Connecta amb nosaltres

Història

17 de març de 1883: s’inaugura el Cementiri de Montjuïc

És el cementiri més gran del municipi

Publicat

on

L’alcalde Rius i Taulet, el 17 de març de 1883, inaugura el llavors denominat cementiri nou de Barcelona, també conegut com Cementiri del Sud-oest o de Can Tunis, per la seva ubicació al vessant de la muntanya de Montjuïc a la zona d’aquest nom. L’arquitecte encarregat de les obres és Leandre Albareda.

Ja a l’edat mitjana, des del segle XI es tenen notícies que a la muntanya de Montjuïc, hi havia hagut el cementiri jueu de la ciutat i se sap que les comitives fúnebres sortien pel portal de Santa Madrona, per anar cap al vessant est de la muntanya, a la zona dels voltants del monument de la Sardana en l’actualitat, on s’hi ha localitzat l’antiga necròpolis hebrea. Cal pensar també que els diversos noms de la muntanya que ha anat reben –Monsjudeigus, Monsjudaicus o Montjuïc– fan referència a aquesta relació del lloc amb la comunitat jueva, tant perquè molts hi tenien terres en propietat, com pel cementiri que hi estava situat.

Fins a mitjans del segle XVII, a la ciutat de Barcelona el morts eren enterrats al voltant de les esglésies. Per raons d’higiene, el bisbe Climent el 1775 fa construir un nou cementiri fora de la muralla de la ciutat, que és el cementiri del Poblenou, tot avançant-se a la disposició administrativa que ho va obligar el 1787. A mitjans del segle XIX s’enderroquen les muralles i aquest fet origina un important increment, efectiu i previsible, de la població, en una Barcelona a les portes de l’Exposició Universal de 1888.

Altres cementiris

Excepte Collserola, la resta de cementiris de la ciutat –Sant Andreu de Palomar, Horta, Sant Gervasi, les Corts, Sarrià i Sants– tenen tots el seu origen al segle XIX, quan eren totes viles independents. Només el de Collserola es va crear al segle XX, el 1972.

L’actual cementiri de Montjuïc té una superfície de més de mig milió de metres quadrats, que el fa el més gran del terme municipal; cal recordar que el cementiri de Collserola es troba al terme municipal de Montcada i Reixac. El cementiri de Can Tunis té més de 150.000 sepultures. Des de la seva obertura, té espais reservats a altres religions i per a persones que no es permetia enterrar en els recintes sagrats de l’església catòlica.

El 2013, la Col·lecció de Carrosses Fúnebres de l’antiga seu de Cementiris de Barcelona es traslladà a un nou espai situat a l’accés principal del cementiri, al passeig de la Mare de Déu del Port. L’itinerari de la visita al cementiri ens descobreix un notable nombre d’obres escultòriques, als panteons sobretot de famílies benestants; i una infinita relació de personatges que hi estan enterrats, que recorda l’evolució de la història de la ciutat dels darrers segles. De l’entrada en servei del cementiri de Montjuïc, ara fa 140 anys.

 

Continua llegint

Història

10 de juny de 1975: Obre la Fundació Joan Miró de Montjuïc

Publicat

on

Joan Miró i Ferrà (1893-1983) neix al passatge del Crèdit, proper al carrer de Ferran. Tota la seva vida gira entre la seva ciutat, Barcelona; la de la seva dona Pilar Juncosa, Palma de Mallorca; i París, com a centre de creació artística mundial de la primera meitat del segle XX.

 Barcelona és el lloc de generació de la seva empenta artística personal, en els més diversos àmbits: pintor, escenògraf, dissenyador, escultor, ceramista, gravador…

Sempre en contacte amb tots els creadors del moment, el 1920 viatja a París, en una ciutat d’entreguerres on els moviments d’avantguarda viuen el conflicte de l’art figuratiu amb l’art emergent surrealista i les primeres abstraccions. El punt referencial parisenc roman en la seva difusió pel món; però cap als anys cinquanta el pol d’atracció de Nova York també esdevé important en la seva carrera creativa.

El tercer lloc, Mallorca, és especialment important després de la guerra civil, quan s’hi refugia mig d’amagat, el marit de la Pilar, pel fet d’haver-se significat activament antifranquista des de l’esclat del conflicte. Cap als anys cinquanta hi adquireix una finca, i el seu amic i arquitecte racionalista, Josep Lluís Sert, li fa el nou estudi. Anys després, a Son Boter, hi fa un segon estudi, on treballa fins a la seva mort. Aquí, el 1992 Moneo edifica la Fundació Miró de Mallorca.

Veiem així que l’artista viu diverses fases d’uns canvis creatius mundials, que es reflecteixen en l’evolució de les seves obres de tot ordre. No cal dir que a la Barcelona franquista dels anys quaranta fins als setanta, totes les inquietuds creatives que passen al món queden ocultes a la vida quotidiana dels catalans del moment. Per això, el maig de 1971, un grup de persones interessades a donar a conèixer l’obra de Miró, però també tots els moviments creatius generats aquell segle, constitueixen la Fundació Joan Miró, Centre d’Estudis d’Art Contemporani.

