Les periodistes Jordina Arnau (La Selva del Camp, 1991) i Alba Sidera (Girona, 1979), acaben de publicar una Guia pràctica contra l’extrema dreta que intenta explicar-nos com podem entendre i combatre els nous feixismes d’arreu del món (Pagès Editors). Aquestes dues membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, però, ens adverteixen que no disposem de cap fórmula màgica que ens permeti derrotar l’extrema dreta en un tancar i obrir d’ulls; no obstant, amb aquesta guia pretenen ajudar-nos a fer el primer pas per a combatre-la, conèixer-la.

En aquest llibre hi trobem tot un reguitzell d’entrevistes que ens ajuden a fer-nos una bona composició de lloc d’on som realment. Aquestes intervencions, a més, estan flanquejades per un magnífic pròleg d’Alba Sidera que, de la mà de la supervivent dels camps de concentració Liliana Segre, ens transportarà per vuitanta anys de la història d’Itàlia, un país amb una “transició del feixisme a la democràcia [que] no va ser tan modèlica com pot semblar des de fora”, i un epíleg del periodista valencià Miquel Ramos.

En les intervencions d’aquesta guia hi trobem les mirades de vuit persones especialitzades en extrema dreta: des de la filòsofa Marcia Tiburi, que va haver de fugir de Brasil per les amenaces de mort dels feixistes, fins a Olga Rodríguez, una de les fundadores de ElDiario.es, que ens recordarà que la “impunitat del franquisme explica moltes coses sociològicament i encara ho contamina absolutament tot”.

Per últim, voldria destacar l’exhaustiu repàs que fa Jordi Borràs, un dels màxims experts en extrema dreta de casa nostra, de la història i la situació d’aquest moviment a Catalunya, i més concretament la part en què Borràs explica com la Catalunya franquista de finals dels seixanta va esdevenir un dels centres propagandístics neonazis més importants del món.

Flaires l’estiu. Si poguessis l’abraçaries per no deixar-lo anar mai més i sentir aquella treva innòcua que t’embrunia la pell sota la fuetada del sol. Et deixes caure al pou de la nostàlgia per veure’t de nena, al final del curs escolar, just quan tancaves els llibres de text que t’havien castigat durant l’hivern i t’alliberaves de la custòdia de les obligacions, dels deures. Ara camines ferma, agafada al tracaleig d’una maleta. Per un moment la culpa et pessiga com la fiblada d’una vespa, però suportes el dolor, com ho has fet aquests darrers anys. Gires el cap per mirar enrere i acomiadar-te del Poble-sec. Des del Paral·lel, sembla que el barri s’enrinxoli cap a Montjuïc. Trobaràs a faltar el seu alè vespertí, els racons adormits, les places vives, el desordre dels carrers alzinats i, fins i tot, la fatiga dels seus edificis corcats. Aixeques un braç, el taxi s’atura als teus peus. Dius la paraula aeroport amb un convenciment fictici. No pots evitar fitar per la finestra fins que les tres xemeneies et corresponen la mirada, veus com s’allunyen rabent i notes el pessigolleig d’una llàgrima que et cau galta avall. Et poses les ulleres de sol i mires de gaudir del trajecte. Pagues amb targeta i t’acomiades del taxista, agraeixes que no t’hagi donat conversa. La terminal és força plena, et sents desorientada i busques la zona per facturar l’equipatge. Has escollit Costa Rica aquest matí, quan en Joan ha marxat amb el Pau per dur-lo al campament d’estiu, encara que fa massa temps que vols escapar-te. O tu o ells, has pensat. Perquè no podràs amb un altre final d’estiu, ni amb una altra tardor, ni amb un altre hivern. No, no podràs amb un altre cicle rutinari en el qual la vida et passi davant dels ulls com un pla seqüència inacabable, asfixiant. El que vols és fer reposar la memòria, manyegar-la fins a esprémer-la tant com puguis i recordar qui ets. Buscaràs la nena que jugava els estius. La que saltava fogueres a cada revetlla de Sant Joan. La que no tenia por de viure. Així, podràs transformar cada preocupació que t’ha amarat d’ansietat aquests darrers anys en anècdotes reversibles.

Ja tens la maleta viatjant a la cinta transportadora i la targeta d’embarcament a les mans. Passar el control policial és molest; un últim escull. Tens un seient al costat del passadís. Et cordes el cinturó. Anuncien un petit retard a través de la megafonia de l’avió i et sona el mòbil. És en Joan. Contestes amb la mateixa inèrcia amb què heu conviscut darrerament. Et diu que el Pau ha marxat content i que si compra alguna cosa per sopar, et proposa una vetllada romàntica, tots dos sols. Tu li dius que sí, que compri el que vulgui. Quan penges actives el mode avió. Penses en la nota que has deixat sobre la taula del menjador, saps que no entendrà res, que no n’hi haurà prou, però ara mateix t’és igual, perquè has decidit salvar-te i abraçar l’estiu.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

El novembre de 2007 un equip format per Anna Porta, Joachim de Nys, Cruz Artidiello i Jordi Raventós posava en marxa una petita editorial independent, Adesiara, amb “la ferma voluntat de treballar per la cultura del país”. Al llarg de quasi quinze anys, aquesta editorial martorellenca ha demostrat la seva estima tant pel continent, la cura amb què editen els seus volums és magnífica, com pel contingut, tot posant a disposició del públic lector títols, tant antics com moderns, que no havien estat mai traduïts al català o bé que ja no es podien trobar a les lleixes de les llibreries.

Adesiara fou una de les editorials que més va patir les inclemències meteorològiques de Sant Jordi –“festa gran” que, segons Miquel Martí i Pol al seu poema Abril, reuneix “pluja, roses i llibres”, tot i que, enguany, el sant n’hauria fet un gra massa–.

Ara, passat ja el temporal, crec que la millor manera de mostrar-los el nostre afecte és precisament comprar els seus llibres i gaudir de les seves edicions de, per exemple, el Calígula, de Suetoni; Les bacants, d’Eurípides; el Tal qual, de Paul Valéry; L’Anticrist, de Joseph Roth; la Vida nova, de Dante Alighieri; El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier; La dama de la lloba, de Renée Vivien; El poble aeri, de Jules Verne; Lo ferrer de tall, de Frederic Soler; La parada, de Joaquim Ruyra…

Així que, encoratjo a tots els lectors per a què, dins de les seves possibilitats, recordi que tots els sants tenen capvuitada, i aprofiti per a comprar algun llibre d’aquelles editorials i llibreries que més es van veure afectades per la pluja i la pedra que va caure per Sant Jordi. Només així, aconseguirem que puguin tornar a ser-hi el proper Sant Jordi.