Sempre que parla del futbol els seus ulls s’il·luminen.
Jo sempre vaig ser un nen de poble que volia jugar amb els seus amics. Era molt actiu i vaig tenir la sort de ser el petit de sis germans. Crec que per aquesta raó vaig acabar sent porter, perquè volia jugar amb ells. Quan tenia set o vuit anys, els meus germans en tenien catorze o quinze, i l’únic rol que em permetien assumir era el de porter. Crec que vaig tenir sort, com a jugador no m’hauria pogut guanyar la vida de la mateixa manera.

El nen petit que només volia jugar amb els seus germans es va convertir en porter de grans clubs, com el Barça.
No va ser fàcil, perquè vaig arribar molt jove i hi havia una gran competència a la porteria. En aquell moment, Andoni Zubizarreta era el porter titular, tenia set anys més que jo i jugava a la selecció absoluta. No vaig ser capaç de prendre-li el lloc, però van ser dos anys d’un gran aprenentatge. Tot i no jugar, vaig tenir la sort de coincidir amb Johan Cruyff i també vaig aprendre molt de Zubizarreta. Aquests anys em van marcar per a la resta de la meva carrera. Anys després, va arribar el moment de jugar i vaig ser molt feliç.

Després de la seva etapa com a porter, va ser entrenador. Sempre ha assumit rols de gran responsabilitat.
Sí, és cert. Al Barça vaig ser entrenador de porters i segon entrenador. He tingut la sort de treballar amb Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique, i vaig aprendre molt d’ells. Sempre he intentat aplicar la meva pròpia visió del joc, però també he aprofitat els aprenentatges que he adquirit.

Quins canvis significatius ha experimentat el futbol?
Crec que en els últims quinze anys hi ha hagut un gran canvi, sobretot en l’aspecte físic. Avui dia, el jugador de futbol és molt més professional, té grans capacitats físiques i ha millorat notablement en la tècnica. Aquestes dues característiques fan que els futbolistes actuals estiguin molt més preparats que els de la nostra època.

Hi ha algun jugador actual que destacaria especialment?
M’agrada molt Pedri. Em recorda a Busquets, perquè no són jugadors que cridin molt l’atenció, però aporten l’equilibri necessari.

En quin moment va ser conscient que tenia ELA?
El meu diagnòstic va arribar després de divuit mesos amb símptomes estranys. Quan em van confirmar la malaltia, tenia un desconeixement total sobre ella. Per això vaig decidir fer-lo públic per donar visibilitat a l’ELA i mostrar la crua realitat de la majoria dels meus companys i companyes que també la pateixen.

Com va reaccionar quan va rebre el diagnòstic?
No és fàcil escoltar que tens una malaltia desconeguda i que l’esperança de vida mitjana és de tres a cinc anys. Però una cosa que dona sentit a continuar endavant és que l’ELA, en molts casos, no afecta les capacitats cognitives. Així que mentalment, soc el mateix Juan Carlos de fa més de cinc anys. El dia del diagnòstic vaig entendre que la paraula clau era “acceptar”.

Afortunadament, rep un suport incondicional per part de la seva família.
L’ELA no només afecta el malalt, sinó també el seu entorn més proper. Jo tinc la sort de comptar amb el suport de la meva família des del primer dia, i això és impagable. Viure aquesta situació amb la meva dona, els meus fills, els meus germans i la meva mare m’ha fet veure l’amor des d’una altra perspectiva. Sempre dic que abans estimava la meva dona, però ara l’estimo amb tota la meva ànima. Ella sempre m’agafa de la mà, tot i les adversitats. És impagable aquest sentiment que sento per ella.

Com és el seu dia a dia?
Diferents: hi ha dies en què tinc compromisos que em motiven. No obstant això, ser conscient que m’han d’ajudar en tot el que respecta a la mobilitat… no és fàcil mentalment. Altres dies, com avui, estic tranquil a casa, entretenint-me amb el futbol.

Quina és la reivindicació més important per als afectats per l’ELA?
La Llei ELA es va publicar al BOE a l’octubre, però encara no és efectiva. La burocràcia fa que els temps siguin més lents del que necessitem. Estem demanant que s’avanci una partida del pressupost per ajudar les 400 persones del país que estan en una fase avançada de la malaltia i que necessiten assistència urgent. La decisió de viure o morir no hauria de dependre de la manca d’ajudes.

Hi ha molts malalts que reivindiquen el dret a l’eutanàsia. Alguna vegada ha pensat a prendre aquesta decisió?
De moment, no tinc intenció de sol·licitar-la, però respecto profundament qui ho fa. El que reivindiquem els afectats per l’ELA és que abans de poder morir dignament, volem viure dignament.

Quin missatge donaria a algú recentment diagnosticat amb ELA?
El més important és acceptar-ho. No es pot controlar ni canviar el diagnòstic, però es pot acceptar. Aquesta acceptació fa que tot sigui, dins de la dificultat, una mica més senzill. Cada persona necessita el seu temps, però quan arriba aquest moment, es troba una manera de donar sentit a la vida.

