Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Mei: “Actuar a El Molino és el meu somni”

La Mei (Barcelona, 1984) es dedica a l’striptease artístic i al cabaret. També és terapeuta corporal mitjançant tallers adreçats a dones. El seu pas pel cabaret de Bigas Luna li va marcar profundament, i ho plasma en ‘La Bambola Cabaret’, on vol emular el que va viure a Saragossa. Connecta amb el Paral·lel més irreverent, que ha marcat la història de l’avinguda. No amaga les seves intencions de poder portar la seva proposta al màxim exponent d’això: El Molino. L’han definit com a successora de Christa Leem, la icona de la llibertat dels anys 70 i musa de la intel·lectualitat barcelonina.

Publicat

on

Mei és el teu nom real?
És el meu nom artístic. Me’l va posar Bigas Luna, així que ja es queda per sempre. Em va preguntar quin nom em volia posar. Jo li vaig dir: Lulú, però em va dir que està molt vist. Ell estava llegint una novel·la eròtica en què la protagonista era una actriu japonesa que li recordava a mi i es deia Mei. Em va dir: ‘‘Et diràs Mei’’.

Com vas arribar a Bigas Luna?
Jo estava estudiant en una escola de teatre, i com que sempre feia coses relacionades amb el cabaret, la professora em va dir que hi havia un càsting a Barcelona que el portaria Bigas Luna, i m’hi vaig presentar. Van passar dos anys fins que em va trucar.

Dos anys no és normal!
Clar que no! Crec que és el destí. Llavors estava en un any sabàtic, vaig tornar de Tailàndia, vaig encendre el mòbil i em van trucar. Va ser tot una casualitat molt gran.

Era per a una pel·lícula?
No, per al cabaret El Plata, de Saragossa, ell n’era director artístic. Vaig estar-hi gairebé cinc anys, fins que va morir.

I ara vols anar a El Molino…
Tant de bo! Actuar a El Molino és el meu somni. És un cabaret emblemàtic, que forma part de l’essència del cabaret real de tota la vida. Des d’abans d’estar amb el Bigas ja portava dins meu el cabaret. Quan vaig arribar a El Plata, el Bigas va agafar l’essència del cabaret de revista, donant-li el seu toc de cabaret ibèric. I l’essència de la vedet de revista, però el que va canviar és que fèiem nus integrals, tant nois com noies. El Molino és a la meva ciutat, és a casa, i és emblemàtic, tota la història que té! A més, hi va estar la Christa Leem, i que ara estic treballant en un documental sobre ella amb el Joan Estrada. Per a mi seria un homenatge doble.

Christa Leem és el teu referent?
Ara mateix, sí. Ha arribat a mi pel Joan. Diverses persones m’han dit que m’hi assemblo, no físicament sinó l’essència. Ara estem fent un estudi amb el Joan per al tribut, estic llegint molt sobre ella.

Quina és la teva essència?
L’art de despullar-se, despertant tot els sentits. No és tant ballar o treure’s la roba, sinó treballar amb els meus sentits: l’oïda, l’olfacte, la vista, el gust. Sentir amb tots els sentits oberts quan em trec la roba. Això porta a una forma de presència.

Per a tu l’striptease és reivindicatiu?
Clar que sí. Ho sento des de dins. No tant per l’època, perquè despullar-se avui dia és més comú, sinó pel meu entorn: amics, parelles, pares… he fet una reivindicació que això no ho veig malament, està bé, tot i que ells no ho veien així.

Busques alguna altra cosa?
L’alliberament. Jo quan fa molt de temps que no ballo ho noto en la meva forma interna i externa d’ésser. I quan hi torno em sento molt més alliberada, la seguretat la tinc més forta, m’estimo molt més. Ho sento molt dins meu.

Un alliberament feminista?
Totalment. I en canvi el món feminista està molt en contra d’això, diuen que ens prostituïm. Però jo soc súper lliure i ho escullo perquè em sento lliure, precisament.

Creus que contribueixes a la cosificació de la dona?
No. El que jo faig és expressar-me des de dins amb el nu, amb aquesta forma d’alliberament i de treballar amb el meu cos. No és una forma de provocar ni de reivindicar-me.

