La font de la Walkíria es troba a la part immediatament superior al capdamunt del carrer Nou de la Rambla, per sota de la piscina de salts de Montjuïc; a la vora de la font Trobada i de la d’en Conna. Per damunt, hi havia la piscina del CN Montjuïc, inaugurada el 1929 amb motiu de l’exposició internacional; aquesta piscina se sustentava amb unes altes columnes d’obra. Tot això, a inicis dels anys 60, en un extrem d’una muntanya plena de barraques des del Poble-sec dins a pocs centenars de metres dels fossats del castell, i des d’allà cap als murs del cementiri de Can Tunis i el passeig de la zona Franca.

Cap als anys 40, la Walkíria fou poblada, principalment, per emigrants arribats de la Manxa, Andalusia i el País Valencià. Fins i tot, alguns posteriorment s’havien mudat a pisos del nostre barri i encara hi viuen.

A les 2 de la matinada del dia 8 de març de 1963, es produí una important esllavissada de les terres que hi havia a la part superior sobre el llavors denominat passatge de la Walkíria. L’endemà, La Vanguardia parlà de nou morts i tres ferits.

Es tracta d’un sector de terres flonges i de fonts històriques. Cal recordar també que el Nadal anterior s’havia produït la nevada més important del segle a la ciutat; i que menys de 40 dies després, el 2 de febrer, també hi va haver una nevada de 8 cm de gruix, que mantingué glaçades durant tres dies. A més, el poblament de la muntanya no tingué mai cap pla regulador que estudies els aspectes que en aquests casos cal tenir presents, entre ells fer estudis geològics, en previsió de fets com els esdevinguts.

Un procés lent i llarg

El resultat de tot això fou que, un cop acabats els treballs de recerca de desapareguts, per una part, el passatge de la Walkíria fou buidat de barraques i el veïns es repartiren per diversos centres amb caràcter provisional, òbviament amb la provisionalitat de l’època; i, per l’altra, que aquesta evacuació fou l’inici de l’eliminació de les barraques de Montjuïc, procés lent i dilatat en el temps fins a les obres prèvies als Jocs Olímpics de 1992.

En aquesta lenta supressió de les barraques de Montjuïc, un altre factor que no podem deixar d’esmentar és que el setembre de 1962 s’havien produït les gravíssimes inundacions del Vallès, l’avaluació de les quals, en vides humanes, mai no sabrem exactament. Tot plegat suposà que alguns dels antics veïns de la Walkíria es varen poder quedar en pisos al barri; però que molts varen acabar anant, força temps després, als llavors nous polígons de la Ciutat Meridiana, Sant Cosme i Sant Damià del Prat o les Cinco Rosas de Sant Boi. Del barraquisme horitzontal es passà al barraquisme vertical. De l’esllavissada de les barraques de la Walkíria, ara fa 60 anys.

El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver Caulas (1881-1928) va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar i restaurant amb una altra de menys habitual. L’establiment era també una escola d’aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.

Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l’espectacle i aconseguir endur-se, ensarronar o enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d’aquells barris.

El negoci es deia La Cueva del Gordito. El ‘‘gordito’’ en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte per als negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l’època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino.

El 1906, juntament amb Juan Ribé, Gordito ja havia instal·lat una acadèmia al primer pis del número 28 del carrer Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto). En deien Acadèmia Artística. Raquel Meller va ser una de les que van anar-hi perquè Gordito li ensenyé l’ofici de cantant de cuples i que li ensenyés bé. Raquel Meller venia d’aprendre ball espanyol amb el mestre Coronas, però la Meller no era ballarina i no va aconseguir fer-se un espai com a tal. Després del seu pas per l’acadèmia de Gordito, Raquel Meller va començar a rodar i a triomfar pel dur món de les cupletistes i ja no pararia.

Per a una noia de classe humil, amb cert atractiu i alguna desimboltura, acudir a una acadèmia de ball podia marcar la diferència entre continuar amb un treball en jornades extenuants en una fàbrica o que el botiguer acomodat que s’ha enamorat en veure-la moure’s a la passarel·la, la retiri.

