Connecta amb nosaltres

Història

Molts dels antics edificis es van enderrocar

6 d’octubre de 1972 Inaugurat el nou edifici de l’escola del Bosc de Montjuïc

Publicat

on

L’Escola del Bosc de Montjuïc s’inaugurà el 8 de maig de 1914, en terrenys cedits pel jutge, advocat i periodista Josep Laribal. Una part d’aquella finca són els actuals jardins de Laribal i de la Font del Gat, així com el museu Etnològic, l’actual Fundació Joan Miró i l’Escola del Bosc.

Situada al llindar sud de la finca, al capdamunt de les escales del carrer de Margarit, la casa principal de la finca era un palauet d’estil neoàrab; i l’arquitecte Antoni Falguera  dirigí les obres per adaptar el xalet al seu nou ús, com a menjador dels infants. L’edifici més notable de l’ampliació escolar tenia una entrada amb columnes, a l’estil dels temples greco-romans clàssics. A l’interior, l’aula més àmplia tenia unes pintures murals al fresc, amb escenes bucòliques, que en el seu dia foren objecte d’interès de les importants i nombroses visites que rebé l’escola durant les primeres dècades.

Inspirada en l’escola a l’aire lliure alemanya de Charlottenburg, l’Escola del Bosc fou pionera en la renovació pedagògica. Al capdavant hi havia Rosa Sensat i Antolí Monroy, directors de la secció de noies i de nois, respectivament. Juntament amb l’Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta i destruïda durant la guerra pels bombardejos de l’aviació italiana, l’Escola del Bosc era l’exemple d’escola moderna i d’orientació pedagògica integral de l’infant amb la natura; i suposà la implicació municipal en una nova escola laica.

El 1921, l’escola es completà amb la construcció del pavelló dels nois, que és l’únic que actualment resta de l’antiga escola. Aquest projecte anà a càrrec d’Alfons Florensa, arquitecte municipal. L’escola disposava d’edificis, amb un pati cobert per als dies de pluja, amb marquesines exteriors de vidre que hi permetien l’accés des de les aules sense mullar-se, i d’una bona zona de bosc, que permetia de fer-hi classes quan arribava el bon temps, amb taules i cadires plegables que el mateixos infants organitzaven per cursos.

Tot aquest moment de puixança, que es reforçà notablement durant el període republicà, fou estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes i la llarga dictadura del general Franco. Fou precisament en aquesta època, i més concretament en temps de l’alcalde Porcioles, quan es decidí enderrocar tots els edificis, a excepció del dels nois, i edificar un bloc més gran i compacte, que és el que està actualment en ús.

A diferència dels edificis inicials de la finca Laribal, dels bastits per adaptar l’espai a escola i del bloc dels nois, l’aulari de 1972 té un escàs interès arquitectònic i funcional, ja que molts criteris d’adaptació de l’escola a l’entorn natural es bandejaren, cosa que obligà a fer moltes escales i suposà la pèrdua de la gran lluminositat de les aules originals. De l’entrada en servei del nou edifici de l’Escola del Bosc de Montjuïc, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

40 anys de la inauguració de l’església de Sant Pere Claver

Publicat

on

El camí de la parròquia de Sant Pere Claver per aconseguir un temple propi va ser llarg i complex. La divisió parroquial del bisbat de Barcelona de 1945 establia quatre parròquies al Poble-sec, dues d’existents, Lourdes i Santa Madrona, i dues de noves: Sant Salvador d’Horta i Sant Pere Claver. D’aquesta manera, les barriades de barraques de la muntanya s’inclourien en la nova distribució. D’una banda, Sant Salvador d’Horta es faria càrrec de les barraques dels Tres Pins, Maricel i del mateix Poble-sec i, per l’altra, Sant Pere Claver tindria cura dels assentaments de la carretera, els passatges de Montjuïc i de la Vinyeta. Aquest fet determinaria les primeres dècades d’ambdues parròquies.