També fas tallers amb dones. En què consisteixen?
Són cabarets amb cadires, fem striptease i ball. Són terapèutics. Treballem la part femenina, obrir-te, desinhibir-te, i funciona moltíssim. Una alumna em deia l’altre dia que des que fa les classes es mou millor al llit! Busquen sentir-se millor amb el seu cos, amb la intenció de la seva vida, el seu comportament, sentir-se millor. A vegades venen molt tancades i rígides, i en surten felices.

De totes les edats?
Hi ha molta varietat. La que em va parlar de la Christa Leem té 60 anys.

No és habitual una dona de 60 anys fent striptease…
No, però bé, jo he treballat amb vedets de 70 anys ballant i traient-se la roba. És el sistema mental que tenim. Però la gent no ve a despullar-se per fer-se pública, és una forma d’alliberament.

Quin paper tens a ‘La Bambola Cabaret’?
Va ser idea meva, però ho vam muntar entre tots cinc integrants. És un homenatge al que vam fer amb el Bigas Luna. La cantant, Lorena, també va estar a El Plata. Volem recuperar l’essència del cabaret de revista, que inclogui despullar-se, cosa que avui en dia no hi és gaire perquè hi ha més burlesque, que és un cabaret americà, però nosaltres volem tornar al cabaret espanyol, de revista. Fem copla, hi ha música en directe amb saxo, jo faig striptease i un transformista és mestre de cerimònies.

On es pot veure?
Ara mateix tenim programat de manera periòdica a la sala Tarantos, però busquem també altres propostes.

No sou un espai fix, ho aneu fent on sorgeixi…
No. Però el que ens agradaria és El Molino.

Ho heu demanat?
Sí, estem fent reunions amb l’Ajuntament, n’hem parlat. Per ara les coses van bé. Però no hi ha res decidit. També s’ha parlat que tornarà a obrir La Paloma…

La idea seria fer el que feu a ‘La Bambola Cabaret’ de forma més fixa a El Molino?
Sí, obrir tots els caps de setmana com feien els cabarets antigament. Fer de dijous a dissabte. Però si ens diuen de fer-ho tots els dies, ho faré feliç!

Continua llegint

Entrevistes

Ven’nus: “En el meu projecte sempre vull donar-li el pes que s’escau a tenir un bon missatge”

La compositora i cantant Valèria Núñez Saurí (Sabadell, 2000), coneguda artísticament com a Ven’nus, és una de les veus que ha irromput en els últims anys dins del panorama musical català, amb uns sons i unes lletres íntimes, melancòliques però també optimistes.

Publicat

on

Per

On neixes, com et cries?
Vaig néixer el 2000, per tant, tinc vint-i-tres anys. A Sabadell, a una família on som cinc persones. I puc dir que m’he criat en aquesta ciutat plena de cultura.

Què està passant a Sabadell amb la cultura? Flashy Ice-Cream, 31FAM, Ven’nus…
Jo crec que ens fem de referents les unes a les altres. Per exemple, amb els de 31FAM anàvem junts al Batxillerat i vam coincidir uns anys. Ens trobàvem i comentàvem la jugada. Al final s’acaba generant una comunitat local.

I quan comences a veure que això de la música podia ser el teu camí?
Quan era petita tenia més clar que volia fer música, que no pas durant l’adolescència… O ara, per exemple. També abans ho veia més com un somni més idíl·lic… També he viscut amb referents a casa; la meva mare cantava i el meu pare feia música.

Però al final, el somni es va fer realitat i vas poder fer música. Et presentes en públic cap a l’any 2020, durant el confinament, en una època d’incertesa. Per què vas decidir fer-ho llavors?
“Confinament” és una paraula horrorosa, fa bastant d’angúnia. El 2020, com que estàvem tancats a casa, vaig estar a una zona de confort, encara que no ens vingués de gust. Podies estar tota l’estona amb tu mateixa.

I creus que arran de la pandèmia, dels temes dels quals tu parles, de les teves cançons, potser ara estan més acceptats que fa uns anys? Emocions, salut mental…
Crec que funciona una mica com les modes, no? De què està de moda parlar ara? Si tothom parla de la vulnerabilitat i està més acceptat, doncs xerrem des d’aquest punt de vista. Jo realment fa tres anys que m’hi he posat una mica més seriosament, i m’he plantejat fer música, i veig que hi ha hagut molts canvis de temàtica.

