Connecta amb nosaltres

Història

Nadal de 1962, la gran nevada

La més important del segle XX a Barcelona

Publicat

on

La nit de Nadal va començar a nevar suaument sobre la ciutat. La neu no va deixar de caure durant més de 24 hores, fins a la matinada de Sant Esteve.

Si bé al principi la novetat es va rebre amb alegria, perquè per a molts, era la primera vegada que veien la neu. Els més atrevits sortiren al carrer per gaudir del singular esdeveniment. Però, a poc a poc, van aparèixer els danys col·laterals: canonades glaçades, llargs talls del llum, transports aturats… Un gran silenci va prendre la ciutat en ple Nadal.

El dia 27, amb uns 50 cm de neu a la ciutat i més de 80 cm al Tibidabo, la represa de la vida normal resultà del tot trasbalsada. Els terrats estaven totalment colgats de neu i llavors la consigna fou buidar tota la neu dels terrats al carrer. Els mateixos veïns ho van fer, amb pales, galledes i fins i tot amb pales de joguina. Com a resultat, la calçada va acabar recollint més de dos o tres metres de neu, i la gent circulava caminant per la trinxera en què varen quedar les voreres. Com que el parc automobilístic era reduït, les calçades van quedar bloquejades. En quatre dies, el bonic espectacle de la blanca neu acabà esdevenint l’infern fred de la neu negra.

Però la recuperació de la ciutat vingué amb l’arribada d’un grup de màquines llevaneu del govern andorrà, que van fer viables les carreteres d’accés i els carrers. En aquella època, la nevada va agafar desprevinguda una població que no tenia condicions de calefacció, ni vestimenta, ni uns edificis que la protegissin dels rigors d’aquell hivern.

Altres nevades importants

Si contemplem aquesta nevada dins dels context de la història de la nostra ciutat, cal tenir en compte alguns extrems: els primers registres meteorològics daten de l’observatori del doctor Salvà, qui dóna nom al carrer del nostre barri, creat el 1780 a la seva casa del carrer de Petrixol; posteriorment, des de 1904 i fins a l’actualitat, les dades oficials registrades són les de l’observatori Fabra, al Tibidabo.

A partir d’aquestes premisses podem comentar algunes altres nevades importants conegudes: el març de 1796, el baró de Maldà relata set dies de nevades, que obligaren els veïns a buidar la neu dels terrats, tot provocant alguna fractura de vianants per la neu llançada; al segle XIX, tot i que el març de 1883 n’hi hagué una de nevada, el febrer de 1887 es té registrada la nevada més important, quan es glaçà la cascada del parc de la Ciutadella, i La Vanguardia deia: “Esto no és Barcelona, sinó Siberia”; i, fins ara, la nevada notable del segle actual és la del 8 de març de 2010. De la nevada de Nadal de 1962, històrica i singular, fa 60 anys.

Continua llegint

Història

8 d’octubre de 1894: s’obre l’avinguda Marqués del Duero

Des del pla Cerdà, el nom de ‘paral·lel’ ha estat el més popular

Publicat

on

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona. En el seu límit inferior projecta una avinguda que, provisionalment, Cerdà denomina Paral·lel i que busca unir el port amb Hostafrancs.

L’autor dramàtic, lletrista i articulista, Rossend Llurba (1887-1954), explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Quan l’any 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova artèria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un únic sentit: de mar cap a Sants.

En aquet sentit, les primeres cases que s’edifiquen són els números 96 (actualment un edifici dels anys 70 del segle XX), el 92 (edifici de 1874, encara existent) i el 90 (de 1881, també en peu).

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda del Marqués del Duero; però caldria esperar fins l’any 1929 que s’impulsés cap a la Gran Via amb motiu de l’exposició. Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial s’estableixen diferents locals, com el Circo Español Modelo, l’Espanyol, avui Paral·lel 62 (1892). Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha el Molino. El 1897 s’instal·la la caseta del Cinematógrafo Lumière i l’any 1900 obren el Teatre Delicias, posteriorment Talia i Martínez Soria; i també el Soriano, actual Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així quedà establerta la zona d’oci més popular de Barcelona, de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX.

Amb la segona República, 1931, l’avinguda rep la denominació de Francesc Layret; però, la dictadura franquista recupera el nom de Marquès del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà (amb la qual, en realitat, tothom coneixia aquesta via). 

De l’obertura oficial de l’avinguda del Paral·lel, ara fa 130 anys.•

Continua llegint

Història

Can Campanera

‘El 47’ relata com la unió i la determinació veïnal van aconseguir transformar la societat dels setanta

Publicat

on

Per sort per al barri, l’emblemàtic comerç Campanera resisteix, gràcies a l’entusiasme vocacional d’un dels seus dependents, el Dani. No sé si és la drogueria més antiga; abans eren aquests establiments molt populars i necessaris, però van anar desapareixent. En tot cas, els poblesequins encara disposen d’aquest emblemàtic local a la cantonada del carrer d’Elkano amb Blasco de Garay.

No és el mateix una botiga d’aquests productes que allò que mencionem com a ‘colmado’ i que es deia, en el passat, Ca l’Adroguer. En general, les botigues es mencionaven també pel nom del propietari. Avui aquests límits i concrecions s’han anat diluint i confonent. En el passat, com que hi havia molta oferta de petit comerç, cadascú es movia, comercialment parlant, pel seu sector veïnal i també els records personals van lligats al nostre petit mercat quotidià del passat.

