Connecta amb nosaltres

Entrevistes

La Maria Rosa: “Les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris”

La Maria Rosa (Salt, 1985) és músic, comediant, monologuista, formadora i actriu. Als 7 anys va començar a interessar-se per la música, i amb 11 ja feia concerts de piano arreu de Catalunya. A mesura que es va fer gran, va combinar tres de les seves passions: la comèdia, la formació i l’actuació, publicant el disc Só pra vacilar (2008), formant part de companyies teatrals com Impropótamos i Cabaret de Féminas, i fundant la companyia Intolerantes l’any 2017. Avui dia és formadora a l’Institut de Música Online i integrant de l’espectacle Calladitas estáis más guapas, cada divendres al Teatre Poliorama.

Publicat

on

Música, guionista, formadora, clown, monologuista… es poden fer tantes coses alhora?
No em veig sense fer tot això, ve d’una necessitat intrínseca. Penso que les persones tenim diferents vocacions i dins d’aquestes per a mi és la música, actuar i educar, tots factors igual d’importants. Personalment vaig començar de molt jove, si és que puc recordar quan va començar tot, i no em veig sense fer bolos ni sense fer classes.

Com acaba una saltenca al Poble-sec?
Vaig venir per estudis i m’hi vaig quedar. L’oferta cultural que hi ha a Barcelona, les oportunitats i el públic és molt diferent a la ciutat, hi ha molta varietat i la rebuda que vius de l’espectacle és espectacular.

T’agrada la interacció amb el públic, doncs?
Sí, molt. Jo interpel·lo tot el que puc, de fet, estic en una companyia de teatre de carrer que es diu Las Kakofónicas, amb l’Emma Bassas i la Marta Renyer, amb qui fem el punki directament amb el públic, com amb un esperit de “soc aquí, soc una destroyer, i si no t’agrada, aparta’t”, perquè volem generar una mica de caos.

Mai t’han dit això de tenir una carrera segura i després la de músic?
Sí, però a mi això em sembla una fal·làcia, perquè no és veritat. Tu si et vols dedicar a alguna cosa, t’hi dedicaràs, sigui el que sigui. Podria dedicar-me a alguna altra cosa que em permetés tenir un sou més digne? Sí. Em compensa? No. L’altre dia, per exemple, una alumna em comentava que els pares no li deixaven ser músic, i que aleshores estudiaria medicina, i jo penso que això és un error, perquè sigui el que sigui que vols estudiar has d’intentar sempre tenir les millors condicions possibles per a tu i per a la resta del teu col·lectiu, sense renunciar al que vols ser.

A la teva pàgina web posaves que amb la presentació del teu disc ‘Só pra vacilar’ (2008) vas acabar “hasta los mismísimos ovarios de tratar con miles de impresentables”, per què?
L’any 2008 vaig treure el disc i vaig fer gira per Espanya, i el problema que vaig veure a la gira va ser que els artistes hem de fer moltes feines que no ens pertanyen, com la de management, en què et pots trobar molts impresentables: des dels que et volen pagar menys, com els amos de locals, que poden ser molt macos, però també molt trapelles, davant els quals ens hauríem de plantar i no treballar-hi.

I també se n’aprofiten, d’això…
En el col·lectiu dels músics falta un sentiment de classe, de conjunt, perquè entre nosaltres ens sentim col·lectiu, però hem de poder plantar-nos enfront determinats locals que no ofereixen unes condicions dignes per treballar-hi, perquè juguen amb la precarietat de saber que un músic sol no es plantarà.

Ara mateix formes part de ‘Calladitas estáis más guapas’, de què tracta?
L’espectacle de Calladitas el vam començar l’any 2019, just abans de la pandèmia. És un espectacle de comèdia multidisciplinar escrita, interpretada i dirigida per dones, que en aquest cas som la Jéssika Rojano, la Sil de Castro i jo, i a cada espectacle hi ha participació de còmiques convidades. Es poden veure còmiques consagrades, còmiques emergents i noves còmiques de tot el país, que desenvolupen les seves rutines amb contingut feminista, creant un xou irreverent on totes expliquem la nostra visió del món des de l’humor i des del feminisme.

