Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Jordi Altirriba: “Hi ha molta soledat no volguda”

Jordi Altirriba i Vives (Barcelona, 1966) és metge. Dirigeix tot l’equip de professionals que atén els veïns del Poble-sec des de la primera planta del Centre d’Atenció Primària Manso. Ell serà un dels tres pregoners de la Festa Major del Poble-sec, juntament amb dues professionals de l’altre centre que dona servei al barri, el CAP Les Hortes: la treballadora social Soraya Donoso i la infermera Mònica Coll. La comissió organitzadora de la Festa Major els ha escollit com a representats no només del personal sanitari, sinó també de tots els serveis essencials que van treballar durant els moments més durs de la pandèmia.

Publicat

on

Com porteu els preparatius del pregó?
Amb nerviosisme. És la nostra primera experiència com a pregoners i ens agradaria fer-ho bé. Farem quatre parts: agraïment, parlarem de la pandèmia, reivindicació de l’Atenció Primària, i  una mica de broma.

Serà la primera Festa Major sense restriccions. Preocupa?
Hem arribat a un moment que la covid-19 s’ha convertit en una virasi més…

Virasi?
Una malaltia vírica, com podria ser grip o refredat. Gràcies a les vacunes i que alguns ja l’hem passat i hem creat anticossos i immunitat, ja no estem com al març del 2020, que no sabíem on érem i teníem molta gent gran i amb patologies de base que es moria. El virus cada cop és més transmissible però per sort la clínica és cada cop menys important. Tindrem un pic, però és inevitable. Poden preocupar les discoteques o els festivals d’estiu. Desgraciadament si enganxa persones més fràgils poden tenir malaltia més greu. No em preocupa tant la Festa Major, em preocupen les aglomeracions, però són imprescindibles. No podem deixar d’apropar-nos, l’espècie humana som de relacionar-nos.

Ha acabat la pandèmia?
No puc respondre perquè no em sé exactament la definició de pandèmia. Però puc dir que tenim una punta de feina relacionada amb la feina per la covid, però són casos senzills que es tracten amb antitèrmics, antiinflamatoris i antitussígens, que es resolen en menys d’una setmana.

Però sí que esteu tenint molta activitat al CAP per això…
Estem amb un repunt, sobretot de joves. Però és més feina relacionada amb baixes laborals i visites com la grip. Ja no hi ha derivacions sovint a l’hospital com ens trobàvem al principi, ni pneumònies ni reaccions autoimmunitàries.

Si això es perpetua podreu mantenir aquest ritme o caldrà canviar la forma d’organitzar-se?
Organitzativament, abans de la covid ja estàvem en un moment difícil. Al nostre equip ja demanàvem una Unitat Bàsica Assistencial més, que vol dir un metge i infermera més, per les característiques del Poble-sec i pel volum de feina que se’ns genera. És cert que amb la covid hi ha hagut un pla d’enfortiment i han posat més professionals. La covid ha posat algunes coses més a la palestra, però nosaltres seguim necessitant un metge i infermera més. Esperem que la covid s’estacionalitzi i torni a ser com havia estat sempre, amb un pic d’activitat a l’hivern. Ara hem tingut grips en primavera, que no era tant habitual, en el moment que la incidència de covid ha baixat. Però, en qualsevol cas, hem de reivindicar que a la Primària ens falten mans per poder assolir tot el que s’ha d’assolir. El coronavirus serà una cosa més, però tenim moltes patologies, i ara estem veient molt patiment emocional en la població, i això sí que és cosa de la Primària. Després de l’onada de la pandèmia ens surt tot això: gent que ha estat a casa molt sola, gent gran que sortia i ara s’han tancat molt i els costa trobar la normalitat… hi ha molta soledat no volguda.

I al metge de capçalera li toca fer la primera feina amb aquestes persones…
La primera o tota. És un patiment emocional, molts cops no requereix fàrmac i donem contenció i acompanyament. Ara ens han dotat de referents de benestar emocional i comunitari, que és una psicòloga, amb qui estem acabant de definir per poder orientar tots aquests pacients que consulten per alteracions emocionals. No és malaltia: és malestar, nerviosisme, ansietat, dormir malament, estar de mal humor… sense arribar a ser patològic.

