Connecta amb nosaltres

Història

La primera casa de pisos del Poble-sec

1869: es considera la data fundacional del nostre barri amb la primera agrupació de persones i habitatges

Publicat

on

Per la proximitat del castell de Montjuïc, les parts del nostre barri que avui coneixem com a Hortes de Sant Bertran i bona part de l’eixample de Santa Madrona es consideraven zona militar. Aquesta àrea d’influència tenia tres zones: un primer radi de 400 metres, on no es podia construir; una segona zona de 800 metres, que arribava a l’actual passeig de Montjuïc; i una tercera, que arribava fins a l’actual carrer de Vila i Vilà. En aquestes dues zones es permetia edificar per sota dels cinc metres d’alçada, per no entorpir possibles bombardeigs de la ciutat des del castell. El 28 de juny de 1869 es va aprovar la desaparició de la tercera zona

Això va fer que, fins al darrer terç del segle XIX, l’espai on actualment hi ha el Poble-sec fos una zona de maresmes, a la part litoral, de conreus i de petites indústries derivades dels teixits; la resta eren també terrenys agrícoles, pedreres, tallers i petites construccions per a l’ús dels treballadors. Tot i això, sempre fora del recinte de les muralles medievals de la ciutat que s’alçaven a les Drassanes, continuaven per on avui hi ha l’inici del Paral·lel, les actuals rondes de Sant Pau i de Sant Antoni, tampoc no es podia edificar i, per tant, l’actual barri de l’Eixample també era una zona de camps, horts i pagesia.

La fi de les muralles

A mitjans del segle XIX s’aprova l’enderrocament de les muralles, 1854, i es fa el concurs de projectes per a la urbanització de tot aquest espai lliure fora muralles. Com tots sabem, el projecte que finalment es va aprovar i executar, tot i que amb molts canvis pel que fa a les estructures pròpies de cada illa de cases, fou el d’Ildefons Cerdà, aprovat el juny de 1859. Però precisament per les premisses de les zones d’influència del castell de Montjuïc abans esmentades, el pla Cerdà, pel que fa al Poble-sec, acabava als límit de l’avinguda del Paral·lel. De la construcció de la primera casa del barri del Poble-sec, considerada l’inici del creixement del nostre barri, ara fa 150 anys.

Història

El Cafè-Concert Sevilla

Publicat

on

Un dels cafès més populars del Paral·lel va ser el Sevilla. Va obrir l’any 1906, tot i que la data exacta ha estat una mica controvertida. Abans de ser cafè-concert havia estat sala de descans del proper teatre Olimpia, que no s’ha de confondre amb el de la Ronda de Sant Pau.  Al principi, com d’altres establiments, era un espai atrotinat, sense ventilació ni condicions adients. Tenia un soterrani que l’autoritat va fer tancar a causa de les males condicions. L’any 1908 el local, ja més ben arranjat, es va convertir en el Café-Concert Sevilla. El propietari es deia Carpinell. La publicitat indicava que es trobava en front del Pabellón Soriano i que comptava, dia i nit, amb trenta boniques cambreres. La publicitat del local es va fer, fins i tot, en vers: ¿Quiere pasar bien el rato y aún hacer economías? / Dirijase al Paralelo y entre en el Café Sevilla…

Allà, segons deien aquells versos, sempre s’estava de festa i el ball i el cafè costaven un ral. Allà s’hi trobaven moltes penyes, formades majoritàriament per homes amants de les gresques pecaminoses. Una de molt famosa va triar el nom de ‘‘els fills de p…’’ i per entrar-hi calia ser apadrinat per una senyora d’aquesta professió, que l’havia de batejar amb cava davant dels membres més qualificats, segons ens explica Miquel Badenes en els seus imprescindibles llibres sobre el Paral·lel. Van ser molt populars els seus espectacles de flamenc.

L’any 1947 el Sevilla, situat al número 72 del Paral·lel, va tancar les portes i s’hi va instal·lar una societat recreativa de tipus familiar. Tot i que la numeració ha sofert variacions, ocupava part del solar de l’antic Imperio del Mueble. Una drogueria va conservar el nom de Sevilla durant alguns anys.

Continua llegint

Història

Els anys clau per a les barraques de Montjuïc

9-10-1945 Creació de les parròquies de Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver

Publicat

on

El 9 d’octubre de 1945, el bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego Casaus, signa un decret per crear quaranta noves parròquies a la ciutat. Fins llavors, al Poble-sec hi havia dues parròquies: Santa Madrona i la Mare de Déu de Lurdes, que llindaven al carrer de la Concòrdia. Aquestes dues parròquies abans arribaven per la zona de Sant Antoni fins a la Gran Via, i arribaven fins a la vorera muntanya de l’avinguda del Paral·lel. Però el canvi més important fou que d’aquell decret naixien dues noves parròquies: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver.

Parròquies arrelades al barri

L’àmbit d’actuació d’aquesta darrera parròquia abraçava, i encara abraça, la zona del Poble-sec compresa entre el port i el carrer del Roser; és a dir, una població de més de 15.000 habitants. Però en la zona pròxima a la nova demarcació parroquial també trobem la muntanya de Montjuïc que, entre les darreres cases del barri i els voltants dels murs del castell, acollia milers de barraques amb població d’ètnia gitana i immigrants d’altres zones de Catalunya i de l’estat, el que podia significar un increment de 3.500 persones més.

Pel que fa a l’àmbit de Sant Salvador d’Horta, el contacte amb les barraques de Montjuïc quedava limitat a la part superior dels carrers que anaven de Roser a Margarit, ja que la Satalia i el parc de Montjuïc també suposaven un obstacle al pas dels barraquistes de la zona superior al passeig de Miramar, que en gran part o feien servir els funiculars, que arribaven a la vora del castell, o circulaven pels carrers ascendents del barri. Tot i això, aquesta parròquia també es va orientar a les barraques, especialment a les que hi havia al voltant del camp de la Satalia, fins a l’Escola del Bosc.

Barraques i context social

El barraquisme fou determinant en l’activitat de Sant Pere Claver, i anava lligat a altres factors en relació al context social. La zona propera al port, anomenada Terra Negre, amb molts dipòsits, magatzems i indústries, on hi havia una gran nombre de barraques, presentava unes condicions de vida extremament precàries des del punt de vista de l’habitabilitat, la higiene i l’alimentació. A més, la proximitat del Raval, llavors Barri Xinès, i d’un Paral·lel en condicions socialment complexes, dibuixaven un escenari social crític. Tot això en un context polític on el silenci era l’única resposta col·lectiva a les vivències particulars i generals, per a molts negatives. De la creació de les parròquies ara fa 75 anys.

Continua llegint

Història

Història del meu carrer: Francesc de Tamarit

Publicat

on

Per

Carrer que va del Paral·lel al carrer Villarroel. Francesc de Tamarit i Rifós (Barcelona 1600-1653). Va ser membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la Generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d’Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les excessos comesos per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). El virrei comte de Santa Coloma intentà d’atreure’l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d’una companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça per tal de recuperar-la, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició –juntament amb altres diputats– a l’allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat a Perpinyà. El virrei comte de Santa Coloma l’empresonà, però no s’atreví a treure’l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l’alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d’entrar-hi. Finalment, un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l’alliberà juntament amb altres detinguts. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d’on inicià contactes secrets amb representants francesos del cardenal Richelieu, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l’amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 sobre les tropes castellanes (batalla de Montjuïc) i més tard es destacà al front de Lleida, ja en plena Guerra dels Segadors. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.