Connecta amb nosaltres

Història

Mobiliari urbà desaparegut

El mobiliari urbà sempre està en contínua evolució i el que ara és innovador ràpidament és passat

Publicat

on

Telèfons a les parades de taxi (Anys 30)
Va ser l’any 1930 quan a la ciutat de Barcelona es van inaugurar els primers serveis per sol·licitar un taxi telefònicament. El 29 d’octubre d’aquell any Taxis Agremiación inaugurava aquest servei, que no posava en marxa el taxímetre fins a la recollida del client, tot oferint a la vegada vals de descompte. La mesura de promoció no va fer gràcia a l’Ajuntament que va prohibir aquesta pràctica, tot advertint que els infractors podien ser sancionats fins i tot amb la pèrdua de la llicència en cas de reincidència.

Uns anys després, des de l’Ajuntament de Barcelona es va inaugurar un nou servei per demanar el taxi des de casa. El taxi se sol·licitava mitjançant una trucada a un aparell telefònic instal·lat a peu de carrer dins d’una petita caixa, que coronava un pilar de suport, al costat mateix de la parada de taxis. Amb aquest novedós sistema el taxista anava a buscar el client a casa o al lloc que ell indicava i no calia apropar-se a les parades de taxi.

L’alcalde accidental de la ciutat en aquells dies, Joan Casanova, va inaugurar aquest servei a diverses parades situades a llocs cèntrics de la ciutat, entre ells a plaça Lesseps, plaça del Teatre o plaça Letamendi. El sistema va perdurar durant tot el període de la Segona República fins ben entrats els anys de la Guerra Civil.

Bústia separadora de doble entrada (Anys 60 i 70)
A la dècades dels 60 i 70 la tradicional bústia arrodonida en forma de cilindre coronada per un con de cim arrodonit, va ser progressivament subtituïda per un altre model de forma poligonal. La característica més remarcable era la seva doble entrada que permetia la separació de les cartes, que quedaven distribuïdes per les dues boques en funció de la seva destinació. D’una banda Barcelona Capital i de l’altra Provincias y Extranjero. L’interior de l’estructura de la bústia disposava doncs de dues saques de recollida, la qual cosa simplificava la posterior tasca de classificació de les cartes a les oficines de correus.

Igual que en el model precedent, l’exterior era pintat d’una tonalitat argentada amb una cinta pintada amb els colors de la bandera espanyola que envoltava la bústia.

Font pública de rajolí (Anys 60 i 70)
A començaments dels anys 60 un nou model de font pública de rajolí va irrompre en el paisatge urbà a les places, parcs i jardins de la ciutat. Amb un disseny molt més modern que el model clàssic anterior, aquestes fonts eren fetes d’una sola peça en un material conglomerat de tonalitat de color rosa i amb una base inclinada cap al centre del mateix material. El seu rajolí d’aigua, que brollava de forma permanent, les convertia sovint en improvisat abeurador de coloms i fins i tot de gossos, la qual cosa, amb el temps, va donar arguments per a que fossin suprimides. Entre els infants era típica la juguesca de posar el dit polze sobre el brollador i fer que el rajolí es projectés fora de la tassa mullant el cos o la cara de les persones més properes.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

Importància vital a les Hortes de Sant Bertran

Es crea l’Obra Mèdico Social Claveriana, a la parròquia de Sant Pere Claver

Publicat

on

A finals de 1948, el pare jesuïta Lluís Artigues es fa càrrec de la nova parròquia de Sant Pere Claver, al carrer de Vila i Vilà, 14. La demarcació abastava la zona compresa del carrer Roser fins al port, i des del Paral·lel fins al castell de Montjuïc, en una muntanya amb més de 3.500 barraques. El mossèn aviat prengué consciència de la gravetat de la situació; i les mesures de caràcter social i assistencial foren sempre les prioritàries. Els problemes de salut, generats per la manca de nutrició i higiene, obligaren a crear un petit dispensari. El 1949 es fundà l’Obra Mèdico Social Claveriana i el gener següent, entrà en servei un dispensari dotat amb dos metges i tres infermeres, de forma voluntària i gratuïta.

Hospital al servei de la gent

El 1953 es posà la primera pedra del nou hospital, quan hi cooperaven 12 metges i 19 infermeres. El maig de l’any següent, s’inaugurà l’Hospital de Sant Pere Claver. L’octubre de 1956 començà a funcionar la tercera planta de l’hospital, construïda amb fons d’una campanya de Ràdio Nacional d’Espanya. El 1964 es crea el servei de Psiquiatria, amb el doctor Font al capdavant. L’any següent mor en accident de trànsit mossèn Artigues. El 1968 fou l’any de la desvinculació per a la laïcitat de l’Hospital, de manera que el 1969 es constituïa la Fundació Hospital Sant Pere Claver, segregada de la parròquia.