Quines activitats fareu?
Grups per poder treballar aquest malestar emocional. Seran activitats grupals. Per exemple, per la soledat no volguda, es poden fer grups de caminades, que ja s’estan fent dins el pla de salut comunitària, o grups de conversa, o grups de baixar a fer un cafè… facilitar que la gent entre ells es trobin.

Us caldrien més psicòlegs?
Estem tenint malestar emocional, que no és patologia. Més que psicòlegs, en funció de les eines i l’estructura de suport que té la persona, la gent no té tant malestar, i això ho podem treballar des de la Primària. Quan comences a posar-hi psicòlegs o psiquiatres dona més sensació de malaltia. Cal parlar-ne, contenir i buscar solucions. Els metges i les infermeres d’Atenció Primària estem preparats per ajudar a passar tot aquest patiment emocional.

Quines peculiaritats té el Poble-sec a nivell de salut en què calgui treballar més?
Tenim un percentatge important d’immigració, que a més va justa de diners. Gent que no tenen facilitat per trobar feina, i els costa molt el seguiment amb nosaltres. També hi ha el problema de l’idioma. Tenim mediadors culturals, però no hi són tota l’estona, i a vegades s’han de fer visites amb el fill o el net de traductor. Segons quines coses són més difícils de tractar si tens un familiar d’intermediari.  Hi ha malalties com la diabetis, en què costa més fer una dieta adequada i fer els controls. Però fonamentalment és el fet emocional de la immigració i les barreres idiomàtiques.

El fet emocional seria el que suposa canviar de país?
Exacte. Hi ha canvis de costum molt forts i maneres de fer diferents. Tot i que migrar d’Andalusia a Barcelona, com va passar, ja deuria ser molt traumàtic per a ells, tampoc som tan diferents. Entenc que és molt diferent venir del Pakistan, per posar un exemple: l’idioma, l’alimentació… culturalment és brutal. Ara bé, és cert que des del pla comunitari es treballa molt. El Poble-sec té un associacionisme molt potent i és admirable l’esforç que fa la gent del barri posant les seves hores. Però tot i així hi ha molta feina a fer. Temes de salut no n’hi ha tants, potser la diabetis és més freqüent, però sobretot és el problema per fer el seguiment, per la idiosincràsia de la gent.

Entrevistes

Joan Turu: “És molt fàcil demanar que canviïn les coses de fora però és més difícil canviar un mateix”

Quan el Joan Turu (Sant Just Desvern, 1984) va obrir els ulls ja es va adonar que les coses no rutllaven del tot bé al món… però això no el va frenar ni el va ensopir. Al contrari. Aquest entusiasta s’ha dedicat a canviar el món amb les seves il·lustracions. Autor de Rebel·lió a l’escola o Quan perdem la por, l’entrevistem amb motiu de la seva darrera obra, Els homes plorem i per endinsar-nos en les seves idees sobre la vida, les relacions, els fills, l’educació i la societat.

Publicat

on

Per

Sempre t’han acompanyat un llapis i una capsa de colors per transmetre al món la manera com t’agradaria que anessin les coses. Te n’has sortit?
Ara estic en un procés de mirar molt cap endins. Considero que hi ha una part de l’esquerra que entén i veu molt necessari el canvi social i focalitza molt en desgranar com és la societat. En part hi estic d’acord, però també és cert que he conviscut amb persones de moviments socials que miren molt cap enfora, per canviar la part de fora i prou. Ara vull buscar l’equilibri: canviar coses externes, sí, però també vull mirar endins i saber quantes coses he de canviar jo. És molt fàcil demanar a fora que canviïn les coses, però és més difícil fer-ho un mateix. Jo sempre em pregunto: d’on em ve aquesta responsabilitat social?

L’educació actual és efectiva?
Crec que una part de l’educació ve de la comunicació. Els mitjans de comunicació han d’informar perquè si un no sap que està passant alguna cosa, si no es visibilitza un fet, difícilment el podré canviar. Sempre penso: on puc invertir la meva energia perquè doni el màxim de fruits possible? Crec que ens hem de focalitzar en la infància. L’educació en els primers set anys ens marca de per vida. Podem ser-ne més o menys conscients, però les percepcions de la vida, l’autoestima, etc. vénen d’aquí. Per això hem de protegir aquesta etapa i hem de vetllar per ella. Estic convençut que si hagués viscut una altra infància seria molt diferent. I per trobar la part positiva: moltes coses del que soc avui, vénen de la infància. Per exemple, vinc de l’esplai, i del compromís social que em va deixar aquesta organització.

