Història

Quarters, districtes, barris i carrers

A Barcelona perduren plaques del primer sistema de numeració de cases i carrers

Publicat

fa 3 anys

11 gener, 2022

Per

ZonaSec

Les ciutats no sempre han estat organismes domesticats i codificats que es poden estudiar a Google Maps. A l’origen, les cases no tenien número i els carrers tenien nom però no placa. Si un foraster buscava algú en aquell dèdal de carrerons no li quedava cap altre remei que preguntar. De vegades, l’única manera d’orientar-se era oferir la distància aproximada a un edifici com una església, un palau o una catedral.

Els primers sistemes de numeració apareixen al segle XVIII. Al nostre país, aquesta novetat es va incorporar després de la Reial Cèdula de Carles III de 1769, que ordenava senyalitzar els carrers amb rajoles. A Barcelona aquest sistema es va implantar el 1770 i d’aquells anys encara queden plaques com les que es veuen a la intersecció dels carrers del Call, Sant Domènec del Call i Pas de l’Ensenyança. Una resa: “Quartel nº 3 Isla nº 20”, davant, la seva companya posa: “Quartel nº 4 Isla nº 2”. A més es conserven les que assenyalaven edificis notables, com les de Santa Maria del Mar, l’església de Nostra Senyora de la Misericòrdia (llibreria La Central), la de Santa Àgatha, la col·legiata de Santa Anna, o l’església del Sant Esperit del carrer Nou de Sant Francesc. Aquest sistema va mantenir la vella divisió administrativa medieval en cinc quarters (Palau, Sant Pere, Audiència, Sant Jaume i Arrabal), cadascun compost per vuit barris.

Les rajoles no es van substituir fins al 1847, quan es va organitzar la capital catalana en quatre districtes (Llotja, Sant Pere, Universitat i Sant Pau). El canvi va provocar l’aparició de les modernes lapidetes de marbre blanc, amb les lletres embotides en plom o bronze, del tipus: “Distrito 1º Barrio 3º Calle de Templarios”, “Distrito 2º Barrio 1º Calle de Sto. Domingo del Call”, o “Distrito 3º Barrio 8º Calle de Petritxol”.

En aquells anys ja hi va haver protestes per carrers mal retolats, o amb dues plaques diferents. Els veïns del carrer de la Basea es queixaven que hi havia dos números dotze. El 1857 es va publicar una nova ordenança municipal, que dividia Barcelona en deu districtes. A la nostra ciutat, les plaques d’aquesta època inclouen la divisió a “manzanas” com: “Distrito 1º Barrio 4º Manzana 1 Calle del Call”, “Distrito 3º Barrio 9º Manzana 1º Calle de la Porta-Ferrissa”, o “Distrito 4º Barrio 6º Manzana 1 Calle del Hospital”. Sobre això resulta molt clarificador l’estret carreró del Malnom a Ciutat Vella, on en uns pocs metres es poden veure plaques de diverses èpoques. Aquest sistema es va veure afectat pel projecte de Cerdà, per al qual es va dictar la legislació municipal del 1878 que respectava els deu districtes però incorporant l’Eixample. Aquesta organització es va traduir en nous petits marbres, en els quals passava a primer pla el carrer, i després el districte i el barri: “Plaza de la Verónica Dº de la Lonja Bº de la Trinidad”, “Calle de Ferlandina Dº Universitat Bº del Padró ”, “Plaza del Angel Dº de la Audiencia Bº de la Catedral”, o “Calle del Notariado Dº de la Universitat Bº de Belén”.

Canvis, regulacions i ordenances

Aquesta multiplicitat de models de placa va obligar a una primera operació de neteja el 1885, ja que hi havia rètols il·legibles per la brutícia. Novament es va regular l’organització territorial amb la incorporació dels barris perifèrics (molts conserven números de casa de quan eren localitats independents). Els deu nous districtes eren: Barceloneta/Poblenou, Sant Pere, Llotja/Audiència, Concepció, Drassanes, Sants/Hostafrancs/Les Corts, Gràcia/Sant Gervasi, Horta/Sant Andreu, i Sant Martí de Provençals; dividits al seu torn en 116 barris.

