Connecta amb nosaltres

Entrevistes

Frank Capdet: “‘Golfus de Roma’ és un espectacle en la seva forma més genuïna’’

Frank Capdet (Barcelona, 1971) és l’actor i veí del Paral·lel que interpreta a Hysterium a l’obra Golfus de Roma, la comèdia musical en català guardonada amb sis Premis Tony que ha estat estrenada recentment al Teatre Condal de Barcelona. Amb una llarga trajectòria en què ha passat per televisió, cinema i teatre, Capdet ha estat nominat cinc cops com a Millor Actor de Teatre Musical als Premis Butaca i ha participat d’obres com La Bella y la Bestia, La Venganza de Don Mendo o La pell de brau, entre moltes altres.

Publicat

on

‘Golfus de Roma’ és una adaptació de tres obres de Plaute, com ha estat adaptar un clàssic romà al segle XXI?
Hem d’entendre que ens ubiquem a l’Antiga Roma, encara hi ha esclaus i un d’ells és Pseudolus, un esclau irreverent que intenta aconseguir la llibertat ajudant a Eros, el fill del seu amo, a guanyar-se l’amor de Phília, però resulta que Phília pertany a M. Lycus, que l’ha venuda al general Miles Gloriosus, pel que tota l’obra és un embolic divertidíssim que gira entorn d’aquesta història. L’obra no s’ha volgut adaptar al context actual, sinó que s’ha fet una relectura perquè no hi apareguin trets misògins o una burla de la prostitució.

Creus que la comèdia musical és un gènere que està de moda?
Està de moda gairebé per una necessitat fisiològica, i és que la gent fa molts anys que encadena una crisi amb una altra, i després de la pandèmia la gent té moltes ganes de passar-ho bé, de desconnectar i treure l’angoixa, i això t’ho dona Golfus de Roma.

Deu ser una mica complicat generar sinergies amb un elenc format per un total de 26 actors, no?
Amb això té molt a veure el Roger Julià, que ha estat el codirector de l’espectacle i és pallasso de la companyia de pallassos catalana Rhum&Cia, i s’ha encarregat de crear aquesta sinergia a través d’un treball constant de fórmules i exercicis diaris que precisament el que feien era crear equip. Per a mi va ser extraordinari perquè va ser com tornar a l’escola d’interpretació, començar des de zero sense por a equivocar-nos, perquè anem tots a l’una.

S’ha de ser una mica pallasso per actuar en una obra així?
Evidentment, i no només pallasso! El director, Daniel Anglès, ha batut tots els rècords, tot l’elenc de Golfus de Roma és absolutament polivalent, tots som intèrprets, però a més a més hi ha pallassos, instrumentistes, ballarins, acròbates… i tot això és gràcies al Daniel, que fa molts anys que dirigeix i sap què vol mostrar i com ho vol mostrar.

Tu ets veí del Paral·lel de tota la vida, suposo que el seu teixit cultural t’ha influenciat molt.
Per descomptat, el caliu cultural que es vivia al Paral·lel als anys 70 i 80 era el de la Barcelona canalla i la Barcelona il·luminada sempre amb uns rètols gegants, i jo em vaig nodrir d’això. En sortir de l’escola anàvem amb els amics a les atraccions de l’Apolo a jugar a les maquinetes, sempre recordo el camí en bus des de l’escola, en què podíem veure les bombetes de nit d’El Molino, del Teatre Victòria… era la nit il·luminada de Barcelona, una nit que semblava dia perquè sempre hi havia llum, espectacle i vida.

Com creus que ha canviat avui dia l’avinguda?
Pensava que mai ho diria, però hem arribat a tenir una normativa que cada cop constreny més l’ambient d’aquests espais. Que una terrassa, per exemple, estigui oberta fins a la 1 de la matinada, fa que aquest ambient continuï viu i que ajudi a l’oci del voltant a viure, perquè influeix en l’horari dels cinemes i els teatres, que hem hagut d’anar canviant els horaris a cada cop més aviat per poder sobreviure. Però no és només l’horari de les terrasses i dels locals. Una normativa una mica menys restrictiva quant a rètols lluminosos per a les sales i l’hostaleria al Paral·lel també ajudaria a visibilitzar i recuperar l’ambient i el consum de cultura i d’oci. No es tracta de fer contaminació lumínica ni dispendi energètic, però tampoc cal tenir un Paral·lel desangelat. Aquí tenim un teixit cultural que continua sense conèixer-se, i avui dia el consum cultural que es fa d’aquesta avinguda també ha canviat, i per això necessitem donar-li valor amb una cosa tan simple com normatives que assegurin la continuïtat de l’espai o també una exposició permanent de la història del Paral·lel, per no perdre la noció del que ha estat.

