Connecta amb nosaltres

Cultura

Adolescents

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla d’una adolescència recuperada…

Publicat

on

L’Anna em va fer fora de casa. N’havia conegut un altre de més guapo, de més madur i en general, amb més de tot. Havíem viscut a Berlín fins aleshores, per la seva feina. Així que vaig haver de tornar amb la cua entre les cames cap a Barcelona, perquè no em podia permetre un lloguer alemany tot sol. Mentre buscava apartament, els pares em van acollir a casa, al Poble-sec. Feia ben bé un any que no els veia, ens havíem trucat tot sovint, però poca cosa més. Em van rebre contents i de seguida em vaig adonar dels canvis. S’havien aprimat molt. El pare lluïa uns braços herculis, una tofa forjada a Turquia i una arracada al nas. La mare semblava una model de passarel·la amb una cabellera rossa, els llavis infladíssims i uns tatuatges que se li enfilaven pels braços. “Us veig molt bé”; vaig dir. I seguidament em van explicar que havia de dormir a l’habitació de convidats, perquè havien muntat un petit gimnàs a la que havia estat la meva cambra. No vaig gosar rondinar, perquè m’estaven fent un favor. A l’hora de sopar m’esperava la mítica vedella amb bolets de la mare, però em van servir una amanida insípida a base de quinoa, arròs salvatge i llegums ecològics. Vaig poder superar la decepció del sopar, però no el que va passar durant la nit. Les seves pràctiques sexuals em van mantenir despert fins ben entrada la matinada, mai els havia sentit i allò, no era normal. La mare gemegava com una actriu porno, semblaven dos adolescents en zel, però que vorejaven la vuitantena d’edat. L’endemà me’ls vaig trobar ben empolainats i fent-se selfies compulsivament amb uns telèfons mòbils caríssims. “Anem al casal, no sabem quan tornarem”; em van dir. Amb aquelles pintes no me’ls podia imaginar jugant al dominó, o practicant jocs per a jubilats, així vaig decidir acostar-me fins al casal, per veure que s’hi coïa. Dos guardes de seguretat custodiaven la porta, semblaven goril·les de discoteca. Van preguntar-me si estava a la llista. “Quina llista?” vaig dir, i em van demanar que m’allunyés de la porta, de males maneres. Vaig insistir que els meus pares eren a dins, però es van fer els sords. Llavors va aparèixer una dona, si fa no fa de la meva edat, i em va preguntar qui eren els meus pares. “Ah sí! Són amics dels meus!” va contestar-me i, llavors, va afegir: “L’altre dia els vaig haver de portar a casa, anaven força passats de voltes, però ja se sap, és l’edat”. I es va posar a riure. Després d’allò, vaig tornar a casa per esperar-los assegut al sofà. Van arribar ben entrada la tarda, l’alè els pudia a alcohol i a substàncies il·legals. No me’n vaig poder estar d’esbroncar-los i d’obligar-los a dutxar-se amb aigua freda. Finalment, els vaig castigar sense sopar i amb una setmana sense els mòbils. Òbviament, no s’ho van prendre gaire bé i es van tancar a l’habitació fent retrunyir la porta. Encara que, hores després, ja quasi els havia perdonat i ja tenia ganes de tornar-los els telèfons.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Venes obertes d’Amèrica

Publicat

on

La dedicatòria que el frare dominic Bartolomé de las Casas (Sevilla, 1484–Madrid, 1566) va fer al príncep Felip, futur rei Felip II, al conegut informe titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552) culmina amb les següents paraules: “I amb color que serveixen al rei els espanyols a Amèrica, deshonren Déu i roben i destrueixen el rei”. En aquests mots, el que fou el primer bisbe resident de Chiapas i “Protector dels indis”, es concentra tota la força de la denúncia d’un autor que va voler aixecar la veu contra la crueltat dels colons espanyols envers els pobles indígenes americans.

Al llibre L’assalt a Amèrica (Edicions del 1979, 2024), escrit per l’especialista en americanística Miquel Izard (1934-2024) i Ramon Pelegrí (1952), un historiador expert en les civilitzacions prehispàniques, hi trobem una crònica documentada d’un veritable genocidi, car hi són relatats els crims atroços que van perpetrar els colonitzadors espanyols durant la conquista i invasió d’Amèrica.