Una ciutat amb més 400 cupletistes

Triomfar com a artista només era a l’abast d’unes quantes. Es calcula que en aquells anys, els primers decennis del segle passat, hi havia no menys de 400 cupletistes només a Barcelona. Amb tanta competència, la que pretenia descollar havia de tenir moltes qualitats i treballar de valent. A banda de les que triomfaven i les que aconseguien retirar-se després d’atreure una persona acabalada, la resta, que era gairebé la totalitat de les artistes que metrallaven amb els seus galls els espectadors i moltes de les ballarines, optaven per completar els magres ingressos que rebien de l’empresari de les sales d’espectacle afegint a l’activitat artística el tracte amb el client, incitant-lo a beure, fet que suposava rebre un percentatge de les begudes que es consumien, i un nombre gens menyspreable passaria la línia que separa el joc perquè es consumeixin begudes a la prostitució.

El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L’èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 20 seguien produint estrelles de la nit dotant als locals de varietés de femelles desinhibides i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.

Gordito era polifacètic. A més de fabricar estrelles, dirigeix coreografies per als teatres i sales de festa, compon lletra i música, és rapsode, actua en pel·lícules, porta una activitat intensa com a membre de la Societat Espanyola d’Autors. Gordito es convertiria en un element indispensable per a les sales d’espectacle els anys 20 i 30 del segle passat. També va fer els seus primers passos com a actor de cinema a la pel·lícula Juan Tenorio, el 1921, dirigida per Ricardo de Baños.

Funcionari i afortunat a la loteria

Al Gordito el que en el fons li agradava, la veritable vocació de Gordito, diguem-ho tot, era ser funcionari. I a aquest objectiu hi abocar els seus esforços. L’any 1908 s’havia presentat a oposicions d’Ordenança del Cos de Vigilància de Barcelona, sense èxit. Als anys vint, aprova les oposicions de telegrafista a Saragossa, per fi era funcionari amb plaça fixa!!! que és des de sempre la vocació i finalitat de tants espanyols. Gordito es va traslladar a Saragossa abandonant les seves fins llavors funcions artístiques. Poc després va poder saltar a Manresa i després va passar a Barcelona.

Com que hi ha persones tocades per la fortuna, el seu trasllat a Barcelona va coincidir que va guanyar un primer premi a la loteria. No era la primera vegada, ja en una altra ocasió també li va tocar la loteria, i Gordito ho va celebrar amb una festa al carrer. Va instal·lar taules i cadires, va portar una orquestina perquè amenitzés la festa, va convidar tot el veïnat a menjar i beure. I allò va ser Troia. Aquesta vegada, el premi gairebé no li va aprofitar. Al cap de poc, Gordito moria, a Barcelona, el 9 de gener de 1928.

BARCELOFÍLIA i JOSÉ MARCH

De moment, després de més de quatre dècades, l’espai de l’enyorat Talia està una mica endreçat però el més probable és que, de moment, allà no hi tinguem el gran teatre somniat. Tot i que ja em conformo amb que el lloc no estigui deixa’t de la mà de Déu. Per a mi, per raons generacionals, sempre serà El Talia. Es va inaugurar per l’agost de 1900, amb una companyia de sarsuela que programava en català i castellà. La seva publicitat insistia en què era el teatre més fresc de l’estiu.

La primera programació va escenificar sarsueles avui poc conegudes. La sarsuela va ser un gènere transversal i que va perdurar ben bé durant cent anys. En aquelles primeres representacions el cartell anunciava: El alcalde interino, Lo somni de la innocència, Coro de señoras i Setze jutges. Eren obres breus i distretes, de les quals sabem poca cosa i, com es pot comprovar, el català i el castellà convivien sense problemes.

El teatre va patir una forta crisi i l’any 1906 una nova empresa se’n va fer càrrec i el va rebatejar com a Teatro Lírico, cosa que va provocar algun problema ja que a Sants n’hi havia un altre amb el mateix nom. L’any 1913 hi ha un nou canvi d’empresa i canvi de nom, Trianón, i la sarsuela va donar pas al music-hall. Més endavant, l’any 1915, se’n van fer càrrec uns xilens que el van rebatejar com a Madrid-Concert, també dedicat al músic-hall. Al llarg del temps, el teatre, amb canvis i remodelacions, va arribar a tenir com a mínim set noms i es va dedicar a molts gèneres, segons modes i tendències.