A diferència de les formes tradicionals del teatre de titelles, en què el titellaire està amagat, el ventríloc combina les funcions de titellaire i d’actor, i d’aquesta manera interpreta ell mateix un paper a l’espectacle que representa. Per tant, el titellaire ha d’aprendre a manipular el personatge sobre els genolls, els braços (o sobre un pedestal) mentre captiva el públic per crear la il·lusió que el titella viu i parla de veritat. Per això el titellaire ha de mirar en una altra direcció, parlar amb gestos i animar un diàleg (escrit o improvisat) en qualitat d’actor alhora que es concentra a mantenir la il·lusió creada en la seva funció de titellaire.

La veu, la gran dificultat

Un bon ventríloc ha de crear una veu que sembli menys humana i més apropiada per als seus personatges, generalment de mida reduïda. Aquesta ‘‘veu difusa’’ s’obté comprimint les cordes vocals a partir del diafragma, cosa que requereix un gran control de la respiració. La paraula ventríloc es va forjar a partir de les paraules llatines ventri (ventre) i loquor (parlar), cosa que explica per què durant molt de temps es va creure erròniament que el so emanava de l’estómac. Un ventríloc utilitza el seu aparell respiratori i vocal normal combinant-lo amb sons de substitució que minimitzen el moviment dels llavis i dissimulen el fet que ell és qui parla i no el titella. Aquest mètode presenta una lògica dificultat per produir consonants labials (f, b o v, p i m), cosa que sol resoldre’s evitant paraules que les continguin, o bé substituint aquestes consonants per sons similars (com z, d, t i n). A causa d’això, els personatges solen interpretar-se amb accents i maneres de parlar exagerades que ajudin a cobrir aquesta mancança.

El titella del ventríloc

El titella del ventríloc més comú és l’anomenat sovint dummy (figura amb una mandíbula mòbil). Antigament la figura tradicional s’esculpia en fusta i avui es poden utilitzar altres materials. Generalment, el personatge més estès al món és un ‘‘jove descarat’’, o un ‘‘sabelotodo’’, que desafia l’autoritat de l’adult ventríloc amb humor, imprudència i sarcasme. El titellaire presta aquesta veu de coll a un titella assegut sobre els genolls que manipula normalment mitjançant una mà situada a l’interior del cap (titella de mà amb un teclat per als ulls o les orelles) o a l’alçada del coll (titella pistola). Poden instal·lar-se altres mecanismes camuflats que permetin al titella girar els seus ulls, parpellejar, aixecar les celles, moure les orelles, picar de mans, treure la llengua i fins i tot fumar o escopir.

Els ventrílocs

El ventríloc més conegut és potser l’americà Edgar Bergen (1903-1978). Al llarg de la seva prolongada carrera, que va abastar el vodevil, la ràdio, la televisió i el cinema, va ser el creador de cèlebres personatges com Charlie McCarthy, Mortimer Snerd i Effie Klinker, figures amb els ulls fixos i que únicament movien la mandíbula inferior. No obstant això, un altre ventríloc americà de la mateixa època, Bob Neller, es vantava de les mil expressions facials que podia exhibir la seva titella, fabricada pels germans McElroy, combinant diferents mecanismes amb diverses inclinacions del cap i posicions corporals. Wenceslao Moreno (1896-1999) o Senyor Wences de nom artístic, d’origen espanyol, va obtenir un enorme èxit amb el seu titella Johnny, que consistia en el seu propi puny sobre el qual s’havien col·locat uns ulls i una perruca . A l’edat de cent anys seguia exercint davant de públics de tot el món amb un espectacle únic en el seu gènere. A la nostra terra, va tenir molt d’èxit Vicente Llovet que va actuar a Barcelona i al Paral·lel, al Salón Venus, amb els seus titelles Microbio Bicho i Charlot. Això va ser durant els anys 1904 al 1918. També va ser molt famós Josep Torres Vilata ‘‘Toreski’’ amb el seu titella Míliu que va triomfar del 1905 al 1914 als teatres del Paral·lel.

Un art sospitós durant molt de temps

Històricament, la ventrilòquia sempre ha tingut mala reputació. Dades arqueològiques procedents d’Egipte mostren que es remunta al 2000 aC. El ventríloc podia valdre’s de les supersticions populars fent creure que posseïa el do d’invocar els esperits. Aquesta ‘‘segona veu’’, de fet, es feia servir per crear allò que sovint s’associava als ‘‘esperits de la llar’’. En temps més moderns mitjançant el titella es podia criticar o ironitzar sobre política o personatjes poderosos o populars. Avui dia, els números dels ventrílocs es consideren inofensius i divertits. El ventríloc deu ara, sobretot, adaptar-se als canvis de la indústria de l’espectacle per tal de sobreviure a l’era de les innovacions electròniques, dels ninots animats i les imatges generades per ordinador. El futur dirà si aquests artistes podran sobreviure i si el públic podrà tornar a apreciar la intimitat misteriosa que s’instaura entre el ventríloc i la seva curiosa criatura.