Connecta amb nosaltres

Història

Elena Jordi, actriu i empresària teatral

Publicat

on

Elena Jordi va ser el nom artístic de Montserrat Casals i Baqué. Havia nascut a Cercs, l’any 1882, i va ser actriu i empresària teatral, fins i tot directora de cinema. Es va establir a Barcelona, l’any 1906, en un estanc on anava gent de la vida bohèmia barcelonina. Allà va conèixer el fill de l’escenògraf Soler i Rovirosa. Aquest important escenògraf havia tingut el seu taller al nostre barri.

Aviat va debutar al teatre i va anar assolint fama i categoria. Va treballar amb Pepito Santpere, en els seus famosos i populars vodevils, tot i que sembla que van acabar barallats. Va fer teatre de categoria, d’autors com Wilde, Feydeau o Rusiñol. Va acabar per tenir companyia pròpia, l’any 1914, sense deixar de banda el gènere més popular del vodevil en català, amb textos que autors com Rusiñol escrivien amb pseudònim. Va actuar força al Paral·lel i a d’altres teatres, com el Goya. Un seu gran projecte va ser el de la construcció d’un nou teatre, a l’edifici, tancat des de fa anys, que seria el Palau del Cinema. Ella mateixa va fer i dirigir cinema.

A partir de l’any 1929 es tenen poques dades sobre l’actriu. També se sap poca cosa sobre la seva relació amb Cambó, amb qui va tenir amistat i que la podia haver assessorat a l’hora del projecte del teatre. Se sap que va morir, no massa gran, el 1945, essent enterrada al cementiri de Les Corts. Josep Cunill i Canals va escriure un llibre sobre ella: Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel, editat l’any 1999 pel Centre d’Estudis Musicals del Berguedà, L’Espill. Encara és avui el llibre amb més dades sobre aquesta gran actriu.

Continua llegint
Click to comment

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Història

La vaga de La Canadenca va durar 44 dies

Una de les conseqüències d’aquesta vaga fou l’establiment de la jornada laboral de vuit hores

Publicat

on

La central tèrmica de les tres xemeneies del Paral·lel, oberta l’any 1896, la primera de tot l’Estat, l’any 1919 pertanyia a l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la Barcelona Traction Light and Power, coneguda com La Canadenca, amb capital d’aquell país.

A finals de 1918, als treballs de construcció del pantà de Camarasa, ja va haver-hi una vaga que es convertí en general de les comarques de Lleida. El gener de 1919, al departament de facturació de la central del Paral·lel s’establiren modificacions que suposaven la reducció dels salaris dels treballadors. Aquests demanaren l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la  Confederació Nacional del Treballs, la CNT. L’empresa respongué amb l’acomiadament de 8 treballadors del departament afectat. El dia 5 de febrer s’inicià la vaga de tot aquest departament. La resposta patronal fou l’acomiadament de 140 treballadors més. El dia 8 ja estava aturada tota la central del Paral·lel.

La tensió va anar creixent i un cobrador fou assassinat. El dia 21, la CNT declarà la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarrià i Societat General d’Aigües). Barcelona quedà a les fosques, sense diaris, sense tramvies i amb moltes fàbriques aturades. L’empresa donà un termini de retorn dels treballadors abans del dia 6 de març, sota amenaça d’acomiadament. Llavors, el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà lacensura roja, sobre les notícies periodístiques que eren contràries als vaguistes.

Obrers empresonats

El dia 9 el capità general de Catalunya ordenà la mobilització dels empleats de les empreses d’aigua, gas i electricitat. La mesura no tingué efecte perquè els vaguistes que es presentaven es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc, va ser uns 3.000 obrers empresonats. La CNT respongué amb la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. El 15 i el 16 de març, es reuniren els representants de La Canadenca i del Comitè de Vaga, amb el representant del govern. I el 17 s’arribà a un acord per  posar en llibertat als treballadors empresonats; la readmissió dels vaguistes; el pagament de la meitat dels dies de la vaga; l’establiment de la jornada de 8 hores; i l’aixecament de l’estat de guerra.

Per corroborar l’acord la CNT convocà el 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, amb més de 20.000 treballadors. Tancà el míting Salvador Seguí. De la vaga de La Canadenca, ara fa 100 anys.

