Connecta amb nosaltres

Cultura

Rondalles de difunts

La segona part de la ‘Trilogia Llegendàrium’ d’Arnau Folch arriba a les llibreries

Publicat

on

Els lectors més fidels recordaran que en el número 209 del ZONA SEC vaig parlar de l’Arnau Folch, escriptor i director de Llegendàrium –www.llegendesdecatalunya.cat, el principal portal sobre el folklore, les rondalles i les tradicions dels Països Catalans, per anunciar que havia publicat el primer volum de la Trilogia Llegendàrium, Rondalles de sang a l’editorial badalonina Hermenaute. Avui, us vull parlar de la publicació del segon volum d’aquesta obra, Rondalles de difunts (Hermenaute, 2022).

En aquesta segona part, aquest folklorista i divulgador recull deu rondalles i llegendes de la tradició oral catalana centrades en la mort (i en els morts). A més, com feia en el primer volum, Folch analitza en profunditat les històries per a què puguem entendre d’on venen i què signifiquen o, dit d’una altra manera, que puguem entendre a través de la nostra tradició, massa cops silenciada i prohibida, qui som i d’on venim.

Rondalles de difunts hi trobarem diferents narracions centrades en la mort i en els difunts: des de rondalles com “El fetge del penjat” o “La mort padrina”, fins a llegendes com “La mare morta”, tot passant per relats com “Les marfantes” o “El mort de la mola de Taüll”. Un veritable festí per els que gaudim amb les històries protagonitzades per éssers del més enllà.

En resum, Arnau Folch demostra posseir una doble mestria: és un dels millors coneixedors de les nostres llegendes i tradicions, i, a la vegada, és un magnífic narrador capaç d’adaptar-se a diferents estils narratius fins al punt que, en algun moment, hom pot dubtar si tots els relats han estat escrits per un mateix escriptor o no. En qualsevol cas, us animo a gaudir d’aquestes Rondalles de difunts mentre esperem les Rondalles del Diable que arrodoniran la Trilogia Llegendàrium.

Continua llegint

Cultura

El ‘Discmón’ continua creixent

Mai Més continua publicant entregues de la famosa sèrie de Terry Pratchett

Publicat

on

Fa quasi tres anys, al novembre de 2020, us informava a través d’aquesta columna que l’editorial catalana Mai Més iniciava una de les fites literàries més importants dins del terreny de la literatura fantàstica en llengua catalana: la traducció a la nostra llengua de la saga Disworld (Discmón), de Terry Pratchett (1948-2015). Un univers fantàstic que, com vaig dir, beu de fonts tan diverses i conegudes com Shakespeare, Dickens, Tolkien o Lovecraft, i que havia aconseguit vendre més d’una vuitantena de milions d’exemplars en quasi una quarantena de llengües. I bé, doncs, com tenim avui aquest projecte?

El cert és que els seguidors de Terry Pratchett i dels seus llibres satírics que ens presenten un món en forma de disc que s’aguanta per quatre elefants gegantins que, al seu torn, són damunt d’una colossal tortuga, la Gran A’Tuin, que neda per l’espai estan d’enhorabona i és que Mai Més ja ha publicat vuit de les 41 obres del Discmón: Guàrdies! Guàrdies!Igualtat de ritusLa llum fantàsticaMorthDéus menutsEl color de la màgiaEl meravellós Maurice i els seus rosegadors il·lustrats i Germanes fatals, i totes elles en les magnífiques traduccions d’Ernest Riera i presentades amb les precioses il·lustracions de Marina Vidal.

A banda, també han publicat Bons averanys, escrita entre Pratchett i Neil Gaiman, així com la biografia oficial Terry Pratchett: una vida amb notes a peu de pàgina, escrita per Rob Wilkins.

Però les bones notícies d’aquesta editorial no s’acaben aquí i és que ja han anunciat que, per Nadal, publicaran el novè títol de la saga: Homes d’armes, i no només això, sinó que sembla que preparen una edició econòmica dels volums que ja han publicat. De veritat que us calen encara més motius per llegir aquesta magnífica saga literària?

Continua llegint

Cultura

Embranzida teatral al Paral·lel

Torna la temporada d’espectacles

Publicat

on

L’avinguda del Paral·lel es prepara per a un setembre ple de diversitat i emoció amb una programació cultural que promet captivar els amants de l’art escènic. Des de produccions teatrals fascinants fins a concerts inoblidables, les sales i teatres d’aquesta emblemàtica avinguda de Barcelona tenen molt a oferir.

Al Teatre Condal, els aficionats de les arts escèniques podran continuar gaudint de l’obra Un amor particular, una comèdia musical que parla d’un amor impossible entre l’Ada i el Xavier, dos pols oposats.

