Connecta amb nosaltres

Història

L’art de la ventrilòquia

A França, el primer ventríloc conegut va ser Louis Brabant que ja actuava amb un titella al segle XVI

Publicat

on

A diferència de les formes tradicionals del teatre de titelles, en què el titellaire està amagat, el ventríloc combina les funcions de titellaire i d’actor, i d’aquesta manera interpreta ell mateix un paper a l’espectacle que representa. Per tant, el titellaire ha d’aprendre a manipular el personatge sobre els genolls, els braços (o sobre un pedestal) mentre captiva el públic per crear la il·lusió que el titella viu i parla de veritat. Per això el titellaire ha de mirar en una altra direcció, parlar amb gestos i animar un diàleg (escrit o improvisat) en qualitat d’actor alhora que es concentra a mantenir la il·lusió creada en la seva funció de titellaire.

La veu, la gran dificultat

Un bon ventríloc ha de crear una veu que sembli menys humana i més apropiada per als seus personatges, generalment de mida reduïda. Aquesta ‘‘veu difusa’’ s’obté comprimint les cordes vocals a partir del diafragma, cosa que requereix un gran control de la respiració. La paraula ventríloc es va forjar a partir de les paraules llatines ventri (ventre) i loquor (parlar), cosa que explica per què durant molt de temps es va creure erròniament que el so emanava de l’estómac. Un ventríloc utilitza el seu aparell respiratori i vocal normal combinant-lo amb sons de substitució que minimitzen el moviment dels llavis i dissimulen el fet que ell és qui parla i no el titella. Aquest mètode presenta una lògica dificultat per produir consonants labials (f, b o v, p i m), cosa que sol resoldre’s evitant paraules que les continguin, o bé substituint aquestes consonants per sons similars (com z, d, t i n). A causa d’això, els personatges solen interpretar-se amb accents i maneres de parlar exagerades que ajudin a cobrir aquesta mancança.

El titella del ventríloc

El titella del ventríloc més comú és l’anomenat sovint dummy (figura amb una mandíbula mòbil). Antigament la figura tradicional s’esculpia en fusta i avui es poden utilitzar altres materials. Generalment, el personatge més estès al món és un ‘‘jove descarat’’, o un ‘‘sabelotodo’’, que desafia l’autoritat de l’adult ventríloc amb humor, imprudència i sarcasme. El titellaire presta aquesta veu de coll a un titella assegut sobre els genolls que manipula normalment mitjançant una mà situada a l’interior del cap (titella de mà amb un teclat per als ulls o les orelles) o a l’alçada del coll (titella pistola). Poden instal·lar-se altres mecanismes camuflats que permetin al titella girar els seus ulls, parpellejar, aixecar les celles, moure les orelles, picar de mans, treure la llengua i fins i tot fumar o escopir.

Els ventrílocs

El ventríloc més conegut és potser l’americà Edgar Bergen (1903-1978). Al llarg de la seva prolongada carrera, que va abastar el vodevil, la ràdio, la televisió i el cinema, va ser el creador de cèlebres personatges com Charlie McCarthy, Mortimer Snerd i Effie Klinker, figures amb els ulls fixos i que únicament movien la mandíbula inferior. No obstant això, un altre ventríloc americà de la mateixa època, Bob Neller, es vantava de les mil expressions facials que podia exhibir la seva titella, fabricada pels germans McElroy, combinant diferents mecanismes amb diverses inclinacions del cap i posicions corporals. Wenceslao Moreno (1896-1999) o Senyor Wences de nom artístic, d’origen espanyol, va obtenir un enorme èxit amb el seu titella Johnny, que consistia en el seu propi puny sobre el qual s’havien col·locat uns ulls i una perruca . A l’edat de cent anys seguia exercint davant de públics de tot el món amb un espectacle únic en el seu gènere. A la nostra terra, va tenir molt d’èxit Vicente Llovet que va actuar a Barcelona i al Paral·lel, al Salón Venus, amb els seus titelles Microbio Bicho i Charlot. Això va ser durant els anys 1904 al 1918. També va ser molt famós Josep Torres Vilata ‘‘Toreski’’ amb el seu titella Míliu que va triomfar del 1905 al 1914 als teatres del Paral·lel.