Creus que podries definir què és l’humor?
Ostres… és complicat. Jo penso que l’humor és una cosa individual que es comparteix cap al col·lectiu, cap a la resta del món. Per això hi ha tanta gent que diu que hi ha coses de les quals no podem fer humor, perquè ho vivim des d’allò individual. I penso també que és important el caràcter, a mi les coses sempre m’han fet riure, així que és com una forma de comunicar-me, que no vol dir que no sigui dramàtica, ho sóc, però dins el drama sempre faré humor. Tu pots intentar arribar a l’humor, però l’humor et té captat des que neixes.

I et marques límits a nivell humorístic? 
Quan vam començar Calladitas estáis más guapas no vam marcar línies de coses que podem dir o no, però a mesura que en l’àmbit social hi havia moviment, nosaltres també revisàvem què estàvem fent, per exemple amb el fet de ser transincloents i fer-ho explícit en el nostre espectacle. Per l’espectacle han passat més de 100 còmiques de Barcelona –perquè després diguin que no hi ha còmiques– i totes elles van de la mà amb el nostre tipus d’humor, si resultés que ve una còmica trànsfoba o homòfoba, no formaria part del nostre espectacle.

Una dona còmica sempre tindrà una pressió afegida major que un home còmic?
Amb Calladitas estáis más guapas hem pogut veure com a moltes dones còmiques no els han donat l’oportunitat de pujar a un escenari, i a partir de venir a l’espectacle se’ls han obert moltes portes. Per ser dona et programen menys i si et programen menys, tens menys experiència, i també tens un llindar més baix de poder ficar la pota. El mite que les còmiques no existeixen no és cert, les còmiques existeixen, però se’ls ha de permetre pujar als escenaris.

Continua llegint

Entrevistes

Ivan Miró: “Per plantar cara al feixisme hem de construir memòria col·lectiva”

Ivan Miró (Barcelona, 1975) és sociòleg, cooperativista, fundador de la llibreria La Ciutat Invisible i escriptor de la novel·la ‘Els vincles audaços’ (Manifest Llibres), en què recupera la història col·lectiva a partir de la figura de Francesc Comas i Pagès, més conegut com a Paronas, un treballador del vidre íntim amic de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Apassionat de la història obrera i santsenc de base, Miró proposa un relat en què actualitat i passat s’entrellacen d’una forma brillant, establint vincles que marquen un seguit de preguntes i postulats entorn l’organització obrera contemporània.

Publicat

on

Vas publicar el llibre coincidint amb el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí i de Francesc Comas, més conegut per Paronas. Del Noi del Sucre en teníem més referències que de Paronas. Qui va ser?
Salvador Seguí és el gran líder de la CNT dels anys 20 a Catalunya, orador de masses, carismàtic, un personatge molt popular, un referent al conjunt de la societat d’esquerres popular, republicana, catalanista, etc. És un dels referents d’una altra Catalunya possible que no és la Catalunya de la Lliga, dels Cambó, de la burgesia. Quan s’analitza aquella època, es focalitza molt en les vides dels líders, però sense una segona, tercera o quarta corona de militants que envoltaven a Salvador Seguí, no s’explica la història, i per això calia parlar d’en Paronas, però també de la Llibertat Ròdenas, Joan Peiró, Simó Piera, Joan Pey, etc. Els que marquen un abans i un després en la vertebració de l’anarcosindicalisme. Paronas és un dels jovenets de tota aquesta generació. És un vidrier que neix a la Bordeta, i que treballa a les Cristalleries Planell, a les Corts. Fill de mare soltera, autodidacte, es forma a partir d’espais com l’Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, a Sants, on hi ha la seu del sindicat de la CNT, transformant-se el sindicat i la cultura en els dos eixos vertebradors en què hi posa l’esforç per organitzar la classe treballadora.

