Són molts que parlen de vostè, però poca gent coneix la seva història. Com va començar la seva trajectòria?
Des de ben petit, vaig créixer envoltat en el món de la costura, ja que la meva mare i germana són modistes. Tot i que no soc nascut a Barcelona, vaig decidir traslladar-me a la ciutat comtal per formar-me. Els primers anys no van ser fàcils. Per poder pagar els meus estudis treballava de nit en una benzinera situada a Sant Adrià del Besòs.
En un primer moment, vaig optar per estudiar moda, tot i que amb el temps el meu camí va prendre una direcció diferent. Vaig treballar a empreses d’organització d’esdeveniments i dues sastreries dedicades al cinema. I ara aquí soc, amb la mateixa il·lusió i passió que el primer dia.

Quina peça li ha tret més hores de son?
Quina pregunta més difícil! Fins fa poc, el treball més complex que havia realitzat era el vestit de la Nathy Peluso, que pesa 7 quilos i està tot brodat a mà. Hi vaig dedicar moltíssimes setmanes, treballava 12 hores cada dia. De fet, la meva feina exigeix això: esforç i dedicació.

Treballar tantes hores va ser un fet puntual?
No, en absolut. Treballo cada dia 12 hores o fins i tot més. Avui, per exemple, m’he llevat a les 4 de la matinada i tinc tot això [assenyala un conjunt de roba a mig teixir] per entregar aquesta nit. Tampoc tinc caps de setmana ni festius, però m’organitzo d’una manera que em funciona: faig dos projectes i després me’n vaig a algun lloc per desconnectar.

Ha vestit a grans artistes, fet que l’ha posat en el punt de mira. Com gestiona les crítiques?
Hi ha un exemple molt clar: vaig dissenyar un vestit per la red carpet dels Grammy Llatins per a l’Índia Martínez, i va ser fantàstic. En creuar la passarel·la, ja començaven a arribar-me les fotos de revistes internacionals que parlaven meravellosament del vestit. Després van arribar els Goya, i aquesta mateixa clienta em va encarregar un disseny per la red carpet i una actuació. Tanmateix, el resultat va ser totalment contrari al que esperava. El meu disseny va ser considerat com un dels deu pitjors. Vaig intentar no llegir massa sobre el tema. La recompensa va ser decebedora, però sé que preocupar-me més no em portaria a res.

Per tot el que explica, la seva vida senbla molt estressant.
No em noto estressat, però sí accelerat. Quan comences, la situació és més difícil perquè tothom et demana atenció. En aquesta primera fase, tots es poden enfadar amb tu. Tot i això, has de continuar i no mirar enrere; serà en aquest moment quan t’entendran. Tenir parella és més difícil. Actualment, no en tinc, i agraeixo a totes les parelles que m’han deixat perquè gràcies a això he pogut tirar endavant.

Per què escull el carrer Poeta Cabanyes per instal·lar el taller?
Primer vaig estar a l’Eixample amb més estilistes, després al Raval per tenir més espai. Posteriorment, vaig buscar un entorn més natural i em vaig traslladar a Montjuïc. Més tard, arribava a una propietat a l’Hospitalet. I ara aquí, al Poble-sec, on porto des de 2006.

Ha treballat per espais emblemàtics del barri?
Sí, he treballat força en privat per a El Molino, principalment per a esdeveniments. També he col·laborat amb l’Estadi, per exemple, quan va venir la Beyoncé, a qui vaig ajudar amb dos looks. Com que la meva especialitat és la pedreria i el brodat a mà, acostumen a cridar-me quan necessiten alguna cosa específica.

Quin va ser el disseny que més il·lusió li va fer?
Tots els dissenys em fan il·lusió. Tracto igual una artista emergent d’un petit poble de Catalunya que a una famosa. Per a mi, un client és un client, i sempre dono el millor de mi mateix. Però recordo especialment una cantant d’òpera, Joyce DiDonato, que venia a gravar a Barcelona només tres dies. El client em va comentar que només teníem tres oportunitats: la primera per prendre mides, la segona per fer la prova de vestuari i la tercera per fer l’entrega final. Va suposar una gran responsabilitat, ja que he vestit estrelles internacionals i figures emblemàtiques, però mai un àngel. Ella té una veu celestial.

Per fets com aquests, tenir contactes sembla que és molt important.
Crec que l’art s’ha de treballar constantment. Així és com arriben les oportunitats. Quan em conviden a esdeveniments, no hi vaig; prefereixo quedar-me treballant al meu taller. Soc més de dedicar-me a la feina, perquè considero que el camí es construeix a mesura que es treballa.

Com veu el futur?
Em dedicaré a aquesta passió tota la vida. No entenc una altra manera d’existir. Em visualitzo en un taller a l’aire lliure a Cadaqués, on penjaria un parell de vestits. La gent em veurà com una persona gran que un dia va ser algú significatiu, i ara viu la vida d’una altra forma. La meva carrera és la meva vida, i estic convençut que una passió genuïna mai no s’acaba.

