Connecta amb nosaltres

Història

Recordant la llibreria Azteca del carrer Tapioles

Publicat

on

Avui Vargas Llosa és un personatge gairebé grotesc, que desvetlla poques simpaties, per motius obvis. Molts escriptors acostumen a decebre personalment quan els coneixes massa, com gairebé tothom, però, pel que fa als aspectes literaris, considero Vargas Llosa un molt bon escriptor, tot i els seus alts i baixos. Aquest autor, per motius personals, el tinc lligat al record d’aquella magnífica llibreria Azteca, del carrer de Tapioles, ja que el primer llibre que hi vaig comprar va ser La ciudad y los perros, en una versió de butxaca. Ens l’havia recomanat, a l’antiga Escola Normal, el professor Tuson, ja desaparegut, que va ser un gran defensor de la llengua catalana i que aleshores era molt jove.

Recordo que algú em va comentar que la llibreria l’havien posat exiliats que retornaven, en concret de Mèxic, cosa que tindria a veure amb el nom. En la primera època hi despatxava una senyora rossa i enigmàtica, que sempre em feia descompte i que em va comentar que el llibre era molt bo. Jo la imaginava amb un passat novel·lesc, de coratjosa lluitadora republicana.

Eren uns anys en els quals s’obrien moltes llibreries. Al Passeig de Gràcia es va instal·lar el Drugstore, un dels primers espais on podies triar i remenar llibres. Al barri, les papereries comptaven sempre amb un petit fons de llibres seriosos. Mai no havíem tingut a prop, però, una llibreria amb cara i ulls. Malauradament l’afany lector va anar de baixa i la llibreria va tancar.

Com un miracle, al barri s’ha obert una llibreria, La Carbonera, i les papereries de culte, com la Nitus, et demanen els llibres que precisis. Cal que els donem suport i que hi comprem amb una certa freqüència, ja que després ens queixem de la desaparició d’aquests establiments els quals potser no hem sabut valorar i donar suport com calia.

Història

Jardins dedicats a poetes en llengua catalana

22-06-1970 Franco inaugura els jardins de Mossèn Cinto, Mossèn Costa i Llobera i Joan Maragall

Publicat

on

A finals dels anys cinquanta s’inicià un canvi d’utilització de la muntanya de Montjuïc, on les dues activitats bàsiques eren l’ús eminentment militar i de presó del castell i la vida de les més de 52.000 persones vivint en barraques, repartides des de la fortificació fins als carrers del Poble-sec, la Font de la Guatlla, el Polvorí i el Port. Aquest canvi  passava per reduir les barraques i per reconvertir-ne bona part en el nou parc d’atraccions que s’obrí el 1966 i crear nous jardins. Tot plegat, dins dels denominats plans de desenvolupament que comportaven el foment del turisme. Calia “netejar” la muntanya per tal de fer-la agradable als visitants, en una magnífica talaia per veure la ciutat de Barcelona.

Així, el 1959 s’obrien els estudis de TVE a Miramar; el 1962 el museu militar; el 1963 es va reobrir el transbordador aeri del port; el 1964 el nou Mirador de l’Alcalde; el 1969 l’estadi de Joan Serrahima; i finalment, el tres jardins de més interès botànic i estètic, als quals se’ls va donar el nom de tres poetes de les nostres lletres: mossèn Costa i Llobera, mossèn Cinto Verdaguer i Joan Maragall.

Jardins de Costa Llobera

Els jardins de Costa Llobera estan situats en l’espai de muntanya que va des del final del passeig de Carner i queda envoltat per la carretera de Miramar. És la zona mitjana a tocar de l’antiga pedrera del Morrot i que té un clima càlid i recollit del vents de mar. Constitueix una bona col·lecció de cactus i plantes suculentes. Actualment està tancat per remodelació.

Jardins de Jacint Verdaguer

Els jardins de mossèn Jacint Verdaguer ocupen l’espai que va des de l’estació superior del funicular fins al límit inferior de l’antic aparcament del parc d’atraccions, i entre la via del desaparegut funicular superior al castell, a la banda sud, i el parc de Joan Brossa, creat en l’espai que ocupava el d’atraccions. Està especialitzat en plantes aquàtiques, bulboses i rizomatoses.

Jardins de Joan Maragall

El tercer parc, inaugurat el 1970, és el que està situat al recinte del Palauet Albéniz i que des de llavors duu el nom de Joan Maragall. Com que forma part d’un recinte dedicat a visitants il·lustres de la ciutat, aquest jardí és ben diferent dels altres dos abans esmentats: disposa d’avingudes d’arbres, àmplies zones de gespa, parterres, més de 30 escultures i fonts ornamentals. L’espai pel palauet original de l’exposició de 1929 fou ampliat amb el dels antics palaus d’Art Modern i de Missions. De la inauguració d’aquests parcs, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

Palmira Jaquetti, nascuda al Poble-sec

Publicat

on

Aquest any se’n commemoren 125 del naixement de Palmira Jaquetti, poeta, folklorista i musicòloga. Té relació amb el nostre barri ja que va néixer el 21 de setembre de 1895 al carrer Creu dels Molers, 87. El seu pare era de la Seu d’Urgell, jornaler de la construcció. La seva mare era de Vilanova de l’Aguda.

Els seus pares es van esforçar per tal de donar-li estudis. Va estudiar música i va obtenir el títol de mestra. La família es va mudar al carrer Sant Pau, 73. L’any 1917 va començar a publicar poesia i petites proses. L’any 1918 va iniciar el primer recull de cançons populars. Va cursar el batxillerat lliure i va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la dona, fundat per Francesca Bonnemaison, situat, des del 1922, al carrer Sant Pere Més Baix.