La CNT va passar de tenir 70.000 afiliats al Congrés de Sants de 1918 a 450.000 dos anys després, com s’explica aquest augment?
Catalunya és un país industrial que genera una classe treballadora molt gran, segurament la classe treballadora més gran de l’Estat espanyol.  Per una banda, cal entendre que són anys de molta desigualtat, de molta precarietat, i que aquells anys són resultat de molts guanys vaguistes i de La Canadenca, fent que la CNT tingui una hegemonia important.
Per altra banda, es formen els sindicats únics, perquè quan un ofici concret es declarava en vaga, es trobava sol davant del patró, però la generació Seguí proposa un model en què quan un grup de treballadors es posa en vaga tots els rams es posen en vaga. Després del Congrés de Sants, se’n van un any a fer voltes per Catalunya per convèncer gent que es faci del sindicat. Això és el que va fer guanyar la vaga de La Canadenca en un any i el que va fer créixer la CNT.

Expliques al llibre que Salvador Seguí i Francesc Comas van ser assassinats per la burgesia el 1923 en un intent d’aniquilar tot rastre d’obrerisme a Catalunya. Hi ha un fil de continuïtat entre el que van ser aquests assassinats i l’ascens del feixisme que estem veient els darrers anys?
Durant els anys 20 el que va fer la patronal va ser un protofeixisme, una resposta a tota forma d’organització obrera. El feixisme sempre és una resposta. Quins són els conflictes que han fet que el feixisme global es reactivi? Què és el que els ha molestat? Jo crec que el feminisme els ha molestat bastant. Les feministes estan sent assassinades arreu del planeta. Hi ha un corrent d’emancipació molt fort globalment, un moviment internacionalista molt potent. És un moviment que està atacant els fonaments de la dominació en la profunditat, com passa també amb l’antiracisme o l’anticolonialisme. En aquest sentit, vaig fer una altra novel·la fa uns anys, La revolta que viurem, que acabava just al 15M, el 2011, i em semblava que s’havien fet poques novel·les ficcionades sobre aquest procés. Per plantar cara al feixisme cal poder construir una memòria col·lectiva, relatar-nos a través, no tan sols de la història, sinó de les experiències viscudes, les cançons, el teatre… Perquè ara estem en un context en què la memòria col·lectiva la crea Netflix.

Com ha estat el procés de retre homenatge a tota aquesta història no oficial?
Molt xulo. Tinc molta relació amb la família del Paronas, vaig entrevistar la seva filla fa uns anys, la Rosa Comas, abans que morís, i tinc molta relació amb la seva neta, Maria Àngels Ollé Comas. La família m’ha ajudat a buscar els arxius, a buscar els perfils de defuncions, registres, etc. Gràcies a això vaig anar construint el relat.
La família té la llibreta del Paronas que portava al damunt quan el van matar. La gran recerca ha estat la premsa. La Solidaridad ObreraTerra i Libertat, la premsa llibertària, El Vidrio, la premsa sindicalista, la premsa generalista… és com llegir una pel·lícula, de fet, se’n podrien fer moltes pel·lícules de tot el període del pistolerisme a Catalunya. Aquesta és una novel·la que tracta de reconstruir el personatge d’en Paronas, perquè no hi havia cap biografia feta. Quan és assassinat, hi ha notes disperses, així que he tractat de ser una mena de detectiu privat de la història obrera i social.

Parles a la novel·la d’un punt clau de la ciutat, el Paral·lel, i en concret, del Café Español. Què passava en aquests espais?
El Paral·lel jugava un paper important. Hi ha un gran eix obrer, al Poblenou, i un altre eix obrer a Sants, la Bordeta i el Poble-sec. Aquest segon és un eix que connecta les fàbriques, els habitatges i, a l’avinguda del Paral·lel, l’oci. Els obrers de les fàbriques de Sants anaven a passar-s’ho bé als cafès del Paral·lel, a socialitzar a organitzar-se, i això es veu representat al Café Español. És allà on Salvador Seguí fa els primers mítings i on coincideix tothom. Eren espais molt oberts, hi havia els sindicalistes, els poetes, els obrers… I no oblidem també que allà va començar la vaga de La Canadenca.

Continua llegint

Entrevistes

Patrícia Font: “Expliquem la història del mestre Antoni Benaiges”

Entrevistem a la cineasta Patrícia Font (Barcelona, 1978) per parlar de la seva darrera pel·lícula, ‘El mestre que va prometre el mar’, després de l’èxit que està tenint als cinemes. Es tracta d’una història que aborda el tema de la memòria històrica i que reivindica la figura històrica d’Antoni Benaiges, un mestre de l’escola republicana.