En quest volum, a més d’una admirable (i documentada) denúncia de les vexacions i massacres que, amb crueltat i sadisme, realitzaren els colons en aquell territori, hi trobem d’altres aspectes ben interessants com ara una genealogia del concepte d’hispanitat, que es tanca amb una explicació del motiu pel qual el Dia de la Hispanitat se celebra el 12 d’octubre i què s’hi vol commemorar “el franquisme, el colonialisme i la mort”, segons els autors.

El llibre es tanca amb una acurada reflexió sobre el genocidi i l’esclavització amb una mirada que també es fixa en què passa al món ara i aquí. En suma, un llibre tan dur com necessari en aquests temps d’incerteses on, com deia Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”.

Continua llegint

Cultura

Els talent jove pren la pantalla gran al Festival u22

Publicat

on

Set anys enrere, un grup de joves sense cap suport institucional, va decidir que el món del cinema no havia d’estar permanentment dirigit per adults consagrats. Per aquesta raó, van organitzar una jornada al MACBA amb pen drives, curts casolans i molta insolència creativa. Aquella aventura es va dir Festival u22. Des de llavors ha crescut fins a convertir-se en el principal punt de trobada del cinema jove a Barcelona, amb més de 7.700 espectadors i col·laboracions amb festivals d’arreu d’Europa. Del 17 al 21 de setembre celebrarà la seva VII edició a la Fundació Miró amb cinc dies de projeccions, taules rodones i sessions a la fresca.

Però, què el fa diferent? L’u22 mostra curtmetratges de creadors menors de 22 anys i l’organitza un equip igual de jove, que es renova cada pocs anys per mantenir l’esperit fresc i crític. Enguany s’hi podran veure vint curts, tant locals com internacionals, amb sis estrenes mundials, quatre de catalanes, i convidats de luxe: José Luis Guerin i Jonás Trueba; Laura Citarella i la seva primera retrospectiva a Espanya; i Marta Balletbò-Coll, pionera del cinema lèsbic català.

La inauguració de l’u22 també celebrarà alguns dels noms més importants del panorama català, amb una performance audiovisual en directe que farà dialogar les imatges d’arxiu escollides pel Ramon Balcells i els sons de LaFrancesssa.

Aquest 2025, el festival enceta un nou cicle sota la direcció de la Marina Miyar, la Marta del Hoyo i la Marina Zubiaur, per reafirmar la seva aposta: cinema jove per i per a joves.

Continua llegint

Cultura

Manuel Borja-Villel desafia a l’espectador i a la concepció tradicional de ‘museu’

Publicat

on

Per

L’exposició ‘Fabular paisatges’, que es pot veure gratuïtament (però amb reserva) fins al 5 d’octubre als palaus Victòria Eugènia de Montjuïc i Moja a la Rambla, proposa una lectura radicalment crítica dels espais museístics, en el marc del projecte Museu Habitat. Liderada per Manuel Borja-Villel, més que una simple mostra, ‘Fabular paisatges’ és un laboratori expositiu on es debaten els fonaments del discurs museístic: qui explica la història i qui en queda exclòs.

Amb més de quaranta artistes i col·lectius participants, el recorregut desafia la comoditat física i intel·lectual del visitant. La mostra reuneix obres històriques, instal·lacions contemporànies i produccions específiques que repensen les col·leccions tradicionals, exposant tant els paisatges romàntics de Modest Urgell com la vida marginal de Montjuïc. El paisatge, entès aquí com artefacte cultural, revela la mirada colonial present en la representació artística: la natura i les persones convertides en objecte, sempre susceptibles de ser explotades.

L’exposició es presenta com una “ceba” on el nucli central fa visible la història clàssica, glorificant els imperis, mentre que la perifèria representa a les veus dissidents: minoritats ètniques, col·lectius queer i feministes, artistes com Lola Lasurt, Antoni Muntadas, o l’Associació de Dones Adrianes del Barri de La Mina. Hi trobem la cosificació del poble gitano, la denúncia fotogràfica sobre la destrucció mediambiental i fins i tot una gran escultura de caganer.

Els espais triats (Montjuïc i el Palau Moja) no són casuals a l’exposició.  De fet, Borja-Villel, juntament amb Lluís Alexandre i Beatriz Martínez, volen fer pensar i transformar la institució museística, posant en crisi els relats cronològics i les narratives immutable: “No és un llibre ni una tesi, sinó una exposició que es viu amb el cos”, destaca Martínez.

Fotografia | Jordi Medina – Gencat

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024