Els lectors més fidels recordaran que en el número 209 del ZONA SEC vaig parlar de l’Arnau Folch, escriptor i director de Llegendàrium –www.llegendesdecatalunya.cat–, el principal portal sobre el folklore, les rondalles i les tradicions dels Països Catalans, per anunciar que havia publicat el primer volum de la Trilogia Llegendàrium, Rondalles de sang a l’editorial badalonina Hermenaute. Avui, us vull parlar de la publicació del segon volum d’aquesta obra, Rondalles de difunts (Hermenaute, 2022).

En aquesta segona part, aquest folklorista i divulgador recull deu rondalles i llegendes de la tradició oral catalana centrades en la mort (i en els morts). A més, com feia en el primer volum, Folch analitza en profunditat les històries per a què puguem entendre d’on venen i què signifiquen o, dit d’una altra manera, que puguem entendre a través de la nostra tradició, massa cops silenciada i prohibida, qui som i d’on venim.

A Rondalles de difunts hi trobarem diferents narracions centrades en la mort i en els difunts: des de rondalles com “El fetge del penjat” o “La mort padrina”, fins a llegendes com “La mare morta”, tot passant per relats com “Les marfantes” o “El mort de la mola de Taüll”. Un veritable festí per els que gaudim amb les històries protagonitzades per éssers del més enllà.

En resum, Arnau Folch demostra posseir una doble mestria: és un dels millors coneixedors de les nostres llegendes i tradicions, i, a la vegada, és un magnífic narrador capaç d’adaptar-se a diferents estils narratius fins al punt que, en algun moment, hom pot dubtar si tots els relats han estat escrits per un mateix escriptor o no. En qualsevol cas, us animo a gaudir d’aquestes Rondalles de difunts mentre esperem les Rondalles del Diable que arrodoniran la Trilogia Llegendàrium.

La sarsuela va ser un gènere popular i transversal que va arribar a centenari amb èxit i que va conviure amb tot tipus de modes musicals. Els musicals actuals han ocupat una part del lloc d’aquell gènere. En els anys setanta la televisió el va recuperar, amb versions doblades i actors i actrius de l’època, i l’èxit va ser immens. Moltes frases populars provenen de sarsueles, tot i que ja n’haguem oblidat l’origen.

Durant anys, al Paral·lel, als teatres Apolo, Nou i Victòria, es van programar grans temporades, amb els millors cantants de l’època. El Paral·lel va viure una època esplèndida i relativament breu en els anys trenta del segle passat. Un dels més grans empresaris de sarsuela, avui poc recordat, va ser Tomàs Ros. Estava casat amb una gran virtuosa del tiple, Glòria Alcaraz. Una de les grans estrenes del gènere va ser un títol d’èxit, El cantar del arriero, del mestre Díaz Giles, pel novembre de 1930. A Glòria Alcaraz, la protagonista, l’acompanyaven el gran Marcos Redondo, Juan Arnó i el popular  Acuaviva.

Díaz Giles va estrenar totes les seves obres als teatres del Paral·lel. El cantar del arriero va tenir tant d’èxit que l’autor va endegar una segona part que va resultar poc reeixida. Glòria Alcaraz era asturiana, l’any 1952 encara va intervenir en una reposició de la sarsuela, amb el repartiment original, al mateix teatre Victòria, que va tenir un gran èxit. Es va retirar i va morir a Barcelona l’any 1967. Avui, més enllà dels grans noms, com el de Marcos Redondo, molts altres personatges, com el mateix empresari Ros, no son prou recordats. Per això dedicaré alguns d’aquests articles a evocar obres, personatges, teatres, empresaris i, és clar, cantants.