El rastre que ha deixat la DANA al seu pas pel País Valencià i alguns municipis d’Andalusia i Castella la Manxa s’ha convertit en la major tragèdia contemporània. Una catàstrofe que, amb el pas de les hores, no fa més que incrementar i que, dia rere dia, sembla més difícil de quantificar i qualificar. El panorama és desolador en el curt, mitjà i llarg termini.
Les víctimes mortals ja superen les de l’atemptat terrorista de l’11-M i la suma final fa témer que aquestes arribin a les quatre xifres. Dies després de les grans inundacions, encara són milers els desapareguts: 1.900, segons ha comptabilitzat el 112 a l’hora de tancar aquesta edició. Centenars de persones, amb noms i cognoms, a qui els seus fills, pares, amics, parelles, busquen amb desesperació, mentre el fang no deixa de tenyir-los roba i pell.
A la cerca se suma el drama d’haver-ho perdut tot. Potser algun familiar, potser el negoci que permet sobreviure al mes a mes, o la casa. La cicatriu serà inesborrable, malgrat que el pas del temps netegi i reconstrueixi carrers, habitatges i infraestructures. Ara mateix, però, el retorn a la normalitat sembla més aviat una utopia.
L’aigua s’ho ha endut tot, menys el tret més característic de la humanitat: el suport mutu. Milers de persones s’han llençat al carrer amb pales, escombres i botes d’aigua. L’objectiu comú: ajudar anònims a netejar casa seva, a recuperar baixos i a rescatar vides. A anar a portar menjar a persones sense mobilitat o a regalar roba a aquells qui han perdut fins i tot el llit on descansar. És aquesta l’única llum dins de la immensa foscor.
Tanmateix, és inversemblant que el suport popular i voluntari hagi arribat abans que el suport oficial d’altres comunitats o de l’Estat. Totes les administracions veïnes des del primer moment també van posar a disposició del Govern valencià els seus recursos. Quantes hores i dies han hagut de passar perquè el Govern valencià demanés tota l’ajuda possible? No s’entén.
Per superar la ferida, és vital que experts, allunyats del fang polític, analitzin i depurin les responsabilitats de, per què en ple 2024, ha pogut passar una tragèdia d’aquesta magnitud. Quins protocols han fallat, per quina raó es van decidir deixar en un segon pla els avisos de l’AEMET o qui va decidir mirar cap a una altra banda i amb quin interès. Els danys materials haurien sigut igualment catastròfics, però segurament s’haurien pogut salvar moltes vides. Si no canvia res,la tragèdia sempre es podrà tornar a repetir.