La fotografia que acompanya aquesta crònica forma part de l’exposició dedicada a Carlos Pérez de Rozas a l’Arxiu Fotogràfic de Catalunya. Parlant el dia de la seva inauguració amb Pablo González (un dels seus tres comissaris al costat de Teresa Ferré i Andrés Antebi), reparem en aquesta imatge; una dona amb cara de circumstàncies, que somriu al fotògraf mentre subjecta al seu desmaiat company. Només sabíem d’ella que es tractava d’una marató de ball, així que en arribar a casa em vaig posar a buscar la història que hi havia darrere.

Aquests concursos de resistència van ser un d’aquells espectacles excèntrics i un tant cafres que es van posar de moda a la dècada de 1920, consistents en una dansa sense interrupció fins que només quedés una parella de peu. El primer que he localitzat data de 1924 i es va celebrar en un envelat situat al costat del Teatre Apolo. Les parelles havien de ballar durant un dia sencer, i oferien a canvi un primer premi de 2.000 pessetes i una copa de plata per al segon. Segons la crònica de La Vanguardia, en acabar el concurs els participants “presentaven un estat llastimós, amb els ulls vidriosos i la cara demacrada”. Setmanes més tard, al Centre Unió Liberal Instructiu d’Hostafranchs es va celebrar un altre ball, encara que aquesta vegada de tan sols 6 hores. A partir d’aquest moment es van succeir diverses iniciatives. Així, al maig de 1927 el campió Antonio Ferrándiz va participar en una competició similar a la sala Nuevo Mundo del Paral·lel; i una setmana després Charles Nicolás va anunciar que ballaria 240 hores sense treva al Teatre Talia.

La necessitat de batre rècords va fer que aquest espectacle deixés de ser un passatemps amable, per esdevenir una forma despietada de guanyar diners. La sala que es va fer més popular amb aquesta classe de campionats va ser el Teatre Olympia, a la cantonada entre Ronda de Sant Pau i el carrer Aldana. Era un edifici d’estructura de ferro amb capacitat per a 6.000 espectadors, que va acollir els primers concerts de xarleston i jazz celebrats a Barcelona. El seu empresari, Doroteo de Carlos, va pactar amb l’organitzador Alfredo Mucci una primera marató el 1931 que va reunir diversos ballarins professionals de mig Europa. Aquest primer campionat del món va ser molt comentat, ja que per accelerar el final es va decidir reduir el temps que disposaven els participants per descansar. Al març de l’any següent es va convocar una segona prova a la mateixa sala, aquest cop a càrrec de l’empresa Sanvera. I al febrer de 1933, a imitació del concurs de 1.115 hores que ja havia celebrat al madrileny Circo Price, la promotora Nohr va convocar a l’Olympia una tercera competició de 1.000 hores seguides de ball. Però la premsa va titllar la idea d’aberració, i finalment el governador civil la va suspendre abans de començar.

La foto de Pérez de Rozas pertany al quart torneig a l’Olympia, celebrat entre febrer i març de 1934. El van titular Marathon Dance Sprint, i van oferir un premi de 20.000 pessetes. L’organitzador Mucci va portar una sèrie de campions europeus d’aquesta especialitat, entre els quals destacaven la sueca Helline (de dos metres d’altura), a qui van aparellar amb el baixet Massip. La competició va començar a mitjanit del 13 de febrer, els concursants disposaven d’un descans de 15 minuts per hora, i s’organitzaven gales regularment per atraure més públic, amb grans orquestres, cotilló i batalles de fruites. Als ballarins que es quedaven sense parella els deien vidus, aquests podien seguir i formar nova parella amb una vídua. Alguns espectadors oferien diners a canvi que aquests esgotats ballarins es marquessin un fox o un vals. El periodista Sempronio va comentar l’espectacle a la revista Mirador, dient que aquests incentius només servien “per satisfer el pòsit de sadisme que hi ha al fons dels seguidors del concurs”.

Tot semblava anar bé, fins que la matinada del 6 de març la policia va suspendre el campionat als 21 dies d’haver començat. Els participants van denunciar a Mucci, que va ser detingut i jutjat. Ningú va cobrar el premi, i l’Olympia va haver d’organitzar una gala benèfica a favor dels damnificats. Un dia més tard es va acomiadar als participants estrangers amb un sprint forcing de “vals al límit, a l’estil americà”. Va ser l’última marató de ball que es va celebrar a Barcelona, ​​encara que molts anys més tard Sempronio rememoraria el campionat que el 1938 va guanyar Massip a la ciutat de Marsella, després de ballar durant 1.658 hores ininterrompudes. El cronista dubtava dels tints dramàtics que embolicaven aquests tornejos, i explicava que a l’acabar la seva entrevista li va preguntar al campió si havia patit molt. Aquest li va respondre que encara va fer un sprint de valsos que va durar quatre hores, i que al sortir de la sala va anar a celebrar-ho amb els amics (deia el ballarí que la gresca es va allargar encara 24 hores més). Això és resistència, i la resta tonteries.

XAVIER THEROS (Diari El País)