L’any 1948 el bisbat va atribuir la rectoria a la Companyia de Jesús. Més concretament, en la persona del pare Lluís Artigues. El religiós no va trigar a copsar la realitat social del territori i va decidir deixar en segon pla la tasca religiosa per tal de prioritzar la social. Mitjançant l’apostolat, va començar a apropar-se a la població poder entendre’n les necessitats bàsiques i els problemes inherents.

A partir d’aquí la parròquia va passar a acollir berenars, reunions amb infants, adolescents, mares… i es va començar a treballar per solucionar dues deficiències bàsiques: la sanitat i l’escolarització. Per aquest motiu, es va crear un dispensari i es va posar en marxa l’escola i alguns tallers.

Tan bon punt va començar a funcionar la nova parròquia, a la cantonada entre els carrers de Vila i Vilà amb Puig i Xoriguer, es va decidir aprofitar l’edifici d’una efímera escola religiosa que havia funcionat a principis de segle. Aquest espai havia estat cedit el 1915 per la família d’Adelaida Carrera al bisbat; però havien passat més de 25 anys i una guerra i l’edifici estava en condicions molt precàries.

Mentre que el dispensari evolucionaria en l’hospital, l’escola no va deixar de créixer. Una conjuntura en què les misses parroquials passarien a celebrar-se en una sala polivalent que serviria també per moltes altres tasques. Una multitud d’usos d’un mateix espai que fins i tot acabaria per generar conflictes. Per aquesta raó i finalment el març de 1965 es va decidir dedicar un espai exclusiu als oficis parroquials. Tot això, sempre en un solar que el bisbat havia cedit a la Companyia de Jesús.

En aquest context cal tenir en compte que tot just un any abans es va crear una cooperativa d’habitatges que edificaria fins a quatre blocs: al passeig de Montjuïc, a Vila i Vilà, a Lafont i a Palaudàries, 21. Precisament, en els baixos d’aquest darrer, el 17 de febrer de 1985, la parròquia ubicaria el seu propi temple, separat de la resta d’institucions nascudes sota la seva jurisdicció eclesiàstica.

Si bé de la inauguració de la primera església de Sant Pere Claver, ara fa 60 anys; de la seu actual, ara en fa 40. 

Continua llegint

Història

1525: reforma de l’ermita de Sant Bertran

El temple va donar nom a les Hortes de Sant Bertran

Publicat

on

L’ermita de Sant Bertran se situava per damunt del camí que comunicava el portal de Santa Madrona amb el barri de pescadors de Fraga, l’actual Can Tunis, i la Mare de Déu de Port, per la part baixa de Montjuïc, denominada del Morrot. Hi ha una imatge cartogràfica de Barcelona de 1563 on s’indica aquest lloc, que actualment forma part de la zona inferior dels jardins de Mossèn Costa i Llobera, especialitzat en cactus i plantes suculentes.

Tenim notícia que l’any 1525 va ser reformada notablement; però no disposem de cap imatge que ens expliqui com era el temple, ni l’inicial ni el renovat. Tan sols, com hem indicat, alguns plànols de la ciutat dels segles XVI al XIX en feien referència. També sabem que l’ermita va ser destruïda a finals de la Guerra del Francès (1808-1814), quan les tropes napoleòniques, en retirada, l’arrasaren.

Fins al segle XIV, quan es va fer la tercera muralla de Barcelona, la part baixa de la Rambla (de l’actual Raval i del Paral·lel litoral, fins a la bretxa del carrer de Sant Pau), era una zona pantanosa que recollia les aigües de les torrenteres de Montjuïc i de la part meridional de Collserola. Com que també aplegava aigües fecals i era un espai poc salubre, rebé el nom del Cagalell.

A partir del dessecament i posterior aixecament de la muralla, la zona propera al portal de Santa Madrona va esdevenir terreny de conreu molt fèrtil, sobretot hortícola i fructícola. Als inicis va rebre el nom d’Hortes de Sant Pau, però poc després i per la proximitat de l’ermita, va passar a dir-se de les Hortes de Sant Bertran.