Publicat

on

Per

La teva pel·lícula és una adaptació d’una història escrita per Francesc Escribano que parla de la Guerra Civil i de la figura del mestre Antoni Benaiges. Com va sorgir la idea de portar-la al cinema?
La idea de fer la pel·lícula sorgeix quan la història de l’Antoni Benaiges, després de passar per la novel·la, es torna a explicar de maneres diferents. Es fa una obra de teatre, un còmic, es fan cançons i, finalment, es converteix en un guió de cinema. Amb Paco Escribano, autor de la novel·la i un dels productors de la pel·lícula, i amb el guió d’Albert Val, es posen a fer aquesta versió.

Hi ha un contrast entre la teva anterior pel·lícula, ‘Gente que viene y bah’ (2019), i aquesta. De la comèdia romàntica passes al drama històric… 
Jo no tinc problemes en afrontar diferents registres. No miro el gènere per escollir el projecte, sinó que miro que la història m’agradi i que vegi que li puc donar el meu punt de vista, la meva interpretació personal. Si rebo un guió que m’agrada, de comèdia o del que sigui, veuré si m’agradaria portar-ho a la pantalla. Prioritzo això.

El tema principal de la pel·lícula és la memòria històrica a partir de l’exhumació d’uns cossos d’una fossa de la Guerra Civil, no?
La pel·lícula enllaça dues trames: la que explica la història de l’Antoni Benaiges, mestre republicà que va ser represaliat el 1936, i després s’entrellaça amb la història del 2010 en la qual, arran de l’exhumació real de la fossa de La Pedraja (Burgos) ressorgeix la història del mestre. Volíem representar el col·lectiu de les famílies que busquen i els problemes que tenen per trobar les restes dels seus familiars desapareguts.

Tenim, doncs, una pel·lícula que juga contínuament entre dos temps, el present i el passat?
Sí. Comença i acaba amb la trama del present, que és la que dona el detonant de la història, però al llarg de la pel·lícula es van entrellaçant constantment.

T’ha costat rodar una pel·lícula d’època per reflectir aquesta trama dels anys de la República?
És difícil rodar èpoques, i més si tens poc temps. Com que és una pel·lícula modesta de producció, vol dir que tens poc temps per dur a terme el rodatge. A més a més, sumat al fet que tenim molts nens… Són dos condicionants importants de cara a la complexitat de la pel·lícula.

Et volia preguntar sobre això del condicionant de rodar amb nens, un dels protagonistes. Treballar amb nens requereix un esforç supletori, oi?
Sí. Necessites més temps en molts aspectes, com el càsting, necessitem més temps per trobar-los. També més temps de preparació i reunions amb ells perquè entenguin la història. Això ho faig a través d’una coach. Els nens no roden tantes hores com els adults i has de sintetitzar molt el material que rodes amb ells.

Amb el cas d’Antoni Benaiges, hi ha una reivindicació de la figura del mestre de l’escola republicana?
Volíem descobrir aquesta història, que no és massa coneguda, però és un fet real. Es toca la vida d’aquesta persona i el tema de la memòria històrica. Quan parlem de Benaiges també parlem de tots aquells mestres republicans que tenien la mateixa vocació i que molts van tenir el mateix final, malauradament.

Aquest homenatge als mestres de la República enllaça amb un film espanyol de referència com és ‘La lengua de las mariposas’ (1999, José Luis Cuerda)…
Sí. Aquesta pel·lícula era un referent. I per no fer una sensació de repetició d’història ja explicada vam buscar aquesta altra dimensió d’explicar també aquesta trama del present. Òbviament, té molts punts en comú amb La lengua de las mariposas i també té coses diferents.

Un dels puntals de la pel·lícula és la tria d’Enric Auqer com Antoni Benaiges. Com va ser la tria d’aquest actor català que no es prodiga massa en cinema?
Ja vam pensar en ell en la primera opció de càsting. És un actor superversàtil i cada vegada que interpreta un personatge té la capacitat de canviar molt i aleshores necessitàvem veure com podia encarnar aquest mestre. Vam veure que transmetia tot el que ara hem vist a la pel·lícula. I així és com el vam escollir.

