Entre 1929 i 1990 la plaça Espanya va estar presidida per un imponent edifici de maó amb una característica torre en la que hi havia emplaçat un gran rellotge. Aquest edifici, obra de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va encabir durant l’Exposició de 1929 l’hotel més gran del recinte, batejat com a Hotel Núm. 1, on s’allotjaren un gran nombre de visitants. El conjunt abastava tota la vorera nord de la plaça, des de l’inici del carrer Creu Coberta fins al carrer Tarragona.

Acabada la Guerra Civil l’edifici va ser dedicat a altres finalitats, d’una banda va acollir una caserna de la policia (anomenada Cuartel de Belchite) i de l’altra s’hi instal·là l’Institut Municipal d’Educació amb un seguit d’equipaments (biblioteca, escola, etc). Als seus baixos fins el 1967 hi hagué el típic i popular Bar La Pansa.

A l’octubre de 1986, mentre Barcelona lluitava per la seva nominació olímpica a Lausana, un atemptat amb cotxe-bomba davant de l’edifici va causar la mort d’un policia nacional del Cuartel de Belchite.

L’arribada dels Jocs Olímpics i la febre per dotar a la ciutat d’una bona oferta hotelera, varen precipitar la seva desaparició per construir-hi l’actual Hotel Catalonia Plaza. El solar era de propietat municipal i l’Ajuntament va accelerar les obres. A finals de 1990 començaven els enderrocs i al maig de 1992 s’inaugurava el nou hotel. Tres propostes s’havien presentat per a l’edifici del nou hotel, dues d’elles plantejaven torres de 18 i 21 plantes respectivament, però finalment va guanyar la d’Enric Soria i Jordi Garcés, que era la més respectuosa amb l’entorn. El nou edifici evoca lleugerament l’antic, mantenint una torre cúbica i un gran rellotge sobre la façana.

BARCELOFÍLIA

Ramon Reventós i Farrarons (Barcelona, 1892) va ser un important arquitecte català i al nostre barri tenim exemples rellevants de la seva tasca, així com també a Montjuïc i la plaça d’Espanya. A la xerrada de CERHISEC sobre el Poble Espanyol vam reivindicar la seva figura i la seva obra. Va ser un dels artífexs del recinte, juntament amb Utrillo, Folguera i Nogués, i un dels  participants en el famós i mític viatge per recollir imatges d’edificis diversos de l’estat espanyol.

Va aconseguir el títol d’arquitecte el 1917, va ser cap del Servei d’Edificis Culturals de l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1928 va construir, al carrer Lleida 9-11 la primera casa de Barcelona lligada al moviment racionalista centre-europeo, la casa Josep Massana. En aquella zona tenim edificis d’altres grans arquitectes d’aquesta tendència, com Puig Gairalt. Reventós va ser autor de diferents projectes per a l’Exposició de 1929, com ara les Torres Venecianes de la plaça d’Espanya, el Teatre Grec i el Poble Espanyol. Reventós va ser professor de fusteria a l’Escola Superior de Bells Oficis. És un arquitecte influenciat pels corrents internacionals, per l’art déco i el noucentisme.

La casa Josep Massana, nom del propietari de l’època, presenta un conjunt unitari, sense guarniments innecessaris, tot i que s’han perdut alguns esgrafiats originals. Una de les principals característiques d’aquest edifici és el recurs de situar l’escala de veïns en tribunes amb vidres, de planta triangular, visibles des del carrer i que donen lluminositat als espais.

Reventós va morir el 1976. Una de les seves obres més originals, les Torres Venecianes, malgrat algunes propostes que es van fer de posar-hi ascensors interiors i potenciar-ne les visites, són, encara, poc accessibles al públic. L’encant del Teatre Grec, situat en una antiga pedrera, ha perdurat al llarg dels anys.

La nit de Nadal va començar a nevar suaument sobre la ciutat. La neu no va deixar de caure durant més de 24 hores, fins a la matinada de Sant Esteve.

Si bé al principi la novetat es va rebre amb alegria, perquè per a molts, era la primera vegada que veien la neu. Els més atrevits sortiren al carrer per gaudir del singular esdeveniment. Però, a poc a poc, van aparèixer els danys col·laterals: canonades glaçades, llargs talls del llum, transports aturats… Un gran silenci va prendre la ciutat en ple Nadal.

El dia 27, amb uns 50 cm de neu a la ciutat i més de 80 cm al Tibidabo, la represa de la vida normal resultà del tot trasbalsada. Els terrats estaven totalment colgats de neu i llavors la consigna fou buidar tota la neu dels terrats al carrer. Els mateixos veïns ho van fer, amb pales, galledes i fins i tot amb pales de joguina. Com a resultat, la calçada va acabar recollint més de dos o tres metres de neu, i la gent circulava caminant per la trinxera en què varen quedar les voreres. Com que el parc automobilístic era reduït, les calçades van quedar bloquejades. En quatre dies, el bonic espectacle de la blanca neu acabà esdevenint l’infern fred de la neu negra.

Però la recuperació de la ciutat vingué amb l’arribada d’un grup de màquines llevaneu del govern andorrà, que van fer viables les carreteres d’accés i els carrers. En aquella època, la nevada va agafar desprevinguda una població que no tenia condicions de calefacció, ni vestimenta, ni uns edificis que la protegissin dels rigors d’aquell hivern.

Altres nevades importants

Si contemplem aquesta nevada dins dels context de la història de la nostra ciutat, cal tenir en compte alguns extrems: els primers registres meteorològics daten de l’observatori del doctor Salvà, qui dóna nom al carrer del nostre barri, creat el 1780 a la seva casa del carrer de Petrixol; posteriorment, des de 1904 i fins a l’actualitat, les dades oficials registrades són les de l’observatori Fabra, al Tibidabo.

A partir d’aquestes premisses podem comentar algunes altres nevades importants conegudes: el març de 1796, el baró de Maldà relata set dies de nevades, que obligaren els veïns a buidar la neu dels terrats, tot provocant alguna fractura de vianants per la neu llançada; al segle XIX, tot i que el març de 1883 n’hi hagué una de nevada, el febrer de 1887 es té registrada la nevada més important, quan es glaçà la cascada del parc de la Ciutadella, i La Vanguardia deia: “Esto no és Barcelona, sinó Siberia”; i, fins ara, la nevada notable del segle actual és la del 8 de març de 2010. De la nevada de Nadal de 1962, històrica i singular, fa 60 anys.