Quan et vas començar a interessar per la dansa? 
Jo provinc d’una família d’artistes del món de la dansa, els meus pares van ser ballarins de la companyia de la qual soc membre actualment. Moltes persones pensen que així vaig iniciar el meu interès per aquest món, però va succeir tot el contrari, no m’interessava per a res seguir els seus passos. Vaig començar estudiant gimnàstica però a causa d’algunes lesions vaig haver de deixar-ho, i aprofitant que estaven fent les captacions per entrar a la Escuela Vocacional de Arte, els meus pares decideixen portar-me a fer les proves de teatre i començo a estudiar allà, a la ciutat de Camagüey.

Molta gent pensa que no hi ha tradició de ballet a Cuba, però la realitat és que teniu molta formació en això, no?
Sí, el ballet té una forta presència i tradició a Camagüey. Tot i que la gent no ho cregui, a Cuba hi ha un dels millors ballets del món, i Camagüey ha contribuït significativament a aquesta reputació. Camagüey ha estat bressol de talentosos ballarins i coreògrafs cubans i ha albergat festivals i esdeveniments de ballet que han atret a ballarins i companyies de tot el món.

Vuit setmanes repartides entre Madrid i Barcelona i la tercera gira a Espanya, teniu els nervis com la primera vegada?
A Barcelona serà el meu primer cop, jo només he participat en una gira de la companyia, i clar que estic nerviosa, el moment abans de pujar a l’escenari és molt tens i alhora molt gratificant. És com la clausura de tot el treball que has anat fent durant molt de temps. És una mica contradictori, però és així.

I com és assajar amb un elenc de 32 ballarins perquè tot surti rodó?
Realment és una mica complex. L’edat mitjana del ballet en aquest moment és entre els 19 i 22 anys aproximadament. És a dir, excepte algunes excepcions que tenen una mica més, la majoria són ballarins que surten de l’escola i no tenen massa experiència. Hi ha moltíssimes ganes d’aprendre i de créixer professionalment, per la qual cosa també és més fàcil treballar.

Creus que actualment el ballet no crida als joves?
Els clàssics mai passaran de moda, per alguna cosa són clàssics, i crec que la nostra obra hauria de veure’s com a mínim una vegada a la vida, però crec que les noves generacions no se senten atretes i haurien d’acostar-se perquè quedaran encantats amb l’espectacle.

Veig que a més de ballarina, també ets professora. Hi ha molts infants interessats en el ballet?
Alguns poden ser atrets per la gràcia i la bellesa del ballet, mentre que uns altres poden trobar inspiració en els ballarins professionals i desitjar seguir els seus passos. És important tenir en compte que l’interès dels nens i nenes pot variar individualment. No tots estan interessats en el ballet, però per sort a Camagüey hi ha moltíssims, i són la pedrera del futur de la companyia.

Sent de Cuba i havent viatjat per tants països, suposo que hauràs vist diferents tipus de públics, hi ha molta diferència entre el públic d’aquí i el cubà?
El públic cubà i l’espanyol són bastant semblants, els agrada molt l’espectacle, no només el ballet, sinó la dansa en general o altres manifestacions de l’art. És un públic calorós i agraït, i fins i tot s’esperen quan acaba l’obra per felicitar-nos i conèixer-nos.

I has interpretat moltes altres obres, amb quin et quedaries?
És una pregunta una mica complexa, jo des de 2017 soc la primera ballarina del ballet, i només em queda interpretar un dels clàssics, Coppélia. Realment pel meu temperament prefereixo ballets com Don Quijote o La Fille mal Gardée, aquests ballets més “de poble”, més passionals i viscerals, però m’agraden tots. En El Llac dels Cignes interpreto a Odette i Odile, la solista de l’obra, és un paper que requereix de molta feina perquè són dues personalitats totalment contràries, és un repte molt gran perquè ha d’arribar al públic el fet que siguin la mateixa persona de dues formes diferents.

