Les periodistes Jordina Arnau (La Selva del Camp, 1991) i Alba Sidera (Girona, 1979), acaben de publicar una Guia pràctica contra l’extrema dreta que intenta explicar-nos com podem entendre i combatre els nous feixismes d’arreu del món (Pagès Editors). Aquestes dues membres del Grup de Periodistes Ramon Barnils, però, ens adverteixen que no disposem de cap fórmula màgica que ens permeti derrotar l’extrema dreta en un tancar i obrir d’ulls; no obstant, amb aquesta guia pretenen ajudar-nos a fer el primer pas per a combatre-la, conèixer-la.

En aquest llibre hi trobem tot un reguitzell d’entrevistes que ens ajuden a fer-nos una bona composició de lloc d’on som realment. Aquestes intervencions, a més, estan flanquejades per un magnífic pròleg d’Alba Sidera que, de la mà de la supervivent dels camps de concentració Liliana Segre, ens transportarà per vuitanta anys de la història d’Itàlia, un país amb una “transició del feixisme a la democràcia [que] no va ser tan modèlica com pot semblar des de fora”, i un epíleg del periodista valencià Miquel Ramos.

En les intervencions d’aquesta guia hi trobem les mirades de vuit persones especialitzades en extrema dreta: des de la filòsofa Marcia Tiburi, que va haver de fugir de Brasil per les amenaces de mort dels feixistes, fins a Olga Rodríguez, una de les fundadores de ElDiario.es, que ens recordarà que la “impunitat del franquisme explica moltes coses sociològicament i encara ho contamina absolutament tot”.

Per últim, voldria destacar l’exhaustiu repàs que fa Jordi Borràs, un dels màxims experts en extrema dreta de casa nostra, de la història i la situació d’aquest moviment a Catalunya, i més concretament la part en què Borràs explica com la Catalunya franquista de finals dels seixanta va esdevenir un dels centres propagandístics neonazis més importants del món.

Un dels molts personatges populars del Paral·lel va ser Pepe Gil (Josep Gil Alufré), valencià, empresari, conegut com lo Chil. Els llibres de Badenas recullen anècdotes d’ell i a les hemeroteques es poden trobar referències, sobretot dels anys 70, quan encara hi havia gent que el recordava. La seva popularitat estava relacionada amb els seus textos als cartells de promoció i els seus comentaris espontanis. En una ocasió va anunciar un Gran Programa Zoológico, amb les sarsueles: La caza del oso, La gatita blanca i El perro chico. Una vegada una vedette va sortir a escena més tapada del compte, cosa que va provocar protestes del públic, i va calmar el públic dient: ‘‘Les ruego un poco de paciencia y cultura que la señorita artista aquí presente… ya enseñará’’.

Quan es va estrenar El príncipe bohemio va anunciar: ‘‘Genial partitura del maestro Millán. Todos los números son mejores…’’ Amb un tenor nou va encarregar cartells que deien: ‘‘Debut, con Marina, del tenor… que tras mucho estudiar ya se la sabe’’. Va ser l’autor de la famosa frase: ‘‘el éxito ha sorprendido a la pròpia empresa’’. Un altre cartell molt popular va ser el que deia: ‘‘Por fin, lo que todo el mundo esperaba. Hoy, despedida de…’’ Lo Chil mereixeria una biografia i una antologia dels textos d’aquells cartells tan imaginatius. Va morir el 1923, La Vanguardia se’n va fer ressò amb una nota que feia referència a la seva tasca empresarial: ‘‘Su vida pintoresca estaba plagada de anécdotas que se hicieron populares y que demuestran que había en él un formidable humorista y un hombre sano de corazón. Ha muerto sin dejar un enemigo’’.

El novembre de 2007 un equip format per Anna Porta, Joachim de Nys, Cruz Artidiello i Jordi Raventós posava en marxa una petita editorial independent, Adesiara, amb “la ferma voluntat de treballar per la cultura del país”. Al llarg de quasi quinze anys, aquesta editorial martorellenca ha demostrat la seva estima tant pel continent, la cura amb què editen els seus volums és magnífica, com pel contingut, tot posant a disposició del públic lector títols, tant antics com moderns, que no havien estat mai traduïts al català o bé que ja no es podien trobar a les lleixes de les llibreries.

Adesiara fou una de les editorials que més va patir les inclemències meteorològiques de Sant Jordi –“festa gran” que, segons Miquel Martí i Pol al seu poema Abril, reuneix “pluja, roses i llibres”, tot i que, enguany, el sant n’hauria fet un gra massa–.

Ara, passat ja el temporal, crec que la millor manera de mostrar-los el nostre afecte és precisament comprar els seus llibres i gaudir de les seves edicions de, per exemple, el Calígula, de Suetoni; Les bacants, d’Eurípides; el Tal qual, de Paul Valéry; L’Anticrist, de Joseph Roth; la Vida nova, de Dante Alighieri; El gran Meaulnes, d’Alain-Fournier; La dama de la lloba, de Renée Vivien; El poble aeri, de Jules Verne; Lo ferrer de tall, de Frederic Soler; La parada, de Joaquim Ruyra…

Així que, encoratjo a tots els lectors per a què, dins de les seves possibilitats, recordi que tots els sants tenen capvuitada, i aprofiti per a comprar algun llibre d’aquelles editorials i llibreries que més es van veure afectades per la pluja i la pedra que va caure per Sant Jordi. Només així, aconseguirem que puguin tornar a ser-hi el proper Sant Jordi.