Connecta amb nosaltres

Història

El palau de les execucions

Nicomedes Méndez, el botxí més famós de Barcelona, va ajusticiar entre 50 i 80 persones. Al costat de La Pajarera Catalana, actual El Molino, volia obrir el seu propi espectacle sobre el seu ofici

Publicat

on

A finals del segle XIX, a Espanya hi havia cinc botxins titulars. A Madrid actuava Aureo Fernández, a Sevilla hi havia José Fernández, a Burgos exercia Gregorio Mayoral i a Càceres treballava Saturnino de León. Però cap era ni remotament tan popular com el botxí de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez López, que es convertiria en un personatge típic de la ciutat noucentista.

Méndez havia nascut a Haro (La Rioja), el 1842. S’havia casat amb Alejandra Amor, amb qui va tenir dues criatures. Va ser ajudant dels botxins de Madrid i Ciudad Real abans d’aconseguir plaça pròpia. Pel que sembla, el seu veritable ofici era el de sabater, molt comú entre els executors decimonònics, com Gregorio Mayoral i Rogelio Pérez. Es va iniciar com a titular el 1877, quan va ajusticiar a Manresa el bandoler i assaltador de camins Panchamplà, que havia sembrat el terror en aquella comarca.

Amb el temps va adquirir fama de ser un professional molt diligent i orgullós de la feina. Blasco Ibáñez s’hi va inspirar per crear el personatge del botxí Nicomedes Terruño en el seu relat Un funcionario, a qui els sentenciats a mort tenien per un gran home. Malgrat que cobrava un extra de 100 pessetes per execució, va declarar a la premsa estar disposat a exercir de franc i afirmava prestar un gran servei a la societat. Sense estar-hi obligat, de tant en tant es deixava caure per la presó de Reina Amàlia a ajustar i greixar el garrot vil que s’hi custodiava, cosa que no agradava res als funcionaris de presons. Fins i tot va millorar la màquina amb un sistema que va batejar com el ‘‘garrot català’’, capaç de matar amb més eficàcia. Una modificació que es va provar amb èxit per primera vegada a l’execució de Santiago Salvador, el terrorista del Liceu.

La resta del temps, el senyor Méndez era un trist funcionari que cuidava gallines i criava canaris. Vivia amb la dona i els dos fills en una petita torre del barri de La Salut. Habitualment, lluïa una barba espessa, que només s’afaitava quan havia de treballar. Tot i això, el seu ofici també li va portar grans desgràcies familiars. El 1892 la seva filla es va suïcidar en ser abandonada pel seu promès quan aquest es va assabentar del veritable ofici del seu pare. El seu fill es va veure implicat en una agressió a un guàrdia civil i va estar a punt de ser condemnat a mort, cosa que hauria obligat Nicomedes a donar-li garrot; anys després va ser trobat assassinat en estranyes circumstàncies.

Al final de la seva carrera, el botxí Méndez es va convertir en un vellet de poca estatura i aspecte vulgar, sempre amb vestit blau i barret. S’havia jubilat el 1908, després de la mort del terrorista i confident de la policia Joan Rull, que va ser el primer reu executat a la presó Model. De sobte, disposava de massa temps lliure i va començar a freqüentar els bars. Es va aficionar a beure i a explicar a qualsevol anècdotes de la seva professió. En aquella època el Paral·lel era un vast terreny de terra, esquitxat de cases en construcció, barracons de fira i tavernes sinistres on acudia cada cap de setmana la classe obrera a divertir-se. Allà va tenir la seva inspiració: obriria el seu propi espectacle al costat de La Pajarera Catalana (que anys després seria El Molino).

El negoci s’anomenaria el Palacio de les Ejecuciones i Méndez seria la seva estrella. A la porta hi posaria el títol de botxí, el retrat i la partida de naixement. Dins, amb un patíbul i dos maniquins de cera faria demostracions pràctiques dels seus mètodes i narraria les seves millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats no van considerar la seva proposta gaire encertada i van prohibir que obrís el seu teatret. Frustrat, Nicomedes es va instal·lar a Can Ramón, una de les moltes tasques del carrer Vila i Vilà, on va començar a fer conferències els dimarts, dimecres i dissabtes a les nou del vespre, a canvi de la beguda. Explicava les frases últimes dels reus, les seves reaccions, ensenyava els regals que algun havia fet o els consells rebuts, com el de Santiago Salvador, que li va recomanar deixar aquella feina tan macabre. Afirmava estar segur que Silvestre Lluís, una de les seves últimes víctimes, va morir sent innocent, encara que per això no es podia culpar la justícia.