Què implica ser primera ballarina?
Ser primer ballarí és ressaltar dins d’un grup d’iguals, no per edat, sinó per talent. Jo tan sols feia cinc anys que era a la companyia quan m’ho van donar, i suposo que van veure en mi una implicació i una evolució que els va agradar.

Entenc que va ser un punt important de la teva carrera.
Sí, molt. Jo amb la dansa sento que puc expressar-me molt millor que amb les paraules. Per exemple, això de les entrevistes em posa molt nerviosa, molt més que una estrena en el teatre més gran del món, perquè al teatre sento que m’allibero.

Finalment, per què hem d’anar a veure ‘El Llac dels Cignes’?
Perquè és una versió diferent, una versió del ballet de Camagüey. Nosaltres revisem la història i modifiquem alguns aspectes que no puc revelar-te, però de veritat que és una experiència única.

Explica’ns com comences en el món dels escacs, quan t’adones que tens una capacitat especial?
Jo soc nascut al 65 i vaig començar a jugar escacs a casa, amb els pares, quan tenia uns vuit anys aproximadament, i recordo que va ser un dia 1 de gener de l’any 77, que el meu pare em va apuntar a l’Escacs Comtal Club. Va ser curiós perquè vaig guanyar la partida que vaig jugar contra el president del club i clar, amb el temps m’he adonat que em va deixar guanyar. Com pot canviar la vida d’un nen que passi això, oi? Suposo que em va animar i vaig començar a jugar de manera continuada, em vaig enganxar.

Deus tenir moltes anècdotes del Comtal…
Sí, moltíssimes! De fet, una que em fa molta gràcia és que el meu pare també jugava al mateix club i en un dels primers campionats em va tocar jugar contra el meu pare. Era a la final i qui guanyava quedava campió, i jo no sabia què fer, però es va resoldre molt senzill perquè ell no es va presentar a jugar i em va deixar quedar primer

I va ser fàcil començar a entrar al món dels escacs?
Bé, aquí no teníem cap escola ni cap entrenador, ningú que et digués com havies de millorar, era molt autodidacte i pràcticament no tenia quasi llibres perquè eren molt cars. Als 26 anys vaig contractar el meu primer entrenador, que era un soviètic, molt disciplinat, però clar, amb vint-i-sis anys ja no pots recuperar el temps perdut. Al Comtal hi havia un senyor, Lluís Muño, que era jugador per correspondència. En aquella època no hi havia ordinadors, evidentment. I jo anava allà i feia partides per carta amb gent molt bona i ens passàvem hores i hores analitzant a veure si fèiem una jugada. Això em va ajudar molt a desenvolupar una capacitat analítica i habilitats com la perseverança, a insistir, a no tirar la tovallola a la primera de canvi. Va ser una època molt important de formació al club, i va ser molt especial perquè va ser el meu primer contacte.

Ets Gran Mestre Internacional, què vol dir això?
Els escacs són un joc molt estratègic i a banda de joc, són un esport. Hi ha competicions, federació internacional… I dins d’aquest esport hi ha diferents categories, jo vaig començar a tercera categoria, i ara no hi ha categories sinó un sistema de punts, i, a part del rànquing, hi ha títols. El màxim és el de Gran Mestre, jo el vaig aconseguir al 88, quan només hi havia 200 en tot el món.

Els escacs han evolucionat molt en les últimes dècades a causa de l’avanç de la tecnologia, concretament la intel·ligència artificial. Com creus que aquests avanços han afectat el joc i als jugadors professionals?
Justament jo faig moltes xerrades sobre aquests temes. Ara és molt important memoritzar i abans era important entendre. Els jugadors joves et fiquen una variant que ni tan sols entenen però l’han memoritzat i són imbatibles.  La tecnologia ha influït en els escacs de tres maneres: en l’ús d’Internet com a nou club on cada dia es juguen milions de partides, la preparació dels jugadors amb les bases de dades i el creixement de les màquines, com el que et comentava de Deep Blue; màquines que tenen una percepció que per als humans és inabastable. Estem vivint un moment històric, penso jo.