Cap al segle XVIII, s’hi establiren alguns prats d’indianes –camps propers a les fàbriques dels teixits de cotó estampat, denominats indianes, on es bullien, blanquejaven i assecaven– tot aprofitant que hi havia prou aigua per a fer aquestes tasques i que eren molt pròxims a les fàbriques del Raval.

Les Hortes de Sant Bertran també van ser zona d’esbarjo, tant per les fonts d’aigües procedents de la muntanya de Montjuïc, com pel seu litoral, que va ser platja dels barcelonins, després de la construcció de la Ciutadella. Els banys van desaparèixer quan el port es va expandir cap al sud, cap al peu de la muntanya, el darrer terç del segle XIX. Evidentment, el creixement del port va determinar la fi de la vida agrícola de les Hortes de Sant Bertran i el començament d’una nova etapa del seu ús econòmic. D’una banda, es va urbanitzar, formant part de la zona més litoral del barri del Poble-sec; i de l’altra, una part important de la seva superfície va ser dedicada a usos industrials (fàbriques d’electricitat de Carrera i de Mata, i d’altres del metall) i de magatzems, molts d’ells vinculats a la vida del port.

De la reforma de l’ermita de Sant Bertran, fa 500 anys. 

Fotografia | Barcelona l’any 1563 per Anthonis van den Wyngaerde. La fletxa indica la ubicació de la capella de Sant Bertran // Arxiu

Continua llegint

Història

30 de desembre de 1924: s’inaugura la primera línia de metro

Un accident en la construcció del metro provocaria morts

Publicat

on

El primer metro del món va ser el de Londres l’any 1863. En el cas de Barcelona, el precedent immediat va ser la línia de tren Barcelona-Sarrià, inaugurada el mateix any. Ara bé, la línia urbana Catalunya-Lesseps és la primera soterrada i construïda amb criteris amb què entenem una línia de metro. En els 2.470 metres de recorregut inicial tindria quatre estacions: Catalunya, Aragó (avui passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. Rebria el nom de Gran Metro de Barcelona (encara que avui dia la coneixem com a línia 3).

En paral·lel, l’any 1926 s’inauguraria la línia de Metro Transversal, de la Bordeta a Catalunya (precedent de la línia 1). Així, els dos eixos del metro es creuaven a la Catalunya, d’on també surten els trens de Sarrià i del Vallès. La ciutat es preparava per a l’Exposició Internacional de 1929.

Fa pocs mesos s’ha sabut que a la matinada del 12 d’abril de 1924 es va produir el pitjor accident de metro ocorregut a Catalunya en aquests cent anys de vida. Onze treballadors van perdre la vida quan el sostre del túnel, obert a pic i pala, es va desprendre. Els fets van passar a la Gran Via, entre Villarroel i Casanova, i possiblement va ser producte d’un corrent d’aigua subterrània. L’endemà l’empresa no va permetre aturar les obres en senyal de dol. Tampoc no va fer cap investigació per determinar què havia provocat l’accident, per tal de millorar la seguretat. Tot això no s’ha sabut fins 100 anys després.

Ara bé, no va ser fins a finals de 1968 que la línia 3 arribaria fins al nostre barri (Drassanes). Dos anys després, el 17 de juny de 1970, entraria en servei la prolongació de Drassanes a Poble-sec (actual estació de Paral·lel). El 15 de juliol de 1975, s’inauguraria la denominada línia 3-B: de Zona Universitària fins a Poble-sec. El 5 de juny de 1982, ja es va poder recórrer la línia 3 completa, sense haver de transbordar.

Des de llavors, les estacions de metro del nostre barri són les de Drassanes, Paral·lel, Poble-sec i Espanya. Unes estacions que queden completades el 31 de desembre de 1995, quan entra en servei l’enllaç de Paral·lel (línia 2). Si bé inicialment arribava fins a la Sagrada Família, avui dia ja es perllonga fins a Badalona. Les obres, però, van trigar vint anys a executar-se, després de reposar anys i anys aturades i sense moviment.

De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona, ara fa 100 anys.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024