El 1974 es produí una crisi que portà al tancament de l’hospital; però el relleu de les monges que hi col·laboraven suposà l’arribada de sor Antònia Larrea, qui va gestionar la renovació dels equips materials. A més, els metges plantejaren al bisbat un pla de viabilitat i finalment autoritzà la reobertura i el manteniment del centre.

El nou equipament

El 1982 els doctors més joves plantejaren una reorientació de la institució; i un any després es féu la cessió d’ús del solar on es construiria el nou hospital. El 1986 se signà un conveni amb l’Institut Català de la Salut (ICS), de manera que la Fundació s’inserí al pla general d’hospitals, cosa que a la llarga va suposar el tancament de l’hospital com a tal el 1986. El 1990 s’enderroca l’edifici de Vila i Vilà, cantonada amb Puig i Xoriguer; l’any següent, es posa la primera pedra del nou hospital i el maig de 1992 s’inaugura l’equipament. En l’actualitat, romanen els serveis d’al·lèrgia, proves complementàries, odontologia, dermatologia, oftalmologia i salut mental. De la creació de l’Obra Medico Social Claveriana, ara fa 70 anys.

Continua llegint

Història

“A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años”

Publicat

on

Per

Aquesta terrible frase la va dir el militar espanyol Baldomero Espartero. Des de 1840 a 1843 fou la màxima autoritat de l’Estat espanyol degut a que va ser nomenat regent per la minoria d’edat de la reina Isabel II. Els mesos de novembre i desembre de 1842 s’inicià a Barcelona una revolta popular degut als perjudicis que provocava la política del regent sobre la indústria cotonera, i per resoldre aquesta situació Espartero va ordenar bombardejar la ciutat al general Van Halen des de la fortalesa de Montjuïc, era el 3 de desembre de 1842.

El bombardeig va durar unes 13 hores i es van llençar sobre la ciutat més de 1014 bombes. Serien les sis de la tarda quan dues comissions, una de la ciutat i una altra de la Barceloneta es van dirigir al Cuartel General per demanar la fi de les hostilitats i oferir la submissió de la ciutat. El resultat: centenars d’edificis destruïts, milers de barcelonins morts, repressió sistemàtica sobre els dirigents de l’incipient moviment obrer, una multa de dotze milions de pessetes a pagar pels ciutadans de Barcelona i la frase: ‘‘A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años”.

Continua llegint

Història

Francisco Macián i el cinema d’animació català

Publicat

on

Gràcies a la col·laboració de Jordi Artigas, expert en temes relacionats amb el còmic i el cinema, a la darrera xerrada de CERHISEC vam poder recordar Francisco Macián, de qui Artigas ha escrit una biografia. Francisco Macián i Blasco va néixer l’any 1929 i va morir, encara jove, el 1976. Va viure fins l’any 1959, quan es va casar, al nostre barri, al carrer Nou de la Rambla. La proximitat dels teatres i cinemes del Paral·lel va influir en la seva afició al cinema. Va dibuixar historietes i còmics i va crear diferents personatges.

Als anys 50 va començar a col·laborar amb Jaume Papasseit. Amb esforços i moltes hores de feina van començar a dedicar-se al cinema d’animació. L’any 1953 Macián va ser el principal representant i presentador en un homenatge que es va fer a Walt Disney. L’any 1955 amb Jaume Papasseit va fundar DIBSA, el seu primer estudi d’animació. L’arribada de la televisió els va possibilitar una millora econòmica a causa de la necessitat d’espots per al nou mitjà.

L’any 1964 van poder endegar un llargmetratge d’animació, protagonitzat per la popular família Telerín, El mago de los sueños. Macián portava anys al darrere d’un projecte més personal, Candelita, que no es va poder consolidar. L’any 1968 va inventar M-Tecnofantasy, un aparell que aconseguia convertir en dibuix imatges rodades amb una càmera convencional. Malgrat els reconeixements i la vàlua personal, l’època era difícil i no existien els recursos actuals. Macián va morir l’any 1976, a causa d’un càncer. Se li han fet alguns homenatges i ha tingut diferents reconeixements però la seva figura, així com la trajectòria del cinema d’animació català, encara és poc coneguda.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.