La divisió administrativa va patir nous canvis segons el color polític: Segona República, el franquisme i el primer ajuntament democràtic. Dels dos models franquistes es pot veure la placa que sobreviu al carrer de la Cucurulla (de metall esmaltat en blau i lletres blanques, com moltes numeracions de finca), i la del Passatge del Comerç (de marbre blanc). La majoria d’aquestes serien substituïdes per les actuals a partir de 1984. Alguna fins i tot es va convertir en projecte artístic, com el cas del projecte Hospital 106 que recorda aquesta direcció desapareguda per l’obertura de la Rambla del Raval, de la qual només queda l’antiga placa entre els números moderns 104 i 108.

XAVIER THEROS (Diari El País)

TEMES RELACIONATS

Up Next

2 de gener de 1907: Entra en servei l’Hospital Clínic de Barcelona

No et perdis

El Patio del Farolillo

Continua llegint

Història

Un temporal arrasa la platja del Somorrostro

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Xavier Rodríguez

El barri de barraques del Somorrostro ocupava la franja de platja de la Barceloneta. Se’n tenen notícies des de finals del segle XIX, però es va anar poblaant d’una manera important després de la Guerra Civil. El 1954 hi havia un cens de 2406 barraques, on podien viure entre deu i quinze mil persones. Les barraques (de fustes, cartró, trossos de metall i tota mena de materials aprofitats) no tenien ni aigua, ni llum, ni clavegueram, pel que hi havia una pèssima salubritat.

Les més properes al mar estaven molt més exposades a les inclemències climàtiques. Els temporals dels anys 1957 i 1958 n’afectaren un nombre important. Llavors, l’Ajuntament va decidir fer un passeig marítim, que el 1961 arribaria fins on encara avui dia hi ha el passeig porxat sobre la platja, avui dita del Somorrostro. Amb aquesta nova via, la població es va reduir en més d’un terç. El 9 de novembre de 1964 un nou temporal de llevant va obligar a acollir 642 persones a l’estadi de Montjuïc, el que suposaria un altre cop pel barri de barraques.

L’estocada final, però, el donaria el mateix ajuntament franquista quan el juny de 1966 va procedir a enderrocar les 600 barraques que hi restaven en un sol dia. El motiu oficial va ser que al cap d’uns dies s’hi feien unes maniobres navals i aquell espectacle inhumà no podia ser captat per les càmeres de la premsa convocada. En aquesta evacuació definitiva, els 3000 barraquistes foren traslladats al barri badaloní de Sant Roc; alguns, en pisos nous, i la majoria en barracons construïts a l’efecte, mentre se n’edificava la resta.

Potser us pregunteu: què té a veure això amb el Poble-sec? En general, allò que passa en una part de la ciutat pot arribar a afectar-ne una altra de propera o llunyana. En aquest cas, la història és una repetició cíclica. Com que Montjuïc acollia llavors el nombre més important de barraques de tota la ciutat, cada vegada que hi havia un desastre, acabava sent el lloc de refugi dels damnificats. Ja fos durant les llevantades del Somorrostro, com també en les tràgiques riuades del Vallès de 1962. Fins i tot alguns dels recintes de l’exposició de 1929 es va convertir en espais d’acollida dels barraquistes. En aquests llocs s’hi estaven fins que podien aconseguir un habitatge pels seus mitjans o els n’era adjudicat un, sovint força anys després, al Prat, Sant Boi o a Ciutat Meridiana.

Del temporal que afectà severament les barraques del Somorrostro, ara fa 60 anys.

Continua llegint

Història

‘Can Mañach’, merceria, perfumeria i roba de categoria

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Júlia Costa

Una mica més amunt de Can Campanera es pot veure un local, amb la façana original i un rètol, de la Perfumeria i Merceria Mañach. En va tenir cura durant molts anys la filla dels propietaris, una noia elegant i allò que en deien ‘amb classe’. Va ampliar l’oferta i va incorporar a l’establiment roba moderna, per a totes les edats. Tenia molt bon gust.

El primer regal que vaig comprar a la meva mare pel Dia de la Mare, va ser un ‘necesser’ que vaig omplir amb sabó i colònia. També allà em van assessorar amb el tema dels primers cosmètics; recordo els ‘Polvos Vitamol’ o el primer Rímel. Objectes de luxe per a moments assenyalats eren coses com el Sabó Heno de Pravia o la Colònia Lavanda Puig ‘de regal’, que anava en una bonica ampolla i en una capsa especial. Crec que la colònia actual de la marca no fa la mateixa olor d’espígol que aquella, però pot ser nostàlgia olfactiva. Aquests sabons i colònies eren per a ocasions especials, ja que per a cada dia es feia servir sabó més senzill, de coco o de coco i llimona, i colònia a granel.

