Com exalumne de l’Institut del Teatre hauràs viscut molts moments inoblidables. Com ha estat el teu recorregut per l’Institut?
Ha estat un procés complicat però enriquidor. Dedicar-se a la dansa no és gens fàcil avui dia. Per a mi ha estat un trajecte de creixement personal a la vegada que professional, ja que ser un bon ballarí també implica saber posar-se límits reals, treballar amb la pròpia autoestima i la frustració, la constància, i molt més, però afortunadament em trobo en un camí que m’està regalant moments inoblidables.
Per què vas decidir fer dansa espanyola?
Vaig escollir dansa espanyola perquè la meva família és del sud i la dansa espanyola té una cosa diferent. Hi ha tres danses acadèmiques: la clàssica, la contemporània i l’espanyola, i d’aquestes tres penso que l’espanyola és la que més compta amb un component històric i de passió que les altres dues no tenen. Per a mi té molt a veure amb els sentiments i amb la projecció de la persona, com si projectessis els sentiments.
Si hi ha una cosa que destaca del món de la dansa és la disciplina i la constància. És important treballar la salut mental com a ballarí?
La salut mental és completament necessària, no només a la dansa sinó en qualsevol àmbit. Però la dansa té una cosa i és que es treballa molt amb el cos, que és la nostra eina de treball i treballar amb el cos de vegades és una mica enrevessat, perquè no es treballa tan sols tècnicament sinó que també s’incideix des de l’estètica, i quan combines estètica, tècnica i sentiments, hi ha una mena de conglomerat estrany.
Suposo que també és dur pel que fa a la pressió estètica, des de l’Institut us oferien recursos o recolzament en aquest sentit?
Hi ha un equip psicològic que acompanya. No sé a altres instituts, però a l’Institut del Teatre se li dona molt de pes i és un dels seus punts forts. I no només això, tot el professorat està implicat en el desenvolupament psicològic de l’alumne, és a dir, no només veu a l’alumne com un cos dansant sinó també com una persona que sent i una persona que necessita desenvolupar-se en altres àmbits per arribar a ser un bon ballarí, i en tot això es troba aquest desenvolupament psicològic.
Com va viure l’alumnat el fet que sortís a la llum els abusos d’un professor? Creus que això va generar un punt d’inflexió a la institució?
Això va generar un punt d’inflexió a la institució, un punt d’inflexió fort. Va haver-hi una implicació per part del professorat i per part de l’alumnat i es van posar sobre la taula temes que han acompanyat el món de la dansa durant tota la seva història. Per part del professorat es va obrir i es va donar veu als alumnes perquè fóssim capaços de donar la nostra opinió sense cap mena de pressió, inclús des de l’anonimat. Jo en aquest sentit estic bastant orgullós perquè es van obrir a una crítica constructiva. Òbviament, també s’ha de dir que hi va haver moments en què va ser difícil poder parlar-ne perquè eren coses que a vegades s’escapaven una mica de mà, però crec que es va fer molt bon treball.
Vint-i quatre anys i ballant al Liceu en una de les òperes més importants del segle XIX, ‘Manon’, com vas arribar a aquesta proposta?
Doncs la proposta del Liceu va arribar perquè vaig treballar anteriorment amb l’Àngel, que és un home que havia treballat a la companyia de Rafael Amargo. Vaig enviar el meu material i li vaig agradar al director d’Escena, que és el Daniel Itzo, i em va contractar. I em sento molt feliç que tan jove hagi pogut ballar en el millor teatre de Catalunya i un dels millors d’Espanya i d’Europa.
Com és viure una òpera des de dins?
M’ha fet veure un altre món i sobretot m’ha fet d’aprendre. Crec que el que més m’emporto d’aquí és aprenentatge, aprenentatge sobre com es veu la dansa dins de l’òpera, quin paper se li dona, i també aprendre d’un munt de coses de burocràcia i el que és l’amistat i la companyonia en un projecte tan gran.
Creus que és sostenible desenvolupar una carrera artística com la teva a Barcelona?
És difícil. La dansa té una cosa i és que forma part de la cultura i com bé sabem la cultura no es valora tot el que s’hauria de valorar en aquests país. Jo crec que és una cultura de propaganda, és a dir, que es fa propaganda d’ella però realment no s’inverteixen els diners que s’han invertit a França, Alemanya, els països nòrdics o fins i tot Rússia. Crec que desenvolupar la teva carrera artística a Barcelona és un repte, ho dic per a qualsevol artista, però en el meu cas penso que em queden moltes portes per obrir. També penso que està bé començar a Barcelona i veure quines coses es fan arreu del món per portar-les aquí i desenvolupar el teu propi projecte.
Vas fer periodisme, també. Té relació amb el fet que el món artístic sigui més inestable?
Vaig escollir periodisme perquè és una carrera que em cridava l’atenció, en què vaig poder parlar del que jo volia, però sí que és veritat que va ser principalment una idea dels meus pares, perquè creien que fent una carrera artística sempre va bé tenir una segona opció. Ara mateix, ser ballarí vol dir estar en una siutació de precarietat constant, ja que actualment a Espanya la majoria de ballarins han de tenir una segona opció d’estudis per si de cas.
On et veus d’aquí uns quants anys?
Soc model a part de ballarí i realment em veig amb una carrera en què convisqui tant la dansa com el modelatge, però sí que és veritat que d’aquí a uns anys em veig fent classes com a professor, podent oferir tot el que soc a futures generacions. I confesso que m’agradaria tenir un projecte amb el meu germà, que també es dedica al món de l’esport, ja que m’agradaria incloure la dansa des d’altres perspectives, crear un projecte amb ell i veure com es poden entrellaçar aquestes coses.