Continua llegint

Història

El gos guardabarreres del cremallera de Montserrat

Publicat

on

Per

El tren cremallera que uneix Monistrol amb Montserrat va ser inaugurat el 1892 i va donar servei fins el 1957, quan es va tancar. El 2003 es va obrir novament al públic amb nous equipaments i tecnologies. El trajecte del cremallera creuava la carretera que anava de Monistrol a Montserrat (actualment aquest punt disposa d’un pont de ferro). El pas a nivell estava dotat amb unes barreres per impedir el pas de vehicles quan passava el cremallera.

Les barreres eren accionades manualment per un treballador del cremallera, el guardabarreres. Aquests treballadors durant molts d’anys acostumaven a disfressar de guardabarreres el seu gos (conegut popularment com el gos de la casilla), de forma que la gent que passava amb el cremallera li llançava alguns cèntims. Aquest gos en realitat van ser molts gossos, fins a 30. Un cop tancat el cremallera, el costum de llençar propines al gos de la casilla va continuar per part de les persones que viatjaven en autobús. Fins i tot, els gossos guardabarreres sortien a l’auca de Montserrat amb la frase: “Ja ve el gos de la casilla, prepareu la calderilla”.

Continua llegint

Història

Mobiliari urbà desaparegut

El mobiliari urbà sempre està en contínua evolució i el que ara és innovador ràpidament és passat

Publicat

on

Per

Telèfons a les parades de taxi (Anys 30)
Va ser l’any 1930 quan a la ciutat de Barcelona es van inaugurar els primers serveis per sol·licitar un taxi telefònicament. El 29 d’octubre d’aquell any Taxis Agremiación inaugurava aquest servei, que no posava en marxa el taxímetre fins a la recollida del client, tot oferint a la vegada vals de descompte. La mesura de promoció no va fer gràcia a l’Ajuntament que va prohibir aquesta pràctica, tot advertint que els infractors podien ser sancionats fins i tot amb la pèrdua de la llicència en cas de reincidència.

Uns anys després, des de l’Ajuntament de Barcelona es va inaugurar un nou servei per demanar el taxi des de casa. El taxi se sol·licitava mitjançant una trucada a un aparell telefònic instal·lat a peu de carrer dins d’una petita caixa, que coronava un pilar de suport, al costat mateix de la parada de taxis. Amb aquest novedós sistema el taxista anava a buscar el client a casa o al lloc que ell indicava i no calia apropar-se a les parades de taxi.

L’alcalde accidental de la ciutat en aquells dies, Joan Casanova, va inaugurar aquest servei a diverses parades situades a llocs cèntrics de la ciutat, entre ells a plaça Lesseps, plaça del Teatre o plaça Letamendi. El sistema va perdurar durant tot el període de la Segona República fins ben entrats els anys de la Guerra Civil.

Bústia separadora de doble entrada (Anys 60 i 70)
A la dècades dels 60 i 70 la tradicional bústia arrodonida en forma de cilindre coronada per un con de cim arrodonit, va ser progressivament subtituïda per un altre model de forma poligonal. La característica més remarcable era la seva doble entrada que permetia la separació de les cartes, que quedaven distribuïdes per les dues boques en funció de la seva destinació. D’una banda Barcelona Capital i de l’altra Provincias y Extranjero. L’interior de l’estructura de la bústia disposava doncs de dues saques de recollida, la qual cosa simplificava la posterior tasca de classificació de les cartes a les oficines de correus.

Igual que en el model precedent, l’exterior era pintat d’una tonalitat argentada amb una cinta pintada amb els colors de la bandera espanyola que envoltava la bústia.

Font pública de rajolí (Anys 60 i 70)
A començaments dels anys 60 un nou model de font pública de rajolí va irrompre en el paisatge urbà a les places, parcs i jardins de la ciutat. Amb un disseny molt més modern que el model clàssic anterior, aquestes fonts eren fetes d’una sola peça en un material conglomerat de tonalitat de color rosa i amb una base inclinada cap al centre del mateix material. El seu rajolí d’aigua, que brollava de forma permanent, les convertia sovint en improvisat abeurador de coloms i fins i tot de gossos, la qual cosa, amb el temps, va donar arguments per a que fossin suprimides. Entre els infants era típica la juguesca de posar el dit polze sobre el brollador i fer que el rajolí es projectés fora de la tassa mullant el cos o la cara de les persones més properes.

BARCELOFÍLIA

Continua llegint

Paral-lel OH!

Copyright © 2018 Zona Sec.