Recentment s’ha parat força atenció en el món dels escacs degut a un cas de dòping electrònic que involucra a un altre jugador destacat, Cristóbal Henríquez Niemann. Com creus que podria afectar aquest cas al món dels escacs?
Als escacs encara no s’ha inventat cap substància que et faci competir millor. Però sí que és veritat que l’ús de les màquines s’ha descontrolat i això fa temps que passa. Les trampes han existit sempre, sigui per gent que aconsella o per la tecnologia. Jo personalment mai he volgut que m’ajudessin mentre jugava, però bé, soc conscient que hi ha casos com el de Niemann, però són pocs, com en altres esports en què també existeix el dòping. Ara bé, pot passar que d’aquí a uns anys, si ens posen un xip… no sé quin pot ser el futur. Els escacs, de totes maneres, sempre s’han sabut adaptar a cada escenari durant tota la història.

Quins plans tens per al futur en termes professionals? Hi ha algun desafiament específic que t’agradaria enfrontar?
Bé, jo no m’he retirat oficialment, però en la pràctica sí, perquè tinc fills i també gestiono l’Escola d’Escacs EDAMI, a Gràcia, on tenim uns 100 alumnes, també faig conferències i col·laboro a La Vanguardia… En fi, que no tinc gaire temps per avorrir-me, i ara competir no està a les meves prioritats. El que sí que vull fer és continuar amb la promoció dels escacs amb tots els àmbits que t’he comentat. Per exemple, l’altre dia vaig ser amb l’Escacs Comtal Club per celebrar el 100 aniversari, i va ser una tarda molt bonica.

I quin consell donaries a joves o a infants que vulguin introduir-se al món dels escacs?
Jo donaria consells als nens i també als pares. Als pares els diria que deixin al nen que faci el seu ritme i als nens que juguin, que s’ho passin bé.  Avui en dia hi ha molts llibres i molt barats, i també hi ha molts materials gratuïts a Internet. Has de començar amb el més bàsic, però sobretot jugar molt, que la formació ja vindrà.

Com exalumne de l’Institut del Teatre hauràs viscut molts moments inoblidables. Com ha estat el teu recorregut per l’Institut?
Ha estat un procés complicat però enriquidor. Dedicar-se a la dansa no és gens fàcil avui dia. Per a mi ha estat un trajecte de creixement personal a la vegada que professional, ja que ser un bon ballarí també implica saber posar-se límits reals, treballar amb la pròpia autoestima i la frustració, la constància, i molt més, però afortunadament em trobo en un camí que m’està regalant moments inoblidables.

Per què vas decidir fer dansa espanyola?
Vaig escollir dansa espanyola perquè la meva família és del sud i la dansa espanyola té una cosa diferent. Hi ha tres danses acadèmiques: la clàssica, la contemporània i l’espanyola, i d’aquestes tres penso que l’espanyola és la que més compta amb un component històric i de passió que les altres dues no tenen. Per a mi té molt a veure amb els sentiments i amb la projecció de la persona, com si projectessis els sentiments.

Si hi ha una cosa que destaca del món de la dansa és la disciplina i la constància. És important treballar la salut mental com a ballarí?
La salut mental és completament necessària, no només a la dansa sinó en qualsevol àmbit. Però la dansa té una cosa i és que es treballa molt amb el cos, que és la nostra eina de treball i treballar amb el cos de vegades és una mica enrevessat, perquè no es treballa tan sols tècnicament sinó que també s’incideix des de l’estètica, i quan combines estètica, tècnica i sentiments, hi ha una mena de conglomerat estrany.

