Al voltant del 1943, en plena postguerra i contra el que es pogués pensar, tant Madrid com Barcelona gaudien d’una excel·lent activitat musical en què convivien diferents gèneres i gustos. A banda de la copla, el flamenc i altres ritmes autòctons i forans, el swing o jazz hot, com també s’anomenava llavors, estaven en ple apogeu. No és que el nombre de bandes i orquestres es pogués comparar amb Nova York o Chicago, però no era gens menyspreable, tenint en compte que la guerra havia acabat quatre anys abans i que Espanya estava sumida en una fèrria dictadura que duraria 40 anys.

A Madrid i Barcelona tocaven amb regularitat orquestres i bandes de jazz, d’algunes hi ha testimoni discogràfic: Bonet de San Pedro i los Siete de Palma, Antonio Machín i la Orquesta Miuras de Sobré, José Valero y su Orquesta, Elsie Bayron y la Orquesta de Luis Rovira, Quinteto Saratoga, Emil Hot Five, la Orquesta Plantación, José Ribalta i sus Muchachos, Orquesta Gran Casino, Los Clippers, Raúl Abril y sus Melodians…

Entre totes les sales de ball de Barcelona en va destacar una, el Salón Amaya (Paral·lel 106-108), que des del 1943 va ser el centre neuràlgic del swing i el jitterbug o lindy hop a la ciutat. En paraules de Pujol Baulenas: ‘‘Al Salón Amaya era on es congregaven els pollastres del swing: pèl abundant i untós, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantalons per sobre del turmell, sabates de sola de suro… I del braç la seva noia swing: faldilla acampanada just per sota del genoll i sabates model topolino, amb sola en plataforma d’una sola peça, d’entre 1 i 2 centímetres de gruix a la puntera i 8 o 9 a l’extrem del taló’’.

A l’interior, la sala bullia com una caldera al ritme de Torna el bugui bugui, una composició d’Antonio Vilás, el pianista i trompetista del renovat Conjunto Virginia…, mentre als racons dormisquejaven no poques mares que acompanyaven les seves filles al ball intentant evitar que fossin presa del fogós ímpetu d’algun pollastre del swing.

La ciutat estava sotmesa a l’imperi del swing

Les nits de l’Amaya van arribar a ser l’atracció més trepidant de Barcelona. Tota la ciutat estava sotmesa a l’imperi del swing. Si els populars salons de ball Apolo, Metropolitano i Rialto eren les seves esglésies, l’Amaya tenia honors de basílica, tant per les dimensions de la sala com pel fervor que distingia la clientela. Al final, el swing, en la seva faceta més rítmica i malgrat les veus adverses, havia imposat la seva contagiosa vitalitat, aquí i a tot Europa, igual que el 1926 es va imposar el Charleston amb totes les ressonàncies de Harlem i amb les mateixes crítiques dels que van protestar per l’esbojarrat del seu ritme’’.

A l’Amaya es van celebrar els primers concursos de ball swing per parelles. Molts dels millors ballarins que s’hi congregaven eren gitanos que vivien o freqüentaven l’àrea del Paral·lel. El seu lloc habitual de reunió era el bar La Cubana, al costat de l’Amaya. Els més populars eren el Sardineta, el Melenes, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla; gitanos vestits segons els cànons del swing: tupè enorme, interminable coll de camisa, jaqueta llarga i pantalons que amb prou feines arribava als turmells.

Però també formaven part del grup alguns paios com ara: Fredy, Parra, Sastre, Quique Beltrán i Lleó. També entre les seves parelles va haver-hi noies que es van fer molt populars, com la Blanca, la Bacilo i la Queca. En general, a tots se’ls coneixia com els gitanos del swing i eren els herois de la casa. De les nombroses parelles existents, les millors eren les formades per Quique i Blanca i per Tau i Queca.

Entre tots van imposar la seva forma acrobàtica i excèntrica de ballar, que es va conèixer amb el nom d’estil Amaya, una manera diferent, molt més atrevida i amb una intensitat rítmica que superava de molt com es ballava el swing en altres locals de la ciutat.