Creus que l’educació emocional s’està tractant a les escoles?
No tinc capacitat per parlar-ne. Sé que hi ha una part de l’educació emocional que, com a mínim, sona més. Però crec que som una societat que viu bastant de cara a la galeria. A vegades, a la que rasques una mica veus que no hi ha res. Passa amb els mètodes educatius de les escoles: encara costa el canvi. Però també és certa una cosa: a vegades carreguem tot el pes de l’educació a l’escola.

Tornant a l’actualitat. Hi ha 56 conflictes bèl·lics al món. Com podem mostrar als infants valors de pau tal com estan les coses?
Ho lligo amb dos temes: d’una banda, la hipocresia de “celebrem el dia escolar de la pau”… amb els casos d’assetjament que hi ha als centres educatius. Treballen un dia la pau i ja s’ha acabat. Moltes vegades, ens fiquem la samarreta un dia i ja ens quedem tranquils, però has de pensar que això no només es tracta d’un dia. És molt fàcil demanar la pau a Ucraïna i que difícil és, com a professor, o com a pare o com a parella, no estar en guerra. És precisament aquí on puc fer alguna cosa.

Els infants necessiten exemples.
Per això jo no promouré mai la violència, però entenc que, a vegades, sigui necessari un cop de puny sobre la taula. Des de la meva posició de privilegiat és molt fàcil dir que la violència no és el camí. Clar, ho dic tenint un plat a taula cada dia. Però jo no li diré a algú que té un conflicte, per exemple, al Kurdistan o a on sigui, que no agafi les armes. La violència no és un camí que promouré, però tampoc el jutjaré. Profundament, crec que el canvi social ha de venir a través de la pau.

Parlant de canvis. Creus que és utòpic pensar que ens en podem sortir sense els diners? 
Crec que el món és molt complex. Jo et puc dir: jo menjo ecològic. Molt bé. Però, si tothom mengés aquest tipus de menjar seria insostenible. Per tant, és tot molt complicat, i la nostra ment necessita simplificar-ho per quedar-se tranquil. Jo visc amb moltes contradiccions. Totes les accions tenen moltes implicacions.

Parlem ara del teu llibre Els homes plorem. Al protagonista de la història no li va bé quan intenta ser algú diferent al que ell és realment. Creus que estem ensenyant això als infants? A no ser ells?
Fem entrar en contradicció als infants dient-los que siguin ells mateixos, però la societat no premia, precisament, aquest fet. Et poso un exemple: conec una família amb un infant que té l’expressió de gènere de noia. La família ha optat per dir-li: aquest jersei millor no te’l posis. Ho fan per protegir la criatura. Clar, no soc ningú per jutjar aquesta família, però és el que fem tots. El meu fill va amb cueta i clips a la llar d’infants, allà encara no ha viscut cap situació complicada. Si l’expressió de gènere del meu fill és femenina o li agrada anar amb brilli-brill, jo li faré suport. Tanmateix crec que és millor explicar-li què pot trobar fora de casa: vius en una societat en la qual no se’t permetrà sortir de la norma de ser nena o nen. I si ho fas, pillaràs.

Per a quina edat és el teu llibre?
Jo crec que no té edat concreta. Recordo llegir el Petit Príncep de petit i no entendre res, tanmateix em va encantar. La majoria d’aquests llibres estan a la secció infantil i a mi m’encanten! I tinc 38 anys. (riu)

Estàs content amb el teu dia a dia? Tens algun projecte que ens puguis detallar?
Estic en un moment dolç i molt gratificant, i intento prendre consciència de la responsabilitat que tinc, tot i que tampoc no m’agrada massa aquesta paraula! És molta pressió i si reviso tant el que faig, llavors perdo espontaneïtat. M’ha passat amb molts grups de música: considero que el millor àlbum és el primer. Comencen frescos i després es professionalitzen i perden l’essència. Jo intento no perdre l’essència.