Com va néixer el teu amor pel món de la interpretació?
No puc precisar amb exactitud quan va començar. D’ençà que tinc memòria he estat immersa en el món de l’expressió artística. Quan era petita, l’art era una part natural de la meva vida; cantava i ballava de manera espontània i amb gran entusiasme.

Recordes com va ser la primera vegada que vas pujar a un escenari?
Els meus inicis es remunten a la infància, quan vaig començar a participar en les representacions dels Pastorets. Amb només un any vaig interpretar el paper del nen Jesús. Des de ben petita, pujar a l’escenari ha estat una experiència que em resultava natural i instintiva. No obstant això, no va ser fins als 13 anys que vaig començar a adonar-me realment del valor i la profunditat del que feia. A partir d’aquell moment, vaig començar a entendre que la meva passió per l’art era molt més que una simple afició; era una part essencial de qui soc.

Has pujat a grans escenaris, com per exemple el Palau Sant Jordi. Com gestiones els nervis?
Passa el temps i, encara avui, em poso nerviosa abans de cada actuació. Crec que aquest nerviosisme és un senyal positiu perquè reflecteix el valor que dono a la meva feina. Sovint, moments abans de pujar a l’escenari, sento una forta temptació de fugir. En qüestió de segons, es desfermen molts dubtes a la meva ment: què passarà? Com serà la meva actuació? Com reaccionarà el públic davant el que faré? Aquestes inquietuds, malgrat la seva intensitat, formen part del procés creatiu i em recorden la importància que té per a mi cada moment sobre l’escenari.

Tens alguna por?
No, perquè si et concentres en possibles resultats negatius, és més probable que acabin succeint. Aquest és un dels grans reptes per als artistes: la nostra ment tendeix a generar pors i inseguretats amb molta facilitat. Hem de ser conscients d’això i intentar gestionar-ho de manera constructiva. Sempre hi haurà imprevistos i situacions inesperades sobre l’escenari. Malgrat això, com a actors, hi ha una pressió addicional perquè sovint se’ns percep com si no poguéssim equivocar-nos.

Com va arribar l’oportunitat de ser protagonista de ‘Mar i Cel’?
El darrer desembre, vaig participar en el càsting. Havia esperat amb molta il·lusió i paciència durant mesos, i quan finalment em van comunicar que havia estat seleccionada per representar el paper de la Blanca, vaig respirar amb un profund alleujament. El primer assaig va ser un moment molt emotiu per a tots nosaltres; vam acabar plorant, jo inclosa. En el meu cas, les llàgrimes eren una manifestació de la incredulitat i l’emoció de veure el meu somni convertit en realitat. No podia creure que aquell moment tan desitjat finalment hagués arribat.

Interpretes a la Blanca, la protagonista. Com la definiries?
És una lluitadora perquè sempre persisteix en defensar les seves idees fins al final. És valenta i forta… Si la Blanca visqués en el segle XXI, sens dubte seria una gran feminista.

‘Mar i Cel’ és una obra molt completa. Com us heu preparat físicament?
Hem de mantenir-nos en forma. L’obra gira al voltant d’un vaixell en constant moviment (pujar i baixar escales, accedir a trampilles, enfrontar-nos a situacions difícils) i passen moltes coses. Per aquest motiu, necessitem un cos ben preparat. Durant els primers dies, ens van preparar físicament, també disposem d’un gimnàs, i fins i tot hem assistit a xerrades sobre nutrició per garantir un estat òptim.

Respecte la preparació, què és el més difícil?
En el meu cas, considero que el més complex és mantenir un bon nivell vocal. Vocalment, he treballat intensament. Des dels càstings, i fins i tot abans que em seleccionessin, ja estava perfeccionant l’estil de cant que es necessita per a Mar i Cel.

Parlant de música, vas ser part del programa de televisió ‘Eufòria’…
Sí, i estic molt agraïda per l’experiència, però no la vaig gaudir completament perquè sentia molta pressió. Hi havia moments que em vaig sentir perduda i tenia ansietat. Tornaria a repetir l’experiència, però com en tot, hi ha parts bones i dolentes. Tothom em relaciona amb el programa. Però soc més que la noia que cantava a Eufòria. He estudiat arts escèniques, i per a mi, la meva “religió” és la formació contínua.

Podries escollir entre la música o la interpretació?
No (riu). Només tinc 23 anys i estic en un moment d’aprenentatge. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre perquè volia ser actriu. D’altra banda, cantar, per a mi, era un complement; de fet, abans no m’ho havia plantejat. Em considero actriu, encara que adoro cantar, però per a mi és només un complement.

I la família, què diu? Et donen suport?
La meva àvia Montserrat és la meva major fan. Veure el que faig li dona anys de vida. Dedicar-me a aquest món no és fàcil perquè he perdut gent pel camí. Però ho accepto. No he tingut una joventut com la d’altres joves perquè sempre he estat molt disciplinada.