Segur que algun de vosaltres, en llegir el títol d’aquesta crònica ha arrugat les celles. Els dimonis no són animals, i ni tan sols existeixen a la natura. D’acord, cert. Però un bestiari sense ells és com un guisat sense pebre, o un diumenge sense tortell. Tradicionalment, els diables han estat vistos com a personatges estrafolaris, ficats en apostes absurdes i vençuts per pastorets innocents o per sants homes que els obligaven a construir ponts i altres infraestructures en una sola nit. Lluny del maligne personatge que propagava l’Església –i que han recollit el cinema i la literatura–, la relació entre els éssers infernals i la cultura popular ha estat, sinó cordial, almenys satírica i sorneguera.

A Barcelona, Satanàs apareix temptant els constructors de les esglésies del Pi i de Santa Maria del Mar, aleshores picades per l’alçada dels seus campanars. Un altre lloc diabòlic era el Tibidabo, batejat així per la frase que va dir Llucifer en temptar Crist: “Tot això et donaré”. Sense oblidar la casa del Diable de Gràcia, la verdagueriana casa dels Exorcismes del carrer de Mirallers i el carrer de l’Infern, aquella via estreta desapareguda sota l’avinguda de la Catedral. Tot i això, la més antiga narració amb dimonis que conserva la ciutat està relacionada amb un minúscul edifici situat als jardins de Joan Maragall –entre el Museu Etnològic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya–, que segurament és un dels llocs menys coneguts pel barceloní corrent. Si hi van es trobaran amb la modesta capelleta de pedra de Santa Madrona.

Història de la capella

La llegenda explica que quan la nau que transportava el cos de la santa va passar davant de Barcelona es va desencadenar una gran tempesta. Tement per les seves vides, els tripulants van dipositar les restes a l’ermita de Sant Fructuós, a Montjuïc; que al segle XV va ser rebatejada en honor de santa Madrona. Al costat de la capella, al segle XII, es va edificar un convent que va quedar molt deteriorat després de la batalla de Montjuïc –el 26 de gener del 1641–, quan els catalans van massacrar els terços espanyols en la seva primera derrota històrica. A Hostafrancs sempre ha existit el carrer del 26 de Gener commemorant aquesta gesta. Expliquen que quan els legionaris i els moros van entrar per la Bordeta –el 26 de gener del 1939–, tots es van quedar de pedra en passar per aquest carrer. “Aquests catalans són tan previsors que ja tenien la placa preparada per quan arribéssim!”, sembla que van exclamar. El convent seria, finalment, destruït a canonades al setge de 1714, i la capella restaria abandonada fins al 1907, quan la van restaurar, i posteriorment incorporada al palauet Albé

Per entendre la importància d’aquest lloc, cal tenir en compte que santa Madrona encara és la copatrona de la ciutat al costat de santa Eulàlia, i des de molt abans que la Mercè. La seva capella era lloc de pelegrinatge per a pescadors i mariners, que pujaven a oferir-li com a exvot petites reproduccions de vaixells. Segurament per aquest motiu diu la tradició que el diable va acabar cansant-se de tant tràfec i va decidir cridar dimonis de tots els racons del món perquè vinguessin a destruir la muntanya. El contingent infernal es va reunir a les antigues Hortes de Sant Bertran, on avui hi ha part del barri del Poble-sec i el Paral·lel. I es van posar a excavar una gran mina que soscavés els fonaments d’aquestes muntanyes i en causés l’esfondrament. Però la santa va sortir de la seva capella i en fer el senyal de la creu els va obligar a marxar a corre-cuita.

Una pedrera on avui hi ha el Teatre Grec

A aquella gruta a mig excavar se la va anomenar durant molts anys el Forat del Diable o el Cau del Diable, una antiga pedrera fa molt de temps abandonada, per la qual se suposava que van estar a punt d’entrar-hi els dimonis. Segles després el lloc va ser urbanitzat, convertint-se en l’actual Teatre Grec, al passeig que porta el nom de Santa Madrona.

Algunes nits, entre els ressons dels cotxes i dels visitants nocturns, se sent un soroll sord, subterrani, com si alguna cosa copegés contra la pedra a molta profunditat. Podria ser simplement una reverberació de l’enrenou que genera la ciutat, encara que potser és una quadrilla de dimonis persistents, que segueixen amb la seva tasca de destruir la muntanya, impassibles i ignorants al que passi fora. Qui sap si per a tota l’eternitat.

XAVIER THEROS (Diari El País)