Un company teu ha parlat a RAC1 sobre la importància de fer musicals en català, remarcant la necessitat que el públic aposti per aquestes produccions perquè continuïn endavant. Esteu veient poca assistència per part del públic? 
Vam començar amb unes setmanes molt bones pel que fa a d’afluència de públic, però en els últims dies hem vist una baixada de la venda d’entrades, que té l’explicació, segurament, en què el mes de novembre és un mal més, venen festes de Nadal i la gent es reserva bastant. La productora Focus ha tingut la gran valentia de portar aquesta comèdia musical de Madrid a Barcelona i traduir-la al català, cosa que normalment no es fa perquè els grans musicals que venen de Madrid, com Billy Elliot o Pretty Woman no fan aquest doblatge. Fins i tot produccions com Cantando bajo la lluvia, que és catalana, es fa en castellà per facilitar el salt cap a Madrid. Tot i així, la manca de públic no és només a Golfus, sinó a tots els teatres. Hem perdut mig milió d’espectadors des del 2011-12, i a això se li suma que cada cop hi ha més oferta: quasi 13.000 funcions al període de 2021-22. Hauríem de poder trobar la fórmula per tenir un consum teatral a l’alçada de l’oferta.

Què destacaries de ‘Golfus de Roma’?
Jo trobo que la proposta de Daniel Anglès surt dels marges d’un sol gènere i és una barreja de tot, només per això ja penso que és un espectacle antològic del teatre a Catalunya, i que està fent història. És un espectacle que barreja teatre musical amb circ, on tots els intèrprets fan de tot, on els actors són músics, i els músics, actors. Tot això és un festival de l’humor, que fa que sigui un espectacle en la seva forma més genuïna, la definició de la paraula espectacle.

Entrevistes

Ferran Murillo: “La individualitat teatral ja no interessa”

Ferran Murillo (El Prat de Llobregat, 1974) és el director artístic del Teatre Tantarantana (carrer de les Flors, 22), un centre de creació i exhibició teatral que es caracteritza pel seu programa de suport artístic a les companyies i per impulsar diferents projectes de creació comunitària i social que enguany celebra el seu 30è aniversari. Murillo té una àmplia experiència en el sector cultural, des de la producció de ràdio i espectacles fins al món teatral, on va aterrar ara fa 22 anys al departament de producció i premsa d’un Tantarantana ben diferent al d’avui dia.

Publicat

on

De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?
L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual.

Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre?
Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc.
Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació?
Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. 
Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa… no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen.

Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?
Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK].

Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?
Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny.

Com celebrareu el 30è aniversari?
Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards, un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel… Quina relació heu tingut amb l’avinguda? 
Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure.

Continua llegint

Entrevistes

La Maria Rosa: “Les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris”

La Maria Rosa (Salt, 1985) és músic, comediant, monologuista, formadora i actriu. Als 7 anys va començar a interessar-se per la música, i amb 11 ja feia concerts de piano arreu de Catalunya. A mesura que es va fer gran, va combinar tres de les seves passions: la comèdia, la formació i l’actuació, publicant el disc Só pra vacilar (2008), formant part de companyies teatrals com Impropótamos i Cabaret de Féminas, i fundant la companyia Intolerantes l’any 2017. Avui dia és formadora a l’Institut de Música Online i integrant de l’espectacle Calladitas estáis más guapas, cada divendres al Teatre Poliorama.

Publicat

on

Música, guionista, formadora, clown, monologuista… es poden fer tantes coses alhora?
No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes.

Com acaba una saltenca al Poble-sec?
Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular.

T’agrada la interacció amb el públic, doncs?
Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer, amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer, i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?
Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne? Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?
L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Espanya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management, en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això…
En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?
L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?
Ostres… és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic? 
Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle.

Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?
Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

Continua llegint

Entrevistes

Alicia López i Arnau Peidro: “La literatura infantil et permet sortir dels marges establerts”

L’Alicia López (Barcelona, 1982) i l’Arnau Peidro (Barcelona, 1982) són dos veïns del Poble-sec que es van conèixer de petits al Centre d’Estudis Sant Frances Xavier, l’escola del carrer Bòbila, i vint anys després d’acabar la seva etapa escolar han escrit Los Padres Perdidos: Una aventura de Leo, Luna y Max, el seu primer conte infantil, que reflexiona i educa als més petits –i també als més grans– sobre les aparences i els prejudicis, així com en els valors de l’amistat, la companyonia i la bondat.

Publicat

on

Com heu acabat escrivint un llibre junts després de 20 anys de relació? Com va sorgir la idea? 
Arnau Peidro: Nosaltres vam anar junts a l’escola des de pàrvuls fins a batxillerat, no sempre a la mateixa classe però sí amb amics en comú, i quan vam deixar l’escola cadascú va prendre el seu camí però un o dos cops l’any sempre coincidíem. I per casualitats de la vida els dos vam treballar de coses semblants, jo en publicitat i ella en disseny. Hem reproduït una imatge que ja teníem a l’escola, en què jo era el típic que m’inventava històries i l’Alicia era qui destacava per pintar, i els dos hem seguit en aquest rol a nivell professional.
Alicia López: Jo vaig començar el projecte perquè em crida molt l’atenció el món de la literatura infantil, perquè és molt didàctic i penso que no té límits, però em vaig trobar amb què no acabava de trobar la manera de fer un text amb cara i ulls que acompanyés les il·lustracions i la història, així que vaig contactar amb l’Arnau perquè sabia que ell podria trobar les paraules i el ritme. Ha estat un projecte per gaudir, perquè nosaltres ja tenim la nostra professió, però això ha estat per plaer.

