De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?
L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual.

Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre?
Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc.
Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació?
Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. 
Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa… no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen.

Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?
Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK].

Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?
Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny.

Com celebrareu el 30è aniversari?
Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards, un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel… Quina relació heu tingut amb l’avinguda? 
Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure.

Com heu acabat escrivint un llibre junts després de 20 anys de relació? Com va sorgir la idea? 
Arnau Peidro: Nosaltres vam anar junts a l’escola des de pàrvuls fins a batxillerat, no sempre a la mateixa classe però sí amb amics en comú, i quan vam deixar l’escola cadascú va prendre el seu camí però un o dos cops l’any sempre coincidíem. I per casualitats de la vida els dos vam treballar de coses semblants, jo en publicitat i ella en disseny. Hem reproduït una imatge que ja teníem a l’escola, en què jo era el típic que m’inventava històries i l’Alicia era qui destacava per pintar, i els dos hem seguit en aquest rol a nivell professional.
Alicia López: Jo vaig començar el projecte perquè em crida molt l’atenció el món de la literatura infantil, perquè és molt didàctic i penso que no té límits, però em vaig trobar amb què no acabava de trobar la manera de fer un text amb cara i ulls que acompanyés les il·lustracions i la història, així que vaig contactar amb l’Arnau perquè sabia que ell podria trobar les paraules i el ritme. Ha estat un projecte per gaudir, perquè nosaltres ja tenim la nostra professió, però això ha estat per plaer.

Veig que doneu molta importància a la il·lustració, sembla que quan ens fem grans és un tema que passa a un segon pla, no?
AP: Sí, de fet hi ha moltes il·lustracions al llibre que s’expliquen soles, sense ajuda del text. De fet, aquest era un dels reptes que ens vam marcar, no haver de sobre explicar amb el text el que ja diu la il·lustració. Volíem que hi hagués una mica de joc amb tot el conjunt que es veu, des de la il·lustració i el seu format fins a les línies que hi apareixen.
AL: Nosaltres no creiem que hagi d’anar separat sinó que ha d’haver-hi una comunicació entre tots els elements, hi ha coses que t’explica la imatge i coses que t’explica el text, i coses també que no t’explica però que el lector pot interpretar… és molt curiós perquè quan els pares llegeixen amb els fills no és una activitat unidireccional sinó que es genera una espècie de món en què tant adults com infants viatgen de diferents maneres, però entren dins les històries.

Per què trobeu important fer un llibre sobre les aparences i els prejudicis?
AL: Vivim en un món ple de prejudicis i idees preconcebudes, així que vam veure necessari fer un llibre en què hi apareguin aquests prejudicis a través dels personatges i la trama i veure com els personatges del Leo, la Luna i el Max dialoguen amb ells.
AP: Exacte, de fet, al conte hi apareixen personatges arquetípics com el tauró o el llop que són personatges marcats com a dolents en la tradició literària i cinematogràfica, però que no tenen per què ser així. I també és rellevant que siguin tres protagonistes per poder transmetre als més petits que potser sols no ens podem enfrontar a certs aspectes de la vida però en grup sí.

Voleu fer un segon llibre?
AP: El primer títol que li vam posar va ser Las aventuras de Leo, Luna y Max, però vam pensar que millor li posàvem un títol per la trama i un subtítol que fos pels personatges, per si volíem fer-ne un altre, tot i que ara mateix no ens ho plantegem perquè es va publicar fa res.
AL: Clar, ara mateix estem gaudint del camí, més o menys com els personatges a la seva aventura, estem vivint el retorn de la gent propera i els amics, que molts tenen fills i tot el que ens diuen és que els encanta.

Què ens ensenyen la Luna, el Leo i el Max?
AP: Uf, moltes coses, però sobretot que de vegades no és tant el punt final de les coses sinó el camí que fem per arribar a elles.
AL: És una mica com el que ens explica el Mago de Oz.
AP: Exacte! Mai havíem fet aquest paral·lelisme però és cert, ens ensenyen que en els camins que ens posa la vida pel davant anem fent petites coses per resoldre alguna cosa gran, i que no és aquesta resolució el fet important, sinó la suma de totes les petites coses que hem anat fent.

Creieu que avui dia la literatura infantil té el valor que mereix?
AL: Els llibres de literatura infantil han evolucionat moltíssim en els últims anys, penso que en l’àmbit de la il·lustració, per exemple, s’hi veu molt, perquè ha adquirit un paper de pedagogia molt rellevant. I, per altra banda, el que et permet la literatura infantil és no marcar-te cap mena de límit mental, de fet, com a autor segurament has de treure’t barreres que ja tenies al cap per poder fer un conte, i sobretot connectar amb el nen interior que tens per poder escriure.
AP: Estem en un món amb tantes pantalles i tants estímuls que cal fer llibres que permetin als més petits viatjar mentalment, perquè els infants ho fan constantment això, tot i que a mesura que ens fem grans sembla que ho anem perdent. La gent pensa que és molt fàcil fer literatura infantil, però precisament per a nosaltres ha estat tot un repte, perquè no tenim fills i això també ens generava una mica de vertigen, així que hem hagut de llegir molt, de documentar-nos i sobretot de mirar llibres i més llibres infantils.

Fareu una presentació al barri?
AL: Ho havíem comentat, ens faria il·lusió poder-ho fer a la nostra escola per tancar un cicle i potser inspirar a infants en la lectura, de moment hem fet una presentació a Les Corts i esperem poder fer alguna en algun centre cívic del barri.
AP: Sí, ho estem treballant, també és cert que es va publicar al novembre de l’any passat i entre Nadal i l’entrada d’any no hem pogut fer gaire cosa, però de moment estem contents amb la rebuda que està tenint, sobretot veient imatges que ens envien els nostres companys de l’escola dels seus fills amb el conte.

