Connecta amb nosaltres

Història

Divulguen i fomenten la nostra dansa al barri

1992 | Fundació dels Amics de la Sardana del Poble-sec

Publicat

on

El 1992, la recuperada Festa Major del Poble-sec agafava volada i un grup de veïns va notar-hi l’absència de la sardana. Des de llavors i a redós de la iniciativa de Jaume Canals, membre de la Federació Sardanista, que durant molts anys va fer de professor i ensenyà a ballar moltes persones del nostre barri, un grup de poblesequins s’ajuntaren per aquesta recuperació concreta. A més, acordaren amb CDC la cessió del seu local al carrer de Blasco de Garay. Fou llavors quan es constituí l’associació Els Amics de la Sardana del Poble-sec, entitat dedicada exclusivament a la promoció i l’ensenyament de la nostra dansa.

Temps després, el local cedit quedà petit i a algunes persones la vinculació amb un grup polític no els semblava bé, per la qual cosa es considerà necessari cercar un local diferent i més ampli. Llavors, recent arribat al Poble-sec, el president del Foment Excursionista de Barcelona, Lluís Domingo, els oferí poder disposar del seu local, tots els dilluns al vespre. Fins al moment, n’és el punt de trobada, assaig i preparació d’activitats.

Posteriorment, Jaume Canals deixà l’ensenyament i la Federació Sardanista aportà diversos professors, procedents de les colles campiones de Catalunya. En aquells dos anys, el grup estable de dansaires perfeccionà molt la seva preparació; i això els va permetre participar en ballades d’exhibició. Després i durant bastants anys, el professor fou Josep Bartolí Vall; i actualment, ho és Sara Pascual, monitora de la Federació.

El 2004, amb el grup ben consolidat, organitzaren, dins dels actes de la Festa Major, la primera Ballada de Sardanes i Exhibició de Colles Sardanistes, a la plaça dels Ocellets, amb la participació de sis colles. L’any següent, a la segona edició, hi participaren set colles; i així fins arribar a dotze colles.

Present a festes i celebracions

Des d’aquells inicis i només amb la pausa forçada per la pandèmia del covid, la sardana ha estat sempre present en la Festa Major i en altres celebracions del Poble-sec, a diferents punts: el parc de les Tres Xemeneies, les places del Sortidor, dels Ocellets, d’Ovidi Montllor, del Setge, de Santa Madrona… En col·laboració amb Els Amics de la plaça de Santa Madrona cada juny organitzen les Sardanes a la fresca, a la plaça i com a prèvia de la Festa Major de juliol. Han tingut l’honor d’estrenar dues peces del mestre Josep Enric Peris, dedicades al nostre barri: Sardanes al Poble-sec i Les Tres Xemeneies. El Amics de la Sardana també acosten la dansa a escoles, casals de gent gran, allà on els ho demanen, i també col·laboren amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, ensenyant la teòrica i la pràctica de la dansa als nouvinguts.

Tothom que estigui interessat a saber-ne més o participar de les seves activitats, pot contactar-hi escrivint a pepcc12@gmail.com, a bé podeu visitar-los al local de la Creu dels Molers, 6, baixos, qualsevol dilluns, de 19 a 20,30h. De la creació dels Amics de la Sardana del Poble-sec, ara fa 30 anys.

XAVIER RODRÍGEZ (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Rossend Llurba

Imprescindible per a qualsevol persona interessada en la cultura popular de la primera meitat del segle XX, i especialment del Paral·lel

Publicat

on

Per

Rossend Llurba i Tost (El Vilosell, 1887 – Barcelona, 1954) va ser un lletrista de cançons, autor dramàtic, editor i articulista català que va viure més de 50 anys al carrer del Roser del barri del Poble-sec, a tocar del Paral·lel.

Va ser l’autor del primer cuplet escrit en català l’any 1917 amb el títol de La font del Xirineu, una innocent picardia sobre un brollador d’aigües suposadament incitadores dels instints amorosos, que va ser musicada per Joan Suñé i interpretada per Raquel Meller, que li havia demanat una composició en català conscient de l’existència d’un públic amatent i receptiu. Aquesta va ser la primera de tota una corrua de lletres per a cuplet. També va contribuir a la divulgació del tango tot dirigint el setmanari El tango de moda i component algunes peces com ara Barrio chinoLa mina del BataclánBesos fríos i Alma tanguera.

