És una plaça circular, lletja, desolada, al voltant de la qual giren els automòbils. Es coneix com la Carbonera i això és el que imita. Durant molt de temps, en aquest lloc hi havia una gran muntanya de carbó. Era una substància perillosa que podia entrar en combustió en qualsevol moment i per això es deixava a l’aire lliure. Aquí va estar la Terra Negra, el lloc més esparracat i punyent de la postguerra. La tanca de fusta que envoltava el dipòsit presentava uns forats sospitosos a l’altura de la pelvis. La policia no solia venir mai, i era el feu dels homosexuals i les prostitutes que no podien exercir, ja fos per l’edat, per malaltia o per tenir assumptes pendents amb la justícia. El client es situava a un costat de la tanca, passava els diners a través del forat i s’acostava el seu membre. A l’altre costat, una presència anònima feia la seva feina i desapareixia.

Lloc de descampats abans de la urbanització

Fins molt avançat el franquisme, això va ser un límit menor de la ciutat, encara amb descampats i barraques. Els carrers del Poble-sec més propers a la costa van ser els últims a urbanitzar-se definitivament, arraconats per la presència omnipresent de la companyia de la llum. Els bars d’aquest sector compartien encara l’ambient dels seus veïns del Barri Xino, i fins els anys seixanta era freqüent en ells la presència de toxicòmans i venedors de drogues. Era l’últim espai lliure d’edificis que quedava de les antigues Hortes de Sant Bertran.

El que avui és el Paral·lel i el Poble-sec havia estat una vasta extensió de terra de labor, que durant segles va proveir de fruites i verdures a la ciutat. Els amos d’aquests camps van ser els primers a establir llocs de verdures al mercat central del Born, i els primers a ocupar la plaça de les Pageses de la Boqueria, en l’actualitat dedicada a Sant Galdric. El seu nom era degut a una petita ermita del segle XI dedicada a Sant Bertran, patró dels mariners barcelonins. La seva exposició a atacs de pirates berberiscos explica que l’últim eremita caigués assassinat en aquest lloc el 1525, i que després ocupessin l’ermita diferents ordres monàstiques. Va ser llatzeret durant les epidèmies de pesta negra, i atreia anualment dos grans processons: una d’embarassades, que venien per demanar la protecció de la miraculosa Verge del Bon Part; i una altra de supervivents de naufragis i galernes, que dipositaven en els seus murs gran quantitat d’exvots mariners. El santuari, situat a la falda del Morrot, sota Miramar, va ser destruït per l’exèrcit napoleònic.

La revolta dels segadors a Barcelona

L’episodi més popular dels esdevinguts aquí va tenir lloc el 1640, el mateix dia que va esclatar la revolta dels segadors. Feia dos anys que Dalmau de Queral i Codina, comte de Santa Coloma, era virrei de Catalunya. Havia participat en les campanyes del Rosselló, durant la guerra dels Trenta Anys. I després del setge de Salses, va fer descansar el seu exèrcit entre la Costa Brava i Barcelona, a costa dels soferts habitants del país. Les protestes no es van fer esperar i això va desencadenar una cruel repressió.

Quan els pagesos van entrar a Barcelona el 7 de juny per a la sega, els ànims estaven molt caldejats. Sense atenir-se a raons, la multitud va anar a protestar davant de la residència del virrei. Però allà, un agutzil va intentar escorcollar un segador, aquest es va negar i va rebre una ganivetada. Els seus companys van assaltar amb violència les cases de l’aristocràcia.

L’assassinat del comte de Santa Coloma

El comte vivia en un palau del carrer Ample, cantonada amb la plaça del Duc de Medinaceli. Al costat residia el duc de Ferlandina. Expliquen que al menjador d’aquest últim van trobar un autòmat d’un mico que ballava al donar les hores. Creient que es tractava d’un cas de bruixeria, el van enfilar en una llança i van anar a denunciar l’aristòcrata a la Inquisició. Mentrestant, el comte i el duc s’escapolien per un túnel que els va conduir fora de la muralla, a les Hortes de Sant Bertran. Confiaven a poder escapar a bord de dues naus genoveses atracades molt a prop d’allà, i es van amagar en una cova del Morrot esperant la seva resposta. Però les naus van partir sense ells i van decidir abandonar el seu amagatall. En aquest moment, la multitud els va descobrir i va linxar literalment al virrei, que va morir aproximadament a l’actual plaça de la Carbonera, cosit a punyalades.

El seu cadàver va ser enterrat a l’església de la Mercè, però els barcelonins –molt temps després– encara llançaven pedres al lloc on va caure. Explicaven que cada dissabte, al vespre, sortia l’espectre del comte de Santa Coloma turmentat per les seves maldats, ja que havia mort sense confessar-se. Segurament va deixar d’acudir a la seva cita setmanal en la postguerra, espantat amb tant foradet.

XAVIER THEROS (Diari El País)