Un art sospitós durant molt de temps

Històricament, la ventrilòquia sempre ha tingut mala reputació. Dades arqueològiques procedents d’Egipte mostren que es remunta al 2000 aC. El ventríloc podia valdre’s de les supersticions populars fent creure que posseïa el do d’invocar els esperits. Aquesta ‘‘segona veu’’, de fet, es feia servir per crear allò que sovint s’associava als ‘‘esperits de la llar’’. En temps més moderns mitjançant el titella es podia criticar o ironitzar sobre política o personatjes poderosos o populars. Avui dia, els números dels ventrílocs es consideren inofensius i divertits. El ventríloc deu ara, sobretot, adaptar-se als canvis de la indústria de l’espectacle per tal de sobreviure a l’era de les innovacions electròniques, dels ninots animats i les imatges generades per ordinador. El futur dirà si aquests artistes podran sobreviure i si el públic podrà tornar a apreciar la intimitat misteriosa que s’instaura entre el ventríloc i la seva curiosa criatura.

Continua llegint

Història

Andreu Audet, l’arquitecte de la barba roja

Publicat

on

Andreu Audet i Puig (1867-1938), va ser arquitecte municipal de Gràcia, aleshores municipi independent, i Cap dels Bombers de Bacelona. Per motius polítics, lligats al seu catalanisme, a l’època de la dictadura de Primo de Rivera va ser sancionat i destituït i es va haver de dedicar a la construcció de locals d’oci. Era pel roig i conegut per ‘‘l’arquitecte de la barba roja’’. Cinc dels teatres emblemàtics del Paral·lel van ser projectats i reformats per Audet: L’Apolo, el primer edifici de 1901 i el de la reforma de 1904. El Saló Arnau, en els anys 1903 i 1905. El Pavelló Soriano, els anys 1900 i 1905 i el Gayarre, el 1908, que amb el temps va esdevenir el Pompeya. Així mateix va projectar edificis de menor importància i cafès com el Gran Cafè Español, quan aquest es va ampliar, després de l’incendi de 1907.

Era un home afable i estimat, amic d’anar a contemplar les ballarines dels music-halls. La destitució, a causa de denúncies anònimes, va fer que perdés els drets laborals, cosa que el va afectar molt, ja que havia estat un home responsable i treballador, que fins i tot quan la seva mare agonitzava va esperar a què arribés el relleu corresponent al Cos de Bombers. Audet va ser, a més a més, professor de fusteria a l’Escola Superior de Bells Oficis, el 1915. Va rebre la medalla d’honor del Cos de Bombers quan es va jubilar, durant la Segona República, i d’altres condecoracions com ara medalles dels bombers francesos i italians.

Va endegar la reforma del Teatre Condal, abans Onofri, i va ser l’arquitecte d’altres edificis emblemàtics barcelonins, com el Casino de la Rabassada, l’Editorial Seguí o l’Hotel Colon.

Continua llegint

Història

Anava de l’avinguda del Paral·lel a Triomf

26 de gener de 1899 Primera línia de tramvia elèctric de Barcelona

Publicat

on

L’any 1872 entra en servei la primera línia de tramvia de la ciutat, la que va del pla de la Boqueria a la plaça dels Josepets, actual Lesseps, a la vila de Gràcia; això sí, es tractava de vehicles arrossegats per cavalls. Després es van fer altres línies, cap a la Barceloneta, al Poblenou, a les rondes –Sant Pau, Sant Antoni i Sant Pere– i a Sants, a Sant Andreu, a Sarrià i a les Corts… La següent innovació tècnica va ser la del tramvia amb motor de vapor, en servei el 1877 i que anava a la vila de Sant Andreu, després es van obrir de noves: Sant Gervasi, Sarrià i les Corts.

Però, la primera línia de tramvia amb tracció elèctrica va ser la que es va posar en servei el 26 de gener de 1899, la que anava des del Paral·lel, per les rondes de Sant Pau i de Sant Antoni, plaça Universitat, Pelai, plaça de Catalunya, Fontanella, plaça d’Urquinaona, ronda de Sant Pere fins a l’arc del Triomf. Era el principi de la mateixa línia que set anys després seria la circumval·lació total de la Ciutat Vella; és a dir, baixar pel Saló de Sant Joan, actual Lluís Companys, fins a la Ciutadella i l’estació de França, Isabel II, passeig de Colom i enllaçant fins a començament del Paral·lel, al costat del port. La línia de circumval·lació tenia els dos sentits, de manera que es podia agafar la que menys distància tenia fins al punt de destinació. El 1914, va passar a ser la línia 29.

La línia de circumval·lació, el 29

El 1906 va entrar en servei una altra línia de tramvia, propera al nostre barri. La que duia des del port, pel Morrot, fins al Cementiri Nou, el barri de Can Tunis i a l’hipòdrom que també hi havia a la zona. Posteriorment, la línia de circumval·lació, com la majoria de línies de tramvia, va ser substituïda per l’autobús. Concretament, el 29 ho va ser el 1967. Els lectors més grans la poden recordar perquè era molt popular; però va deixar de funcionar el 1985, encara no sabem ben bé per què, ja que era de gran utilitat i rapidesa. Ens queda en el record aquella frase: “Dones més voltes que el 29”.

