Com va néixer el club?
Vam néixer ara farà deu anys d’una forma molt improvisada, perquè teníem ganes que hi hagués més clubs de beisbol a banda del Beisbol Barcelona, que era l’únic club que hi havia en aquell moment. Qui vam fundar en el seu dia el CBS Barcino érem persones molt properes a aquest esport o exjugadors, i des d’allà hem estat una associació esportiva sense ànim de lucre amb un caràcter social i amb els valors de l’esport.

Tu ets jugadora de beisbol?
No, jo personalment no, em ve d’herència del meu pare, que va ser director d’un club als anys quaranta, i em vaig casar també amb un jugador, i ara els meus fills i els meus nets també ho són, per la qual cosa és una tradició de família.

Hi ha poca tradició a Catalunya, us emmiralleu en els Estats Units?
Aquí a Barcelona i a Catalunya n’hi ha bastants d’equips de beisbol, però no és un esport com pot ser el futbol i el bàsquet, evidentment. La il·lusió de tota la gent que hi ha al darrere de tots els equips de beisbol i softbol és el fet de poder fomentar aquest esport més enllà dels Estats Units, però aquí és molt complicat que aquests esports puguin arribar a tenir la força i la visibilitat que tenen el futbol o el bàsquet, per no dir impossible.

I el fet que no sigui un esport majoritari us dificulta el dia a dia?
Clar, no comptem amb les instal·lacions adequades o amb les subvencions que necessitem per tirar endavant. A Barcelona hi ha només un camp de beisbol per als dos clubs que som a Barcelona, i aleshores et trobes amb uns horaris limitats per poder entrenar i altres activitats.

Quina és la diferència entre el softbol i el beisbol?
El beisbol és el que veiem més als Estats Units, amb una pilota petita i llançada a l’aire, i en canvi el softbol és una pilota més gran i el llançament es fa per sota el braç, i el camp també és més petit.

El CBS Barcino es va proclamar campió del campionat de Catalunya de beisbol de Primera Divisió en vèncer al CBS Manresa, molt d’esforç per arribar-hi, no?
Sí, el 2016, 2017 i 2021 hem estat campions de Catalunya i altres anys hem quedat subcampions. Tots els equips són molt competents i a la categoria de primera divisió hi ha deu o dotze equips molt ben preparats, tant el Manresa, com el Gavà, com l’Hèrcules són equips molt bons amb un nivell de beisbol molt elevat, i per això sempre és un regal jugar contra ells.

Al Barcino hi ha diferents equips, els panas, els caimans, els blue socks… per què?
Al softbol tenim quatre equips, els Barcino Panas, Barcino Rookies, Barcino Caimanes i Barcino Caciques, i cadascun té un nom que el diferencia a l’hora de participar en els campionats. Hi ha molt d’interès encara que no ho sembli, perquè hi ha un gran gruix de comunitat llatinoamericana a Catalunya que ha jugat a aquest esport al seu país i que quan ha vingut aquí ha volgut recuperar-ho.

Quines ajudes rebeu en l’àmbit institucional?
Només rebem una petita subvenció, el que et comentava abans de l’esport minoritari ens afecta molt, ja que tenim una ajuda molt petita que no dona per gaire, i per això la nostra economia és bàsicament sostinguda per les quotes dels jugadors. Una de les solucions és trobar patrocinadors, però després de la covid les empreses tampoc estan gaire per patrocinar esports minoritaris, i més tenint en compte que la ciutat de Barcelona és molt gran com perquè apostin pel nostre club. Hi ha també el tema dels partits, el lloguer de l’espai on entrenem, els arbitratges i els entrenadors… i de més coses que amb la subvenció de l’Ajuntament no arriba ni de lluny. El problema del beisbol és que aquí és un esport minoritari, i amb l’oferta que hi ha és impossible tenir estabilitat econòmica.