Per als amants de la dansa, el Teatre Victòria porta una proposta plena de passió musical, interpretant peces clàssiques i contemporànies amb Suzhou Ballet Theatre, l’única companyia de ballet professional a la província de Jiangsu (Xina); així com el Baile de Bestias, una experiència escènica apassionant que convida el públic a submergir-se en el món del flamenc, de la mà de l’expert en flamenc Jesús Carmona.

Festival solidari al P62

El món del pòdcast no es queda enrere i la Sala Paral·lel 62 encara acull gravacions de programes en directe com La RuïnaGent de Merda i La Sotana, així com la continuació del festival Mússol, un festival solidari que recapta fons per a la recerca del càncer infantil i que comptarà amb grans artistes del panorama català, espanyol i internacional que s’uneixen per oferir un concert completament innovador i únic mai vist.

Música i humor a l’Apolo

El Teatre Apolo no es queda enrere i ens trasllada a l’època d’una gran figura amb Lola Flores, el musical, un espectacle que viatja a través de les cançons de l’artista, ple de creativitat i color amb 30 artistes en escena. Continuant amb el sud, la humorista gaditana Paz Padilla, puja a l’escenari del Teatre Apolo amb El humor de mi vida, la versió teatral del llibre del mateix títol número u en vendes. Un homenatge al seu marit que explica la seva història d’amor i comiat.

Així doncs, l’avinguda del Paral·lel s’erigeix com el nucli d’una emocionant programació cultural aquest setembre, amb ofertes culturals que abracen des de la tradició fins als reptes contemporanis, consolidant la seva reputació com el pol cultural de la ciutat.

Continua llegint

Cultura

El conte del… Un mal any

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla dels efectes dels canvis hormonals…

Publicat

on

Per

Abans, tot començava en setembre. Els estius marxaven deixant enrere un estol de fulles que aterraven a terra i crepitaven sota les passes del primer dia d’escola. A mi no m’agradava l’escola. Recordo la melangia que sentia la darrera nit de les vacances. Ara que m’ho miro amb la perspectiva d’un adult, tornar sobtadament a les obligacions després de quasi tres mesos de llibertat absoluta, era un autèntic trauma. Recordo un d’aquests dies. Recordo la mare llevant-me a quarts de vuit. La son extrema. L’olor de colònia “Nenuco”, la clenxa perfecta al mig del meu cap. Recordo el pes de la motxilla carregada amb els llibres de text i el vent tardorenc pessigant-me la cara. Vaig allargar tant com vaig poder els vint minuts que havia de fer caminant fins a l’escola. Aquell any havien pintat la façana de l’edifici, per a mi va ser com si li rentessin la cara a un assassí a sou. De seguida vaig flairar l’olor corcada dels pupitres i la d’alguns alumnes no gaire ben desodorats. Quan vaig travessar el llindar de la porta de classe, vaig trobar-me amb el més inesperat dels possibles. Els meus companys, ja no eren com abans. Elles, havien crescut i totes eren molt més altes que jo, la majoria seien sobre les taules i no sobre les cadires. Tenien pits, com la meva mare o la meva germana, i les seves veus havien perdut la dolçor de la infància. Ells, tres quarts del mateix. La majoria havien crescut dos pams, una catifa de pèl se’ls havia enganxat a les cames, als braços i, una mena de pinyol de préssec maldava per sortir de les seves goles. Les seves veus ara eren profundes com coves, a més a més, es comportaven com orangutans exhibint-se davant del públic d’un zoo. El meu cos de nen i jo vam seure en una discreta segona fila, per passar desapercebuts. Ningú m’havia avisat que allò podia passar. Ningú me n’havia parlat de la pubertat i que succeeix a certa edat. Tampoc sabia a qui culpar, així que vaig culpar-me a mi mateix per haver-me quedat enrere en l’escala evolutiva de la meva classe. Al meu costat es va asseure en Jordi, havia sigut el meu millor amic els anys precedents. Ell també havia canviat, un esclat de grans li bullia sobre les celles. Vam comentar com ens havia anat l’estiu. Llavors em va fer una pregunta que vaig entendre, però que, al mateix temps, no vaig entendre. “Has vist quins pits fa l’Anna?” Me la vaig mirar un moment i vaig fer que sí amb el cap, sense gaire esma. A ell li queia la bava. Llavors em va fer una altra pregunta, imagino que pel meu poc entusiasme. “Ets marica o què?” La veritat és que no entenia res de tot plegat. El meu cor, enamoradís de mena, encara no s’havia calibrat per entendre el sexe. Vaig haver de respondre el que s’espera de qualsevol mascle. I tot, per no passar un mal any.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021