AMIC

Continua llegint

Entrevistes

Eduard Estivill: “S’en van els Falsterbo, però ‘Paf, el drac màgic’ no marxa de la vida de la gent”

A un prestatge del despatx de la Clínica del Son del doctor Eduard Estivill (Barcelona, 1948), neuropediatra amb llarga experiència d’especialització en el tractament de l’insomni, hi ha un vinil. Es titula Adéu, Paf (U98 Music, 2021), i es tracta del darrer disc de Falsterbo, grup amateur de folk català amb 55 anys de trajectòria que Estivill integra actualment amb Montse Domènech i Jordi Marquillas. Després de més de mig segle de vida musical, reconeguda recentment amb el Premi Enderrock a la Trajectòria, els Falsterbo, els quals van popularitzar a Catalunya la cançó Paf, el drac màgic, s’acomiaden dels escenaris. Ho faran el febrer del 2023 al Palau de la Música, en una gran festa d’agraïment a les quatre generacions de catalans que s’han fet seu el Paf. “Allà plorarem tots junts i això serà el final”, afirma Estivill.

Publicat

on

Per

El febrer del 2023 posen punt final, al Palau de la Música, a la trajectòria de Falsterbo després de 55 anys. Quan tiren la vista enrere, de totes les vivències que han tingut, amb quina es queden?
Hem tingut la gran sort de poder viure una afició, que és la música, sense haver de dependre d’ella econòmicament, i això ens ha donat molts amics, molta amistat; ens ha donat que no haguéssim de prendre ni ansiolítics ni hipnòtics ni antidepressius perquè hem pogut fer una feina molt agradable (riu), que, a més a més, ha estat patrimoni cultural i musical de tres generacions. Les cançons que vam començar a cantar ara fa 55 anys, la gent se les ha fet seves. La culminació, ara al Palau de la Música en aquest comiat, és un agraïment a tota aquesta gent que ens ha seguit i ens ha donat tanta felicitat.

Com defineix l’aportació diferencial de Falsterbo en l’àmbit de la música catalana?
No va ser una cosa volguda, sinó trobada. Nosaltres vam començar a cantar l’any 67. Va resultar que jo tornava d’Estats Units: vaig guanyar una beca quan tenia 17 anys i vaig viure un moment, quan em va tocar anar a Califòrnia, on la música que feien allà eren els Beach Boys, els The Mamas & The Papas, els Eagles… Tota aquesta gent ja començaven a cantar aleshores. I jo, quan vaig tornar, amb un amic meu, en Joan Boix, vam començar a traduir aquest tipus de música, que és el folk-rock. El què ho diferenciava del que feien en el seu moment Els Setze Jutges, que van ser molt importants, és que nosaltres fèiem cantar la gent. I això va constituir un moviment d’aquest tipus de música folk-rock on estàvem inclosos diferentes persones; allà hi havia també el Pau Riba, en Jaume Arnella, hi havia els germans Casajoana, els germans Batista, el Xesco Boix i nosaltres. Això ha sigut el fet diferencial d’aquest tipus de música, i Falsterbo ha estat un dels continuadors durant tants anys d’aquesta música.

Després de tants anys, com han viscut l’evolució de la llibertat creativa en el marc del context social i polític vigent en cada moment?
Quan vam començar, a nosaltres ens deixaven cantar les cançons que volíem, però teníem censura. Encara érem al franquisme, i havíem de passar les lletres al Ministerio de Cultura perquè les aprovés. Una molt divertida que sempre ens la tombaven era La Vall del Riu Vermell, perquè l’havíem de traduir i la traducció era “El Valle del Río Rojo”, i ens deien: “No, no, el río no es rojo, esto es que ustedes quieren poner aquí algo de política” (riu). Des del punt de vista musical, Catalunya ha progressat moltíssim; els músics que tenim ara són molt bons, molt bons, molts són músics professionals perquè han estudiat la carrera de Música. Nosaltres, quan vam començar, tots estudiàvem alguna carrera, no érem músics de veritat. Només n’hi havia un, l’Enric Herrera, que després va crear diferents grups de música d’aquell moment, però ara el moment creatiu és molt important. Potser no hi ha tant compromís polític, però jo crec que encara hi ha grups que defensen la nostra llengua. Nosaltres hem cantat en català perquè som catalans.

I ja a l’etapa democràtica, han viscut algun episodi de censura o autocensura?
Mai, mai! La veritat és que hem tingut la gran sort de poder cantar sempre les cançons que hem volgut. Sí que hi va haver un moment crític, que va ser quan nosaltres teníem al voltant dels 23 o 24 anys. Aleshores ens van proposar, des d’una discogràfica estrangera, si volíem fer el pas a ser professionals. Era el moment en què cantaven grups com Mocedades, Nuestro Pequeño Mundo… Els agradava aquest tipus d’harmonies vocals. Ens deixaven cantar en català, castellà, anglès, però ells volien decidir quines cançons havíem de cantar. La gran llibertat que nosaltres vam triar en aquell moment va ser no ser professionals perquè així podíem continuar cantant les cançons que ens agradaven.