Aquest estiu es van donar els premis als millors equips i esportistes de la temporada del districte de Sants Montjuïc, i vosaltres vau sortir premiats, suposo que és motiu d’orgull.
Ens van donar el premi per haver guanyat el Campionat d’Espanya l’any passat, cosa que ens va fer molta il·lusió en el seu moment i evidentment encara més il·lusió que al nostre districte se’ns reconegui. Ja fa uns quants anys que fem el torneig internacional de la Mercè i el torneig internacional de Nadal, i cada any ens estem superant més en nombre d’equips, aquest passat Nadal ha vingut un equip d’Alemanya i un de Suïssa, i continuar tenint reconeixements així al districte ens dóna molta visibilitat i veiem que fem les coses bé.

Se us fa complicat que la gent us conegui?
La premsa esportiva no parla en absolut de beisbol i de softbol, només hem vist aquest any que hi ha hagut el campionat de softbol femení i han comentat alguna cosa, però ja està. Ens hem d’espavilar nosaltres per poder tenir visibilitat: repartir fulletons a les escoles, fer-nos presents, formar part de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec… ser-hi presents.

Tot voluntari, no?
Sí, tots els que estem a la junta directiva i els jugadors ho fem de forma voluntària, aportant el nostre granet de sorra. Cadascú aporta el que pot, jo per exemple estic jubilada i puc posar-hi més hores que d’altres. És per això que una de les nostres demandes cap a les administracions és el fet que ens ajudin amb la promoció d’aquest esport i també amb poder oferir-nos unes instal·lacions al Poble-sec que ens permetin apropar-nos a la gent del barri, perquè avui dia encara no tenim local.

Quan va iniciar-se el teu interès pel teatre?
Vaig començar una mica diferent a la resta dels meus companys, em vaig llicenciar i doctorar en Ciències Polítiques i vaig estar uns quants anys treballant al món de la consultoria, però cap al 2004 vaig tenir una crisi existencial en què vaig entendre que jo el que volia i havia volgut sempre era dedicar-me al teatre, pel que amb 27 anys vaig posar-me a estudiar teatre musical i a dedicar-m’hi, i no he parat. Des dels 4 anys vaig començar a fer teatre a l’escola, als 12 anys vaig entrar al Casal Popular, el punt de referència del teatre amateur i semi-professional de Rubí, d’on sóc jo, i vaig començar a fer l’Estel de Natzaret, Els Pastorets i diferents clàssics catalans.

Et ve de família?
No ho sé, perquè a casa meva no han estat mai gaire de teatre, tot i que sí que ens ha agradat sempre cantar i ballar, com un acte de celebració i de trobada familiar. Som molta gent a casa, 21 cosins, i sempre acabem ballant tots plegats. Suposo que a l’escola, de ben petit, em vaig interessar per aquest món, i el fet que el professor de teatre ens portés a un lloc com el Casal Popular em va encaminar cap aquí definitivament.

La música ha estat sempre present a la teva vida…
Sí, jo de petit ballava i cantava jotes aragoneses, ja que el meu pare és de l’Aragó. I dona la casualitat que el Centre Aragonès de Rubí eren als baixos de casa del meu tiet, i dels 4 als 16 anys vaig estar fent jotes. Quan era una mica més gran vaig fer claqué, després ball de saló, ball professional… el teatre i el ball era el que més presència havia tingut a la meva vida; el cant ja no tant, cantava per gust, perquè m’agradava, però sense cap formació. Penso que el fet de fusionar les tres disciplines m’ha agradat sempre i m’omple molt.

El teatre musical és un gènere menystingut?
És cert que en els darrers anys vaig començar a renegar una mica del teatre musical, perquè és un camp socialment menystingut, com si no acabés de ser teatre, o com si fóssim actors de segona. Aquí, al nostre país, no es veu igual el teatre musical que a Londres o a Nova York, i amb aquesta influència vaig menystenir-lo jo també, i vaig començar a fer text, que m’agrada però no em fa sentir tan realitzat com el teatre musical, que contempla la veu, les partitures, les escenes i les coreografies.

És pot tenir una estabilitat econòmica sent actor?
Jo he tingut molta sort, vaig començar amb Balansiyyà i Grease cap al 2006 i he anat empalmant una feina amb una altra, però és cert que és un altre tipus de feina, no tens vacances, ni un horari tancat, és una organització diferent de la vida, perquè potser tindràs uns mesos molt intensos i uns altres en què no tens treball.