El ‘Campanera’ era -i és, per sort- un lloc singular on podies trobar de tot. Abans s’havia dit Parramon, un parent del darrer propietari. Malgrat els graons de l’entrada i la molta gent que hi havia, sempre tenien clientela, un factor era la gran varietat de coses que hi podies trobar i, l’altra, l’amabilitat del personal, marca de la casa. Fins i tot et podien portar la compra a domicili, i això des que aquest servei no era tan habitual com ara. Quan jo anava a escola, fins i tot hi venien una mica de material escolar, llibretes, llapis de colors, per exemple. D’això fa molts anys. Veure en actiu una botiga de tants anys i tant de prestigi és un goig perquè en aquest carrer, que havia estat molt comercial, ja queda poca cosa. Per Nadal i Reis no els feia cap mandra embolicar els regals amb paper bonic i molta paciència.•

Continua llegint

Història

L’estàtua oblidada de l’Exposició de 1929

Estava situada davant les torres venecianes i encara que representa una imatge maternal és una al·legoria de les Arts

Publicat

on

Per

Darrerament es parla del projecte de construir habitatges en una part dels terrenys de la Fira de Montjuïc. L’operació comporta tirar a terra el mur i les columnes que es van construir als anys vuitanta per tancar el recinte pel costat del Paral·lel.
El que ha estat president del Gremi d’Hotels, Jordi Clos, va ser el primer en criticar aquest enderroc i, en dies posteriors, el debat va seguir a les xarxes socials. Curiosament, tothom parlava de les columnes i ningú es va fixar en l’escultura veïna, igualment amenaçada, i que sí és una obra de l’Exposició de 1929.
‘Dona amb nen’
Les torres venecianes de la plaça Espanya són un dels vestigis més singulars de l’Exposició Internacional de 1929. Les dues torres bessones, d’estil historista, estan inspirades en el campanile de la basílica de Sant Marc de Venècia i feien de porta d’entrada al recinte expositiu. Van ser concebudes per l’arquitecte Ramon Raventós, autor també del Teatre Grec. Originalment, Raventós va completar l’entrada amb una balustrada al peu de cada torre, que emmarcaven l’accés als palaus de Comunicacions i del Vestit, tots dos lleugerament elevats per sobre del nivell de la plaça.
Sobre la balustrada, a la part més propera a les torres, es van col·locar quatre estàtues ornamentals. Raventós va encarregar les obres als escultors Josep Viladomat, Enric Monjo i Carles Ridaura, que en va fer dues. Cada estàtua simbolitzava un dels eixos temàtics de l’Exposició. La de Monjo era una al·legoria del Comerç, la de Viladomat de l’Esport i les dues figures de Ridaura representaven la Indústria i les Arts. La darrera és l’única que s’ha conservat, encara que avui és més coneguda com Dona amb nen, ja que representa una figura femenina amb un infant que porta una àmfora. És una obra d’estil clàssic, esculpida en pedra artificial.
La balustrada desapareguda de la plaça Espanya
A diferència de les torres venecianes, que han arribat fins als nostres dies, les balustrades amb les estàtues va ser retirades i substituïdes per escalinates el maig de 1982, en una reforma de la plaça Espanya.
Entre 1985 i 1988 es va dur a terme una reforma del recinte de la Fira de Barcelona que va afectar l’entorn de la plaça de l’Univers i el sector més proper al carrer Lleida i a l’avinguda del Paral·lel.
El projecte inicial, obra dels arquitectes Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Òscar Tusquets, de l’Studio PER, preveia construir una nova façana del Palau del Cinquantenari al Paral·lel. Un pòrtic amb columnes toscanes entre dos templets, que pretenia emular i donar continuïtat a la façana del Palau de Comunicacions de 1929. El pavelló nou i el vell s’havien de comunicar per un pont elevat de ferro sobre una porta d’entrada a la Fira. D’aquest projecte, finalment, només se’n va fer un dels templets i la columnata, sobre el mur que tanca el recinte pel Paral·lel. A l’altre extrem del mur, a la cantonada amb el carrer Lleida, en un racó desangelat, es va col·locar l’estàtua de les Arts de Ridaura, probablement rescatada d’algun magatzem municipal.
Els arquitectes van aprofitar per recuperar també El Forjador de Josep Llimona, rèplica d’una estàtua emblemàtica de l’Exposició. Li van trobar un destí més lluït, a la plaça de l’Univers.
On són les escultures perdudes?
Les altres estàtues de la plaça Espanya, les de Viladomat, Monjo i l’al·legoria de la Indústria de Ridaura, mai van aparèixer. Ara com ara, les tres figures estan oficialment desaparegudes. Però hi ha qui sospita que algun capitost del tardofranquisme va aprofitar per endur-se-les al jardí del seu xalet particular.
La Dona amb nen és l’única supervivent. Lluny dels focus passa desapercebuda. Solitària i oblidada en un racó espera, si el projecte de la Fira tira endavant, que algú se’n recordi d’ella i li trobi un nou destí, una mica més agraït.
 
HISTÒRIES DE BARCELONA

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024