Flaires l’estiu. Si poguessis l’abraçaries per no deixar-lo anar mai més i sentir aquella treva innòcua que t’embrunia la pell sota la fuetada del sol. Et deixes caure al pou de la nostàlgia per veure’t de nena, al final del curs escolar, just quan tancaves els llibres de text que t’havien castigat durant l’hivern i t’alliberaves de la custòdia de les obligacions, dels deures. Ara camines ferma, agafada al tracaleig d’una maleta. Per un moment la culpa et pessiga com la fiblada d’una vespa, però suportes el dolor, com ho has fet aquests darrers anys. Gires el cap per mirar enrere i acomiadar-te del Poble-sec. Des del Paral·lel, sembla que el barri s’enrinxoli cap a Montjuïc. Trobaràs a faltar el seu alè vespertí, els racons adormits, les places vives, el desordre dels carrers alzinats i, fins i tot, la fatiga dels seus edificis corcats. Aixeques un braç, el taxi s’atura als teus peus. Dius la paraula aeroport amb un convenciment fictici. No pots evitar fitar per la finestra fins que les tres xemeneies et corresponen la mirada, veus com s’allunyen rabent i notes el pessigolleig d’una llàgrima que et cau galta avall. Et poses les ulleres de sol i mires de gaudir del trajecte. Pagues amb targeta i t’acomiades del taxista, agraeixes que no t’hagi donat conversa. La terminal és força plena, et sents desorientada i busques la zona per facturar l’equipatge. Has escollit Costa Rica aquest matí, quan en Joan ha marxat amb el Pau per dur-lo al campament d’estiu, encara que fa massa temps que vols escapar-te. O tu o ells, has pensat. Perquè no podràs amb un altre final d’estiu, ni amb una altra tardor, ni amb un altre hivern. No, no podràs amb un altre cicle rutinari en el qual la vida et passi davant dels ulls com un pla seqüència inacabable, asfixiant. El que vols és fer reposar la memòria, manyegar-la fins a esprémer-la tant com puguis i recordar qui ets. Buscaràs la nena que jugava els estius. La que saltava fogueres a cada revetlla de Sant Joan. La que no tenia por de viure. Així, podràs transformar cada preocupació que t’ha amarat d’ansietat aquests darrers anys en anècdotes reversibles.
Ja tens la maleta viatjant a la cinta transportadora i la targeta d’embarcament a les mans. Passar el control policial és molest; un últim escull. Tens un seient al costat del passadís. Et cordes el cinturó. Anuncien un petit retard a través de la megafonia de l’avió i et sona el mòbil. És en Joan. Contestes amb la mateixa inèrcia amb què heu conviscut darrerament. Et diu que el Pau ha marxat content i que si compra alguna cosa per sopar, et proposa una vetllada romàntica, tots dos sols. Tu li dius que sí, que compri el que vulgui. Quan penges actives el mode avió. Penses en la nota que has deixat sobre la taula del menjador, saps que no entendrà res, que no n’hi haurà prou, però ara mateix t’és igual, perquè has decidit salvar-te i abraçar l’estiu.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)
Hemerotecafa 3 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Societatfa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Culturafa 3 mesos
Entrevistesfa 3 mesos