Connecta amb nosaltres

Història

Mobiliari urbà desaparegut

El mobiliari urbà sempre està en contínua evolució i el que ara és innovador ràpidament és passat

Publicat

on

Telèfons a les parades de taxi (Anys 30)
Va ser l’any 1930 quan a la ciutat de Barcelona es van inaugurar els primers serveis per sol·licitar un taxi telefònicament. El 29 d’octubre d’aquell any Taxis Agremiación inaugurava aquest servei, que no posava en marxa el taxímetre fins a la recollida del client, tot oferint a la vegada vals de descompte. La mesura de promoció no va fer gràcia a l’Ajuntament que va prohibir aquesta pràctica, tot advertint que els infractors podien ser sancionats fins i tot amb la pèrdua de la llicència en cas de reincidència.

Uns anys després, des de l’Ajuntament de Barcelona es va inaugurar un nou servei per demanar el taxi des de casa. El taxi se sol·licitava mitjançant una trucada a un aparell telefònic instal·lat a peu de carrer dins d’una petita caixa, que coronava un pilar de suport, al costat mateix de la parada de taxis. Amb aquest novedós sistema el taxista anava a buscar el client a casa o al lloc que ell indicava i no calia apropar-se a les parades de taxi.

L’alcalde accidental de la ciutat en aquells dies, Joan Casanova, va inaugurar aquest servei a diverses parades situades a llocs cèntrics de la ciutat, entre ells a plaça Lesseps, plaça del Teatre o plaça Letamendi. El sistema va perdurar durant tot el període de la Segona República fins ben entrats els anys de la Guerra Civil.

Bústia separadora de doble entrada (Anys 60 i 70)
A la dècades dels 60 i 70 la tradicional bústia arrodonida en forma de cilindre coronada per un con de cim arrodonit, va ser progressivament subtituïda per un altre model de forma poligonal. La característica més remarcable era la seva doble entrada que permetia la separació de les cartes, que quedaven distribuïdes per les dues boques en funció de la seva destinació. D’una banda Barcelona Capital i de l’altra Provincias y Extranjero. L’interior de l’estructura de la bústia disposava doncs de dues saques de recollida, la qual cosa simplificava la posterior tasca de classificació de les cartes a les oficines de correus.

Igual que en el model precedent, l’exterior era pintat d’una tonalitat argentada amb una cinta pintada amb els colors de la bandera espanyola que envoltava la bústia.

Font pública de rajolí (Anys 60 i 70)
A començaments dels anys 60 un nou model de font pública de rajolí va irrompre en el paisatge urbà a les places, parcs i jardins de la ciutat. Amb un disseny molt més modern que el model clàssic anterior, aquestes fonts eren fetes d’una sola peça en un material conglomerat de tonalitat de color rosa i amb una base inclinada cap al centre del mateix material. El seu rajolí d’aigua, que brollava de forma permanent, les convertia sovint en improvisat abeurador de coloms i fins i tot de gossos, la qual cosa, amb el temps, va donar arguments per a que fossin suprimides. Entre els infants era típica la juguesca de posar el dit polze sobre el brollador i fer que el rajolí es projectés fora de la tassa mullant el cos o la cara de les persones més properes.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La pedra de Montjuïc, origen de les barraques

Primera referència escrita sobre barraques a Montjuïc, dels picapedres

Publicat

on

Des de temps immemorials, la pedra de Montjuïc ha estat la matèria primera dels edificis de Barcelona. I a la vegada ha estat l’origen de les barraques de Montjuïc. Tot i això, les primeres referències escrites de barraques a Montjuïc es tenen de l’any 1870. Si bé històricament la muntanya sempre havia estat el lloc d’origen de les pedres amb què s’havia bastit la ciutat, el fet que l’antiga muralla medieval s’enderroqués a mitjans del segle XIX va propiciar la gran empenta urbanitzadora del naixement de l’Eixample, i també el naixement del Poble-sec el darrer terç d’aquell segle. Per tant, el moment de màxima extracció de pedra de Montjuïc foren els decennis compresos entre 1870 i 1920.

I és precisament d’aquesta època quan es tenen les primeres notícies de barraques a la muntanya. La crida de nova mà d’obra, sovint d’origen rural, va fer que els nous treballadors de les pedreres s’assentessin en les proximitats dels punts d’extracció.

El barri, vinculat a les pedreres

El nomenclàtor de carrers del nostre barri també recorda el fet que el Poble-sec hi estava vinculat i era lloc de pas de les persones que treballaven a les pedreres: carrer de la Creu dels Molers i carrer Pedreres. Possiblement, abans de la seva urbanització, la part baixa del barri devia estar ocupada també per magatzems i habitatges dels picapedreres que treballaven a la muntanya; ja que era un lloc proper a l’entrada al recinte emmurallat de la ciutat, pels portals de Santa Madrona, de Sant Pau i de Sant Antoni.

Arriba la gran migració

Les primeres barraques dels picapedrers, després de la urbanització de la muntanya amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, anaren desapareixent perquè els punts d’extracció anaven tancant: només en restà algun al vessant de la Zona Franca, que tancà a finals dels anys 60. Però, poc després de l’Exposició arribà la guerra civil; i després, amb les primeres onades migratòries del període franquista la muntanya s’anà omplint de nou de barraques fins arribar al moment màxim als darrers anys 50 i 60 del segle XX, en què la revista Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo publicava una estimació de més de 50.000 habitants a les barraques de Montjuïc.

