Connecta amb nosaltres

Economia

La inflació pot haver tocat sostre

S’apliquen remeis d’inflació de demanda a l’actual inflació d’oferta, per la covardia dels polítics a perdre les seves poltrones si prenen altres mesures

Publicat

fa 2 anys

on

L’IPC definitiu d’octubre, ha resultat en un increment interanual dels preus del 7,3% en el conjunt de l’Estat i del 6,8% a Catalunya, la dada més baixa de totes les comunitats, després de la de Madrid (6,3%). Quan llegiu aquestes línies ja s’haurà publicat la dada avançada de l’IPC de novembre (la definitiva, el 15 de desembre). Però el més preocupant és que la inflació subjacent, la més estructural, que no inclou els components més volàtils i conjunturals com són l’energia i els aliments frescos, es manté en el 6,2%, en una progressió sempre al alça des del 0,0% de l’abril del 2021 fins al 6,4% de l’agost d’enguany. Per cert, una dada que demostra que la guerra d’Ucraïna no n’és la causa malgrat que hagi afegit llenya al foc.

No tot és culpa de Putin

La inflació pot ser causada per l’excés de demanda o per la manca d’oferta. L’actual és d’oferta, però el remei aplicat és el mateix que si fos de demanda: apujar els tipus d’interès. Per què? Doncs perquè actuar sobre l’oferta és més complicat i té conseqüències polítiques i els polítics segueixen enganxats a les seves poltrones. Mesures possibles? Modificar els sistemes de càlcul del preu de l’energia, crear centrals internacionals de compra de primeres matèries, impostos progressius sobre el luxe en funció del valor, analitzar l’eficiència de cada cèntim de despesa pública, etc. A llarg termini els preus baixaran perquè l’increment de tipus d’interès farà que l’economia es vagi aturant, però amb un cost social molt elevat. Diran que la culpa és de Putin, però, i les tones de diner gratuït injectat al sistema els darrers anys? I l’augment del deute públic? I l’incompliment dels compromisos de dèficit?

‘Mestrestant’

Per incompliments, el del partit que administra el mestrestant de la Generalitat amb només un 24,4% de suport parlamentari, després de renegar de l’1-O, mentre no para d’ampliar la seva base espanyolista segons el CEO, i ara convertit en el masover de la colònia castellana. Fins i tot ha pactat la “supressió” del delicte de sedició, ara dit “desordre públic agreujat”: serà delicte “intimidar persones o coses”. Com diu Antonio Baños en una piulada: “ja tinc una cadira acollonida”. Les “mirades d’odi” que veien els piolins en nosaltres ara són terrorisme. Caldrà manifestar-se amb ulleres de sol. I mentrestant… els bascos pacten amb l’Estat pagar només 1.472 milions d’euros pel cupo, dels 15.963 recaptats el 2021. Catalunya en va recaptar 44.200, dels quals ens tornaran només 26.600 el 2023. I mentrestant… davant el no de la Generalitat a ampliar l’aeroport, Aena anuncia que invertirà 2.400 milions més a Barajas. I mentrestant… 1.500 empresaris catalans i valencians pidolen a Barcelona l’eix del Mediterrani parlant en castellà! (alguns d’ells van treure les seus de Catalunya). I mentrestant… el suïcidi de la nació catalana està servit.

JOSEP MARIA TORREMORELL

Economista

TEMES RELACIONATS
Continua llegint

Economia

Cacau, el diner comestible

Publicat

fa 1 dia

on

2 desembre, 2024

Per

Pels cronistes d’Índies no existia la moneda en el Mèxic precolombí perquè, per ells, només era “moneda” un tros de metall amb la marca d’algú que la garantís. Però el concepte “moneda” és més ampli, i qualsevol matèria que s’empri com a tal prové d’una convenció social, la qual li adjudica un valor que permet que es pugui canviar per qualsevol objecte. Aquest és el cas de les ametlles de cacau.

El vestigi més antic del cacau s’ha trobat al sud de l’Equador i data del 5500 aC. Els humans el van dur a Mesoamèrica, atès que els Andes impedien un desplaçament natural. Se’n coneixien quatre varietats, anomenades en nàhuatl cuauhcacáhuatl, mecacáhuatl, xoxhicáhuatl i tlalcáhuatl. Les tres primeres s’usaven com a moneda i la darrera de les esmentades, de gra més petit, servia per a preparar la beguda, la xocolata, a la qual només tenien accés les classes privilegiades. El mot prové dels maies, que anomenaven l’arbre kakhauatl, de kakh, “foc” i atl, “aigua”, perquè aquesta, es localitzava a prop dels arbres de cacau. El deu civilitzador d’aquells pobles, anomenat Quetzacóatl, Kukulkan o Gucumatz, per asteques, maies i quitxés, respectivament, els va dur la llavor del cacau. D’aquí el nom científic de Theobroma cacao (del grec theos, “deu”, i broma, “aliment”), “l’aliment dels deus”, que li va donar el naturalista suec Carl von Linné.

El cacau era la moneda comuna d’asteques, maies, quitxés, mames, totonaques, zapoteques i mixteques, entre d’altres. Gran part del comerç en els mercats d’aquests pobles es feia per simple intercanvi, però per als petits pagaments s’usaven els grans de cacau. Per a les compres de més import s’empraven unes mantes de cotó anomenades cuatchli o patolcuachtli, que alguns cronistes anomenaven toldillos, i que valien 100 grans de cacau. També s’emprava una mena d’ametlla anomenada patachli, i també grans d’or ficats dins d’uns canuts de ploma d’au.

El que va permetre l’ús del cacau com a moneda va ser que es podia fraccionar i transportar fàcilment, així com conservar i emmagatzemar. No tots podien tenir-hi accés, perquè la plantació i emmagatzematge estaven a càrrec de la noblesa. Els conquistadors castellans van haver d’acceptar el cacau com a moneda davant de la manca de circulació de moneda metàl·lica.

Al llarg dels segles, el cacau es va continuar utilitzant com a moneda, encara que limitat a l’àmbit indígena. Així, Félix W. Mac Bryde, en una obra descriptiva de la cultura i història del sud-oest de Guatemala, afirma que el 1914 en un mercat de Mazatenango un cigar o un glop d’aiguardent valien cinc o sis grans de cacau.

JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

fa 4 setmanes

on

4 novembre, 2024

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

fa 2 mesos

on

1 octubre, 2024

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024