Qui és Berta Aroca?
La Berta Aroca és una noia de vint anys, mataronina. Una noia molt normal que un dia, amb onze anys, va decidir començar a fer vídeos a Youtube, i posteriorment a Tik Tok. Des de llavors vaig caure amb gràcia.

Com arribes a ser considerada creadora de contingut i ‘influencer’?
Feia vídeos a YouTube, però ho feia “por amor al arte”. M’agradava molt i no pensava en seguidors. Vaig arribar a tenir 100.000 seguidors a YouTube, però en aquell moment no era res. I més endavant, vaig començar a crear contingut en català. Quan comences a fer coses en català, pel fet d’haver-hi tan poca gent, destaques i és quan tothom et vol. Suposo que en aquell moment va començar tot.

Per quina raó decideixes fer el canvi i comences a comunicar en català?
Vaig començar a comunicat en català per diversos motius. En primer lloc, perquè és la meva llengua i, en segon lloc, perquè vaig veure que realment funcionava bé. Al principi, inconscientment, feia vídeos en castellà. De sobte, vaig començar a veure vídeos d’en Long Li Xue, i em va sobtar que tingués tants seguidors, i això em va animar. El primer vídeo que vaig publicar en català es va fer viral. Vaig pensar: com és possible que ningú estigui fent vídeos en català?

Per tenir més contingut en català, creus que hem de generar nous referents, nous creadors de contingut, en català?
Jo vaig començar a fer vídeos en castellà, amb només onze anys, perquè el contingut que consumia era majoritàriament en castellà. I de fet, cal dir que en castellà no només hi ha més contingut, sinó que també té més repercussió. És complicat competir contra això, però val la pena i cal que hi hagi més referents.

Com gestiones el fet de ser influent per a noies més joves? Sents un pes de responsabilitat per això?
Quan fas contingut d’humor, el públic t’encasella molt ràpidament. Això a vegades et fa creure que no és gaire important el que penses o transmet, de fet jo creia que per a la gent les coses que deia no arribaven més enllà. Quan vaig començar a parlar d’altres coses, vaig veure que el meu contingut arribava més lluny, i que aquest contingut serveix per ajudar a altra gent.

‘El Loft’ d’iCat, és un dels nous projectes en què estàs treballant. Com sorgeix la idea i amb qui comparteixes aquesta experiència?
La ràdio sempre m’ha agradat, i arran d’anar fent tertúlies vaig anar veient que realment era un món que m’agradava molt. Aquest mateix agost em van trucar per fer-me la proposta del Loft d’iCat. És un programa setmanal, que es fa de dilluns a dijous de les nou de la nit i fins a les onze. I el comparteixo amb la Xènia Casado, que és una grandíssima professional!

Com responeu a la necessitat de crear contingut amb atractius de safareig i d’actualitat?
En el que abans era Adolescents XL, que ara es diu XL, ja es pot trobar aquest tipus de contingut. Precisament per això, el programa d’en Roger Carandell, la Marta Montaner i la Juliana Canet és un referent per a nosaltres. Al Loft comencem amb una secció de notícies, perquè la gent estigui informada. Després ja parlem de tot: coses banals, safareig, actualitat musical…

El format pòdcast ajuda també a modernitzar una mica la ràdio, perquè hi ha qui considera que la ràdio és un canal de gent gran. Que en penses d’això?
Em fa ràbia la gent que diu que la ràdio és per a gent gran. I em sap greu que no escoltin la ràdio, perquè és fantàstica! Això, a vegades, és una cosa que pensen els joves, i precisament per aquest motiu des del Loft vam decidir apostar per un contingut transmèdia; que té moltíssima força a TikTok i Instagram, i també a Spotify.

Creus que cal una regeneració de la comunicació a la ràdio, per destinar-la a un públic juvenil?
Cal que hi hagi joves, cal que hi siguem perquè representem una part molt gran de la societat catalana i tenim coses molt interessant a dir. La presència de joves en aquests espais és un avenç enorme, i alhora és una oportunitat de la qual jo vull aprendre molt. Estic molt agraïda per aquesta aposta.

Abans eren els grans qui parlaven dels joves. Podem afirmar que ara són els joves els qui parlen dels joves?
Que els joves puguem parlar de nosaltres mateixos és importantíssim. Tot i això, encara hi ha feina per fer. Jo m’he trobat amb gent gran, amb “boomers”, que m’expliquen com he de fer els meus vídeos. Creem contingut per a joves, perquè som joves! I els adults ja tenen altres continguts. Això s’ha de respectar, perquè prou ens ha costat arribar on som avui.

A diferència d’altres influenciadores que posen el focus en allò més superficial, estem acostumats a trobar temes quotidians als teus vídeos. A què es deu això?
Els meus inicis a les xarxes socials van ser imitant perfils de persones, com per exemple professors. Però no volia fer-me viral de forma gratuïta. El que volia era ensenyar coses boniques. Crec que és important explicar les coses quotidianes, i fins i tot mostrar-me vulnerable.

Per acabar, digues tres pros i tres contres de la teva professió…
El que m’agrada. En primer lloc, és la millor feina del món, i tinc la sort de no estar precaritzada. En segon lloc, totes les persones que he pogut conèixer. I en tercer lloc, allò que diuen de ser el teu propi cap, la majoria de les vegades. I tres coses dolentes. En primer lloc, les paranoies mentals que tinc constantment per les xifres. En segon lloc, que quan et veus tant a internet se t’oblida una mica qui ets. I per últim com m’afecta a la salut mental.

REGINA RIGAU (El Monocle)