Connecta amb nosaltres

Cultura

‘Matar la mort’

L’escriptor del barri, Isaac Cortés, ens ha enviat un conte on ens parla de com desfer-se d’un malparit…

Publicat

on

Sona el timbre de la porta. Tot i l’edat, l’Amàlia té l’oïda en perfecte estat de revista i s’aixeca del sofà de dues places ubicat al davant del televisor, que emet un documental sobre la conductivitat del corrent elèctric en dimensions paral·leles. Gira el pom amb prou esma per trobar l’Anna, la infermera que ha contractat perquè li faci companyia durant tot el dia. La fa passar amb amabilitat i li ofereix un cafè.
La cafeïna excita la loquacitat de l’Amàlia que s’explica. Li diu a l’Anna que l’ha contractada perquè sap que avui, la mort la vindrà a buscar.
–Bé, la mort no, el meu difunt marit–. Es corregeix.
Li pregunta si, tal com havien quedat, ha portat el desfibril·lador. La infermera assenteix.
–Nena, deus pensar que estic boja–. Li diu somrient.
L’Anna calla i fa un glop curt de cafè. Està acostumada a la demència dels seus pacients, així que fa com qui sent ploure.
–Nena, podries omplir d’aigua la galleda que hi ha a la cuina i portar-la cap aquí? És per quan arribi el moment.
La infermera s’aixeca de la butaca, confosa, aprofita per endur-se les dues tasses buides, les esbandeix sota la pica i llavors compleix el desig de la vella, que s’espera asseguda al sofà.
–Tu creus que es pot matar la mort?– Pregunta l’Amàlia sobtadament.
Abans de respondre, l’Anna s’ho rumia un moment. Finalment calla, perquè no sap que contestar.
Passen l’estona al davant de la televisió, fins que l’Amàlia sent una batzegada al braç esquerre. De seguida reconeix la força de l’estrebada, és la de l’Antonio. Sempre l’agafava així abans d’apallissar-la fins a deixar-la estabornida. Gira el cap i el veu, assegut al seu costat, amb el somriure d’un esperit malsà.
–Saps quin dia és avui?– Li pregunta el seu marit.
–Crec que sí.
–És el dia que et vaig dir que et vindria a buscar, mala puta.
Amb el braç escanyat, l’Amàlia li diu a l’Anna que ja ha arribat l’hora i que aboqui el cubell al seient de la seva esquerra. La infermera dubta, no entén per què li demana una cosa així.
–Fes-ho, que per això et pago!
Ho fa.
–Et creus que em fotràs amb una mica d’aigua, tros de meuca?
Ella ignora les paraules del seu marit xop i s’adreça de nou a la infermera.
–Nena, connecta’m el desfibril·lador. Ara!
Tot i que creu que la seva pacient s’ha trastocat, l’Anna no deixa de comportar-se com una professional i li pren el pols, per si de cas. Després l’ausculta i detecta angoixada, indicis d’un infart de miocardi; així que posa en marxa la maquinària dels primers auxilis.
Dos elèctrodes s’aferren al pit de l’Amàlia, que és a tocar dels llimbs i sent com la mà ferma del seu marit l’estira per endur-se-la. De cua d’ull veu com l’Anna prem el botó del desfibril·lador i l’activa. La inspiració que la reviscola li retorna l’alè i despatxa l’Antonio, que se socarra entre l’olor de sofre cremat i desapareix rere una broma negra, víctima de la conductivitat elèctrica.
L’Amàlia respira tranquil·la i abraça l’Anna, per dir-li a cau d’orella, que sí, que es pot matar la mort.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)

Continua llegint

Cultura

Identitats acumulatives

La valenta confessió ‘queer’ de Fer Rivas no deixarà cap lector indiferent

Publicat

on

Fer Rivas (Barcelona, 1994), escriptora, directora escènica, dramaturga i escriptora és l’autora de Jo era un noi (Angle Editorial), un llibre de dol cru i descarnat, una veritable novel·la de formació (i de transició, si es vol), on hi trobarem un narrador que explicarà al seu pare —i a ell mateix, a l’ensems— tot allò que va callar —o no va gosar o poder explicar— al llarg de la infància i l’adolescència.

Fer Rivas, en una mena d’homenatge a les ‘identitats acumulatives’ que proposava Paul B. Preciado, literaturitza la seva experiència de dona que va néixer noi i de classe baixa. En aquesta espècie de carta al pare, el llenguatge directe i planer ens acompanyarà al llarg d’un viatge d’indagació, d’una recerca que parteix de l’emigració de l’avi des de Galicia, passa per l’herència d’una masculinitat asfixiant que impossibilita una relació paternofilial sana i culmina en l’acceptació de la pròpia identitat i sexualitat.