En la zona del Paral·lel més propera al port, exactament al carrer Carrera, hi havia la central elèctrica que abastia l’energia per aquesta nova línia de tramvia i les successives posteriors de la ciutat. Hem de pensar que el Paral·lel era principi i final de diverses línies, tant de tramvies com de tròleis i d’autobusos, i per això hi havia les cotxeres de Viladomat-Borrell; i les anteriors del mateix carrer Carrera. De l’entrada en servei de la primera línia de tramvia elèctric de la ciutat, ara fa 125 anys.

Continua llegint

Història

L’arribada de la pantomima

L’escola marsellesa de mim ha estat la més important amb Charles Deburau com a gran representant

Publicat

on

Per

A finals del segle XIX i principis del segle XX, el mim i la pantomima van estar molt presents al Paral·lel prolongant la llista de les importacions franceses, però també seria el gènere tradicional que oferirà més perspectives per a la modernització de l’escena. La pantomima és un subgènere dramàtic del mim i el mimodrama que consisteix a representar una història mitjançant mímica, sense diàlegs ni paraules, recolzant la narració amb expressions, gestos o moviments corporals.

L’arribada dels Onofri

Tot comença amb la troupe dels Onofri, una companyia de mims i còmics d’origen italo-marsellès que van arribar a Barcelona a finals del segle XIX. El grup estava integrat pel pare (Temístocles), cinc fills (Otello, Aquile, Poliuto, Telémaco i Orestes) i dues filles (Andrómaca i Argia). Tots aquests noms vinculats al teatre i a la mitología eren artístics i ocultaven els noms reals de cada membre de la familia. Ells van donar a conèixer la pantomima a l’estil marsellès al Paral·lel on també oferien espectacles de mim, alta comèdia, circ i vodevil.

A l’agost de 1890 es van presentar al Circ Eqüestre de la plaça Catalunya on presentaven la pantomima titulada Honneur et courage amb notable èxit. Posteriorment van recòrrer diversos escenaris del Paral·el (Teatro Circo Barcelonés, Circo Teatro Español…) on continuaven omplint els locals refermant la seva popularitat a la ciutat. El propietari d’algunes sales, Manuel Suñer Sucarrats, també propietari del Teatre Condal i el Teatro Español, es va fer d’or amb ells i veient que la popularitat del clan era imparable, va decidir construir un nou teatre al mateix Paral·lel, cantonada amb el carrer Tapioles, amb el nom de Gran Teatro Onofri. Es van acomiadar de Barcelona el setembre de 1904 ja que el públic començava a estar cansat de tant silenci i tant Pierrot ploraner i el propi gènere del mim entrava en una certa decadència, tot perdent posicions davant l’empenta d’altres alternatives sonores d’espectacle. Malgrat tot, encara van fer repetides reaparicions i comiats pel Paral·lel durant els anys següents. El 1910 la família Onofri van portar el seu espectacle al famós cabaret El Dorado, de Montmartre (1910-1914) on van seguir tenint un èxit considerable.

La pantomima a l’estil marsellès i Charles Deburau

Charles Deburau (1829-1873) va ser un mim francès, fill i successor del llegendari Jean-Gaspard Deburau, immortalitzat com a Baptiste el Pierrot a la pel·lícula de Marcel Carné, Nens del Paradís (1945). Després de la mort del seu pare el 1846, Deburau va mantenir viu el llegat de la seva pantomima, primer a París, al Théâtre des Funambules, i més tard a teatres de Bordeus i Marsella. Està considerat dins d’una escola meridional, la marsellesa, de pantomima. Reconegut com un dels més grans del mim.

Li va costar molt triomfar a París i va ser a l’estranger –especialment a Egipte entre 1860 i 1861– i a les províncies on Charles va aconseguir l’admiració del públic. Els teatres Alcazar de Bordeus i de Marsella li van donar especialment la benvinguda. Va passar dos anys al primer després de la seva gira per Egipte i va assumir-ne la seva direcció el 1871. Del 1867 al 1869 va actuar a l’Alcazar marsellès, sempre fent de Pierrot.

Charles Deburau sempre havia desitjat ser més que un intèrpret. Va somiar convertir-se en professor de mímica al Conservatori de París o a l’Òpera. Però va morir massa jove, als 44 anys, a la ciutat de Bordeus, abans que pogués començar a complir el seu propòsit.   Deburau, Louis Rouffe i altres grans mims han estat la inspiració artística de mims famosos com per exemple el francès Marcel Marceau.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2021