Un cop l’Ajuntament barceloní en determina la ubicació, l’actual del passeig de Miramar, entre la plaça del Manelic i els jardins de Laribal; l’edifici de la seu, el dissenya Josep Lluís Sert i s’inaugura el 10 de juny de 1975. Posteriorment, el 1988, l’edifici fa una ampliació, a càrrec de Jaume Freixa, deixeble de Sert.

En aquests cinquanta anys, la Fundació ha complert la fita proposada pels amics de Joan Miró que la van crear, perquè un gran nombre de creadors de diversos àmbits s’han pogut conèixer i estudiar, a partir de les exposicions i activitats dutes a terme: Matisse, Picasso, Joaquim Gomis, Lee Miller, Ito Shinsui, Duchamp, Brossa, el GATCPAC, Alfons Borrell, Pollock, Sean Scully, Carles Santos, Chillida, Peter Greeaway, Fernand Léger, Rothko, Català Roca, Paul Klee, André Ricard, Le Corbusier, Magritte…

A les acaballes del franquisme sorgia una entitat per redreçar quaranta anys de desconeixement de la creativitat artística universal, a la nostra ciutat. De l’obertura de la Fundació Joan Miró, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

El Poble Espanyol

Publicat

on

Per

Una de les construccions que va portar més visitants a l’Exposició Internacional de Barcelona l’any 1929 va ser l’anomenat Poble Espanyol. Tot i que no es pot concretar d’on va sorgir la idea original, la primera proposta feta per Miquel Utrillo i Xavier Nogués el 1924 va ser rebutjada i duia el nom d’Iberona.

Posteriorment, l’any 1926, es va tornar a parlar de la idea i aleshores va ser acceptada. Va ser quan, a proposta de Lluís Plandiura, els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Reventós s’incorporarien als ideòlegs originals.

Es deia Pueblo Típico Español, però finalment va quedar com Pueblo Español. Aquell equip de quatre persones va recórrer Espanya amb un cotxe Hispano Suiza de 7 places recollint fotografies i dibuixos; durant el primer viatge, el setembre de 1927, de 30 dies de duració per Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Madrid, Castella la Manxa, Extremadura i el País Valencià, passaren per 700 poblacions i en visitaren 137; el segon viatge, al novembre del mateix any, va ser de dotze dies per Catalunya i Aragó, i el tercer i últim viatge, el maig de 1928 (amb les obres començades) va ser de 21 dies visitant Andalusia, ja que Alfons XIII hi trobava a faltar la representació andalusa.

El que realment va donar forma al projecte va ser la conjunció de la visió de dos artistes, Utrillo i Nogués, amb la concreció tècnica de dos arquitectes, Folguera i Reventós. Finalment, va quedar dividit en sis espais regionals (castellà-extremeny, basc-navarrès, català-valencià-balear, aragonès, gallec i andalús), en una estructura molt ben pensada i amb una orientació artística molt treballada, on havien de tenir presència els elements d’un poble normal, com la plaça Major, l’església, l’ajuntament, el carrer Major, les fonts, les escales, les botigues, els carrers, etc.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

Països a l’Exposició Internacional de Barcelona 1929

Publicat

on

Per

Fins aleshores, les exposicions es podien fer de dues maneres: per temàtica o per països (també anomenades per banderes). En el cas de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va ser una combinació de totes dues. Bàsicament, va ser una exposició temàtica, però alguns països van construir el seu propi pavelló institucional.

La participació estrangera va ser pràcticament europea, perquè a causa de la coincidència amb l’Exposició Iberoamericana de Sevilla, també celebrada el 1929, el Govern espanyol de Primo de Rivera va obligar tots els països iberoamericans a anar a Sevilla en lloc de Barcelona; només dos països, Portugal i els Estats Units, van estar presents a Barcelona com a Cambra de Comerç i no com país.

Alemanya, Itàlia, Dinamarca, Suècia, Hongria, Bèlgica, Romania, Sèrbia–Croàcia-Eslovènia, França i Noruega van construir pavellons oficials, que no tenien fonaments i que s’havien d’enderrocar un cop finalitzada l’Exposició. Ocupaven una superfície d’uns 15.000 m², majoritàriament instal·lats a l’anomenada avinguda Internacional (foto). Al mateix temps, aquests països també exposaven en cada un dels espais i pavellons temàtics de l’Exposició, on també estaven representats Àustria, Txecoslovàquia, Finlàndia i Suïssa.

També hi van tenir representació comercial Holanda, el Regne Unit i el Japó, juntament amb els citats EUA i Portugal.

Les representacions estrangeres ocupaven un espai de 70.000 m² de l’Exposició escampats per tot el recinte i en pavellons de la muntanya de Montjuïc. Alemanya era la que ocupava més espai, amb un total de 17.562 m², tot i que fou França la que va aportar més expositors a l’esdeveniment, amb 1.801 dels gairebé 4.000 expositors.

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024