L’octubre de 1927 s’estrenà el primer film sonor, El cantant de jazz. El 1931 entraren en servei els Estudis Trilla-La Riva Estudios Cinematográficos Españoles, que inicialment eren només estudis de doblatge i a partir de 1935 foren estudis de filmació, al palau de la Metal·lúrgia de Montjuïc; fins el 1956 quan l’espai fou incautat per l’Ajuntament de Barcelona i en cessà l’activitat.

El novembre de 1930 es fundà a París la productora cinematogràfica Orphéa Films; i el maig de 1932 entren en servei els Estudis Orphea, els primers sonors de tot l’estat espanyol, situats a l’antic Palau de la Química a Montjuïc.

El primer film sonor portava per títol Pax; però la deficient qualitat fa que els tècnics considerin com a primera pel·lícula sonora totalment parlada i cantada, en castellà, un altre film del mateix any, Carceleras, també rodada als Orphea.

En tota la seva existència, 1932-1962, l’activitat fou intensiva i molt productiva: fou el lloc de filmació de la primera pel·lícula completament en català, El cafè de la Marina; i durant la República foren també distribuïdors i productors de documentals.

En esclatar la Guerra Civil els estudis foren intervinguts pel sindicat anarquista CNT. En aquest període es realitzaren reportatges de guerra i el cinema s’utilitza com a arma política en temps bèl·lics; també s’hi rodaren films revolucionaris d’ideologia anarquista, com Aurora de Esparanza, Barrios Bajos o Liberación. Però el fracàs d’aquesta  mena de pel·lí féu necessari que la producció tingués un caràcter comercial.

El 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de lloguer. Els vencedors imposaren la seva ideologia feixista i els Orphea fan una producció de cinema patriòtic d’acord amb aquestes directrius; tot i que s’hi continuaren fent comèdies i pel·lícules més populars amb la intenció d’entretenir i fer pensar poc els espectadors.

Als anys 40 s’hi modernitzen equipaments i s’hi rodà el primer film en color a l’estat, En un Rincón de España; pel·lícules en relleu, i el primer olorós del món: Scent of Mystery. El 1950, els Orphea comptaven amb dos platós, una piscina per a escenes subaquàtiques, equipació lumínica, sales de sonorització i muntatge, etc.

Quan s’hi estava rodant La bella Lola, 28 de juny de 1962, es produí un important incendi que destruí totalment el palau i que acabava amb 30 anys d’existència dels Orphea, on s’havien rodat més de 200 pel·lícules. Tot i els intents de reconstrucció poc després es van crear els Estudis Balcázar, a Esplugues; i els Iquino, al Paral·lel, que  feren que s’abandonés el projecte. Avui dia, on hi havia hagut el Palau de la Química i els Orphea hi ha un aparcament per a cotxes i autobusos de turisme. De la posada en marxa dels estudis cinematogràfics Orphea, ara fa 90 anys.

A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes, per la seva durada i popularitat, hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.

Certament la fundació d’aquest taller es remuntava a l’any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l’autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s’instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d’esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.

Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d’invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos i que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880’s i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular.

Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l’art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas (1833-1897), el pintor i gravador Simó Gómez Polo (1845-1880) o el pintor i autor teatral Modest Urgell (1839-1919). Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval, Enriqueta Martí.

Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d’una altra societat, La Caldera, fundada el 1882. La vida d’aquest local es va perllongar fins el 1890.

BARCELOFÍLIA

Des de l’època medieval, la ciutat de Barcelona tenia el poder municipal en el potent Consell de Cent; i, tot i estar la ciutat limitada al nucli interior de les muralles, el seu àmbit arribava de Montcada a Molins de Rei i, per la costa, de Montgat a Castelldefels. Tot i això, s’anaren formant petits grups de població al voltant d’algunes esglésies, com Sant Andreu de Palomar, Sant Joan d’Horta, Santa Maria de Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Provençals. Al segle XVII es creà un nou nucli, a redós de l’església de la Mare de Déu de Gràcia i Sant Josep, l’actual vila de Gràcia. Després de la Guerra de Successió, amb el decret de Nova Planta, el Consell de Cent fou abolit i els nuclis fora muralla passaren a dependre de les parròquies corresponents, deslligades del Consell.

Després de la Constitució de Cadis de 1812, es crearen els ajuntaments com a entitats amb el sentit que actualment tenen; i el de Barcelona quedà limitat a la ciutat dins de muralla, la Barceloneta, la muntanya de Montjuïc i un territori agrícola sense edificar que correspondria als actuals Poble-sec i Eixample; amb la peculiaritat que Gràcia inicialment va pertànyer a Barcelona, però que se’n segregà, primer entre 1820 i 1824 i després el 1850. El 1836, també es constituí el municipi de les Corts, segregat de Sarrià.

El 1821 es produí una important epidèmia, la febre groga, que suposà la paralització de la ciutat durant uns mesos i amb una notable mortalitat. A les dècades posteriors hi hagué una important mobilització dels barcelonins que, al crit d’Abajo las muralles!, reclamava l’enderroc dels murs que impedien el creixement de la ciutat per tot el pla que l’envoltava. Aquest moviment aconseguí finalment, el 1854, l’aprovació d’un reial decret que permetia l’inici de l’enderroc.

A partir d’aquí, amb el pla Cerdà d’urbanització de l’Eixample, s’anaren produint annexions parcials de zones dels antics municipis del pla de la ciutat. Hi hagué diversos intents d’annexions totals; però molts dels municipis es resistiren per poder mantenir les seves entitats, fins que el 1897 la potent pressió exercida des de l’ajuntament de Barcelona sobre el govern de Madrid obtingué el resultat desitjat, en forma del reial decret de 20 d’abril, en què s’agregaven els municipis de Gràcia, Sants, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, les Corts i Sant Gervasi de Cassoles a la ciutat de Barcelona.

Set anys després d’aquestes agregacions, el 1904, el municipi d’Horta passà a formar part del barceloní; i el 1921, tal com explicàvem en el número 210 de ZONA SEC, el de Sarrià. De la l’annexió de la majoria de municipis del Pla a la ciutat de Barcelona, ara fa 125 anys. I tampoc volem passar per alt que amb el número que teniu a la mà, ZONA SEC compleix els seus 25 anys d’existència: tota una fita en una publicació de barri com la nostra.