La pel·lícula té un títol suggeridor. Sabem que aquesta excursió al mar no es va poder fer per culpa de l’esclat de la Guerra, però el mar atresora aquest costat metafòric, associat a la llibertat, l’aventura, el futur, no?
Tot i que l’excursió era realment al mar, no era una metàfora, sí que simbolitza aquesta manera que té el mestre que volia obrir els horitzons dels nens, de fer-los veure que hi havia tot un món més enllà del seu poble. Descobrir-los, no sols el mar, sinó poder donar-los l’opció a pensar a poder tenir la vida que volguessin…

Resulta destacable el paper de la neta de l’avi, interpretada per Laia Costa, que actua de fil conductor entre el present i el passat…
Sí. Ella representa l’herència d’una ferida transgeneracional, com si diguéssim, hereva el dolor i el trauma que el seu avi li ha transmès. Parlem de com s’han tractat aquestes coses en les nostres famílies perquè hi ha casos de gent que no n’ha volgut parlar mai. I ara són els nets els que estan indagant i desenterrant aquest silenci.

La pel·lícula funciona molt bé als cinemes, ha estat un èxit de taquilla, i també per les nominacions als premis Goya i als Gaudí. Esteu molt contents, oi?
Molt. Tenir 5 nominacions als Goya i 6 als Gaudí ja és un èxit. La pel·lícula és modesta de pressupost i va néixer amb una vocació humil, que era “a veure si la gent anirà al cinema a veure-la”. No esperàvem aquesta rebuda a les sales, ni aquesta recaptació de taquilla. El reconeixement de les Acadèmies és motiu d’orgull per tot l’equip.

Amb ‘El mestre que va prometre el mar’ podríem dir que el tema de la Guerra Civil no està esgotat, que continua interessant al públic, no?
Com que és un tema que s’ha tocat molt, tant la prèvia a la Guerra, la mateixa Guerra i la postguerra, tenim molts referents i molt bons. Tenia el dubte de si interessaria una altra més. I la gent ha parlat i s’ha demostrat que sí, que interessa. Si són temes que es consideren necessaris de ser explicats, doncs que siguin explicats.

JOAN MILLARET

Continua llegint

Entrevistes

Elvira Sastre: “La poesia, com la música, és per a tothom”

Elvira Sastre (Segovia, 1992) és el més semblant a una estrella del rock que té la poesia actual. Omple amb els seus versos estadis i teatres a Espanya, Mèxic, Colòmbia i l’Argentina, a través d’una proposta de música moderna i poesia íntima. Amb vuit llibres a l’esquena, l’any 2019 va guanyar el premi Biblioteca Breu amb la seva primera novel·la, ‘Días sin ti’. El proper 28 de febrer presenta una proposta musical moderna i arriscada que es barreja amb la intimitat dels seus versos a la sala Paral·lel 62 amb un espectacle tot terreny en el marc de la seva gira ‘Imposible’. Parlem amb ella de literatura, intimitat, esforç i molt més.

Publicat

on

La revista Forbes et va incloure en la llista dels “100 espanyols més creatius” i et va denominar com “l’estrella del rock de la poesia actual”, com et sents amb això?
Tinc molt respecte a totes les crítiques que em fan i les coses que em diuen, perquè en venir de gent experta, em serveix com a punt de trobada per saber per on m’estic movent i com ho veu la gent. Però justament amb el terme ‘‘estrella del rock’’, em sembla exagerat. Treballo molt i ocupo molt de temps perquè no faci falta fer aquesta analogia amb el rock perquè dins d’alguns anys, s’entengui que amb la poesia es poden omplir estadis i teatres.