Quina similitud veu entre la lluita contra l’ELA i el futbol?
El futbol m’ha ensenyat a ser fort. Les derrotes són inevitables i cal aixecar-se ràpid perquè la competició continua. Aquesta fortalesa m’ha ajudat a afrontar la malaltia.

La “història de la seva vida” comença el 1984.
Sovint es parla del terme “bandes” per coses que passen a les ciutats. Aquestes “agrupacions de persones” fa anys que existeixen i van tenir un gran impacte als anys ‘70 a Chicago, ciutat on vaig emigrar quan era petit. En aquella època, la banda amb més repercussió eren els Latin Kings.
Quan era jove vaig establir amistat amb els germans petits dels “caps de la banda”. El meu pare em va demanar que m’allunyés d’ells i em va animar a practicar esport d’alt rendiment per estar distret. Tot i això, els dissabtes a la nit continuava veient-los, perquè eren els meus amics.

La fama dels Latin Kings, però, va anar in crescendo.
L’any 1984 la situació es va complicar. Cada cop tenien més notorietat i els homicidis estaven a l’ordre del dia. La policia, amb l’objectiu de desmantellar el grup, es va infiltrar i feien fotografies i gravacions. En algunes d’aquestes apareixia jo.

Aleshores vostè ja tenia una certa projecció pública.
En aquell moment jo era campió de salt de trampolí i estudiava en un dels instituts més prestigiosos del país. Això va fer que la meva figura adquirís una certa notorietat i em va convertir en l’epicentre de la investigació. En aquell context, la policia necessitava resoldre casos ràpidament i tancar expedients a qualsevol preu. Així doncs, van pressionar dos dels meus amics perquè testifiquessin en contra meva i m’incriminessin en un homicidi comès el gener del 1984.

Va canviar tot.
Vaig acabar condemnat i vaig passar vint anys a la presó. Durant aquest temps, es van fixar fins a tres dates per a la meva execució, però cap d’elles es va dur a terme. Finalment, l’activista pels drets humans, Francisco de Paula, va conèixer el meu cas i va aconseguir que una part important de la societat espanyola en prengués consciència. Gràcies a la seva lluita i al suport ciutadà, vaig aconseguir la llibertat.

Tothom té una data per morir, però vostè en va tenir tres.
A la presó, la mort és una possibilitat diària. Cada dia pot ser l’últim en un lloc envoltat de persones agressives i en un entorn on la violència forma part de la rutina. Jo ja era conscient que, en qualsevol moment, podia no sortir-ne amb vida.
La por sempre em va acompanyar, però, lluny de paralitzar-me, em va donar forces per continuar endavant. Per aquest motiu, durant la meva estança vaig decidir estudiar dret, amb l’esperança de demostrar la meva innocència.

Ha fet referència als seus companys i la seva influència amb ells mitjançant el dret. De tots els casos que va tractar, quin el va impactar més?
El nivell de delinqüència a la presó era extrem. Però hi va haver un cas que em va marcar profundament. Un dels presos, en Toni, complia condemna per violació i homicidi. Un dia em va demanar ajuda en l’àmbit judicial i vaig acceptar. Feia un parell d’anys que s’intercanviava cartes amb una dona de qui s’havia enamorat. Per a ell, ella ho era tot, fins al punt que li va demanar matrimoni. Finalment, el dia del casament es va convertir en el pitjor de la seva vida.

Què va passar?
Durant la cerimònia, la dona li va fer un petó als llavis i li va dir: “No em casaré amb tu. Sé que m’estimes, però ara vull que sentis el buit que vaig sentir jo quan vas assassinar la meva filla”.

Sense saber-ho, la dona de qui s’havia enamorat era la mare de la jove que havia violat i matat.
Aquell dia vaig entendre que es pot morir en vida.

Què era el que més ha trobat a faltar a la presó?
Veure la lluna. El sol el podia sentir a la cel·la, entrava per la finestra, m’escalfava i em recordava que el món encara girava. Però la lluna… la lluna no. La lluna és llibertat, és nit oberta. Les nits es feien infinites, com si el temps s’hagués aturat en aquella foscor que no canviava mai.

Què és de la seva vida ara, després de passar vint anys tancat a la presó?
Arrossego un profund conflicte d’identitat. Vaig entrar a la presó amb dinou anys i en vaig sortir amb trenta-nou. Ara vull viure experiències pròpies d’una persona jove, però en un cos que ja no ho és tant.

S’ha perdut tot de canvis des de la presó.
He de reconèixer que la meva vida no és fàcil. He hagut d’adaptar-me a un món dominat per la tecnologia, aprendre a menjar amb tranquil·litat, recuperar una manera natural de caminar… i tantes altres coses que per a molts són quotidianes, però que per a mi han estat un repte.

Ara es dedica a explicar la seva experiència vital.
Tot i el que he viscut, em sento profundament afortunat. Sempre tinc ganes d’ajudar els altres amb el meu testimoni; aquest és el camí que Déu m’ha marcat.