El botxí més famós de Barcelona va morir el diumenge 27 octubre de 1912, als 70 anys. Segons diverses fonts, hauria executat entre 50 i 80 persones. Quan el seu lloc va quedar vacant molts van ser els que el van sol·licitar, especialment els metges. El vell regnat dels sabaters arribava al final.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint

Història

Divulguen i fomenten la nostra dansa al barri

1992 | Fundació dels Amics de la Sardana del Poble-sec

Publicat

on

El 1992, la recuperada Festa Major del Poble-sec agafava volada i un grup de veïns va notar-hi l’absència de la sardana. Des de llavors i a redós de la iniciativa de Jaume Canals, membre de la Federació Sardanista, que durant molts anys va fer de professor i ensenyà a ballar moltes persones del nostre barri, un grup de poblesequins s’ajuntaren per aquesta recuperació concreta. A més, acordaren amb CDC la cessió del seu local al carrer de Blasco de Garay. Fou llavors quan es constituí l’associació Els Amics de la Sardana del Poble-sec, entitat dedicada exclusivament a la promoció i l’ensenyament de la nostra dansa.

Temps després, el local cedit quedà petit i a algunes persones la vinculació amb un grup polític no els semblava bé, per la qual cosa es considerà necessari cercar un local diferent i més ampli. Llavors, recent arribat al Poble-sec, el president del Foment Excursionista de Barcelona, Lluís Domingo, els oferí poder disposar del seu local, tots els dilluns al vespre. Fins al moment, n’és el punt de trobada, assaig i preparació d’activitats.

Posteriorment, Jaume Canals deixà l’ensenyament i la Federació Sardanista aportà diversos professors, procedents de les colles campiones de Catalunya. En aquells dos anys, el grup estable de dansaires perfeccionà molt la seva preparació; i això els va permetre participar en ballades d’exhibició. Després i durant bastants anys, el professor fou Josep Bartolí Vall; i actualment, ho és Sara Pascual, monitora de la Federació.

El 2004, amb el grup ben consolidat, organitzaren, dins dels actes de la Festa Major, la primera Ballada de Sardanes i Exhibició de Colles Sardanistes, a la plaça dels Ocellets, amb la participació de sis colles. L’any següent, a la segona edició, hi participaren set colles; i així fins arribar a dotze colles.

Present a festes i celebracions

Des d’aquells inicis i només amb la pausa forçada per la pandèmia del covid, la sardana ha estat sempre present en la Festa Major i en altres celebracions del Poble-sec, a diferents punts: el parc de les Tres Xemeneies, les places del Sortidor, dels Ocellets, d’Ovidi Montllor, del Setge, de Santa Madrona… En col·laboració amb Els Amics de la plaça de Santa Madrona cada juny organitzen les Sardanes a la fresca, a la plaça i com a prèvia de la Festa Major de juliol. Han tingut l’honor d’estrenar dues peces del mestre Josep Enric Peris, dedicades al nostre barri: Sardanes al Poble-sec i Les Tres Xemeneies. El Amics de la Sardana també acosten la dansa a escoles, casals de gent gran, allà on els ho demanen, i també col·laboren amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, ensenyant la teòrica i la pràctica de la dansa als nouvinguts.

Tothom que estigui interessat a saber-ne més o participar de les seves activitats, pot contactar-hi escrivint a pepcc12@gmail.com, a bé podeu visitar-los al local de la Creu dels Molers, 6, baixos, qualsevol dilluns, de 19 a 20,30h. De la creació dels Amics de la Sardana del Poble-sec, ara fa 30 anys.

XAVIER RODRÍGEZ (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Rossend Llurba

Imprescindible per a qualsevol persona interessada en la cultura popular de la primera meitat del segle XX, i especialment del Paral·lel

Publicat

on

Per

Rossend Llurba i Tost (El Vilosell, 1887 – Barcelona, 1954) va ser un lletrista de cançons, autor dramàtic, editor i articulista català que va viure més de 50 anys al carrer del Roser del barri del Poble-sec, a tocar del Paral·lel.

Va ser l’autor del primer cuplet escrit en català l’any 1917 amb el títol de La font del Xirineu, una innocent picardia sobre un brollador d’aigües suposadament incitadores dels instints amorosos, que va ser musicada per Joan Suñé i interpretada per Raquel Meller, que li havia demanat una composició en català conscient de l’existència d’un públic amatent i receptiu. Aquesta va ser la primera de tota una corrua de lletres per a cuplet. També va contribuir a la divulgació del tango tot dirigint el setmanari El tango de moda i component algunes peces com ara Barrio chinoLa mina del BataclánBesos fríos i Alma tanguera.

