L’Anna em va fer fora de casa. N’havia conegut un altre de més guapo, de més madur i en general, amb més de tot. Havíem viscut a Berlín fins aleshores, per la seva feina. Així que vaig haver de tornar amb la cua entre les cames cap a Barcelona, perquè no em podia permetre un lloguer alemany tot sol. Mentre buscava apartament, els pares em van acollir a casa, al Poble-sec. Feia ben bé un any que no els veia, ens havíem trucat tot sovint, però poca cosa més. Em van rebre contents i de seguida em vaig adonar dels canvis. S’havien aprimat molt. El pare lluïa uns braços herculis, una tofa forjada a Turquia i una arracada al nas. La mare semblava una model de passarel·la amb una cabellera rossa, els llavis infladíssims i uns tatuatges que se li enfilaven pels braços. “Us veig molt bé”; vaig dir. I seguidament em van explicar que havia de dormir a l’habitació de convidats, perquè havien muntat un petit gimnàs a la que havia estat la meva cambra. No vaig gosar rondinar, perquè m’estaven fent un favor. A l’hora de sopar m’esperava la mítica vedella amb bolets de la mare, però em van servir una amanida insípida a base de quinoa, arròs salvatge i llegums ecològics. Vaig poder superar la decepció del sopar, però no el que va passar durant la nit. Les seves pràctiques sexuals em van mantenir despert fins ben entrada la matinada, mai els havia sentit i allò, no era normal. La mare gemegava com una actriu porno, semblaven dos adolescents en zel, però que vorejaven la vuitantena d’edat. L’endemà me’ls vaig trobar ben empolainats i fent-se selfies compulsivament amb uns telèfons mòbils caríssims. “Anem al casal, no sabem quan tornarem”; em van dir. Amb aquelles pintes no me’ls podia imaginar jugant al dominó, o practicant jocs per a jubilats, així vaig decidir acostar-me fins al casal, per veure que s’hi coïa. Dos guardes de seguretat custodiaven la porta, semblaven goril·les de discoteca. Van preguntar-me si estava a la llista. “Quina llista?” vaig dir, i em van demanar que m’allunyés de la porta, de males maneres. Vaig insistir que els meus pares eren a dins, però es van fer els sords. Llavors va aparèixer una dona, si fa no fa de la meva edat, i em va preguntar qui eren els meus pares. “Ah sí! Són amics dels meus!” va contestar-me i, llavors, va afegir: “L’altre dia els vaig haver de portar a casa, anaven força passats de voltes, però ja se sap, és l’edat”. I es va posar a riure. Després d’allò, vaig tornar a casa per esperar-los assegut al sofà. Van arribar ben entrada la tarda, l’alè els pudia a alcohol i a substàncies il·legals. No me’n vaig poder estar d’esbroncar-los i d’obligar-los a dutxar-se amb aigua freda. Finalment, els vaig castigar sense sopar i amb una setmana sense els mòbils. Òbviament, no s’ho van prendre gaire bé i es van tancar a l’habitació fent retrunyir la porta. Encara que, hores després, ja quasi els havia perdonat i ja tenia ganes de tornar-los els telèfons.
ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)
Entrevistesfa 2 mesos
Hemerotecafa 2 mesos
Culturafa 2 mesos
Políticafa 2 mesos
Societatfa 2 mesos
Políticafa 2 mesos
Societatfa 2 mesos
Històriafa 2 mesos