Vostè és molt coneguda al barri, especialment pel seu mot “la veneçolana-poblesequina”. Quan va arribar a Barcelona?
Vaig arribar a la Ciutat Comtal el 21 d’octubre de 1991. Els primers dies van ser una mica caòtics, però sabia que estava fent aquest pas per una bona raó. El meu marit, Jimmy, amb qui fa 24 anys que estic casada, havia trobat una oferta de feina aquí i va ser un canvi d’aires per a nosaltres. Si haguéssim passat més temps a Veneçuela hauria estat dur per tots els moments difícils que el futur tenia reservats al meu país. Recordo que, tot i la incertesa, sentia que havia d’afrontar el canvi amb optimisme. Avui dia, em sento afortunada.

Fa gairebé mig segle que està casada… Quina és la clau de la seva relació?
Portem molts anys junts, sí. La veritat és que encara em pregunto com hem aconseguit mantenir la relació tan forta. Hem viscut junts moments molt difícils, però també molt intensos i feliços. Però la nostra relació ha superat totes les adversitats i jo sempre dic que “20 anys no són res”. De fet, tinc una cançó que s’anomena així. Un cop superes els 20 anys de relació, tens dues opcions: separar-te o adonar-te que estàs amb la persona que realment estimes. Els nostres anys junts han estat plens de canvis, però sempre hem estat allà l’un per l’altre. A vegades tenim desacords, és clar, però sempre acabem entenent-nos i sortint més forts. Potser la clau per aguantar tants anys junts és la nostra capacitat d’adaptar-nos, d’escoltar-nos i de saber quan fer un pas enrere i quan continuar endavant.

La seva vida ha girat sempre entorn el món de l’espectacle. Com va arribar a formar part del món cultural barceloní?
Uns mesos després d’arribar a Barcelona vaig sentir la necessitat de conèixer la ciutat, especialment la seva vida nocturna, que era molt vibrant en aquell moment. Una nit vaig decidir explorar la vida cultural que amagava cada racó de Barcelona. La meva aventura va començar al Raval. Recordo que vaig sortir de casa a les nou del vespre i vaig arribar a les cinc de la matinada. Gràcies a aquell dia vaig descobrir llocs i persones que sempre recordaré. Aquelles sortides nocturnes em van permetre veure que Barcelona tenia molt a oferir i que jo podia formar part d’aquesta vida.

La seva trajectòria no només és reconeguda per formar part del món cultural, també per ser una gran defensora dels drets humans i lluita contra la xenofòbia.
Sempre recordo el poema Píntame angelitos negros d’Andrés Eloy Blanco. Ell, a través de les seves lletres, va fer una reflexió revolucionària, qüestionant per què no hi havia representacions de negres en les imatges dels àngels. És un poema ple de rebel·lia, de justícia, i de la pregunta senzilla, però potent: si a la Terra hi ha negres, per què no al cel?

Respecte al racisme, va mencionar en una de les seves entrevistes una experiència incòmoda que va patir en un establiment del barri. Com el va afectar aquesta vivència?
És una d’aquelles experiències que, al principi, no volia donar-li massa importància, però que em va deixar una marca. Estava en una cafeteria del barri on hi havia bastant gent i vaig demanar un cafè, però em van dir que no en tenien. Després vaig demanar un vi blanc i de nou em van dir que no n’hi havia. Va ser estrany perquè vaig veure que a altres persones els servien sense cap problema. La meva reacció va ser no fer escàndol, no volia fer una muntanya d’allò que vaig sentir que podia ser només una mala coincidència, però quan ho vaig comentar amb algunes persones, em van dir que això havia estat un acte de racisme. Em va quedar aquella sensació d’impotència i també de sorpresa. El fet que passin aquestes coses, moltes vegades de manera tan subtil, és un reflex de com encara hi ha actituds racistes que no sempre es veuen a simple vista, però que estan allà, latents.

Serà la pregonera del Carnestoltes 2025 del barri. Com se sent?
Em fa molta il·lusió, però també sento una mica de nervis, perquè vull que tothom estigui orgullós de mi. Vull transmetre tot el que he viscut i après del barri i el món cultural. Vull que sigui una festa de records, connexions i de tot el que he compartit amb la meva comunitat que he format en aquest barri.

A més de ser la pregonera, té una gran missió
Sí! Sempre he volgut fer alguna cosa pel barri. Ara ho tinc clar. M’agradaria reunir les persones que formaven part del carnestoltes ‘Fem Girar El Molino. La meva filla va formar part d’aquell carnestoltes i, per descomptat, recordo perfectament que cada setmana em tocava pagar la part del vestit, que en aquell moment era una petita fortuna, i sempre dic que ara ho estic rendibilitzant. Però, tot i el cost, estava tan orgullosa de veure-la formar part de la comparsa que valia totalment la pena. Tots desfilaven pel Paral·lel, amb aquelles comparses espectaculars formades per nois i noies de les mateixes edats. M’encantaria aconseguir reunir, si no als protagonistes, almenys alguns familiars que tinguin el vestit i que se’l posin per acompanyar-me aquell dia del pregó.