El local de la merceria i perfumeria Mañach va acabar per quedar-se’l la botiga Campanera, com a magatzem. La meva mare també hi comprava sovint una mica de tot, mitges, roba interior, mitjons, samarretes, bruses, jerseis, material de merceria… Cito tot això de memòria i tal com raja. En tot cas, trobo que l’important és deixar algun tipus de testimoni viscut d’aquella època. Les dades concretes són interessanta, però aporten poca cosa pel que fa a les vivències personals. •

Continua llegint

Història

130 anys de l’obertura del Paral·lel

Dos anys abans de la inauguració ja s’hi havien instal·lat diverses sales de teatre i espais d’oci

Publicat

fa 3 setmanes

4 novembre, 2024

Per

Xavier Rodríguez

Fa 130 anys, un 8 d’octubre de 1894, es va obrir al trànsit el Paral·lel, una de les avingudes més populars de Barcelona i que manté una ferma singularitat en l’imaginari de la ciutadania. Però tot té una història.

Iniciat l’enderroc de les muralles, el 1860 s’aprova el pla de l’Eixample, projectat per l’enginyer Ildefons Cerdà, que estableix la quadrícula que ocuparà el Pla de Barcelona, des de les rondes fins als municipis propers que s’annexionaran majoritàriament abans de concloure el segle. El límit inferior del projecte era una avinguda que Cerdà, provisionalment, denomina Paral·lel i que unirà el port amb Hostafrancs.

Rossend Llurba (1887-1954), autor dramàtic, lletrista i articulista, explica en la seva Història del Paral·lel que “a mitjan segle XIX, l’actual Paral·lel era un ermàs abrupte amb algunes hortes partides per un mal camí que conduïa a les Drassanes”.

Connexió entre el port i la Gran Via

Quan el 1890 s’enderroca el baluard del Rei, la continuïtat del passeig de Colom cap al sud permet l’accés a l’ampliació del port; però també la comunicació amb el Morrot, Can Tunis i Montjuïc. I, a més, fa possible l’obertura d’una nova arteria ciutadana, el Paral·lel, per connectar el port amb la Gran Via i l’Eixample. També permet fer el recorregut complet de circumval·lació de la Ciutat Vella, en una línia de tramvies i autobusos de bon record: el 29. Això fa que la primera urbanització del Paral·lel tingui primordialment un sentit de mar cap a Sants; i sobretot fins al voltant de la bretxa de Sant Pau. Així, les primeres cases són els números: 96, actualment un edifici dels anys 70 del segle XX; 92, edifici de 1874, encara existent; i 90, de 1881, també en peu.

El 8 d’octubre de 1894 es dona per oberta l’avinguda amb el nom de Marqués del Duero; però de fet, el creixement comentat fins a la Ronda i un parell de cruïlles més enllà, no s’impulsa cap a la Gran Via fins als preparatius de l’Exposició Universal de 1929, inicialment prevista per al 1917.

Primeres instal·lacions d’espectacles

Tot i aquest irregular creixement, ja des d’abans de la seva obertura oficial, el 1892 obre el Circo Español Modelo, que seria l’Espanyol, avui Paral·lel 62. Tres anys després, el Circo Canetti s’alça on ara hi ha El Molino. El 1897 hi trobem la caseta del Cinematògraf Lumière, un xic més cap a la Ronda de Sant Pau. El 1900 obren el Teatre Delicias, que posteriorment serien el Talia i el Martínez Soria; i també el Soriano, actual Teatre Victòria. L’any següent s’inauguren el Teatre Nou i l’Olympia, a la cantonada d’Aldana amb la ronda de Sant Pau. El 1903, ho fan l’Arnau i l’Onofri, avui Condal. I així va quedar establerta la zona d’oci més popular de Barcelona de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.

Amb la segona República, el 1931, l’avinguda rep la denominació del polític, advocat i defensor del moviment obrer Francesc Layret; però amb la dictadura franquista recupera el nom de Marqués del Duero, fins que el 1979 pren la denominació inicial de Cerdà, que popularment sempre havia tingut: el Paral·lel. De l’obertura oficial de l‘avinguda del Paral·lel, ara ha fet 130 anys.

Continua llegint