Connecta amb nosaltres

Història

La primera sala de Cinerama de Barcelona

10 de desembre de 1958 L’antic Teatro Nuevo va necessitar una important reforma per tal de fer el canvi

Publicat

on

L’antic Teatro Nuevo, de la confluència del Paral·lel amb el carrer Nou de la Rambla, havia obert el 1901 i el 1922 s’hi aixecar un nou gran edifici. Fins a 1948, va acollir sarsuela, teatre, música, ballet, revista, varietats i projeccions de cinema. Llavors es dedicà exclusivament a sala de cine de reestrena. Un important treball de reforma de tot el local va donar com a resultat el primer Cinerama de Barcelona, inaugurat el 10 de desembre de 1958. La sala tenia un aforament de més de 1.100 espectadors.

El nou sistema de projecció de cine, el Cinerama, consistia en un sistema de projecció simultània de tres projectors, sobre una gran pantalla corbada, de 22 m d’amplada, 8m d’alçada i 5 m de fondària; així la suma dels tres projectors de 35mm resultava donar un tríptic amb una imatge de 105mm; molt més àmplia que els 70mm del Cinemascope. Aquesta immensa imatge se suportava en la presència sonora de diversos altaveus, situats a la zona de la pantalla, però també en diverses zones de la sala, de manera que la sensació de moviment de la càmera es reforçava amb el corresponent desplaçament del focus sonor, d’una banda a altra de la sala.

Durant els primers cinc anys, es passaren diversos documentals d’espectaculars imatges de viatges, per totes les parts del món: Esto es CineramaVacaciones con CineramaLas siete maravillas del mundoAventuras en los mares del Sur i En busca del Paraíso. La durada en cartellera oscil·lava al voltant d’un any per programa.

L’abril de 1963 es va estrenar La conquista del Oeste, el primer film argumental, on es narrava el viatge dels colons europeus cap a l’oest dels Estats Units. L’èxit fou encara més gran, ja que va romandre 22 mesos en la cartellera. A continuació, es va projectar El maravilloso mundo de los hermanos Grimm, durant un any.

Els dos anys següents es varen estrenar dos nous documentals: Aventura en el Atlántico Aventura en Rusia. El maig de 1970 es reposa La conquista del Oeste, durant més d’un any. Finalment, l’octubre de 1972, es projecta Lo mejor de Cinerama, documental recopilatori de les millors seqüències de pel·lícules filmades en Cinerama.

Posteriorment, el sistema de projecció de tres càmeres es va canviar per un altre en què un sistema òptic d’un sol projector de pel·lícula de 70mm donava un resultat com la pantalla emprada en el sistema de Cinerama original. Aquesta segona versió del Cinerama va continuar al local del Teatre Nou, fins al seu tancament l’1 de juny de 1986; i també fou el que va funcionar als Cinerames propers del cine Florida i del cine Waldorf.

Història

Aigua de colònia i records esvaïts

Publicat

on

Plega, crec que per jubilació, la perfumeria de la plaça dels Ocellets. Aquests dies tanquen molts establiments, per motius diversos. No sempre els tancaments són culpa del virus ni de la crisis, sinó que els finals, com els principis, formen part del ritme natural de la vida.

Els ocellets del nom de la plaça eren els que venien o intercanviaven els afeccionats a la cria de determinades espècies, que es citaven en aquell indret. Un altre establiment de la plaça que ha mantingut el nom i l’orientació comercial és Can Xandri, cuina per a gent amb poques possibilitats. Quan jo era petita ja hi havia la perfumeria, venien els elements necessaris per fer colònia a casa, en aquells anys de migrats recursos econòmics i de limitada oferta comercial. La meva mare comprava essència, alcohol, uns papers de filtre, i amb tot allò es feia un producte indispensable ja que la higiene integral no era tan habitual com ara.

En aquests darrers anys l’establiment comptava amb un públic fidel, gràcies al molt bon servei que oferia. Ha tingut l’encert de conservar l’aparador original, un d’aquells encisadors aparadors de fusta pintada, tan bonics, i que avui es troben en perill d’extinció. Recordo també una antiga fonteta on sempre hi havia coloms i, molt abans, una parada de melons i síndries, quan n’era la temporada. I un barber amb fama de pelar massa.

Això dels records i les nostàlgies és molt enganyós. Al capdavall l’indret de la plaça havia estat, en temps dels meus besavis, el llit d’un torrent, a prop hi havia la Creu dels Molers i formava part del Camp de les Carolines. Tot arriba i passa. Nosaltres, també.