Fas diferents personatges, amb quin et quedaries?
Faig molts personatges, de Happy Man, que fa l’opening del show perquè els dos amants es trobin per començar la seva història d’amor, de Sr. Thompson, que és el gerent de l’hotel, de Hollister, un dependent de botiga, i també un dels cantants del Restaurant Voltaire i d’acomodador del cinema. Personatges còmics que ajuden a que la història d’amor es vagi desenvolupant, però em quedaria amb el Sr. Thomson, perquè al prinicpi és una persona dura i recta però al final empatitza amb els personatges i se n’adona que no ha de jutjar a la gent per la primera impressió.

Creus que si la gent no tingués la referència de la pel·lícula hi aniria?
Tenim un públic de tot tipus, des de persones que han vist la pel·lícula i la referencien fins a gent que no ha vist mai la pel·lícula i senten que estan a Broadway. És un espectacle molt ben fet, perquè han sabut mantenir l’essència de la pel·lícula amb el valor afegit de teatralitzar moltes coses. Et pot agradar més o menys, però la proposta a nivell de direcció, guió i actors és molt rodona, és un espectacle musical amb entitat pròpia.

La pel·lícula és de l’any 92, creus que la rebuda del públic és diferent tenint en compte com ha avançat el moviment feminista? 
En vam parlar molt amb la directora, que tenia aquesta preocupació. No és el mateix la societat del 1992 que la del 2022, i no podem obviar-ho, però cal entendre que l’ambientació i tot gira entorn d’aquest context. Tot i així, penso que el paper de la Vivian canvia lleugerament respecte al de la pel·lícula en el fet que ella constantment se situa com a subjecte amb poder de decisió.

Com està anant la venda d’entrades?
Esperàvem més afluència. Creiem que ara mateix el teatre a Barcelona està tenint poca afluència si ho comparem amb Madrid, l’oferta és menor i segueixen sense omplir-se les sales. El boca-orella funciona molt però és una cosa lenta i volàtil. No sabem si és una falta de diners o que la gent ja no té l’hàbit d’anar al teatre, però és una pena perquè Barcelona porta molts anys sent un referent teatral i s’està perdent.

Què li diries a algú que dubta d’anar a veure ‘Pretty Woman, El Musical’?
Li diria que és un espectacle rodó, que és anar al teatre a oblidar-te de tot, a riure, a emocionar-te… amb una música increïble i unes coreografies que donen gust de veure. És un regal per a un mateix.

La colla va estrenar-se a la Festa Major del 99 amb un 3 de 6, què en queda d’aquella època? 
La colla va néixer amb un grup de veïns i veïnes del barri que van voler trobar-se i fer xarxa, amb una actitud una mica de “kamikaze”, en el bon sentit de la paraula, persones que volien aconseguir coses i que creien que res els aturaria, sobretot travessats per l’amor pel barri i la participació en el teixit associatiu, perquè no eren només castellers. Penso que des dels inicis han canviat moltes coses però la base segueix sent la mateixa.

D’aquí ve el nom de “bandarres”, no?
Exacte, bandarra ho diem en el sentit de tenir poc seny, d’aquesta actitud de llançar-nos a fer coses, de ser uns trapelles que volen fer cultura i divertir-se a través dels castells.

Generar teixit és la vostra columna vertebral?
Clar, la vida d’una entitat és també molta feina, de la mateixa forma que estem fent assaig els dimarts i divendres, i les diades de diumenge, hi ha reunions i feines a nivell de barri. Al mes potser fas 20 hores per a l’entitat, i això no et pot desgastar, perquè has d’entendre que formar part dels Castellers del Poble-sec serà també formar part de les comissions que participen del barri, i, si formes part de l’organització de l’entitat, també tens reunions internes. Però això compensa, perquè tenim vocació pels castells i per aquesta vida festiva.

