El català gaudeix d’una bona salut a les escoles del Poble-sec? Els alumnes el perceben com a útil? Realment està en perill? Funciona la immersió lingüística? El debat ha copat desenes de titulars als mitjans de comunicació, hores de tertúlia i fins i tot ha començat a esdevenir un tema habitual a les sobretaules. Si bé l’eix central de la controvèrsia s’ha vist contaminat en els darrers anys per l’atzucac polític, el professorat local assegura que els afers de banderes no han entrat pas a les aules. “El debat social que hi ha a l’exterior sobre el català, el castellà i els percentatges no ha arribat als alumnes i tampoc hem tingut cap queixa al respecte”, exposa el director dels Maristes Anna Ravell, Ramon Rúbies. Aleshores, quina és la realitat del català entre els infants i adolescents del Poble-sec?

‘‘El català viu una situació complicada; hem de tenir en compte que, al nostre institut, la gran majoria de l’alumnat prové de famílies d’immigrants que han arribat fa relativament poc temps”, planteja la tècnica de diversitat i inclusió de l’Institut Consell de Cent, Sònia Piñol. Cal tenir en compte que aproximadament dos de cada cinc poblesequins són d’una nacionalitat diferent de l’espanyola i que aquests provenen principalment d’Itàlia, Pakistan, Índia o Colòmbia, segons les dades del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona (2020). “Molts dels alumnes no tenen ni el castellà com a primera llengua, motiu pel qual el català és per a ells la seva tercera o quarta llengua”, afegeix Piñol.

Minoria de catalanoparlants

Si bé a l’Institut Consell de Cent els adolescents catalanoparlants representen un petit percentatge de tot l’alumnat, en sumar el fet que la majoria circumscriu el català només en el context acadèmic “complica molt les coses pel seu ús social”, considera la tècnica educativa. Una dinàmica que, fins i tot, es produeix entre els infants més petits de famílies catalanoparlants: “Estem molt sorpresos perquè a les hores del pati observem com alumnes catalanoparlants es passen al castellà en les seves estones de lleure; no passa al revés i no sabem dir en quin percentatge succeeix, però passa”, explica la directora de l’Escola Poble-sec, Elisabet Egea.

Es repeteix la circumstància a la secundària? En aquest context, el català ja és gairebé inexistent en els espais d’oci. “Crec que el català té un bon estat de salut a nivell de llengua educativa vehicular al centre, però una altra cosa és l’ús al pati, l’esbarjo o en moments no lectius; quan s’adrecen als educadors normalment ho fan en català, però entre ells no és així”, comenta el responsable de l’Anna Ravell. De fet, la situació coincideix amb la realitat que viu l’INS Consell de Cent: “Al pati se sent castellà, urdú… però pràcticament no se sent català”, confirma Piñol.

Una llengua acadèmica

Tal com exposa Piñol, el fet que per a molts únicament treballin el català al centre i que després en el seu dia a dia passi a ser una llengua inexistent complica molt la seva adquisició: “La seva rutina fora de l’institut és en castellà o altres llengües, si en sortir de les classes el català tingués una presència més significativa potser l’observarien d’una forma diferent, però és residual en la seva realitat”. Tot i això, Egea assenyala que aquesta circumstància sociolingüística no suposa cap problema a l’alumnat a l’hora d’enfrontar-se a una llengua que, o bé els resulta desconeguda, o bé no la dominen com d’altres: “En 23 anys que soc mestra, mai cap nen m’ha mostrat rebuig pel català”. “No la qüestionen ni hi ha resistència a aprendre català”, rebla Rúbies des de la seva experiència en secundària.

Tot i això, en el que tots tres docents coincideixen és en com ha evolucionat la manera d’ensenyar català a l’aula: “En aquest aspecte tornem a trobar-nos amb la diferència lògica del barri, la qual condiciona l’aprenentatge: no podem encarar les classes com fèiem fa 15 o 20 anys”, confessa el director de l’Anna Ravell. “El nivell a secundària i batxillerat no ha variat molt, però sí que s’han desencadenat diferències per la procedència dels alumnes; jo per exemple faig biologia de 1r de batxillerat en català i m’adono que als qui venen de Xina o Filipines els hi costa més expressar-se, però hem de tenir en compte que no és perquè sigui en català, sinó perquè els hi passaria el mateix amb el castellà; no són les seves llengües maternes”, valora.

Ensenyar des de zero

Mentre que des de l’Anna Ravell ja han reformulat metodologies perquè l’aprenentatge sigui diferent, “sobretot a finals d’infantil i primer cicle de primària”, des de l’Escola del Poble-sec asseguren que moltes vegades es troben que han d’ensenyar el català pràcticament des de zero. “Hem de fer un treball de consciència fonològica, fer-ho tot molt transversal… però els nens petits són esponges i l’aprenen de seguida”, confessa Egea. Una habilitat que a partir de tercer de primària ja es comença a perdre, motiu pel qual comença a entrar en joc el paper de les aules d’acollida: “Ja comença a ser una mica més complicat l’aprenentatge i el que procurem és que es puguin sentir còmodes amb l’aprenentatge d’un vocabulari bàsic”, resumeix.

Una dinàmica educativa que no evita que, per als fills de les famílies nouvingudes o castellanoparlants locals, el català passi a ser la seva segona o tercera llengua: “Si tinguéssim una gran majoria d’alumnes catalanoparlants potser hi hauria moltes coses de la llengua que no caldria que fossin explicades, però com no la fan servir de forma habitual, hem hagut de canviar molt la perspectiva de l’aprenentatge”, sintetitza Piñol, una qüestió on la motivació individual resulta clau, explica la mateixa formadora: “Si es trobessin el català en diferents àmbits com l’entreteniment audiovisual potser la veurien com una llengua més útil. No la començaran a valorar fins al dia que hagin de sortir del barri per temes d’estudi o treball i entrin en contacte amb ambients on el seu ús és més freqüent”, conclou.