i divulgació astronòmica. Fou el primer director de l’Observatori Fabra de Barcelona el 1904. Entre les nombroses tasques d’aquest astrònom podem fer esment del descobriment d’11 asteroides, als quals va batejar amb noms tan peculiars com Barcelona (en honor a la seva ciutat), Amèlia (en honor a la seva esposa Amèlia Saladona), Reginita (la seva neboda Regina C. de Tiridor) o Mercedes (la seva cunyada Filomena Mercedes).

En morir (1937), llegà els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona, així com la seva casa Vil·la Urània, avui equipament municipal.

El cognom Comas i Solà repartit per l’espài

Cometa periòdic 32P/Comas Solà. El 4 de novembre de 1926 Comas va trobar un cometa periòdic que en òrbita el·líptica s’acosta a la Terra cada 8 anys i mig. Anomenat inicialment 1927f va rebre el nom del seu descobridor un cop confirmada la seva òrbita.

Cràter Comas Solà a la Lluna. Nom otorgat pel selenògraf anglès Hugh P. Wilkins a un cràter de 65 Km de diàmetre que es troba situat al sud de la Cordillera Montes, i a l’oest del cràter Lagrange; al sud-oest de la cara visible de la Lluna, força proper al llimb del nostre satèl·lit. El 1973, la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va reformar i fixar la nomenclatura de la Lluna, perdent Comas el seu cràter però guanyant-ne un de més gran a Mart.

Cràter Comas Solà a Mart. El 1973 la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va donar el nom de Comas Solà a un cràter de 132 Km de diàmetre al planeta Mart. Situació: 15s 165w.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La primera casa de pisos del Poble-sec

1869: es considera la data fundacional del nostre barri amb la primera agrupació de persones i habitatges

Publicat

on

Per la proximitat del castell de Montjuïc, les parts del nostre barri que avui coneixem com a Hortes de Sant Bertran i bona part de l’eixample de Santa Madrona es consideraven zona militar. Aquesta àrea d’influència tenia tres zones: un primer radi de 400 metres, on no es podia construir; una segona zona de 800 metres, que arribava a l’actual passeig de Montjuïc; i una tercera, que arribava fins a l’actual carrer de Vila i Vilà. En aquestes dues zones es permetia edificar per sota dels cinc metres d’alçada, per no entorpir possibles bombardeigs de la ciutat des del castell. El 28 de juny de 1869 es va aprovar la desaparició de la tercera zona

Això va fer que, fins al darrer terç del segle XIX, l’espai on actualment hi ha el Poble-sec fos una zona de maresmes, a la part litoral, de conreus i de petites indústries derivades dels teixits; la resta eren també terrenys agrícoles, pedreres, tallers i petites construccions per a l’ús dels treballadors. Tot i això, sempre fora del recinte de les muralles medievals de la ciutat que s’alçaven a les Drassanes, continuaven per on avui hi ha l’inici del Paral·lel, les actuals rondes de Sant Pau i de Sant Antoni, tampoc no es podia edificar i, per tant, l’actual barri de l’Eixample també era una zona de camps, horts i pagesia.

La fi de les muralles

A mitjans del segle XIX s’aprova l’enderrocament de les muralles, 1854, i es fa el concurs de projectes per a la urbanització de tot aquest espai lliure fora muralles. Com tots sabem, el projecte que finalment es va aprovar i executar, tot i que amb molts canvis pel que fa a les estructures pròpies de cada illa de cases, fou el d’Ildefons Cerdà, aprovat el juny de 1859. Però precisament per les premisses de les zones d’influència del castell de Montjuïc abans esmentades, el pla Cerdà, pel que fa al Poble-sec, acabava als límit de l’avinguda del Paral·lel. De la construcció de la primera casa del barri del Poble-sec, considerada l’inici del creixement del nostre barri, ara fa 150 anys.

Continua llegint

Història

La falda de Montjuïc, 150 anys després

El que va ser una zona reservada per a la defensa militar, s’ha acabat convertint en un dels nuclis obrers i associatius més importants de tota Barcelona

Publicat

on

La raó d’existir del barri del Poble-sec és essencialment bèl·lica; la seva identitat, obrera. Fa ara, en aquest 2019, 150 anys que una ordre militar feia minvar l’espai de defensa del castell de Montjuïc (coneguda com a Zona Polèmica). Una retirada de l’espai de protecció de la fortalesa que recularia de l’alçada del que avui és l’avinguda del Paral·lel fins al passeig de l’Exposició. Aproximadament uns 400/500 metres radials que serien suficients per crear un nou bressol urbà, un nou assentament humà.

