Connecta amb nosaltres

Economia

Passat industrial, futur veïnal?

El plantejament de l’Ateneu La Base atrau col·lectius del Poble-sec, Sant Antoni i el Raval. La intenció és organitzar una campanya a llarg termini i amb rerefons veïnal

Publicat

on

Les Tres Xemeneies, símbol del barri i de la història industrial de la ciutat, seran testimonis de luxe del nou estira-i-arronsa que s’està coent al Poble-sec. Anys després que el complex industrial aturés l’activitat i passés a noves mans privades, el seu futur ara pot decantar-se cap a un costat o un altre. Mentre que la seva propietat frissa per fer-hi oficines, el desig dels integrants de l’Ateneu Cooperatiu  La Base passa per la construcció de nous equipaments i habitatge social per als veïns. Abans s’haurà d’arrencar el compromís electoral de les formacions polítiques.

Per entendre el context actual, cal tenir en compte la situació urbanística en què es troba la instal·lació. Mentre que per una banda les tres xemeneies resten protegides com a Bé Cultural d’Interès Local (no poden ser enderrocades), els seus edificis sí que es poden veure afectats per nous projectes empresarials.

Des que l’any 2012 Endesa va marxar de les instal·lacions, les oficines han restat pràcticament abandonades. Una situació que no han aconseguit resoldre les constants compravendes entre grups empresarials, ja que cap ha trobat la forma de convèncer l’Ajuntament per poder desenvolupar el seu pla.

Requalificacions

Aquesta situació rau en la seva ubicació. El complex té una qualificació urbanística de “serveis tècnics”, ja que fins fa no tants anys era la seu tècnica i administrativa de FECSA. Per tant, per fer-hi oficines destinades a grans companyies, la nova propietat, ConrenTramway, necessita una requalificació de la peça que han d’aprovar Ajuntament i Generalitat. Des de La Base assenyalen que aquesta operació permetria a la companyia obtenir uns beneficis superiors als 100 milions d’euros. El motiu: mentre que les edificacions que van adquirir els hi van costar prop de 20 milions d’euros, les futures oficines els hi podrien reportar uns ingressos propers als 136 milions d’euros.

Davant del que consideren una “operació especulativa”, des de l’Ateneu ja han posat en marxa un moviment que ha sumat les adhesions d’altres col·lectius del Poble-sec, Sant Antoni i el Raval. Tal com explica el seu portaveu, Ricardo Pérez-Hita, el seu primer objectiu passa per “arrencar el compromís electoral als partits polítics per evitar la requalificació a oficines i destinar aquest espai a equipaments i habitatge social”.

Llarga batalla

Tot i que la proposta hauria de passar per una expropiació a l’empresa titular de l’immoble, des de la plataforma entenen que en cas de no dur-se a terme els seus plantejaments el barri perdria una oportunitat. Segons assenyala Pérez-Hita, la intenció de les entitats és cuinar la seva campanya a foc lent: “Primer partim d’unes necessitats relacionades amb l’emergència habitacional i la manca d’espais per a equipaments, de manera que un cop resolem com aconseguir l’espai, ja es passaria a concretar què hi hauria d’anar al complex”, precisa.

Per ara des del nou moviment ja han programat una sèrie d’activitats, com l’inici de la campanya pel 21 de març i una segona activitat més festiva on convidaran a un arquitecte: “La idea és que ens pugui explicar les viabilitats tècniques que ofereix el projecte i les possibilitats que hi ha per fer-hi pisos o equipaments”, resumeix el portaveu. Per no defallir en l’intent, des del grup promotor també confien en la suma de noves entitats i particulars a la seva proposta, ja que “és una qüestió que ens afectarà a tots”.

Tal com assenyalen, el projecte d’oficines que es vol tirar endavant suposarà tot un desgavell per al veïnat. Més enllà de la possible generació de llocs de treball, consideren que l’arribada d’aquests treballadors (entre 3.000 i 4.000) perjudicarà encara més al barri, ja que creuen que provocarà un nou increment en els preus del lloguer. “Això agreujarà el procés de gentrificació i seria l’expulsió definitiva del veïnat”, sostenen. Per aquest motiu, la seva aposta va vinculada a donar la volta a la partida dialèctica que es jugarà al barri. Com? Posant al centre del debat la necessitat d’aconseguir més habitatges socials davant l’emergència habitacional que sacseja el Poble-sec.

Símbol del Paral·lel

Més enllà de les llums dels teatres i els espais d’oci, un dels elements que al llarg de la seva història ha caracteritzat el Paral·lel són les seves Tres Xemeneies. Tot i observar-se actualment com una única unitat, cal tenir en compte que la seva construcció va fer-se per separat. De fet, la primera d’elles es va aixecar 15 anys després (1896) de la inauguració de la Compañia Barcelonesa de Electricidad (la Canadenca). Davant l’increment de la demanda del servei, l’empresa va decidir fer una segona xemeneia 12 anys després. Per últim, la tercera del trio s’acabaria construït l’any 1912 i entrarien en un període de funcionament que es va allargar pràcticament una vuitantena d’anys. Si bé aquestes no van deixar d’emetre fums fins al 1989, l’Ajuntament de Barcelona ja els hi va posar l’ull a sobre anys abans. Per aquest motiu, des del 1979 l’edificació està inclosa al Catàleg de Patrimoni Històric-Artístic de la ciutat i resten protegides com a Bé Cultural d’Interès Local. Pre tant, cap operació urbanística les podrà enderrocar.

Edificis buits

Des de l’Ateneu Cooperatiu La Base denuncien que ‘‘al Poble-sec hi ha molts solars i edificis buits sense cap ús des de fa anys, mentre el barri viu una situació d’emergència habitacional extrema”. Molts d’aquests edificis podrien donar resposta a la necessitat de promoure habitatge assequible i equipaments, però assumeixen que això necessita de “voluntat política”, com exemplifiquen amb el complex de les Tres Xemeneies. En aquesta línia recorden que la majoria dels veïns de la falda de Montjuïc han de destinar el 70% de les seves rendes a pagar el lloguer. Segons detallen, la renda mitjana de l’any 2017 va ser de 1.086 euros, mentre que els lloguers mitjans ja voregen els 800 euros mensuals.

“Volem que el barri recuperi les Tres Xemeneies per fer-hi habitatge i equipaments”, exigeixen. Per aconseguir-ho, tenen com a objectiu convèncer les formacions polítiques perquè “no cedeixin a les pressions dels especuladors [els propietaris de l’edifici] i així assegurar que les Tres Xemeneies es quedin per sempre al servei de les necessitats del veïnat del Poble-sec i dels barris veïns”. Segons els promotors del nou moviment, la promotora vol aconseguir la requalificació dels terrenys mitjançant “aliances amb els poders fàctics de la ciutat perquè pressionin les administracions públiques pertinents”. Per ara, però, les obres que ha engegat ConrenTramway no té tots els números de poder estrenar-se amb èxit. Encara necessiten la requalificació perquè a l’interior dels edificis es pugui fer activitat econòmica.

Fotografies | CONRENTRAMWAY

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

on

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

on

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024