Connecta amb nosaltres

Història

La falda de Montjuïc, 150 anys després

El que va ser una zona reservada per a la defensa militar, s’ha acabat convertint en un dels nuclis obrers i associatius més importants de tota Barcelona

Publicat

on

La raó d’existir del barri del Poble-sec és essencialment bèl·lica; la seva identitat, obrera. Fa ara, en aquest 2019, 150 anys que una ordre militar feia minvar l’espai de defensa del castell de Montjuïc (coneguda com a Zona Polèmica). Una retirada de l’espai de protecció de la fortalesa que recularia de l’alçada del que avui és l’avinguda del Paral·lel fins al passeig de l’Exposició. Aproximadament uns 400/500 metres radials que serien suficients per crear un nou bressol urbà, un nou assentament humà.

En poc temps, l’abotifarrat sector on fins aleshores només es conreava va passar a acollir noves construccions. Edificacions que, tal com assenyala el president del Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (CERHISEC), Josep Guzmán, no van passar a ordenar-se sobre el plànol fins uns quants anys més tard: “Per això hi ha alguns carrers que poden semblar estar torts”, emfatitza l’historiador.

Barri jove, barri amb identitat

A diferència dels antics municipis del pla de Barcelona, com ara Sants, Sant Andreu o Gràcia, el Poble-sec mai va ser independent de Barcelona i la seva història és bàsicament moderna. Ara bé, d’on rau aquest fort caràcter dels poblesequins i la seva activa vida associativa? “Quan va néixer el nucli urbà, va néixer proletari”, recalca Guzmán , “a diferència de Sant Andreu o Gràcia, aquí mai vam tenir grans famílies ni cap mena de senyors, tot al contrari: aquest va ser el bressol de les accions de l’anarcosindicalisme”, posa de relleu.

Aquesta qüestió té les seves arrels en la multitud d’immigrants que ha acollit la falda de Montjuïc des dels seus origens. Si bé actualment a la capital catalana s’hi pot arribar des de ben lluny amb avió, per carretera o ferrocarril, a l’època la gran porta d’entrada a la ciutat era el port. De fet, aquella configuració urbana d’aleshores encara perviu a dia d’avui: encara que el Raval és el primer barri que es troben els homes que arriben des del mar, tot seguit hi ha el Pobles-sec. Només el 2015 la població nouvinguda al barri representava el 35% del total.

Un de cada tres

Aquest factor, però, mai ha representat un problema social al territori. Tot al contrari. “El Poble-sec és obrer, va néixer obrer i serà obrer; això no dóna un sentit d’arrelament, sinó més aviat de cohesió”, insisteix Guzmán. Aquesta idea resulta bàsica per entendre la integració d’uns migrants que han passat de viure tant a les penúries del barraquisme com en les de l’actual pressió econòmica: “La gent que per desgràcia havia de viure en aquestes condicions als anys 50 o 60 va recollir la capacitat reivindicativa de la dècada dels 30 quan al Paral·lel sortia la CNT”, explica l’historiador, qui trasllada part d’aquest activisme a les protestes contemporànies.

Pel que fa a l’evolució generacional, aquesta tampoc sembla espantar al teixit associatiu. Sota el criteri de qui també va ser president de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec, “la forma de treballar de les entitats i la cohesió canviarà i haurà de canviar, però l’esperit i la forma de funcionar serà la mateixa”, opina. Només cal donar un cop d’ull per les entitats i les associacions per adonar-se’n de la multiculturalitat que les nodreixen i la seva intergeneracionalitat. “Això és el que atreu els joves”, assegura Guzmán. Una joventut que és sinònim de futur i que a les seves mans quedarà una de les joies patrimonials intangibles del barri: l’hola, l’adéu, el com va la família? i el fins aviat! Dit d’una altra manera, el saludar-se. “A pocs barris de Barcelona encara se saluda la gent pel carrer”, sintetitza l’historiador.

D’on ve el mot Poble-sec?

La història de les paraules sovint es troba viciada, manipulada i fins i tot oblidada. No és el cas del nom del Poble-sec; investigar els seus orígens gairebé donaria per a una tesi doctoral a qualsevol facultat d’història o geografia. Davant d’aquesta incògnita toponímica, existeixen diferents tesis. Algunes més sarcàstiques, com aquella que diu que era una forma de referir-se a aquesta zona de Montjuïc plena de brolladors d’aigua, o d’altres més realistes, com el fet que es tractava de l’única zona de la ciutat on no arribaven les canalitzacions d’aigua.

Entre totes aquestes hipòtesis, Guzmán distingeix per sobre de la resta la que es basa en l’explotació aqüífera del territori. Segons explica, “aquesta zona era rica en aiguamolls i conreus, però la instal·lació de diferents fàbriques fora muralles en època medieval va acabar assecant la terra”. “Tenim documentació de les queixes dels pagesos que, segons relaten, les fàbriques van fer perdre capacitat productiva dels seus conreus”, destaca.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Evocació del Teatre Talia

Publicat

on

El solar del Teatre Talia-Martínez Soria, buit des de fa tants anys, està ocupat per uns habitatges precaris de gent sense sostre i percebo, pel que es veu des del Paral·lel, que ha tornat a créixer una figuera que va assolir proporcions respectables i va ser tallada amb motiu d’una neteja que es va fer per tal de desar allà els materials d’unes obres que es feien a l’avinguda.