Continua llegint

Història

Carmen de Lirio

Va passar a la mitologia de la ciutat en propagar-se el rumor que era l’amant del governador civil

Publicat

on

Per

Carmen de Lirio, María del Carmen Forns Aznar (Saragossa 1923-Barcelona 2014), era filla d’un militar català destacat a Saragossa. Carmen va tornar a Barcelona un cop acabada la Guerra Civil. Una de les seves primeres feines va ser posar com a model de nu al Cercle Artístic i actuava en les varietés que amenitzaven els descansos en diversos cinemes de barri. Posteriorment va donar el salt al Paral·lel, on es convertiria en una de les vedets més populars de l’època.

El rumor que marcaria la seva carrera

A començaments de la dècada dels 50 va circular el rumor que era l’amant del governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría, un home molt creient de missa diària. És per això que s’estengué la dita popular que deia “Baeza: por la mañana cirio y por la noche Lirio’’. Ella ho va negar rotundament a les seves memòries i sembla més plausible la hipòtesi que les baralles entre les diverses faccions del règim van col·locar a la Falange en contra de Baeza i el rumor es propagà fins que Franco el va destituir, en part també com a conseqüència de la crisi de la vaga dels tramvies. En qualsevol cas, la carrera de Carmen de Lirio va seguir endavant amb notable èxit i es convertí en la primera vedet de la companyia de Joaquín Gasa.

Participació en cinema, teatre i televisió

Es va casar amb un director jueu polonès a Mèxic amb qui va tenir una filla. Posteriorment va fer cinema amb pel·lícules com La vida alrededor, de Fernando Fernán Gómez, i Las salvajes en Puente San Gil d’Antoni Ribas. També va col·laborar als films La casa de las palomas de Claudio Guerín i Clara es el precio de Vicente Aranda. Als anys 80 va treballar amb la cineasta Isabel Coixet a Massa vell per a morir jove. També va participar en obres de teatre i sèries de televisió (La huella del crimenEl cor de la ciutat…). El 2009 va publicar les seves memòries amb el títol Carmen de Lirio. Memòries de la mítica vedet que va burlar la censura. Va morir a Barcelona als 90 anys.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Història

Rellotge lluminós

D’aquests rellotges n’hi ha dos a la ciutat, un al carrer Rocafort i un altre al número 69 de la Via Laietana

Publicat

on

Per

A la confluència del carrer Rocafort i l’avinguda del Paral·lel es pot veure, a terra, davant del número 2 de Rocafort, un rellotge amb la particularitat de ser lluminós, encara que actualment el sistema de llums no funciona.

El 1929 el Banco Condal, amb motiu de l’exposició  Internacional del 1929 va fer col·locar davant de la seva seu un rellotge. L’encàrrec va ser executat pel prestigiós rellotger Juan Cabrerizo segons un projecte de Joan Baustista Sales, qui va dissenyar i patentar aquest tipus de rellotge. Ensorrat a la vorera aquest enginy fa dos metres de diàmetre i marca les hores i els minuts mitjançant un complex mecanisme de bombetes que s’encenen i s’apaguen de manera sincronitzada. Construït en pedra artificial (terratzo) de color verdós porta incrustats uns discs de vidre glaçat que emeten llum i uns perfils de llautó amb ribets daurats que, a banda de l’esfera numèrica, reprodueix el logotip del Banco Condal que és la representació del déu grec Hermes, que simbolitza l’activitat econòmica i el comerç.

Una rèplica a la Via Laietana

Anys després, el 31 de desembre de 1935, la Banca Rosés va tenir l’encert de donar la benvinguda al nou any col·locant davant de la seva seu, al número 69 de la Via Laietana, un altre rellotge lluminós de les mateixes característiques que el de Rocafort. Sembla ser que en el terrat ja disposava d’un carrilló de fusta, amb uns altaveus, que marcaven els quarts i les hores i que esdevingué un  rellotge molt popular entre els barcelonins d’abans de la Guerra Civil. Els dos rellotges de terra van passar a ser  propietat del mateix Banco Condal quan, a l’any 1957, aquest va comprar la Banca Rosés.

Reparació necessària dels rellotges

Ambdós rellotges formen part del que l’Ajuntament de Barcelona anomena i ha catalogat com a Petits paisatges de Barcelona, però és una llàstima i una deixadesa que el sistema de llums no funcioni i per tant no es vegin reflectides les hores i els minuts. Seria d’agrair que es fes la reparació pertinent i els ciutadans puguessin gaudir d’aquests bonics i enginyosos rellotges que són patrimoni de la ciutat.

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2020 Zona Sec.