Una de les coses que més interessa dels artistes és com feu les cançons, com treballes tu? Primer la melodia, primer el missatge…
En el meu projecte he provat molt el tema de la lletra, el missatge. Sempre vull donar-li el pes que crec que s’escau a tenir un bon missatge en una cançó. Per tant, d’alguna manera, sempre començo escrivint i després ho acabo transformant en la melodia que crec. Acabo posant banda sonora als meus sentiments.

Alguns t’han etiquetat com a ‘sad girl’. Et recrees en la tristesa o és un estat d’ànim que t’ajuda a compondre?
Quan estic inspirada, quan estic trista, penso… Bua! ‘‘Se viene temón’’. Intento trobar aquests moments per estar sola, però perquè crec que és una bona manera de canalitzar la tristesa. Si estic fent una cançó, m’agrada molt el que escric, i passo d’estar trista a estar contenta perquè la lletra que acabo de fer m’agrada. I això fa que sigui com una musico-teràpia, és bastant guai.

El 2021 publicaves ‘El Naixement’, com a porta de presentació del teu projecte artístic, i el 2023 surt l’àlbum ‘Bocaterrosa’. Quin recorregut hi ha entre aquests dos universos?
El primer era una mica d’experimentació, i conèixer una mica el panorama també, perquè no sabia on m’estava posant. No hi havia un panorama de la meva edat quan vaig treure El Naixement i no sabia molt bé com aniria. En el camí de Bocaterrosa ja coneixia més gent, el panorama, els artistes que entraven en joc… I jo m’he trobat una mica a nivell estilístic.

Els últims tres anys han estat el boom de la música en català. Per què creus que ha passat això ara, i si creus que potser només ha sigut una evolució generacional?
Avui tothom té els recursos electrònics més a l’abast, i la música electrònica està en un moment molt alt, i es pot fer des de casa. Tot i que potser no tothom té un missatge o res a dir, però tothom pot fer-ho. La gràcia seria que tothom que realment s’ho mereix o que té alguna cosa important a dir s’hi pogués dedicar i no al contrari. La gràcia seria aquesta, que hi hagués una mica de tria, d’una manera natural i orgànica i que fos lògic. Perquè a vegades hi ha gent que s’hi dedica i no té molta cosa a aportar.

I us molesta que us posin a tots al mateix sac pel simple fet de fer música en català?
Em fa gràcia que el gènere del Spotify sigui música en català. Però potser canviarà, perquè últimament s’estan fent bastantes coses bones i no tothom escolta un tipus de música en català com abans, com podia ser la rumba catalana. De moment falta vocabulari.

La música en català s’ha despolititzat una mica. La teva música està compromesa políticament?
Jo crec que cada persona té els seus ideals, i és l’encarregada d’escriure i posicionar-se. I això ja és fer política, no? Jo crec que la meva música sí que té un punt polític. Parlar de l’amor és una forma també de parlar de la política i de com ens relacionem i de causes socials… Però abans era més explícit, i ara no tant.

Parlant de diners, una artista com la Ven’nus pot dedicar-se exclusivament de la música?
Jo crec que si entres en joc d’una manera més activa amb el marxandatge, per exemple, i acabes fent un gir de tot plegat, llavors sí que pots. Al final, el que dona més diners són els concerts, però sí que hi ha molta precarietat. Jo crec que sí que puc viure d’això. El que passa és que jo continuo tenint una feina des de fa temps, i la mantinc perquè m’agrada i també perquè aprenc molt.

I ara que estàs preparant un nou EP, creus que les xarxes socials juguen un pes important en la carrera d’un artista? Perquè molts cops es fa viral abans la cançó per TikTok que el mateix àlbum.
El concepte de viralització no m’ha acabat influint gaire, o si més no encara no he connectat. Prefereixo anar fent el meu procés i crear una estratègia envers el material que ja està fet. Crear una estratègia abans de fer una cançó no va amb mi, perquè crec que les lletres no tindrien cap sentit. Almenys per a mi, no m’agrada forçar una situació que no he sentit.