Posteriorment, especialment als darrers anys 60 i els 70, les barraques es varen anar enderrocant i bona part dels seus habitants anaren a altres llocs de la ciutat o fins i tot al Prat de Llobregat, al nou barri de Sant Cosme i Sant Damià, a l’Hospitalet de Llobregat, a Bellvitge… De les primeres referències escrites del barraquisme a Montjuïc, ara fa 150 anys.

Continua llegint

Història

Les quadres Gabelli i els Tres Tombs

Publicat

on

El dia 17 de gener, festa de Sant Antoni Abat, se celebra la desfilada dels Tres Tombs, que darrerament s’ha traslladat al cap de setmana. Durant uns quants anys i fins ben entrats els vuitanta del segle passat els cavalls de la desfilada, que té com a centre neuràlgic l’església dels Escolapis de la Ronda,  sortien de les quadres Gabelli, del carrer d’Elkano, on ara hi ha un pàrking de nova construcció. Aquelles quadres havien estat  molt populars i per alguns testimonis vaig saber que al carrer d’Elkano, en d’altres temps, tan sols s’hi guardaven els animals mentre que a d’altres locals del barri hi havia els carruatges. Un d’aquests locals era al carrer de Tapioles, on ara hi ha un bar, i sembla que fins i tot la família dels propietaris havia viscut en aquel indret.

L’escriptor Gonzàlez Ledesma menciona aquelles quadres mítiques en algunes de les seves novel·les, per exemple a Crónica sentimental en rojo, on podem llegir: Mire, Méndez, el almacén de Gabelli, que aún existe; aquí se alquilaban los carruajes de caballos para ir a la iglesia de blanco o para ir al cementerio de negro, me contaba mi padre. Que bodas y que entierros los de entonces, oiga, Méndez, cuando había pompa de verdad y no ceremonias clandestinas como ahora; cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas virgo, cuando todo el mundo se enteraba de que estrenabas tumba…

La novel·la va guanyar el Premi Planeta l’any 1984 i és va portar al cinema un parell d’anys després. Aquells cotxes de cavalls del  barri van passejar també molts turistes per la ciutat. I, és ben cert, ni els casaments ni els enterraments son, ni seran mai més, com els d’abans.

Continua llegint

Història

Cabina telefònica de carrer

L’auge del telèfon mòbil ha estat la sentència de les cabines, que han quedat com un record del passat

Publicat

on

Per

Tot i que no es tracta d’un element de mobiliari urbà exclusiu de la ciutat de Barcelona, ja que es podia veure a qualsevol vila i ciutat del país, el model de cabina telefònica que va començar a poblar els carrers i places de la ciutat des de finals dels anys 60 mereix també un record com a peça típica del paissatge urbà durant més de 30 anys.

Fins a l’arribada de les cabines els telèfons públics activats a través de les populars fitxes no eren situats al carrer sinó dins dels establiments públics, majoritàriament els bars i restaurants. L’aparició al carrer de la cabina, acompanyada d’aquella famosa producció de Televisión Española del mateix nom, interpretada per José Luis López Vázquez de final macabre i angoixant, va suposar un canvi radical en molts hàbits ciutadans.

A partir dels anys 70 el nombre de cabines telefòniques anava creixent sobre les voreres de la ciutat. El model va patir algunes modificacions a través del temps, però l’estructura metàl·lica va ser bàsicament la mateixa. Disposava d’un parell de vidres gairebé quadrats per cada cara amb una porta sencera i a la part superior de cada costat un rètol amb la paraula TELEFONO de lletres blanques majúscules sobre fons blau marí. El model de telèfon era el típic de paret amb un petit conducte transparent corbat, que deixava a la vista les monedes dipositades que anaven desapereixent i caient a l’interior a mesura que avançava el temps de la conversa.

Amb el pas dels anys, la porta d’accés inicial va ser substituida per un altre model de dos fulles que es es separaven primer o es plegaven en els models posteriors per permetre l’entrada i sortida de l’usuari. El model d’aparell telefònic va anar adquirint solidesa i volum amb el pas dels anys fins adquirir un aspecte gairebé blindat per evitar ser reventat pels lladregots. Els robatoris, en algunes etapes, van estar a l’ordre del dia. El marcador també va passar del giratori inicial al de tecles i el rètol exterior va canviar diverses vegades de disseny, primer mitjançant una combinació de groc i negre amb la incorporació del bilingüisme i més tard reproduint els diferents logotips de Telefònica.

Un altre element que va modificar-se amb el pas del temps va ser que les cabines van perdre les peces metàl·liques situades sota els vidres inferiors per tal de permetre el pas de l’aire i afavorir la ventilació de l’interior. Dissortadament molts brètols tenien per costum dexar-hi les seves aigües menors i aquesta senzilla ventilació permetia eliminar abans la fortor.

A partir dels anys 80 les cabines van començar a ser substituïdes majoritàriament per altres dissenys de telèfons de carrer que ja no disposaven de compartiment tancat i que possibilitaven una agrupació de més aparells en poc espai, incorporant també la modalitat per a minusvàlids amb el telèfon més baix per poder ser activat des d’una cadira de rodes.

D’aquelles cabines originals avui encara se’n poden veure alguns comptats exemplars.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.