Suposo que també és dur pel que fa a la pressió estètica, des de l’Institut us oferien recursos o recolzament en aquest sentit?
Hi ha un equip psicològic que acompanya. No sé a altres instituts, però a l’Institut del Teatre se li dona molt de pes i és un dels seus punts forts. I no només això, tot el professorat està implicat en el desenvolupament psicològic de l’alumne, és a dir, no només veu a l’alumne com un cos dansant sinó també com una persona que sent i una persona que necessita desenvolupar-se en altres àmbits per arribar a ser un bon ballarí, i en tot això es troba aquest desenvolupament psicològic.

Com va viure l’alumnat el fet que sortís a la llum els abusos d’un professor? Creus que això va generar un punt d’inflexió a la institució?
Això va generar un punt d’inflexió a la institució, un punt d’inflexió fort. Va haver-hi una implicació per part del professorat i per part de l’alumnat i es van posar sobre la taula temes que han acompanyat el món de la dansa durant tota la seva història. Per part del professorat es va obrir i es va donar veu als alumnes perquè fóssim capaços de donar la nostra opinió sense cap mena de pressió, inclús des de l’anonimat. Jo en aquest sentit estic bastant orgullós perquè es van obrir a una crítica constructiva. Òbviament, també s’ha de dir que hi va haver moments en què va ser difícil poder parlar-ne perquè eren coses que a vegades s’escapaven una mica de mà, però crec que es va fer molt bon treball.

Vint-i quatre anys i ballant al Liceu en una de les òperes més importants del segle XIX, ‘Manon’, com vas arribar a aquesta proposta?
Doncs la proposta del Liceu va arribar perquè vaig treballar anteriorment amb l’Àngel, que és un home que havia treballat a la companyia de Rafael Amargo. Vaig enviar el meu material i li vaig agradar al director d’Escena, que és el Daniel Itzo, i em va contractar. I em sento molt feliç que tan jove hagi pogut ballar en el millor teatre de Catalunya i un dels millors d’Espanya i d’Europa.

Com és viure una òpera des de dins?
M’ha fet veure un altre món i sobretot m’ha fet d’aprendre. Crec que el que més m’emporto d’aquí és aprenentatge, aprenentatge sobre com es veu la dansa dins de l’òpera, quin paper se li dona, i també aprendre d’un munt de coses de burocràcia i el que és l’amistat i la companyonia en un projecte tan gran.

Creus que és sostenible desenvolupar una carrera artística com la teva a Barcelona?
És difícil. La dansa té una cosa i és que forma part de la cultura i com bé sabem la cultura no es valora tot el que s’hauria de valorar en aquests país. Jo crec que és una cultura de propaganda, és a dir, que es fa propaganda d’ella però realment no s’inverteixen els diners que s’han invertit a França, Alemanya, els països nòrdics o fins i tot Rússia. Crec que desenvolupar la teva carrera artística a Barcelona és un repte, ho dic per a qualsevol artista, però en el meu cas penso que em queden moltes portes per obrir. També penso que està bé començar a Barcelona i veure quines coses es fan arreu del món per portar-les aquí i desenvolupar el teu propi projecte.

Vas fer periodisme, també. Té relació amb el fet que el món artístic sigui més inestable?
Vaig escollir periodisme perquè és una carrera que em cridava l’atenció, en què vaig poder parlar del que jo volia, però sí que és veritat que va ser principalment una idea dels meus pares, perquè creien que fent una carrera artística sempre va bé tenir una segona opció. Ara mateix, ser ballarí vol dir estar en una siutació de precarietat constant, ja que actualment a Espanya la majoria de ballarins han de tenir una segona opció d’estudis per si de cas.

On et veus d’aquí uns quants anys?
Soc model a part de ballarí i realment em veig amb una carrera en què convisqui tant la dansa com el modelatge, però sí que és veritat que d’aquí a uns anys em veig fent classes com a professor, podent oferir tot el que soc a futures generacions. I confesso que m’agradaria tenir un projecte amb el meu germà, que també es dedica al món de l’esport, ja que m’agradaria incloure la dansa des d’altres perspectives, crear un projecte amb ell i veure com es poden entrellaçar aquestes coses.