A la cançó ‘Nena’ escoltem com la Ven’nus fa una mica de retrospectiva i li parla la seva jo del passat, li expliques moltes coses. Què li diries a la Ven’nus del futur, a la Ven’nus d’aquí a uns anys?
No m’ho he plantejat, però jo crec que li diria que segueixi amb aquesta pau interior que és la cosa més important del món, que tothom va súper estressat per la vida, però realment els únics moments en què estàs feliç és quan et sents bé plenament i això és una cosa que no vull perdre mai, perquè ho estic aconseguint ara i em fa extra feliç.

ESTEVE VALLMAJOR

Continua llegint

Entrevistes

Josep Carrasco: “Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans”

Tres generacions han entregat la seva vida a la cafeteria Palmer (plaça Santa Madrona), un dels establiments més emblemàtics del Poble-sec, que enguany celebra el seu 80è aniversari. El Josep Carrasco, l’actual propietari, recorda amb gran estima la història de l’establiment, marcada per la lluita i la capacitat de superació dia rere dia. La il·lusió i l’estima del veïnat és el motor que alimenta la cafeteria, que ara fa front a un gran repte que la vida ha imposat injustament.

Publicat

on

Vuitanta anys al peu del canó, quasi un segle, com es porten? 
El temps ha passat molt de pressa, i donant una ullada al passat reconec que el camí ha estat dur i complex. El meu avi va començar amb aquesta “aventura” l’any 1944, després el meu pare va agafar les regnes el 68 i finalment jo, que soc al càrrec des del 90 fins ara. Les tres generacions hem viscut moltes coses en aquest temps; de bones i dolentes. Per exemple, el repte més gran el va viure el meu pare, ja que ell va posar una planxa per fer entrepans. Això abans era impensable perquè només es consumia cuina casolana. Va ser aquí, a la cafeteria Palmer, que es van fer els primers biquinis. Tot va sortir bé, i encara continuem amb la mateixa il·lusió que el primer dia. No obstant això, en aquests moments, la vida està sent molt dura i la meva situació personal afecta al Palmer. La Mònica, qui ha estat setze anys amb mi portant la cafeteria, té un tumor cerebral maligne. Per aquest motiu, des de fa un temps, tanquem a la una del migdia. M’agradaria que quan la Mónica estigués bé tanquéssim la plaça Santa Madrona per festejar la seva recuperació. Podríem fer una barbacoa, el que sigui. Res em faria més feliç.

Tenint en compte la teva situació, per a tu ha de ser molt difícil pujar la persiana cada dia. Què et motiva a fer-ho?
Obrir aquest establiment cada dia és fer un homenatge als meus avis, pares i germans. He fet grans amics aquí, hi ha clients que són família perquè els conec de tota la vida. A més, en aquests moments la cafeteria és el meu refugi. Mai he pensat en tancar, abans em moro. Hi ha coses a la vida que no tinc clares, però soc conscient que les portes del Palmer es tancaran amb mi. Sempre ho he donat tot per aquest projecte, i continuarà sent així sempre, fins l’últim dia.

Creus que és possible festejar 80 anys més? Tens dos fills, serà un d’ells l’hereu? 
Els meus fills no tenen sentiment de barri, en absolut. Per aquest motiu, tinc clar que amb mi s’acaba aquesta “vida” del Palmer. Una vegada em jubili, lamentablement ningú es farà carrer d’això. Aquesta vegada, sí que s’abaixarà la persiana per sempre.

Parles del sentiment de barri, creus que si tinguessin aquesta proximitat canviarien les coses?
Sí, segurament sí. Quan jo era petit, amb uns nou anys, anava sol pel carrer i gaudia molt de tots els racons i persones que ofereix el Poble-sec. De fet, jo no era del barri, però la meva identitat es va conformar aquí: al Sortidor, plaça de les Navas… Els meus fills, en canvi, com els altres nens, s’han criat d’una forma diferent. Actualment, ja no es fa barri, o almenys no com abans. Les coses han canviat molt perquè la gent ara mateix no té càrregues emocionals, per motius com el lloguer. Els fills d’alguns clients han marxat del barri perquè no poden pagar el preu del pis. Això fa que no es faci barri.

