Cultura

Una versió de Nadal

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ha fet l’intent d’enviar-nos un conte de Nadal…

Publicat

fa 2 mesos

1 desembre, 2022

Per

ZonaSec

Rebo l’encàrrec del Paral·lel OH!; un conte de Nadal pel barri. M’engresca la idea i m’hi poso tot d’una, sota la penombra d’un llum no gaire reeixit. Els records dels meus Nadals s’afanyen per sortir i brollen de la pantalla del portàtil. No puc evitar escriure sobre la flaira encesa dels canelons de l’àvia, sobre el tacte vell del bitllet de mil pessetes que em donava l’avi d’amagat, o sobre l’any que la mare es va cremar les mans amb la carn d’olla i el pare se la va haver d’endur cap a l’hospital. M’adscric a la memòria dels qui havien ocupat un lloc a taula i han deixat un buit impossible d’omplir. Se m’acudeixen històries tristes, inspirades en un passat que existeix per no tornar, però no m’acaben de fer el pes i no tenen res a veure amb el barri. Em calço les vambes i m’engipono l’abric. Surto per respirar, per inspirar-me. Les llums d’un Paral·lel ben engarlandat recorda l’antiga avinguda que havia bressolat la disbauxa nocturna del segle passat. M’agrada el contrast amb la foscor dels carrerons del Poble-sec. Camino. És un passeig íntim, anònim; amb olor d’aventura i final incert. Faig el que faig tantes vegades; observar el meu voltant. Veig famílies carregades amb bosses de supermercat, veig repartidors d’Amazon amb l’ànim estressat, veig les cares contrariades d’alguns veïns que desitgen que aquestes dates passin rabent i sento la xerrameca excitada d’una nena que espera els regals del Tió. També veig aventurers vinguts d’altres països per buscar-se la vida en aquesta jungla i que viuran un Nadal diferent, allunyats dels seus. I veig massa homes i massa dones recolzats contra qualsevol xamfrà; sols, envoltats de cartons; flassades rígides que els acotxaran quan el fred d’hivern s’escoli entre els seus parracs. Torno a casa sense cap idea concreta.

El meu pis és petit, si volgués, el podria abraçar amb un únic gest, com ho feia amb ma filla, a qui truco des del sofà. Ella viu a l’estranger i aquest any no podrà ser-hi per festes. Per mi, una videotrucada és un bàlsam efectiu contra la melangia, una solució artificial, com un somnífer a quarts de dotze de la nit. Xarrem. Li comento el que em passa amb el conte, que no sé com l’haig d’escriure. Ella m’intenta ajudar, sempre li he dit que duu una novel·lista a dins, però de moment no vol escriure, i és que els fills no estan dissenyats per fer cas dels pares. I llavors passa, em dona la clau de volta: “papa, no pots escriure el Nadal de tot un barri”.

Obro el portàtil, que com una petxina nacrada m’il·lumina la cara. Afino la mirada i pico les tecles, tecles que són lletres, lletres que són paraules, paraules que ja són paràgrafs. I em surt això que estàs llegint. Un batibull farcit de records, de present, de mirades enfora i de mirada endins. Perquè no viuré el mateix Nadal que tu, perquè cadascuna de les persones que omplim el Poble-sec, tenim una versió del Nadal; única i diferent, com aquest conte. Bones festes.

ISAAC CORTÉS I DOMINGO

TEMES RELACIONATS

Up Next

El comiat d’una llegenda

No et perdis

Pioneres del periodisme català

Continua llegint

Cultura

Mala memòria

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte sobre vellesa i memòria, una mala combinació…