En quins grups de l’actualitat veu representat el llegat de Falsterbo?
És molt curiós perquè, com que no hem sigut professionals a l’hora de viure de la música, hem tingut la gran sort de ser amics de tota la gent que canta. A través de Paf, el drac màgic ens hem fet amics de Joan Manuel Serrat, Ramon Mirabet i Andrea Motis… És a dir, tenim amics a tot arreu. Aleshores, el què és molt divertit, com que som amics de tots, és que tothom ens diu: “Nosaltres vam començar a cantar gràcies a vosaltres!”. Això ho hem vist parlant amb en Gerard Quintana, el Pep Sala, el Carles Sabater… Tots ens diuen: “Oh, jo aquestes cançons les cantava de petit quan anava al CAU o d’excursió!”. Fins i tot els Txarango saben aquestes cançons, i el Ramon Mirabet és un fan total de Paf, el drac màgic. Això ens fa molt feliços, perquè suposo que érem els referents de tota aquesta gent. Ells van començar a tocar la guitarra amb aquestes cançons, el què passa és que tota aquesta gent que cito són músics extraordinaris que han seguit la seva carrera, la seva línia, totalment diferent d’allò que fèiem nosaltres, però que ens diguin que van començar gràcies a nosaltres ens fa molt feliços.

Com entomen, personal i musicalment parlant, el gran comiat que han preparat al Palau de la Música el febrer del 2023?
Bé, jo ploraré, només et dic això. Jo ploraré perquè acabar una afició, de la manera que estan anant les coses ara… Tenim un espectacle molt rodat, amb uns músics magnífics, que són els mateixos que han gravat el disc. Esperem que el Palau s’ompli. I la gent que vindrà també plorarà, n’estic segur, perquè el Paf no marxa de la vida de la gent, però sí que se’n van els Falsterbo, que són els que han cantat aquesta cançó i l’han fet popular. I com que jo m’emociono i ho explicaré, plorarem tots junts i això serà el final.

MANUEL ARENAS / Clack

Continua llegint

Entrevistes

Mei: “Actuar a El Molino és el meu somni”

La Mei (Barcelona, 1984) es dedica a l’striptease artístic i al cabaret. També és terapeuta corporal mitjançant tallers adreçats a dones. El seu pas pel cabaret de Bigas Luna li va marcar profundament, i ho plasma en ‘La Bambola Cabaret’, on vol emular el que va viure a Saragossa. Connecta amb el Paral·lel més irreverent, que ha marcat la història de l’avinguda. No amaga les seves intencions de poder portar la seva proposta al màxim exponent d’això: El Molino. L’han definit com a successora de Christa Leem, la icona de la llibertat dels anys 70 i musa de la intel·lectualitat barcelonina.

Publicat

on

Mei és el teu nom real?
És el meu nom artístic. Me’l va posar Bigas Luna, així que ja es queda per sempre. Em va preguntar quin nom em volia posar. Jo li vaig dir: Lulú, però em va dir que està molt vist. Ell estava llegint una novel·la eròtica en què la protagonista era una actriu japonesa que li recordava a mi i es deia Mei. Em va dir: ‘‘Et diràs Mei’’.

Com vas arribar a Bigas Luna?
Jo estava estudiant en una escola de teatre, i com que sempre feia coses relacionades amb el cabaret, la professora em va dir que hi havia un càsting a Barcelona que el portaria Bigas Luna, i m’hi vaig presentar. Van passar dos anys fins que em va trucar.

Dos anys no és normal!
Clar que no! Crec que és el destí. Llavors estava en un any sabàtic, vaig tornar de Tailàndia, vaig encendre el mòbil i em van trucar. Va ser tot una casualitat molt gran.

Era per a una pel·lícula?
No, per al cabaret El Plata, de Saragossa, ell n’era director artístic. Vaig estar-hi gairebé cinc anys, fins que va morir.