Amb una Barcelona gentrificada han sorgit noves cafeteries que impliquen un nivell major de competència. Heu notat l’impacte que han suposat?  
M’agrada superar-me, tant de bó vingués un Ferran Adrià, ja que em posaria a prova. La gent de sempre continua venint. Mira (assenyala a una dona), ella ve des de Gavà fins aquí per emportar-se uns entrepans. Fa anys que hi ve, i continua fent-ho. Sobre els “nous forns”, molta gent deixa d’anar-hi perquè tenen errors; com ara posar la llet freda quan la demanen calenta.

Parlant de qualitat, els preus han pujat molt, en canvi vosaltres no els heu pujat de forma significativa. Com és això?
Intento comprendre a la gent que està al carrer, així que pujo molt poc el preu. Jo he de fer barri, aquesta és la meva idea. No m’importa si un client ve un dia només; el preu i la qualitat que rebrà aquí el farà estar bé. Soc conscient que, amb la meva forma de ser, perdo molt en l’àmbit econòmic, perquè no he apujat els preus, però a mi sí que me’ls pugen. Tot i això, continuaré sent així perquè no entenc la vida d’altra forma. Els clients són fidels, i aquest és el meu regal. Digue’m ximple, però la gent que em va ajudar a la pandèmia, persones que venien expressament aquí per endur-se un entrepà i un cafè amb llet, quan ho podrien haver fet a casa, els li ho dec tot. Ells em van ajudar quan pitjor estava, perquè anava ofegat amb els pagaments, i ara em toca a mi ajudar-los. Tampoc cobro el servei de terrassa, i no ho faré.

I sobre l’hosteleria, que ara està en el punt de mira, què em dius? 
Fa un mes, vaig escriure fa poc a un noi que havia plegat d’un restaurant i no m’ha contestat. Així va. Ara mateix som tres, i sé que aviat els meus treballadors marxaran perquè volen estudiar. S’ha perdut el ser professional. Abans l’hostaleria era una professió, ara no. En aquests moments, treballar al Palmer, per exemple, és una feina per treure uns calers mentre estudies. Però aquest treball necessita gent qualificada: s’ha de netejar, arreglar-ho tot, fer un cafè perfecte…

Continua llegint

Entrevistes

Ivan Miró: “Per plantar cara al feixisme hem de construir memòria col·lectiva”

Ivan Miró (Barcelona, 1975) és sociòleg, cooperativista, fundador de la llibreria La Ciutat Invisible i escriptor de la novel·la ‘Els vincles audaços’ (Manifest Llibres), en què recupera la història col·lectiva a partir de la figura de Francesc Comas i Pagès, més conegut com a Paronas, un treballador del vidre íntim amic de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Apassionat de la història obrera i santsenc de base, Miró proposa un relat en què actualitat i passat s’entrellacen d’una forma brillant, establint vincles que marquen un seguit de preguntes i postulats entorn l’organització obrera contemporània.

Publicat

on

Vas publicar el llibre coincidint amb el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas, més conegut per Paronas. Del Noi del Sucre en teníem més referències que de Paronas. Qui va ser?
Salvador Seguí és el gran líder de la CNT dels anys 20 a Catalunya, orador de masses, carismàtic, un personatge molt popular, un referent al conjunt de la societat d’esquerres popular, republicana, catalanista, etc. És un dels referents d’una altra Catalunya possible que no és la Catalunya de la Lliga, dels Cambó, de la burgesia. Quan s’analitza aquella època, es focalitza molt en les vides dels líders, però sense una segona, tercera o quarta corona de militants que envoltaven a Salvador Seguí, no s’explica la història, i per això calia parlar d’en Paronas, però també de la Llibertat Ròdenas, Joan Peiró, Simó Piera, Joan Pey, etc. Els que marquen un abans i un després en la vertebració de l’anarcosindicalisme. Paronas és un dels jovenets de tota aquesta generació. És un vidrier que neix a la Bordeta, i que treballa a les Cristalleries Planell, a les Corts. Fill de mare soltera, autodidacte, es forma a partir d’espais com l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, a Sants, on hi ha la seu del sindicat de la CNT, transformant-se el sindicat i la cultura en els dos eixos vertebradors en què hi posa l’esforç per organitzar la classe treballadora.