L’enyorat teatre es va inaugurar l’any 1900.  Va tancar el 1987, després d’un incendi sospitós, tot i que era una sala en condicions i molt agradable, renovada no feia gaire. Va tenir noms diferents, Delícies, Líric, Trianon, Madrid-Concert…

També s’hi va fer cinema en algun moment. L’any 1924 va passar a dir-se Talia, un bonic nom amb el qual el recordem. Quan es va inaugurar s’hi va fer molta sarsuela. També s’hi havia fet circ. En els anys cinquanta va ser adquirit per Iquino i Martínez Soria, qui, al capdavall en va esdevenir l’únic propietari. El teatre va acabar per dur el seu nom, a partir de 1982.

Durant les gires de Martínez Soria es feia teatre molt variat, amb obres de pes i d’actualitat, com ara les de Buero Vallejo o Fassbinder. Hi van passar grans actors i actrius, Concha Velasco, Lola Herrera, Mary Carrillo, Julio Núñez i molts més. Més endavant es va especialitzar en teatre d’entreteniment, com Violines y trompetas, amb Fernando Guillén i Paco Morán.  També va fer temporades en català, amb obres com En Baldiri de la Costa, amb Pau Garsaball.

El director de l’Escola del Carme, del carrer de Tapioles, el senyor Llucià, celebrava allà el seu sant, amb una festa escolar molt lluïda.

Continua llegint

Història

90 anys de la Font Màgica de Montjuïc

La font, amb les cascades, estanys i brolladors va ser dissenyada per Carles Buïgas

Publicat

on

Des de 1905 Puig i Cadafalch impulsa la promoció d’una nova exposició internacional a Barcelona, després de la de 1888. Aprofitant l’expansió de l’energia elèctrica, el 1913 es proposa fer a la muntanya de Montjuïc una Exposició d’Indústries Elèctriques per a l’any 1917. Però, l’esclat de la primera guerra mundial motiva un llarg ajornament de l’esdeveniment. Tot i això, el projecte no es abandonat en cap moment; i així, el pla general s’aprova el 1915; el 1917 comencen les obres al recinte i a la muntanya de  Montjuïc i el 1923 conclouen totes les obres del projecte.

Cop d’estat i ajornament

Però aquest mateix any, el general Primo de Rivera fa un cop d’estat i tots els criteris de l’esdeveniment es canvien i es post-posa l’esdeveniment fins el 1929 per organitzar l’Exposició Internacional de Barcelona. A més, el comissariat de l’Exposició s’encarrega al marquès de Foronda i les Quatre Columnes de les escalinates que pugen al Palau Nacional s’enderroquen l’any 1928 i deixen un espai, el que porta de la plaça d’Espanya fins al Palau Nacional, per urbanitzar i dotar d’ús i contingut.

En aquest moment, l’enginyer Carles Buïgas rep l’encàrrec de dissenyar la urbanització d’aquest espai. Amb els jocs d’aigua i llums, la seva proposta aconsegueix crear una perspectiva àmplia i acollidora a qui arriba a la plaça d’Espanya per adreçar-se als palaus i espais expositius. Amb la feina de més de tres mil treballadors i en menys d’un any el conjunt de cascades, estanys i brolladors, amb els dispositius de llum estan llestos per a la inauguració, el 19 de maig de 1929.

De l’Exposició a l’actualitat

Constitueix un dels elements més espectaculars de la mostra i, tot i haver estat pensada exclusivament per a l’Exposició, continua funcionant els anys posteriors. La guerra i la postguerra motiven l’abandó i el desballestament de part dels equipaments; però el 1954, el mateix Buïgas aconsegueix la posada al dia dels mecanismes del brollador central i de la il·luminació. Els anys 80 s’hi incorpora música, el 1992 s’hi fa una restauració provisional, que fou feta de manera més aprofundida i àmplia entre 1994 i 1998. De la inauguració de la Font Màgica, ara fa 90 anys.

Continua llegint

Història

Mercat dominical del llibre al Paral·lel

El mercat del llibre vell no sempre ha estat als voltants del Mercat de Sant Antoni, uns anys es va fer al Paral·lel

Publicat

on

Per

A començaments dels anys 20 el mercat del llibre vell que cada diumenge s’aplegava als voltants del Mercat de Sant Antoni, ocupant les amples voreres del carrer d’Urgell i de les Rondes de Sant Pau i Sant Antoni, va haver de desplaçar-se al Paral·lel. Inicialment va ocupar la vorera de la banda del barri de Sant Antoni entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Viladomat. Sobre aquest espai els llibreters instal·laven les seves parades i diumenge rera diumenge oferien les seves mercaderies al vianant.

Durant les gairebé dues dècades que va durar aquest emplaçament l’espai ocupat pel mercat del llibre va anar creixent progressivament. Als voltants dels paradistes registrats s’instal·laven altres llocs de venda improvisats, que exposaven les seves mercaderies sobre la mateixa vorera. El mercat s’estengué durant els anys 30 també a la vorera d’enfront, la del barri del Poble-sec.

En aquest nou emplaçament el problema més important eren els dies de pluja. Alguns llibreters s’arreceraven aleshores sota els porxos existents als baixos de les antigues edificicacions del Paral·lel. La majoria però, havien de plegar i esperar al diumenge següent per exposar i vendre els seus llibres vells. Per aquest motiu els llibreters van demanar a l’Ajuntament poder establir-se novament al costat del mercat de Sant Antoni i aprofitar la marquesina que envoltava tota l’illa del mercat on els dies feiners hi havien les parades de roba dels encants.

Lany 1936 el mercat dominical del llibre vell i d’ocasió tornava a l’entorn del mercat de Sant Antoni i, malgrat el parèntesi de la guerra, va iniciar una nova etapa sota la marquesina. La venda de productes evolucionaria incorporant cromos, segells, monedes, revistes i publicacions de tota mena i altres objectes de col·leccionista.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.