I, segons els testimonis de l’època, entre swing i swing, l’orquestra tocava dolces melodies que permetien “assecar les suades fronts, agafar aire, treure’s roba, de coll i corbata, per al cap de dos minuts tornar a endinsar-se, amb nous ànims, a l’infern hot”.

L’empresari de l’Amaya, en adonar-se del filó que podien representar aquests gitanos del swing, va arribar a un acord amb ells, en què els oferia per ballar al local 35 pessetes diàries per parella els dies laborables i 250 pessetes els dijous i festius, així com l’entrada i les consumicions gratuïtes. Els Gitanos del Swing van anunciar-se a Madrid el gener de 1948, a la sala de festes Madrigal, al costat de l’Orquesta Moltó i, amb el temps, van ser el germen del grup de ballarins conegut el 1956 com Los Locos del Rock and Roll.

D’altra banda, aquesta afició dels gitanos pel swing no només es va circumscriure a Barcelona ja que existeix el tema Swing calé, cantat per Mary Merche, que diu:

Antes los ingleses iban a Graná’ pa’ ver una zambra o una soleá / Ahora los turistas van al Albaicín pa’ ver a los gitanos cómo bailan swing.

A partir d’ara, quan sentim l’expressió gipsy swing, no pensem només en el meravellós estil creat per Django Reinhardt, sinó també en aquests herois gairebé anònims que van posar el seu important granet de sorra en el desenvolupament del swing i del rock a Espanya.

MEENCANTAELSWING.COM

La font de la Walkíria es troba a la part immediatament superior al capdamunt del carrer Nou de la Rambla, per sota de la piscina de salts de Montjuïc; a la vora de la font Trobada i de la d’en Conna. Per damunt, hi havia la piscina del CN Montjuïc, inaugurada el 1929 amb motiu de l’exposició internacional; aquesta piscina se sustentava amb unes altes columnes d’obra. Tot això, a inicis dels anys 60, en un extrem d’una muntanya plena de barraques des del Poble-sec dins a pocs centenars de metres dels fossats del castell, i des d’allà cap als murs del cementiri de Can Tunis i el passeig de la zona Franca.

Cap als anys 40, la Walkíria fou poblada, principalment, per emigrants arribats de la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fins i tot, alguns posteriorment s’havien mudat a pisos del nostre barri i encara hi viuen.

A les 2 de la matinada del dia 8 de març de 1963, es produí una important esllavissada de les terres que hi havia a la part superior sobre el llavors denominat passatge de la Walkíria. L’endemà, La Vanguardia parlà de nou morts i tres ferits.

Es tracta d’un sector de terres flonges i de fonts històriques. Cal recordar també que el Nadal anterior s’havia produït la nevada més important del segle a la ciutat; i que menys de 40 dies després, el 2 de febrer, també hi va haver una nevada de 8 cm de gruix, que mantingué glaçades durant tres dies. A més, el poblament de la muntanya no tingué mai cap pla regulador que estudies els aspectes que en aquests casos cal tenir presents, entre ells fer estudis geològics, en previsió de fets com els esdevinguts.

Un procés lent i llarg

El resultat de tot això fou que, un cop acabats els treballs de recerca de desapareguts, per una part, el passatge de la Walkíria fou buidat de barraques i el veïns es repartiren per diversos centres amb caràcter provisional, òbviament amb la provisionalitat de l’època; i, per l’altra, que aquesta evacuació fou l’inici de l’eliminació de les barraques de Montjuïc, procés lent i dilatat en el temps fins a les obres prèvies als Jocs Olímpics de 1992.

En aquesta lenta supressió de les barraques de Montjuïc, un altre factor que no podem deixar d’esmentar és que el setembre de 1962 s’havien produït les gravíssimes inundacions del Vallès, l’avaluació de les quals, en vides humanes, mai no sabrem exactament. Tot plegat suposà que alguns dels antics veïns de la Walkíria es varen poder quedar en pisos al barri; però que molts varen acabar anant, força temps després, als llavors nous polígons de la Ciutat Meridiana, Sant Cosme i Sant Damià del Prat o les Cinco Rosas de Sant Boi. Del barraquisme horitzontal es passà al barraquisme vertical. De l’esllavissada de les barraques de la Walkíria, ara fa 60 anys.

