De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?
L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual.

Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre?
Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc.
Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació?
Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. 
Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa… no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen.

Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?
Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK].

Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?
Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny.

Com celebrareu el 30è aniversari?
Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards, un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel… Quina relació heu tingut amb l’avinguda? 
Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure.

Música, guionista, formadora, clown, monologuista… es poden fer tantes coses alhora?
No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes.

Com acaba una saltenca al Poble-sec?
Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular.

T’agrada la interacció amb el públic, doncs?
Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer, amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer, i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?
Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne? Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?
L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Espanya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management, en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això…
En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?
L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?
Ostres… és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic? 
Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle.

Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?
Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

Qui és Berta Aroca?
La Berta Aroca és una noia de vint anys, mataronina. Una noia molt normal que un dia, amb onze anys, va decidir començar a fer vídeos a Youtube, i posteriorment a Tik Tok. Des de llavors vaig caure amb gràcia.

Com arribes a ser considerada creadora de contingut i ‘influencer’?
Feia vídeos a YouTube, però ho feia “por amor al arte”. M’agradava molt i no pensava en seguidors. Vaig arribar a tenir 100.000 seguidors a YouTube, però en aquell moment no era res. I més endavant, vaig començar a crear contingut en català. Quan comences a fer coses en català, pel fet d’haver-hi tan poca gent, destaques i és quan tothom et vol. Suposo que en aquell moment va començar tot.

Per quina raó decideixes fer el canvi i comences a comunicar en català?
Vaig començar a comunicat en català per diversos motius. En primer lloc, perquè és la meva llengua i, en segon lloc, perquè vaig veure que realment funcionava bé. Al principi, inconscientment, feia vídeos en castellà. De sobte, vaig començar a veure vídeos d’en Long Li Xue, i em va sobtar que tingués tants seguidors, i això em va animar. El primer vídeo que vaig publicar en català es va fer viral. Vaig pensar: com és possible que ningú estigui fent vídeos en català?

Per tenir més contingut en català, creus que hem de generar nous referents, nous creadors de contingut, en català?
Jo vaig començar a fer vídeos en castellà, amb només onze anys, perquè el contingut que consumia era majoritàriament en castellà. I de fet, cal dir que en castellà no només hi ha més contingut, sinó que també té més repercussió. És complicat competir contra això, però val la pena i cal que hi hagi més referents.

Com gestiones el fet de ser influent per a noies més joves? Sents un pes de responsabilitat per això?
Quan fas contingut d’humor, el públic t’encasella molt ràpidament. Això a vegades et fa creure que no és gaire important el que penses o transmet, de fet jo creia que per a la gent les coses que deia no arribaven més enllà. Quan vaig començar a parlar d’altres coses, vaig veure que el meu contingut arribava més lluny, i que aquest contingut serveix per ajudar a altra gent.

‘El Loft’ d’iCat, és un dels nous projectes en què estàs treballant. Com sorgeix la idea i amb qui comparteixes aquesta experiència?
La ràdio sempre m’ha agradat, i arran d’anar fent tertúlies vaig anar veient que realment era un món que m’agradava molt. Aquest mateix agost em van trucar per fer-me la proposta del Loft d’iCat. És un programa setmanal, que es fa de dilluns a dijous de les nou de la nit i fins a les onze. I el comparteixo amb la Xènia Casado, que és una grandíssima professional!

Com responeu a la necessitat de crear contingut amb atractius de safareig i d’actualitat?
En el que abans era Adolescents XL, que ara es diu XL, ja es pot trobar aquest tipus de contingut. Precisament per això, el programa d’en Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Canet és un referent per a nosaltres. Al Loft comencem amb una secció de notícies, perquè la gent estigui informada. Després ja parlem de tot: coses banals, safareig, actualitat musical…

El format pòdcast ajuda també a modernitzar una mica la ràdio, perquè hi ha qui considera que la ràdio és un canal de gent gran. Que en penses d’això?
Em fa ràbia la gent que diu que la ràdio és per a gent gran. I em sap greu que no escoltin la ràdio, perquè és fantàstica! Això, a vegades, és una cosa que pensen els joves, i precisament per aquest motiu des del Loft vam decidir apostar per un contingut transmèdia; que té moltíssima força a TikTok i Instagram, i també a Spotify.

Creus que cal una regeneració de la comunicació a la ràdio, per destinar-la a un públic juvenil?
Cal que hi hagi joves, cal que hi siguem perquè representem una part molt gran de la societat catalana i tenim coses molt interessant a dir. La presència de joves en aquests espais és un avenç enorme, i alhora és una oportunitat de la qual jo vull aprendre molt. Estic molt agraïda per aquesta aposta.

Abans eren els grans qui parlaven dels joves. Podem afirmar que ara són els joves els qui parlen dels joves?
Que els joves puguem parlar de nosaltres mateixos és importantíssim. Tot i això, encara hi ha feina per fer. Jo m’he trobat amb gent gran, amb “boomers”, que m’expliquen com he de fer els meus vídeos. Creem contingut per a joves, perquè som joves! I els adults ja tenen altres continguts. Això s’ha de respectar, perquè prou ens ha costat arribar on som avui.

A diferència d’altres influenciadores que posen el focus en allò més superficial, estem acostumats a trobar temes quotidians als teus vídeos. A què es deu això?
Els meus inicis a les xarxes socials van ser imitant perfils de persones, com per exemple professors. Però no volia fer-me viral de forma gratuïta. El que volia era ensenyar coses boniques. Crec que és important explicar les coses quotidianes, i fins i tot mostrar-me vulnerable.

Per acabar, digues tres pros i tres contres de la teva professió…
El que m’agrada. En primer lloc, és la millor feina del món, i tinc la sort de no estar precaritzada. En segon lloc, totes les persones que he pogut conèixer. I en tercer lloc, allò que diuen de ser el teu propi cap, la majoria de les vegades. I tres coses dolentes. En primer lloc, les paranoies mentals que tinc constantment per les xifres. En segon lloc, que quan et veus tant a internet se t’oblida una mica qui ets. I per últim com m’afecta a la salut mental.

REGINA RIGAU (El Monocle)