Veig que doneu molta importància a la il·lustració, sembla que quan ens fem grans és un tema que passa a un segon pla, no?
AP: Sí, de fet hi ha moltes il·lustracions al llibre que s’expliquen soles, sense ajuda del text. De fet, aquest era un dels reptes que ens vam marcar, no haver de sobre explicar amb el text el que ja diu la il·lustració. Volíem que hi hagués una mica de joc amb tot el conjunt que es veu, des de la il·lustració i el seu format fins a les línies que hi apareixen.
AL: Nosaltres no creiem que hagi d’anar separat sinó que ha d’haver-hi una comunicació entre tots els elements, hi ha coses que t’explica la imatge i coses que t’explica el text, i coses també que no t’explica però que el lector pot interpretar… és molt curiós perquè quan els pares llegeixen amb els fills no és una activitat unidireccional sinó que es genera una espècie de món en què tant adults com infants viatgen de diferents maneres, però entren dins les històries.

Per què trobeu important fer un llibre sobre les aparences i els prejudicis?
AL: Vivim en un món ple de prejudicis i idees preconcebudes, així que vam veure necessari fer un llibre en què hi apareguin aquests prejudicis a través dels personatges i la trama i veure com els personatges del Leo, la Luna i el Max dialoguen amb ells.
AP: Exacte, de fet, al conte hi apareixen personatges arquetípics com el tauró o el llop que són personatges marcats com a dolents en la tradició literària i cinematogràfica, però que no tenen per què ser així. I també és rellevant que siguin tres protagonistes per poder transmetre als més petits que potser sols no ens podem enfrontar a certs aspectes de la vida però en grup sí.

Voleu fer un segon llibre?
AP: El primer títol que li vam posar va ser Las aventuras de Leo, Luna y Max, però vam pensar que millor li posàvem un títol per la trama i un subtítol que fos pels personatges, per si volíem fer-ne un altre, tot i que ara mateix no ens ho plantegem perquè es va publicar fa res.
AL: Clar, ara mateix estem gaudint del camí, més o menys com els personatges a la seva aventura, estem vivint el retorn de la gent propera i els amics, que molts tenen fills i tot el que ens diuen és que els encanta.

Què ens ensenyen la Luna, el Leo i el Max?
AP: Uf, moltes coses, però sobretot que de vegades no és tant el punt final de les coses sinó el camí que fem per arribar a elles.
AL: És una mica com el que ens explica el Mago de Oz.
AP: Exacte! Mai havíem fet aquest paral·lelisme però és cert, ens ensenyen que en els camins que ens posa la vida pel davant anem fent petites coses per resoldre alguna cosa gran, i que no és aquesta resolució el fet important, sinó la suma de totes les petites coses que hem anat fent.

Creieu que avui dia la literatura infantil té el valor que mereix?
AL: Els llibres de literatura infantil han evolucionat moltíssim en els últims anys, penso que en l’àmbit de la il·lustració, per exemple, s’hi veu molt, perquè ha adquirit un paper de pedagogia molt rellevant. I, per altra banda, el que et permet la literatura infantil és no marcar-te cap mena de límit mental, de fet, com a autor segurament has de treure’t barreres que ja tenies al cap per poder fer un conte, i sobretot connectar amb el nen interior que tens per poder escriure.
AP: Estem en un món amb tantes pantalles i tants estímuls que cal fer llibres que permetin als més petits viatjar mentalment, perquè els infants ho fan constantment això, tot i que a mesura que ens fem grans sembla que ho anem perdent. La gent pensa que és molt fàcil fer literatura infantil, però precisament per a nosaltres ha estat tot un repte, perquè no tenim fills i això també ens generava una mica de vertigen, així que hem hagut de llegir molt, de documentar-nos i sobretot de mirar llibres i més llibres infantils.

Fareu una presentació al barri?
AL: Ho havíem comentat, ens faria il·lusió poder-ho fer a la nostra escola per tancar un cicle i potser inspirar a infants en la lectura, de moment hem fet una presentació a Les Corts i esperem poder fer alguna en algun centre cívic del barri.
AP: Sí, ho estem treballant, també és cert que es va publicar al novembre de l’any passat i entre Nadal i l’entrada d’any no hem pogut fer gaire cosa, però de moment estem contents amb la rebuda que està tenint, sobretot veient imatges que ens envien els nostres companys de l’escola dels seus fills amb el conte.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021