Va escriure una Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer, un món que coneixia molt bé des dels inicis quan l’avinguda començava a despuntar com el centre neuràlgic de l’espectacle barceloní i que ell va trepitjar, passejar, cantar i estimar. El llibre no es va arribar a publicar fins a l’agost de 2017 per l’editorial Comanegra. Aquesta obra el posa al seu lloc i el treu a la llum per primera vegada acompanyat d’una selecció d’articles de principis de segle i de tres breus peces literàries de gran valor: La font del XirineuLa cançó del Paral·lel (mosaic líric en un acte) i, com a cloenda, el conte Il·lusió és vida.

Cronista i catalanista

Per més que s’hagi dit i repetit un munt de vegades, Alejandro Lerroux no va ser el veritable emperador del Paral·lel, sinó que ho va ser Rossend Llurba. Llurba ha estat un personatge injustament desconegut. Fou, a més a més, un cronista imprescindible de la Barcelona de la primera meitat del segle XX, i un protagonista privilegiat de l’ambient més apoteòsic del Paral·lel.

Llurba escrivia el 1912 al magazín De tots colors, amb un català prenormatiu de l`època i uns paràmetres identitaris que grinyolen avui: “No hi heu pensat mai, amics meus, en la victoria que representaría per la nostra rassa, la constitucció d’un music-hall català? Jo crec que aquest genere d’art alegre y deliciosament captivador, faría un gran be dintre les nostres costums un xic massa austeres y donades al trascendentalisme. […] El día que sapiguém despendres de certs convencionalismes que forsosamént ens fan apàtics davant la manera de sentir d’altres pobles tan cosmopolites y un xic més galants que el nostre, la causa santa de la nostra patria haurà donàt un gran pas”.

Amb motiu del centenari de l’escriptura del primer cuplet català, a la vila del Vilosell s’hi va realitzar una jornada d’homenatge i la col·locació d’una placa a la seva casa natal.

ENRIC MESTRES

Continua llegint

Història

Molts dels antics edificis es van enderrocar

6 d’octubre de 1972 Inaugurat el nou edifici de l’escola del Bosc de Montjuïc

Publicat

on

L’Escola del Bosc de Montjuïc s’inaugurà el 8 de maig de 1914, en terrenys cedits pel jutge, advocat i periodista Josep Laribal. Una part d’aquella finca són els actuals jardins de Laribal i de la Font del Gat, així com el museu Etnològic, l’actual Fundació Joan Miró i l’Escola del Bosc.

Situada al llindar sud de la finca, al capdamunt de les escales del carrer de Margarit, la casa principal de la finca era un palauet d’estil neoàrab; i l’arquitecte Antoni Falguera  dirigí les obres per adaptar el xalet al seu nou ús, com a menjador dels infants. L’edifici més notable de l’ampliació escolar tenia una entrada amb columnes, a l’estil dels temples greco-romans clàssics. A l’interior, l’aula més àmplia tenia unes pintures murals al fresc, amb escenes bucòliques, que en el seu dia foren objecte d’interès de les importants i nombroses visites que rebé l’escola durant les primeres dècades.

Inspirada en l’escola a l’aire lliure alemanya de Charlottenburg, l’Escola del Bosc fou pionera en la renovació pedagògica. Al capdavant hi havia Rosa Sensat i Antolí Monroy, directors de la secció de noies i de nois, respectivament. Juntament amb l’Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta i destruïda durant la guerra pels bombardejos de l’aviació italiana, l’Escola del Bosc era l’exemple d’escola moderna i d’orientació pedagògica integral de l’infant amb la natura; i suposà la implicació municipal en una nova escola laica.

El 1921, l’escola es completà amb la construcció del pavelló dels nois, que és l’únic que actualment resta de l’antiga escola. Aquest projecte anà a càrrec d’Alfons Florensa, arquitecte municipal. L’escola disposava d’edificis, amb un pati cobert per als dies de pluja, amb marquesines exteriors de vidre que hi permetien l’accés des de les aules sense mullar-se, i d’una bona zona de bosc, que permetia de fer-hi classes quan arribava el bon temps, amb taules i cadires plegables que el mateixos infants organitzaven per cursos.

Tot aquest moment de puixança, que es reforçà notablement durant el període republicà, fou estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes i la llarga dictadura del general Franco. Fou precisament en aquesta època, i més concretament en temps de l’alcalde Porcioles, quan es decidí enderrocar tots els edificis, a excepció del dels nois, i edificar un bloc més gran i compacte, que és el que està actualment en ús.