També és necessari que la gent s’impliqui i posi mans en la continuitat de l’entitat, no? Quants bandarres sou al Poble-sec?
Ara mateix som uns 60-70 castellers, però hi ha un gruix molt més gran de gent que ve als actes festius com les diades castelleres, que ja va bé perquè saps que donaran un cop de mà quan es necessiti. Una de les avantatges de l’entitat és que està formada per gent de tot tipus, persones altes, grosses, primes, joves, grans… tothom aporta a un castell, no hi ha cap criteri d’exclusió i la colla és molt acollidora en aquest sentit.
És tot voluntari i el temps de cadascú val el mateix, pel que cal un compromís individual per fer que l’entitat segueixi endavant. És per això que quan algú entra nou ha de poder conèixer bé l’entitat, començar a fer un bon relleu des de l’inici i que entengui qui som, per què tenim unes comissions, per què tenim una junta, per què hi ha una comissió feminista…

Com neix això de la comissió feminista?
L’any 2015 es va fer un protocol contra agressions en el marc de la Festa Major i les persones que estaven implicades en aquest procés ho han impulsat a nivell intern. En entorns de festa ja tenim molt clar com hem d’actuar però, i a la colla? Com gestionem les agressions masclistes? A partir d’aquí es crea la comissió per poder fer una mirada cap endins, perquè tots hem estat educats en un patriarcat en què les interseccions i les quotes de poder ens travessen, i per tant les violències cap a les dones, cap a la canalla o cap a les persones d’origen divers també es reprodueixen dins la colla perquè no som un espai aliè a la societat i les seves discriminacions. Negar-ho seria mentir-nos, per això el protocol serveix per mirar-nos en un mirall i admetre que aquí s’han fet des de comentaris gordofòbics, fins a comentaris masclistes i racistes. Fer la comissió també ens ha permès veure que, en un barri amb un 30% de població d’origen divers, a la colla aquest 30% no es veu representat, és a dir, que alguna cosa hem de fer per arribar a aquest públic, tot i que ja ho estem fent amb la campanya “Tots som una colla”, en què es fan activitats amb grups d’origen divers a través de serveis socials, Bona Voluntat en Acció, el Consorci per a la Normalització lingüística, etc.

Quins reptes us heu marcat per aquest any?
Això ho sap millor la comissió tècnica, però penso que hem de fer com a mínim castells de 7 i començar a tocar els castells de 8. De totes formes, aquest any ha estat molt enfocat a reactivar-ho tot després de la pandèmia, ja que costa tornar a engegar la maquinària. Hem d’anar amb la filosofia de fer castells i millorar tècnicament el màxim que puguem, i seguir connectats amb el barri i implicats socialment.

Als inicis de la colla vau crear una revista i posteriorment una instal·lació audiovisual anomenada Castelloscopi, com va anar?
La revista naixia d’una voluntat de recollir el que feia la colla, presentar la gent nova, donar veu als més petits i, en definitiva, deixar una petjada com a colla. La vam perdre però la volem recuperar perquè era molt potent. I el Castelloscopi neix d’un grup de persones que veuen la potencialitat d’utilitzar unes càmeres per poder mostrar un castell des de dins i s’engresquen en muntar-ho. Vam rebre el premi Ciutat de Barcelona l’any 2015 per aquest projecte, que mostra 35 pantalles perquè qualsevol persona pugui ser els ulls i les oïdes d’un casteller, i amb una voluntat pedagògica, evidentment, perquè està a disposició de qualsevol escola o entitat que vulgui fer un taller.

Sabem que encara queda molt, però podeu adelantar alguna sorpresa de cara al 25è aniversari de la colla?
No hem començat a treballar-hi però en breu farem la comissió. Serà seguint el nostre ADN i convidarem colles amigues com els Borinots i trobarem un lloc idoni per poder trobar-nos i celebrar-ho plegats, com vam fer pel 20è aniversari. Esperem poder presentar el protocol i poder tenir un local d’assaig que sigui nostre, perquè som una entitat amb gairebé 25 anys d’història i hem passat per 5 locals. I evidentment hi haurà moltes sorpreses, però d’això encara no en podem parlar.