I ara vols anar a El Molino…
Tant de bo! Actuar a El Molino és el meu somni. És un cabaret emblemàtic, que forma part de l’essència del cabaret real de tota la vida. Des d’abans d’estar amb el Bigas ja portava dins meu el cabaret. Quan vaig arribar a El Plata, el Bigas va agafar l’essència del cabaret de revista, donant-li el seu toc de cabaret ibèric. I l’essència de la vedet de revista, però el que va canviar és que fèiem nus integrals, tant nois com noies. El Molino és a la meva ciutat, és a casa, i és emblemàtic, tota la història que té! A més, hi va estar la Christa Leem, i que ara estic treballant en un documental sobre ella amb el Joan Estrada. Per a mi seria un homenatge doble.

Christa Leem és el teu referent?
Ara mateix, sí. Ha arribat a mi pel Joan. Diverses persones m’han dit que m’hi assemblo, no físicament sinó l’essència. Ara estem fent un estudi amb el Joan per al tribut, estic llegint molt sobre ella.

Quina és la teva essència?
L’art de despullar-se, despertant tot els sentits. No és tant ballar o treure’s la roba, sinó treballar amb els meus sentits: l’oïda, l’olfacte, la vista, el gust. Sentir amb tots els sentits oberts quan em trec la roba. Això porta a una forma de presència.

Per a tu l’striptease és reivindicatiu?
Clar que sí. Ho sento des de dins. No tant per l’època, perquè despullar-se avui dia és més comú, sinó pel meu entorn: amics, parelles, pares… he fet una reivindicació que això no ho veig malament, està bé, tot i que ells no ho veien així.

Busques alguna altra cosa?
L’alliberament. Jo quan fa molt de temps que no ballo ho noto en la meva forma interna i externa d’ésser. I quan hi torno em sento molt més alliberada, la seguretat la tinc més forta, m’estimo molt més. Ho sento molt dins meu.

Un alliberament feminista?
Totalment. I en canvi el món feminista està molt en contra d’això, diuen que ens prostituïm. Però jo soc súper lliure i ho escullo perquè em sento lliure, precisament.

Creus que contribueixes a la cosificació de la dona?
No. El que jo faig és expressar-me des de dins amb el nu, amb aquesta forma d’alliberament i de treballar amb el meu cos. No és una forma de provocar ni de reivindicar-me.

També fas tallers amb dones. En què consisteixen?
Són cabarets amb cadires, fem striptease i ball. Són terapèutics. Treballem la part femenina, obrir-te, desinhibir-te, i funciona moltíssim. Una alumna em deia l’altre dia que des que fa les classes es mou millor al llit! Busquen sentir-se millor amb el seu cos, amb la intenció de la seva vida, el seu comportament, sentir-se millor. A vegades venen molt tancades i rígides, i en surten felices.

De totes les edats?
Hi ha molta varietat. La que em va parlar de la Christa Leem té 60 anys.

No és habitual una dona de 60 anys fent striptease…
No, però bé, jo he treballat amb vedets de 70 anys ballant i traient-se la roba. És el sistema mental que tenim. Però la gent no ve a despullar-se per fer-se pública, és una forma d’alliberament.

Quin paper tens a ‘La Bambola Cabaret’?
Va ser idea meva, però ho vam muntar entre tots cinc integrants. És un homenatge al que vam fer amb el Bigas Luna. La cantant, Lorena, també va estar a El Plata. Volem recuperar l’essència del cabaret de revista, que inclogui despullar-se, cosa que avui en dia no hi és gaire perquè hi ha més burlesque, que és un cabaret americà, però nosaltres volem tornar al cabaret espanyol, de revista. Fem copla, hi ha música en directe amb saxo, jo faig striptease i un transformista és mestre de cerimònies.

On es pot veure?
Ara mateix tenim programat de manera periòdica a la sala Tarantos, però busquem també altres propostes.

No sou un espai fix, ho aneu fent on sorgeixi…
No. Però el que ens agradaria és El Molino.

Ho heu demanat?
Sí, estem fent reunions amb l’Ajuntament, n’hem parlat. Per ara les coses van bé. Però no hi ha res decidit. També s’ha parlat que tornarà a obrir La Paloma…

La idea seria fer el que feu a ‘La Bambola Cabaret’ de forma més fixa a El Molino?
Sí, obrir tots els caps de setmana com feien els cabarets antigament. Fer de dijous a dissabte. Però si ens diuen de fer-ho tots els dies, ho faré feliç!

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021