Ens trobem, doncs, davant d’una novel·la que desmunta tòpics i esberla estereotips, mentre el protagonista supera reptes emocionals i socials en aquest trajecte de creixement i d’exploració de la pròpia identitat —una identitat, recordem-ho de nou, que es reclama acumulativa—. Una narració que avança entre masculinitats fràgils, manca de cures i persones dissidents, en un escenari on el càstig i el desig són les dues cares d’una mateixa moneda i on el procés de descoberta i la por a ser descobert es fusionen en un sol cos.

Una confessió queer valenta i agosarada, profunda i amb instants plens de màgia literària —la percepció dels vestidors com espais d’ambivalència on s’hi entrecreuen la luxúria i el terror, per exemple—. Una obra que, ben probablement, podrem veure tard o d’hora dalt dels escenaris. Atreviu-vos a llegir aquesta novel·la, no us en penedireu!

Continua llegint

Cultura

L’encís d’una estranya casa

Julien Gracq ens obre la porta a un territori amarat de misteri, introspecció i estranyesa

Publicat

on

Julien Gracq (1910-2007) és el pseudònim de Louis Poirier, un escriptor francès proper al surrealisme que es caracteritzà per una sensibilitat cap al paisatge i l’entorn rural que l’apropà més a la dels romàntics alemanys que no pas a la dels seus contemporanis.

La seva prosa poètica, com el bon vi, està plena de reminiscències i tocs que ens traslladen a altres espais (Wagner, Lautréamont, el Sant Greal, E. A. Poe…), i ens conviden a una degustació llarga, tranquil·la, profunda per poder captar totes les seves notes i gaudir-la com cal. De fet, és ben natural que una escriptura travessada i posseïda completament pel desig, hagi de ser paladejada amb calma per poder-ne detectar totes les seves textures.

La casa, la breu i fascinant narració que ens ocupa, ha estat publicada per una editorial mallorquina que destaca per la seva elegància i bon gust, Lleonard Muntaner. La deliciosa traducció està realitzada per un dels millors prosistes actuals de casa nostra, Julià de Jòdar, que ens regala una fascinant versió de la història d’un home que, en plena ocupació nazi de França, travessa periòdicament una terra eixorca i innominada, fins que un dia decideix deixar-se endur per l’atracció del misteri i endinsar-se en l’estranya casa que hi ha al fons del paisatge.

El lector que s’endinsi en aquesta casa hi trobarà ressons baudelerians, kafkians i impressionistes en el si d’una escriptura que materialitza l’espai, amb un personatge que s’entrelliga amb un espai, una característica molt comuna en moltes de les obres de Gracq: des d’Au château d’Argol (1938) a Un balcon en forêt (1958), passant, per exemple, per Un beau ténébreux (1945) o Le Rivage des Syrtes (1951). Atreviu-vos a entrar a La casa i gaudiu d’una corprenedora “iniciació espiritual enmig de la devastació”.

Continua llegint

Cultura

L’Ajuntament es decideix (per fi) a salvar el Teatre Arnau

Publicat

on

El Teatre Arnau es prepara per recuperar l’esplendor. Després de més d’una dècada d’espera i d’un llarg procés administratiu, l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat definitivament el projecte de rehabilitació. Les obres començaran durant el segon trimestre de 2025 i finalitzaran a principis de 2027, amb una inversió que supera els 10 milions d’euros. Aquesta actuació s’emmarca dins l’estratègia municipal per revitalitzar l’avinguda del Paral·lel i recuperar espais culturals històrics de la ciutat.

Un llarg camí fins a la rehabilitació

L’Ajuntament va adquirir l’edifici el 2011, després d’una etapa de decadència i clausura. El futur del teatre, però, no es va decidir de manera immediata: es va obrir un procés participatiu que va involucrar entitats i veïns del Poble-sec, el Raval i Sant Antoni. D’aquell diàleg va sorgir la voluntat de mantenir els elements arquitectònics originals, com la històrica façana i l’estructura de fusta, però adaptant l’espai a nous usos culturals i comunitaris.

El projecte definitiu ha estat dissenyat per H Arquitectes sota el nom “Boca a Boca”, seleccionat el 2018. Des d’aleshores, el model ha patit diverses modificacions, l’última de les quals suprimeix la planta soterrada per optimitzar l’espai i ajustar el pressupost.

Un nou centre per a la cultura comunitària

Quan reobri, el Teatre Arnau es convertirà en un espai polivalent dedicat a les arts escèniques i la cultura de proximitat. Però no tothom celebra el resultat final. Algunes entitats vinculades al procés participatiu inicial consideren que el model que s’ha aprovat s’allunya de la filosofia original. Especialment crític s’ha mostrat el projecte ‘Arnau Itinerant’, que defensa una gestió més vinculada a les entitats de barri i veu en aquesta reforma una “orientació massa institucionalitzada i comercial”. Afirmen que “la idea inicial no era aquesta”.

Ara, amb el calendari d’obres definit, queda veure com aquesta rehabilitació respondrà a les expectatives. La transformació del teatre està en marxa, però el debat sobre el seu futur encara continua obert.

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024