Publicat

fa 4 setmanes

2 gener, 2023

Per

ZonaSec

Penses que l’agutzil s’ha deixat les claus sobre la taula de la recepció perquè és un despistat. Les agafes, obres la porta i surts al carrer. Sents un bri d’aire que et xiuxiueja la paraula llibertat. Camines agafat al bastó. Ha estat bufar i fer ampolles escapar-te de la residència. Sorteges un bassal. És massa d’hora perquè el sol substitueixi la vigília dels fanals que encara rondinegen llum. Cada passa és un sacrilegi; l’esquena et fibla, el segament a les cames et fa tremolar i els records més propers són com una taca blanca, inaccessible, però en tu encara rau la memòria de la joventut, com el pòsit d’un vi picat. El cor et percudeix la tràquea. T’atures. Un bar obert. Un tallat. El cambrer et somriu i et convida a fumar. Penses que és amable amb tu perquè ets un vell. Xarrup de cafè i calada profunda; un plaer que t’has resistit a abandonar. T’aixeques i deixes vint cèntims de propina. El teu reflex es dibuixa en un aparador, somrius com ho feies quan eres un nen. Penses que tenia tot el sentit del món quan l’àvia et va dir que mai perdessis el somriure de la ingenuïtat; però el vas perdre, com el perd tothom. Trobes curiós saber el camí sense saber on vas. Carrer Blai; encara que els comerços hagin canviat de cara, el Poble-sec et guia cap al teu destí. Reconeixes el portal. Pitges un timbre per mera inèrcia. Algú obre sense preguntar qui ets. Entres. Ascensor. Àtic. Una de les portes del replà és oberta. Traspasses el llindar. Ella et diu hola. Qui ets? No respon, però t’ha preparat l’esmorzar. T’acarona i tu somrius. Entrepà de fuet amb el pa ben sucat amb tomàquet i oli d’oliva, exactament com a tu t’agrada. Ella et pregunta com estàs. Ara sí. La reconeixes. És l’Anna. Està tan jove com quan us vàreu casar. Penses que potser ha fet un pacte amb el diable. L’estimes. Si tinguessis l’esma d’un jove, voldries fer-li l’amor, però et conformes amb l’entrepà i el gaudi de la seva companyia callada. Passa l’estona. Vols anar al lavabo. Ningú t’ha de dir on és. Maleeixes la teva pròstata mentre orines. Quan tornes trobes dos homes fent-li companyia a la teva estimada. Et saluden. Hola, Fidel. Què voleu? Hauríem de tornar. On? I llavors ella, l’Anna, et diu “papa si us plau” i torna a ser una desconeguda per a tu. No entens res. T’atabales. Seus al sofà. Renegues en nom d’algun Déu oblidat. No vols marxar. Aixeques el bastó. Sortiu de casa meva! L’Anna que no és l’Anna se t’acosta tranquil·la. Et demana que facis cas. Et diu que demà la tornaràs a veure. Perquè sí, Fidel, això de venir a casa teva i visitar la teva filla ho fas cada dia. Potser perquè l’agutzil no és tan despistat, potser perquè el cambrer del bar et coneix de fa temps. Potser perquè la taca blanca de la teva memòria no et deixa veure més enllà d’ara mateix.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Agustí Vehí cavalca de nou

Crims.cat reedita ‘Quan la nit mata el dia’, un magnífic còctel d’història i gènere negre

Publicat

fa 4 setmanes

2 gener, 2023

Per

Jordi Llavoré

Agustí Vehí (1958-2013) va ser un dels millors autors de novel·la negra en català. Doctorat en història, aquest sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, va escriure un repòquer de novel·les que van sacsejar la novel·la negra catalana: Abans del silenci (2009), guanyadora del Premi Ferran Canyameres; Ginesta pels morts. Un blues empordanès (2010); Quan la nit mata el dia (2011), guanyadora del IV Premi Crims de Tinta; Torn de nit. Un vodevil negre i policial a l’empordanesa (2012) i Remor de serps (2013, publicada pòstumament).