A diferència dels edificis inicials de la finca Laribal, dels bastits per adaptar l’espai a escola i del bloc dels nois, l’aulari de 1972 té un escàs interès arquitectònic i funcional, ja que molts criteris d’adaptació de l’escola a l’entorn natural es bandejaren, cosa que obligà a fer moltes escales i suposà la pèrdua de la gran lluminositat de les aules originals. De l’entrada en servei del nou edifici de l’Escola del Bosc de Montjuïc, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

Els dimonis de Montjuïc

Segons la tradició, santa Madrona va impedir als diables esfondrar la muntanya

Publicat

on

Per

Segur que algun de vosaltres, en llegir el títol d’aquesta crònica ha arrugat les celles. Els dimonis no són animals, i ni tan sols existeixen a la natura. D’acord, cert. Però un bestiari sense ells és com un guisat sense pebre, o un diumenge sense tortell. Tradicionalment, els diables han estat vistos com a personatges estrafolaris, ficats en apostes absurdes i vençuts per pastorets innocents o per sants homes que els obligaven a construir ponts i altres infraestructures en una sola nit. Lluny del maligne personatge que propagava l’Església –i que han recollit el cinema i la literatura–, la relació entre els éssers infernals i la cultura popular ha estat, sinó cordial, almenys satírica i sorneguera.

A Barcelona, Satanàs apareix temptant els constructors de les esglésies del Pi i de Santa Maria del Mar, aleshores picades per l’alçada dels seus campanars. Un altre lloc diabòlic era el Tibidabo, batejat així per la frase que va dir Llucifer en temptar Crist: “Tot això et donaré”. Sense oblidar la casa del Diable de Gràcia, la verdagueriana casa dels Exorcismes del carrer de Mirallers i el carrer de l’Infern, aquella via estreta desapareguda sota l’avinguda de la Catedral. Tot i això, la més antiga narració amb dimonis que conserva la ciutat està relacionada amb un minúscul edifici situat als jardins de Joan Maragall –entre el Museu Etnològic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya–, que segurament és un dels llocs menys coneguts pel barceloní corrent. Si hi van es trobaran amb la modesta capelleta de pedra de Santa Madrona.

Història de la capella

La llegenda explica que quan la nau que transportava el cos de la santa va passar davant de Barcelona es va desencadenar una gran tempesta. Tement per les seves vides, els tripulants van dipositar les restes a l’ermita de Sant Fructuós, a Montjuïc; que al segle XV va ser rebatejada en honor de santa Madrona. Al costat de la capella, al segle XII, es va edificar un convent que va quedar molt deteriorat després de la batalla de Montjuïc –el 26 de gener del 1641–, quan els catalans van massacrar els terços espanyols en la seva primera derrota històrica. A Hostafrancs sempre ha existit el carrer del 26 de Gener commemorant aquesta gesta. Expliquen que quan els legionaris i els moros van entrar per la Bordeta –el 26 de gener del 1939–, tots es van quedar de pedra en passar per aquest carrer. “Aquests catalans són tan previsors que ja tenien la placa preparada per quan arribéssim!”, sembla que van exclamar. El convent seria, finalment, destruït a canonades al setge de 1714, i la capella restaria abandonada fins al 1907, quan la van restaurar, i posteriorment incorporada al palauet Albé

Per entendre la importància d’aquest lloc, cal tenir en compte que santa Madrona encara és la copatrona de la ciutat al costat de santa Eulàlia, i des de molt abans que la Mercè. La seva capella era lloc de pelegrinatge per a pescadors i mariners, que pujaven a oferir-li com a exvot petites reproduccions de vaixells. Segurament per aquest motiu diu la tradició que el diable va acabar cansant-se de tant tràfec i va decidir cridar dimonis de tots els racons del món perquè vinguessin a destruir la muntanya. El contingent infernal es va reunir a les antigues Hortes de Sant Bertran, on avui hi ha part del barri del Poble-sec i el Paral·lel. I es van posar a excavar una gran mina que soscavés els fonaments d’aquestes muntanyes i en causés l’esfondrament. Però la santa va sortir de la seva capella i en fer el senyal de la creu els va obligar a marxar a corre-cuita.

Una pedrera on avui hi ha el Teatre Grec

A aquella gruta a mig excavar se la va anomenar durant molts anys el Forat del Diable o el Cau del Diable, una antiga pedrera fa molt de temps abandonada, per la qual se suposava que van estar a punt d’entrar-hi els dimonis. Segles després el lloc va ser urbanitzat, convertint-se en l’actual Teatre Grec, al passeig que porta el nom de Santa Madrona.

Algunes nits, entre els ressons dels cotxes i dels visitants nocturns, se sent un soroll sord, subterrani, com si alguna cosa copegés contra la pedra a molta profunditat. Podria ser simplement una reverberació de l’enrenou que genera la ciutat, encara que potser és una quadrilla de dimonis persistents, que segueixen amb la seva tasca de destruir la muntanya, impassibles i ignorants al que passi fora. Qui sap si per a tota l’eternitat.

XAVIER THEROS (Diari El País)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021