Va escriure una Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer, un món que coneixia molt bé des dels inicis quan l’avinguda començava a despuntar com el centre neuràlgic de l’espectacle barceloní i que ell va trepitjar, passejar, cantar i estimar. El llibre no es va arribar a publicar fins a l’agost de 2017 per l’editorial Comanegra. Aquesta obra el posa al seu lloc i el treu a la llum per primera vegada acompanyat d’una selecció d’articles de principis de segle i de tres breus peces literàries de gran valor: La font del XirineuLa cançó del Paral·lel (mosaic líric en un acte) i, com a cloenda, el conte Il·lusió és vida.

Cronista i catalanista

Per més que s’hagi dit i repetit un munt de vegades, Alejandro Lerroux no va ser el veritable emperador del Paral·lel, sinó que ho va ser Rossend Llurba. Llurba ha estat un personatge injustament desconegut. Fou, a més a més, un cronista imprescindible de la Barcelona de la primera meitat del segle XX, i un protagonista privilegiat de l’ambient més apoteòsic del Paral·lel.

Llurba escrivia el 1912 al magazín De tots colors, amb un català prenormatiu de l`època i uns paràmetres identitaris que grinyolen avui: “No hi heu pensat mai, amics meus, en la victoria que representaría per la nostra rassa, la constitucció d’un music-hall català? Jo crec que aquest genere d’art alegre y deliciosament captivador, faría un gran be dintre les nostres costums un xic massa austeres y donades al trascendentalisme. […] El día que sapiguém despendres de certs convencionalismes que forsosamént ens fan apàtics davant la manera de sentir d’altres pobles tan cosmopolites y un xic més galants que el nostre, la causa santa de la nostra patria haurà donàt un gran pas”.

Amb motiu del centenari de l’escriptura del primer cuplet català, a la vila del Vilosell s’hi va realitzar una jornada d’homenatge i la col·locació d’una placa a la seva casa natal.

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Història

Molts dels antics edificis es van enderrocar

6 d’octubre de 1972 Inaugurat el nou edifici de l’escola del Bosc de Montjuïc

Publicat

on

L’Escola del Bosc de Montjuïc s’inaugurà el 8 de maig de 1914, en terrenys cedits pel jutge, advocat i periodista Josep Laribal. Una part d’aquella finca són els actuals jardins de Laribal i de la Font del Gat, així com el museu Etnològic, l’actual Fundació Joan Miró i l’Escola del Bosc.

Situada al llindar sud de la finca, al capdamunt de les escales del carrer de Margarit, la casa principal de la finca era un palauet d’estil neoàrab; i l’arquitecte Antoni Falguera  dirigí les obres per adaptar el xalet al seu nou ús, com a menjador dels infants. L’edifici més notable de l’ampliació escolar tenia una entrada amb columnes, a l’estil dels temples greco-romans clàssics. A l’interior, l’aula més àmplia tenia unes pintures murals al fresc, amb escenes bucòliques, que en el seu dia foren objecte d’interès de les importants i nombroses visites que rebé l’escola durant les primeres dècades.

Inspirada en l’escola a l’aire lliure alemanya de Charlottenburg, l’Escola del Bosc fou pionera en la renovació pedagògica. Al capdavant hi havia Rosa Sensat i Antolí Monroy, directors de la secció de noies i de nois, respectivament. Juntament amb l’Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta i destruïda durant la guerra pels bombardejos de l’aviació italiana, l’Escola del Bosc era l’exemple d’escola moderna i d’orientació pedagògica integral de l’infant amb la natura; i suposà la implicació municipal en una nova escola laica.

El 1921, l’escola es completà amb la construcció del pavelló dels nois, que és l’únic que actualment resta de l’antiga escola. Aquest projecte anà a càrrec d’Alfons Florensa, arquitecte municipal. L’escola disposava d’edificis, amb un pati cobert per als dies de pluja, amb marquesines exteriors de vidre que hi permetien l’accés des de les aules sense mullar-se, i d’una bona zona de bosc, que permetia de fer-hi classes quan arribava el bon temps, amb taules i cadires plegables que el mateixos infants organitzaven per cursos.

Tot aquest moment de puixança, que es reforçà notablement durant el període republicà, fou estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes i la llarga dictadura del general Franco. Fou precisament en aquesta època, i més concretament en temps de l’alcalde Porcioles, quan es decidí enderrocar tots els edificis, a excepció del dels nois, i edificar un bloc més gran i compacte, que és el que està actualment en ús.

A diferència dels edificis inicials de la finca Laribal, dels bastits per adaptar l’espai a escola i del bloc dels nois, l’aulari de 1972 té un escàs interès arquitectònic i funcional, ja que molts criteris d’adaptació de l’escola a l’entorn natural es bandejaren, cosa que obligà a fer moltes escales i suposà la pèrdua de la gran lluminositat de les aules originals. De l’entrada en servei del nou edifici de l’Escola del Bosc de Montjuïc, ara fa 50 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021