Aquest gener, la col·lecció Crims.cat ha sumat una nova obra de Vehí al seu catàleg, Quan la nit mata el dia i, per tant, ja podem trobar les quatre darreres novel·les de Vehí en aquest segell –la primera, Abans del silenci, la podeu trobar a Pagès Editors–. Ah, per cert, si us heu preguntat d’on us sona aquest cognom, us puc ajudar: l’Agustí era el pare de l’activista Mireia Vehí, que actualment exerceix de diputada al Congrés dels Diputats.

Quan la nit mata el dia ens planteja un inici de novel·la ben cru: una nit de 1958, el delegat local de la Falange a Figueres, Juan Antonio Hinojosa, apareix assassinat al seu llit amb un crucifix clavat al crani i un cinturó lligat al coll. Un inspector de la Brigada d’Investigació Criminal, Carlos Iríbar, i un de la Brigada Político-Social, Rogelio Lopera, hauran d’esbrinar què ha succeït i quin ha estat el mòbil d’un crim tan brutal.

Si encara no coneixeu les novel·les d’Agustí Vehí i us interessen les novel·les negres que tenen en els esdeveniments històrics un tret cabdal d’una trama en què els personatges evolucionen mentre enfilen el camí que el destí els té reservat. Atreviu-vos-hi i segur que gaudireu de lectures ben interessants!

Continua llegint

Cultura

10 anys del Centre Cultural Albareda

Programació regular de concerts, xerrades, cinema, art i espectacles familiars han fet de l’Albareda tot un referent cultural poblesequí

Publicat

fa 4 setmanes

2 gener, 2023

Per

Anna Iñigo

L’1 de desembre del 2012 es va inaugurar el Centre Cultural Albareda (Albareda, 22), en un edifici de nova planta de 1.870 metres quadrats i cinc pisos. 10 anys després de la inauguració, el Centre Cultural Albareda compleix el desè aniversari, i per celebrar-ho (després de fer la prèvia al Culturòpolis amb una cercavila pel Paral·lel amb participació d’artistes locals el 19 de novembre) l’Albareda es va vestir de gala el dia 2 de desembre amb una festa representativa del que fan i oberta a tot el veïnat. Entre els seus serveis, ofereix cursos i tallers, una variada programació cultural, un espai de trobada, cessió d’espais, i bucs d’assaig; i participa en tot un seguit de projectes al barri i a tota la ciutat.

Ganes de celebrar

Irene Armangué, directora del Centre Cultural Albareda va comentar que tenien ganes de fer la celebració “perquè deu anys no es fan cada dia”. “Avui hem convertit el pati en una petita festa major amb banderoles i música per celebrar-ho”. Parlant de la programació, la Irene va comentar que “aquí ens agrada jugar i sempre fem coses noves” i que tenen “cicles estables, de cine o les xerrades”, tot i que sempre intenten “buscar noves col·laboracions amb gent del barri i crec que aquest sí que és un dels eixos de l’Albareda, treballar amb el barri i la música, i així seguirem, fent el de sempre, però fent-ho nou cada vegada”.

Castellers, DJs i Diables

La festa, a la que van assistir més de 150 veïnes i veïns, va incloure una benvinguda bandarra, amb la col·laboració dels Castellers del Poble-sec amb un pilar de quatre, un brindis i pica-pica musical amb una selecció de músiques africanes amb les DJ Sarah i DJ Karma, les actuacions de tot un seguit de músics que assagen al centre des de diversos llocs del centre i un dels edificis del costat, un concert molt esperat amb Las Karambas, i després la participació dels Tabalers i el Gat Sirius, amb la col·laboració dels Diables i el Consell de Cultura Popular i Tradicional del Poble-sec.

Recordant el naixement

Javier Velasco, president del Consell de Cultura Popular i Tradicional del Poble-sec, va recordar el naixement del Centre Cultural Albareda: “En el moment que es va intentar construir aquest equipament, un grup del barri vam recórrer els centres de tota Barcelona i vam escollir les millors coses de cada lloc. Necessitàvem un lloc per assajar, i també necessitàvem una sala d’actes per al barri, que no va poder ser més gran”, va explicar.

Continua llegint