En poc temps, l’abotifarrat sector on fins aleshores només es conreava va passar a acollir noves construccions. Edificacions que, tal com assenyala el president del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC), Josep Guzmán, no van passar a ordenar-se sobre el plànol fins uns quants anys més tard: “Per això hi ha alguns carrers que poden semblar estar torts”, emfatitza l’historiador.

Barri jove, barri amb identitat

A diferència dels antics municipis del pla de Barcelona, com ara Sants, Sant Andreu o Gràcia, el Poble-sec mai va ser independent de Barcelona i la seva història és bàsicament moderna. Ara bé, d’on rau aquest fort caràcter dels poblesequins i la seva activa vida associativa? “Quan va néixer el nucli urbà, va néixer proletari”, recalca Guzmán , “a diferència de Sant Andreu o Gràcia, aquí mai vam tenir grans famílies ni cap mena de senyors, tot al contrari: aquest va ser el bressol de les accions de l’anarcosindicalisme”, posa de relleu.

Aquesta qüestió té les seves arrels en la multitud d’immigrants que ha acollit la falda de Montjuïc des dels seus origens. Si bé actualment a la capital catalana s’hi pot arribar des de ben lluny amb avió, per carretera o ferrocarril, a l’època la gran porta d’entrada a la ciutat era el port. De fet, aquella configuració urbana d’aleshores encara perviu a dia d’avui: encara que el Raval és el primer barri que es troben els homes que arriben des del mar, tot seguit hi ha el Pobles-sec. Només el 2015 la població nouvinguda al barri representava el 35% del total.

Un de cada tres

Aquest factor, però, mai ha representat un problema social al territori. Tot al contrari. “El Poble-sec és obrer, va néixer obrer i serà obrer; això no dóna un sentit d’arrelament, sinó més aviat de cohesió”, insisteix Guzmán. Aquesta idea resulta bàsica per entendre la integració d’uns migrants que han passat de viure tant a les penúries del barraquisme com en les de l’actual pressió econòmica: “La gent que per desgràcia havia de viure en aquestes condicions als anys 50 o 60 va recollir la capacitat reivindicativa de la dècada dels 30 quan al Paral·lel sortia la CNT”, explica l’historiador, qui trasllada part d’aquest activisme a les protestes contemporànies.

Pel que fa a l’evolució generacional, aquesta tampoc sembla espantar al teixit associatiu. Sota el criteri de qui també va ser president de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, “la forma de treballar de les entitats i la cohesió canviarà i haurà de canviar, però l’esperit i la forma de funcionar serà la mateixa”, opina. Només cal donar un cop d’ull per les entitats i les associacions per adonar-se’n de la multiculturalitat que les nodreixen i la seva intergeneracionalitat. “Això és el que atreu els joves”, assegura Guzmán. Una joventut que és sinònim de futur i que a les seves mans quedarà una de les joies patrimonials intangibles del barri: l’hola, l’adéu, el com va la família? i el fins aviat! Dit d’una altra manera, el saludar-se. “A pocs barris de Barcelona encara se saluda la gent pel carrer”, sintetitza l’historiador.

D’on ve el mot Poble-sec?

La història de les paraules sovint es troba viciada, manipulada i fins i tot oblidada. No és el cas del nom del Poble-sec; investigar els seus orígens gairebé donaria per a una tesi doctoral a qualsevol facultat d’història o geografia. Davant d’aquesta incògnita toponímica, existeixen diferents tesis. Algunes més sarcàstiques, com aquella que diu que era una forma de referir-se a aquesta zona de Montjuïc plena de brolladors d’aigua, o d’altres més realistes, com el fet que es tractava de l’única zona de la ciutat on no arribaven les canalitzacions d’aigua.

Entre totes aquestes hipòtesis, Guzmán distingeix per sobre de la resta la que es basa en l’explotació aqüífera del territori. Segons explica, “aquesta zona era rica en aiguamolls i conreus, però la instal·lació de diferents fàbriques fora muralles en època medieval va acabar assecant la terra”. “Tenim documentació de les queixes dels pagesos que, segons relaten, les fàbriques van fer perdre capacitat productiva dels seus conreus”, destaca.