L’any 1925, en companyia de Maria Carbó i Soler, continuaria la recerca de cançons, que les portaria a Andorra, l’Alt Urgell, els Pallars i a la Vall d’Aran. L’any 1927 es va casar amb el pintor belga Henri Daoust. L’any 1934 se li va manifestar una artropatia severa, que esdevindria crònica i dolorosa. El seu marit la va abandonar i es va exiliar a Mèxic. Palmira i la seva mare es van mudar a La Floresta.

Després de la guerra aconseguiria superar l’expedient de responsabilitats i va poder continuar amb la seva activitat. L’any 1963, al terme municipal dels Monjos, va tenir l’accident de trànsit que li costaria la vida. Moltes localitats per les quals va passar durant la seva tasca de recollida de cançons la recorden, i aquest 2020 s’havien organitzat actes diversos. Malauradament, la situació actual ha fet que la celebració hagi quedat molt limitada.

Continua llegint

Història

Alady (Carles Saldaña)

Va començar pels cafès ajudant un prestigitador, després es va presentar al London Bar i més endavant va muntar un espectacle al Molino Rojo

Publicat

on

Per

És una placa modesta, discreta, quasi imperceptible, situada al costat del Teatre Apolo. La gent hi passa per davant sense aturar-se. Hi diu: “A la memòria de Carles Saldaña i Beut, Alady (1902-1968), còmic genial i figura cabdal del teatre i del music hall”. I afegeix, amb certa ironia: “El Paral·lel no t’oblida”. Recorda a qui el periodista Miquel Badenas va descriure com l’últim rei de l’avinguda, el potet de les essències del que va ser el carrer que no dormia mai. L’animador amb fragància de Belle Époque, l’humorista que explicava acudits i feia facècies elegants. El pallasso que va prescindir del maquillatge i el vestuari estrafolari, per vestir amb esmòquing i barret fort.

Un inici actuant pels cafès

Malgrat que va néixer a València, Carles Saldaña va passar tota la vida a la capital catalana. Va viure la bohèmia en la seva joventut, quan volia ser poeta. Més tard, va començar a actuar pels cafès com a ajudant d’un prestidigitador. Es deixava veure sovint pel Bar London i pel Refrectorium, on un burleta Santiago Rusiñol va batejar-lo com l’“Aladí de la llàntia meravellosa”, perquè duia una taca d’oli a la pitrera. També va ser conegut com el Ganso del Hongo, per les bestieses que feia. Escrivia llibrets de modestes revistes per al Molino Rojo, com Lo mejor está dentro. I va treballar, primer, amb la Troupe Ibérica, i després, amb la Troupe Gari-Uset. L’any 1926 es va presentar al Teatre Romea de Madrid, on es va convertir en un dels pioners del claqué. Allà va conèixer Tono i K-Hito i hi va col·laborar, mentre agafava de guionista un jove Miguel Mihura. També es va fer amic del dramaturg Enrique Jardiel Poncela, a qui descrivia com un talent molt jove i divertit, però amb molt pocs diners. Aquells anys formava duet musical amb Carmencita Aubert. Grans èxits seus seran cançons tan conegudes com Cómprame un negro o Al Uruguay.

Artista compromès amb la República

La temporada del 1936 va estrenar la revista Miss-Miss, amb llibret de Paco Madrid i Brauli Solsona. La guerra l’agafa a Madrid, on va actuar en nombrosos espectacles benèfics a favor de la República. Va ser professor accidental d’una escola de nens refugiats, i després va marxar a València. Era tan popular que en els programes de molts festivals organitzats per l’Exèrcit Popular hi figura una imitació d’Alady. Afortunadament, la seva tornada a Barcelona el 1939 no li va suposar cap purga, i aviat treballava a La camisa de la Pompadour, al Teatre Còmic, que seria la seva sala de referència. Allà va estrenar ¡Taxi… al Cómico!, i va començar a fer parella artística amb Mary Santpere, amb qui durant molts anys va representar una versió còmica del Tenorio, de Zorrilla, en què Doña Inés acabava emportant-se en braços Don Juan. El 1949 estrenava ¡Taxi… al Victoria!, mentre feia un programa radiofònic d’humor patrocinat per la marca Fogo, un insecticida que s’anunciava com “d’acció ràpida i prolongada” a EAJ-1 Radio Barcelona. Van seguir revistes com Esta noche no me acuesto¡Usted dirá…! o Diviértase conmigo. A part, va aparèixer en pel·lícules com Esa pareja feliz, de Juan Antonio Bardem i José Luís Berlanga.

Una figura desgraciadament oblidada

Els seus darrers anys, Alady va patrocinar La Casa de l’Artista Ancià, un projecte que no va funcionar. L’any 1968 apareixia a En Baldiri de la costa, amb el seu amic Joan Capri. Aquell mateix any va haver de suspendre les actuacions al Teatre Apolo, on representava Se traspasa señora, per sotmetre’s a una operació quirúrgica. Aquella va ser la seva última actuació. Va morir el matí de l’11 de setembre del 1968 al seu domicili de la plaça Lesseps; l’enterrament va ser multitudinari.

Quatre anys més tard es va dir de batejar un carrer pròxim al Paral·lel amb el seu nom, però no es va fer pas. Només l’estiu del 2003 es va col·locar aquesta discretíssima placa per a qui va ser una de les grans figures de l’humor català. Sembla que, fins i tot en això, fer riure és un art de segona.

XAVIER THEROS (Diari Ara)

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.