Al voltant del 1943, en plena postguerra i contra el que es pogués pensar, tant Madrid com Barcelona gaudien d’una excel·lent activitat musical en què convivien diferents gèneres i gustos. A banda de la copla, el flamenc i altres ritmes autòctons i forans, el swing o jazz hot, com també s’anomenava llavors, estaven en ple apogeu. No és que el nombre de bandes i orquestres es pogués comparar amb Nova York o Chicago, però no era gens menyspreable, tenint en compte que la guerra havia acabat quatre anys abans i que Espanya estava sumida en una fèrria dictadura que duraria 40 anys.

A Madrid i Barcelona tocaven amb regularitat orquestres i bandes de jazz, d’algunes hi ha testimoni discogràfic: Bonet de San Pedro i los Siete de Palma, Antonio Machín i la Orquesta Miuras de Sobré, José Valero y su Orquesta, Elsie Bayron y la Orquesta de Luis Rovira, Quinteto Saratoga, Emil Hot Five, la Orquesta Plantación, José Ribalta i sus Muchachos, Orquesta Gran Casino, Los Clippers, Raúl Abril y sus Melodians…

Entre totes les sales de ball de Barcelona en va destacar una, el Salón Amaya (Paral·lel 106-108), que des del 1943 va ser el centre neuràlgic del swing i el jitterbug o lindy hop a la ciutat. En paraules de Pujol Baulenas: ‘‘Al Salón Amaya era on es congregaven els pollastres del swing: pèl abundant i untós, jaqueta de fil, camisa de coll llarg, corbata a ratlles, pantalons per sobre del turmell, sabates de sola de suro… I del braç la seva noia swing: faldilla acampanada just per sota del genoll i sabates model topolino, amb sola en plataforma d’una sola peça, d’entre 1 i 2 centímetres de gruix a la puntera i 8 o 9 a l’extrem del taló’’.

A l’interior, la sala bullia com una caldera al ritme de Torna el bugui bugui, una composició d’Antonio Vilás, el pianista i trompetista del renovat Conjunto Virginia…, mentre als racons dormisquejaven no poques mares que acompanyaven les seves filles al ball intentant evitar que fossin presa del fogós ímpetu d’algun pollastre del swing.

La ciutat estava sotmesa a l’imperi del swing

Les nits de l’Amaya van arribar a ser l’atracció més trepidant de Barcelona. Tota la ciutat estava sotmesa a l’imperi del swing. Si els populars salons de ball Apolo, Metropolitano i Rialto eren les seves esglésies, l’Amaya tenia honors de basílica, tant per les dimensions de la sala com pel fervor que distingia la clientela. Al final, el swing, en la seva faceta més rítmica i malgrat les veus adverses, havia imposat la seva contagiosa vitalitat, aquí i a tot Europa, igual que el 1926 es va imposar el Charleston amb totes les ressonàncies de Harlem i amb les mateixes crítiques dels que van protestar per l’esbojarrat del seu ritme’’.

A l’Amaya es van celebrar els primers concursos de ball swing per parelles. Molts dels millors ballarins que s’hi congregaven eren gitanos que vivien o freqüentaven l’àrea del Paral·lel. El seu lloc habitual de reunió era el bar La Cubana, al costat de l’Amaya. Els més populars eren el Sardineta, el Melenes, el Patillas, el Tau, el Coqui, el Batista i el Polla; gitanos vestits segons els cànons del swing: tupè enorme, interminable coll de camisa, jaqueta llarga i pantalons que amb prou feines arribava als turmells.

Però també formaven part del grup alguns paios com ara: Fredy, Parra, Sastre, Quique Beltrán i Lleó. També entre les seves parelles va haver-hi noies que es van fer molt populars, com la Blanca, la Bacilo i la Queca. En general, a tots se’ls coneixia com els gitanos del swing i eren els herois de la casa. De les nombroses parelles existents, les millors eren les formades per Quique i Blanca i per Tau i Queca.

Entre tots van imposar la seva forma acrobàtica i excèntrica de ballar, que es va conèixer amb el nom d’estil Amaya, una manera diferent, molt més atrevida i amb una intensitat rítmica que superava de molt com es ballava el swing en altres locals de la ciutat.

I, segons els testimonis de l’època, entre swing i swing, l’orquestra tocava dolces melodies que permetien “assecar les suades fronts, agafar aire, treure’s roba, de coll i corbata, per al cap de dos minuts tornar a endinsar-se, amb nous ànims, a l’infern hot”.

L’empresari de l’Amaya, en adonar-se del filó que podien representar aquests gitanos del swing, va arribar a un acord amb ells, en què els oferia per ballar al local 35 pessetes diàries per parella els dies laborables i 250 pessetes els dijous i festius, així com l’entrada i les consumicions gratuïtes. Els Gitanos del Swing van anunciar-se a Madrid el gener de 1948, a la sala de festes Madrigal, al costat de l’Orquesta Moltó i, amb el temps, van ser el germen del grup de ballarins conegut el 1956 com Los Locos del Rock and Roll.

D’altra banda, aquesta afició dels gitanos pel swing no només es va circumscriure a Barcelona ja que existeix el tema Swing calé, cantat per Mary Merche, que diu:

Antes los ingleses iban a Graná’ pa’ ver una zambra o una soleá / Ahora los turistas van al Albaicín pa’ ver a los gitanos cómo bailan swing.

A partir d’ara, quan sentim l’expressió gipsy swing, no pensem només en el meravellós estil creat per Django Reinhardt, sinó també en aquests herois gairebé anònims que van posar el seu important granet de sorra en el desenvolupament del swing i del rock a Espanya.

MEENCANTAELSWING.COM