Continua llegint

Història

Antic Mercat del Carme

El trasllat al carrer Arc del Teatre va fer que el mercat anés perdent clientela i va acabar sent enderrocat

Publicat

on

Per

Acabada la Guerra Civil els carrers que envoltaven la part del darrere de les Drassanes eren un conglomerat de venda ambulant. El nou règim, obsessionat en netejar la cara del Barri Xino, va lluitar per erradicar aquest tipus de venda sense control. Una decissió va ser treure-la dels carrers del Portal de Santa Madrona, Arc del Teatre, Ponent, Peracamps, etc. L’alternativa era ordenar-la i concentrar-la en un solar situat a l’altra banda del Paral·lel,  molt a prop de la Central Elèctrica del carrer Carrera.

Aquesta operació va intentar suprimir l’animat i sempre concorregut Mercadillo de les Drassanes del carrer del Portal de Santa Madrona, on s’hi afegien tot tipus de venedors no autoritzats, la qual cosa comportava en molts casos un perill notable per a la salut pública i la salubritat de la via pública.

El nou espai que s’habilità per al mercat era situat a la zona de les antigues Hortes de Sant Beltran, davant del tram de muralla de les Drassanes, entre el carrer Carrera i el tros del Passeig de Colom rebatejat després com de Josep Carné. Havia estat anteriorment d’ús militar i a finals dels anys 40 era de propietat municipal dedicat a acumular blocs de pedra provinents d’enderrocs d’edificis.

També conegut com a Mercat de les Drassanes

A l’entrada del mercat dins una fornícula hi havia una imatge de la Mare de Déu del Carme, que va donar nom al mercat, tot i que molts veïns el coneixien també com el Mercat de les Drassanes. La inauguració va tenir lloc el dia 9 de maig de 1950. La venda ambulant no es va aconseguir erradicar del tot perquè als voltants del mercat seguien apareguent venedors sense els papers en regla.

A mitjans de la dècada dels 60 es va començar a plantejar el seu trasllat, que no es concretaria fins el 1972 amb l’entrada en funcionament del nou Mercat del Carme al carrer de l’Arc del Teatre.

Trasllat del mercat a Arc del Teatre

L’any 1972  el Mercat del Carme va creuar el Paral·lel per ocupar un local cobert construït per l’Ajuntament en l’espai delimitat pels carrers Cid, Berenguer el Vell i Arc del Teatre, prop del dispensari de Peracamps. Entre les finques afectades hi havia la del carrer Cid 12, just al costat d’on abans de la Guerra Civil s’aixecava l’històric i llegendari dancing La Criolla i també la de la vella taverna La Mina que va acabar desapareguent.

Enrere quedaven més de vint anys d’un mercat atrotinat que sobrevivia a la part baixa del Paral·lel, sobre el solar que hi havia al carrer Carrera al costat de l’actual Institut Consell de Cent i de la benzinera Ubach.

Un cop executades les expropiacions, els vells edificis foren enderrocats a partir de 1965 i el nou edifici del mercat va començar a ser construit el 1969 segons un projecte dels arquitectes Josep Anglada, Daniel Gelabert i Josep Ribas. El ritme de construcció va ser lent i no exempt de dificultats com les derivades de l’accés del trànsit rodat, que eren notables atesa l’estretor dels carrers circumdants d’aquella zona.

Arquitectònicament el nou mercat era d’una sola alçada amb només planta baixa i una coberta plana transitable que era utilitzada com aparcament. La inauguració es va fer en dos actes, que van comptar amb la presència del llavors incombustible alcalde José María de Porcioles. Primer el 28 de juliol de 1972 amb moltes parades encara per enllestir i finalment el 13 d’octubre del mateix any. El nom oficial del nou equipament era Mercado de Nuestra Señora del Carmen.

El mercat, que donava servei a una àmplia superfície del barri conegut en aquells temps com a Distrito V, no va arribar mai a quallar i va anant perdent clientela, especialment amb el  canvi de segle, fins que l’Ajuntament de la ciutat va decidir tancar-lo el 9 de novembre de 2006 per enderrocar-lo tot seguit.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.