Creus que la poesia està infravalorada?
Hi ha hagut un mal enfocament des del començament, però crec que és com passa tantes vegades amb la literatura en general. Al final hi ha un concepte que em grinyola molt, que és el de la lectura obligatòria. Si no tens aquesta pulsió, aquests gustos o que t’ho inculquin a casa, és complicat que vegis la lectura com un lloc en el qual t’ho pots passar bé. La poesia s’enfronta amb aquest problema. Hi ha qui diu que la poesia no és per a ell, però crec que és per a tots, com passa amb la música. Hi ha molts estils, autores i autors, llibres i poemes. És impossible que a algú no li agradi la poesia, però potser és perquè no ha trobat el poema que, de sobte, li ensenyi alguna cosa.

D’on et ve aquesta passió per la literatura?
A casa llegia molt de petita, perquè els meus pares ho feien. Sempre els veia amb un llibre, abans de dormir, o el cap de setmana, i els volia imitar. El meu pare m’acompanyava a la biblioteca i em deixava llegir de tot, des dels típics llibres infantils a còmics del Capità Tro i El corsari de ferro, que m’encantaven. He crescut amb aquesta inquietud per la literatura i per la falta de prejudicis cap a cap gènere. Vaig descobrir la poesia amb Bécquer, que és el més comprensible dels poetes i amb qui més t’identifiques quan comences a llegir. A escriure vaig aprendre llegint a Benjamín Prado, que també m’ha obert moltes portes a nivell personal des que va fer el pròleg del meu primer llibre, amb Pedro Salinas, Ángel González, Idea Vilariño…

Segueixes algun ritual a l’hora d’escriure?
Sempre em poso música, instrumental (Ludovico Einaudi, Michael Nyman…) i també tinc les meves llistes segons el que estic escrivint. Li dono al play i ja m’hi poso, perquè sinó em costa més concentrar-me. D’altra banda, la poesia em pot enxampar al carrer i llavors no necessito música, ho escric on sigui. Tampoc m’agrada que hi hagi ningú mirant-me la pantalla, sento com si m’estiguessin veient nua per una finestra. Fins que no està acabat no ho ensenyo a ningú.

I ara que estàs omplint grans sales i teatres, et planteges fer algun altre gènere literari?
Crec que en cada estil d’escriptura, ja sigui narrativa, ja sigui poesia, ja siguin articles, explico les coses que necessito, però coses diferents. Per exemple, durant l’epidèmia, no podia escriure res de narrativa ni de poesia, no em sortia res en el confinament. La meva obra està viva i demà pot ser que escrigui teatre. Per a mi no hi ha fronteres entre els gèneres. La poesia és el més instintiu en mi, em surt sola. De sobte em ve un vers i deixo el que estic fent i escric al telèfon, a la llibreta o on sigui. La narrativa em costa més, perquè em costa encotillar l’escriptura i obligar-me a escriure, i els articles responen a una necessitat d’expressió que no trobo en un altre gènere.

Vaig llegir en una entrevista que et va escriure un psicòleg per comentar-te que estava utilitzant els títols de ‘Días sin ti’ com a teràpia per a dones que havien estat víctimes de violència de gènere.
Sí, era un doctor de Mèxic o Colòmbia, no ho recordo bé. Ell portava una teràpia de dones maltractades i tenia penjats a la paret els “dotze dies sense tu” que són els títols de cada poema, i a mida que anaven superant tot aquest dolor, anaven escrivint els seus noms cada dia, segons com se sentien. Quan acabaven la teràpia i ja estaven recuperades deixaven el seu nom en el dia dotze, que és: “Em donaré una oportunitat”. Em va semblar brutal, és la màgia de la literatura i de la poesia. Escrius a la teva habitació pensant en les teves coses i no saps fins on poden arribar.

Aquest és un dels motius pels quals creus que val la pena escriure?
No t’enganyaré, jo escric per a mi, perquè jo ho necessito. Mai he escrit pensant en ajudar a algú altre. A mi, quan la gent, sobretot la gent jove, em diu que li doni consells, sempre els dic: escriu des de la veritat, tot i que el que expliquis sigui una mentida. Jo sempre he escrit per a mi mateixa, és veritat que tot el treball posterior arriba a la gent i ja no saps el que pot passar. A mi m’han passat coses molt boniques. Però mai ha estat el meu objectiu i no m’agradaria mai que ho fos perquè crec que perdria aquesta veritat.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021