En els darrers dies un dels mots més sentits ha estat felicitat: ens l’hem desitjada els uns als altres. S’ha tendit a identificar-la amb variables que mesuren la riquesa i qualitat de vida, com el PIB, però no la felicitat. El 1972, el rei de Bhutan va crear la “felicitat interior bruta” (FIB), basada en valors budistes, per mesurar el benestar econòmic, ambiental, físic, mental, laboral, social i polític, i des del 1990, l’ONU calcula un Índex de Desenvolupament Humà que, a més del PIB, té en compte variables com l’educació, salut o despesa militar. Però va arribar Margaret Thatcher i ho va rebentar tot amb privatitzacions, reducció d’impostos als rics, i trinxar la classe treballadora. En sintonia, Martin Seligman va crear als EUA de Reagan la “psicologia positiva” (o “emocional”), avui de moda, i que forma part dels principis de la vigent llei d’educació espanyola. S’arriba a la felicitat amb consells simples repetits com un mantra: Que t’han acomiadat? És una oportunitat per assolir els teus somnis. Que ets pobre? Fixa’t en els que s’han enriquit i mira d’emular-los. Que no te’n surts? És que no t’hi esforces prou. En comptes d’apujar-te el sou, una xerrada motivacional. I d’aquí, la “indústria de la felicitat”: coaches, llibres d’autoajuda, aplicacions de mòbil, etc.: un placebo que pretén substituir les polítiques socials.
Intencionalitat política
Aquesta “dictadura de la felicitat” serveix per abandonar les polítiques públiques clàssiques i contrastades (reducció de jornada laboral, repartiment de la riquesa, bons serveis de salut, educació, pensions, atur baix, etc.), tot allò que obligaria als poderosos a compartir el benestar. Per això, Margaret Thatcher va fomentar la resignació i el conformisme entre els treballadors, i els sistemes educatius substitueixen humanitats i ciència per xerrades i abraçades, contribuint a l’involució. Al darrere hi ha una clara intencionalitat política: la de deslligar el benestar emocional de les condicions materials i de les polítiques necessàries que realment sustenten l’estabilitat d’una societat, les que creen igualtat.
Josep Pla parlava clar
La felicitat dels catalans augmentaria en un país lliure, però el nucli de l’estat profund, el podrit sistema judicial franquista vigent, monarquia inclosa, es resisteix a la democràcia. Josep Pla va escriure el que pensava de la metròpoli, però no ho va publicar en vida: “Espanya és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques” i afegia: “Fa l’efecte que les autoritats estan proposades que no es produeixi, en aquest mur que aguanta la merda, una qualsevol fissura, una resquícia qualsevol. El fet de la producció d’una qualsevol esquerda que deixés passar l’aire produiria l’enderrocament de tot l’embassament” i la frase final: “Les autoritats no són més que els inspectors del manteniment de la merda estable” (Fer-se totes les il·lusions possibles, publicat el 2017).
JOSEP MARIA TORREMORELL
ECONOMISTA