El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver Caulas (1881-1928) va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar i restaurant amb una altra de menys habitual. L’establiment era també una escola d’aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.

Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l’espectacle i aconseguir endur-se, ensarronar o enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d’aquells barris.

El negoci es deia La Cueva del Gordito. El ‘‘gordito’’ en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l’època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino.

El 1906, juntament amb Juan Ribé, Gordito ja havia instal·lat una acadèmia al primer pis del número 28 del carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto). En deien Acadèmia Artística. Raquel Meller va ser una de les que van anar-hi perquè Gordito li ensenyé l’ofici de cantant de cuples i que li ensenyés bé. Raquel Meller venia d’aprendre ball espanyol amb el mestre Coronas, però la Meller no era ballarina i no va aconseguir fer-se un espai com a tal. Després del seu pas per l’acadèmia de Gordito, Raquel Meller va començar a rodar i a triomfar pel dur món de les cupletistes i ja no pararia.

Per a una noia de classe humil, amb cert atractiu i alguna desimboltura, acudir a una acadèmia de ball podia marcar la diferència entre continuar amb un treball en jornades extenuants en una fàbrica o que el botiguer acomodat que s’ha enamorat en veure-la moure’s a la passarel·la, la retiri.

Una ciutat amb més 400 cupletistes

Triomfar com a artista només era a l’abast d’unes quantes. Es calcula que en aquells anys, els primers decennis del segle passat, hi havia no menys de 400 cupletistes només a Barcelona. Amb tanta competència, la que pretenia descollar havia de tenir moltes qualitats i treballar de valent. A banda de les que triomfaven i les que aconseguien retirar-se després d’atreure una persona acabalada, la resta, que era gairebé la totalitat de les artistes que metrallaven amb els seus galls els espectadors i moltes de les ballarines, optaven per completar els magres ingressos que rebien de l’empresari de les sales d’espectacle afegint a l’activitat artística el tracte amb el client, incitant-lo a beure, fet que suposava rebre un percentatge de les begudes que es consumien, i un nombre gens menyspreable passaria la línia que separa el joc perquè es consumeixin begudes a la prostitució.

El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L’èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 20 seguien produint estrelles de la nit dotant als locals de varietés de femelles desinhibides i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.

Gordito era polifacètic. A més de fabricar estrelles, dirigeix coreografies per als teatres i sales de festa, compon lletra i música, és rapsode, actua en pel·lícules, porta una activitat intensa com a membre de la Societat Espanyola d’Autors. Gordito es convertiria en un element indispensable per a les sales d’espectacle els anys 20 i 30 del segle passat. També va fer els seus primers passos com a actor de cinema a la pel·lícula Juan Tenorio, el 1921, dirigida per Ricardo de Baños.

Funcionari i afortunat a la loteria

Al Gordito el que en el fons li agradava, la veritable vocació de Gordito, diguem-ho tot, era ser funcionari. I a aquest objectiu hi abocar els seus esforços. L’any 1908 s’havia presentat a oposicions d’Ordenança del Cos de Vigilància de Barcelona, sense èxit. Als anys vint, aprova les oposicions de telegrafista a Saragossa, per fi era funcionari amb plaça fixa!!! que és des de sempre la vocació i finalitat de tants espanyols. Gordito es va traslladar a Saragossa abandonant les seves fins llavors funcions artístiques. Poc després va poder saltar a Manresa i després va passar a Barcelona.

Com que hi ha persones tocades per la fortuna, el seu trasllat a Barcelona va coincidir que va guanyar un primer premi a la loteria. No era la primera vegada, ja en una altra ocasió també li va tocar la loteria, i Gordito ho va celebrar amb una festa al carrer. Va instal·lar taules i cadires, va portar una orquestina perquè amenitzés la festa, va convidar tot el veïnat a menjar i beure. I allò va ser Troia. Aquesta vegada, el premi gairebé no li va aprofitar. Al cap de poc, Gordito moria, a Barcelona, el 9 de gener de 1928.

BARCELOFÍLIA i JOSÉ MARCH