La CNT va passar de tenir 70.000 afiliats al Congrés de Sants de 1918 a 450.000 dos anys després, com s’explica aquest augment?
Catalunya és un país industrial que genera una classe treballadora molt gran, segurament la classe treballadora més gran de l’Estat espanyol.  Per una banda, cal entendre que són anys de molta desigualtat, de molta precarietat, i que aquells anys són resultat de molts guanys vaguistes i de La Canadenca, fent que la CNT tingui una hegemonia important.
Per altra banda, es formen els sindicats únics, perquè quan un ofici concret es declarava en vaga, es trobava sol davant del patró, però la generació Seguí proposa un model en què quan un grup de treballadors es posa en vaga tots els rams es posen en vaga. Després del Congrés de Sants, se’n van un any a fer voltes per Catalunya per convèncer gent que es faci del sindicat. Això és el que va fer guanyar la vaga de La Canadenca en un any i el que va fer créixer la CNT.

Expliques al llibre que Salvador Seguí i Francesc Comas van ser assassinats per la burgesia el 1923 en un intent d’aniquilar tot rastre d’obrerisme a Catalunya. Hi ha un fil de continuïtat entre el que van ser aquests assassinats i l’ascens del feixisme que estem veient els darrers anys?
Durant els anys 20 el que va fer la patronal va ser un protofeixisme, una resposta a tota forma d’organització obrera. El feixisme sempre és una resposta. Quins són els conflictes que han fet que el feixisme global es reactivi? Què és el que els ha molestat? Jo crec que el feminisme els ha molestat bastant. Les feministes estan sent assassinades arreu del planeta. Hi ha un corrent d’emancipació molt fort globalment, un moviment internacionalista molt potent. És un moviment que està atacant els fonaments de la dominació en la profunditat, com passa també amb l’antiracisme o l’anticolonialisme. En aquest sentit, vaig fer una altra novel·la fa uns anys, La revolta que viurem, que acabava just al 15M, el 2011, i em semblava que s’havien fet poques novel·les ficcionades sobre aquest procés. Per plantar cara al feixisme cal poder construir una memòria col·lectiva, relatar-nos a través, no tan sols de la història, sinó de les experiències viscudes, les cançons, el teatre… Perquè ara estem en un context en què la memòria col·lectiva la crea Netflix.

Com ha estat el procés de retre homenatge a tota aquesta història no oficial?
Molt xulo. Tinc molta relació amb la família del Paronas, vaig entrevistar la seva filla fa uns anys, la Rosa Comas, abans que morís, i tinc molta relació amb la seva neta, Maria Àngels Ollé Comas. La família m’ha ajudat a buscar els arxius, a buscar els perfils de defuncions, registres, etc. Gràcies a això vaig anar construint el relat.
La família té la llibreta del Paronas que portava al damunt quan el van matar. La gran recerca ha estat la premsa. La Solidaridad ObreraTerra i Libertat, la premsa llibertària, El Vidrio, la premsa sindicalista, la premsa generalista… és com llegir una pel·lícula, de fet, se’n podrien fer moltes pel·lícules de tot el període del pistolerisme a Catalunya. Aquesta és una novel·la que tracta de reconstruir el personatge d’en Paronas, perquè no hi havia cap biografia feta. Quan és assassinat, hi ha notes disperses, així que he tractat de ser una mena de detectiu privat de la història obrera i social.

Parles a la novel·la d’un punt clau de la ciutat, el Paral·lel, i en concret, del Café Español. Què passava en aquests espais?
El Paral·lel jugava un paper important. Hi ha un gran eix obrer, al Poblenou, i un altre eix obrer a Sants, la Bordeta i el Poble-sec. Aquest segon és un eix que connecta les fàbriques, els habitatges i, a l’avinguda del Paral·lel, l’oci. Els obrers de les fàbriques de Sants anaven a passar-s’ho bé als cafès del Paral·lel, a socialitzar a organitzar-se, i això es veu representat al Café Español. És allà on Salvador Seguí fa els primers mítings i on coincideix tothom. Eren espais molt oberts, hi havia els sindicalistes, els poetes, els obrers… I no oblidem també que allà va començar la vaga de La Canadenca.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024