M’afanyo, com cada matí. Agafo l’armadura i surto de casa ben d’hora. Avui serà un bon dia de feina. Travesso la plaça acolorida amb grafits i, des del Paral·lel, contemplo la magnitud de les tres xemeneies. Cap llibre diu que vaig acabar amb una bèstia de tres caps; malaguanyats historiadors. La fortor del tràfec desdibuixa la ciutat. Travesso l’avinguda Drassanes. M’atabalo amb un patinet elèctric que sembla que m’empaiti com un cavall desbocat. Per fi, arribo a la Rambla de Santa Mònica, on tinc marcat el meu espai amb un petit símbol. M’engipono l’armadura, la llança, l’espasa i el casc. Col·loco el recipient buit al meu davant i em quadro com ho feia a l’exèrcit. No em moc. Aquesta és la meva feina; estàtua humana. Avui és 23 d’abril, un dels pocs dies que els vianants se senten generosos; és el meu dia. Per cada moneda que rebo faig uns moviments amb l’espasa, com si lluités. La gent em fotografia, riu i marxa. A estones maleeixo la immortalitat que m’ha atorgat el santoral, potser hauria d’haver mort el dia que se’m va ocórrer matar el drac. El passeig s’omple de gom a gom de seguida. Quasi tothom m’assenyala i diu el meu nom amb la paraula “Sant” al davant. Buido el recipient de tant en tant, no fos cas que pensin, que m’estic fent ric. Em prenc un descans. Li faig un gest al Quixot que treballa a l’altre costat del passeig. Fem un cafè plegats. Em diu, enfadat, que seran pocs els que llegiran els llibres que compraran avui. Pensa que la gent ha deixat de llegir, d’imaginar; tot, per deixar-se hipnotitzar per la immediatesa dels telèfons mòbils. Jo ric, assenteixo, li dic que no és cosa meva, que només soc un mata-dracs retirat. Ell em contesta que si encara estic aquí, viu, és per alguna cosa. Demanem el compte. Mentre em col·loco un altre cop al meu lloc, penso en el que m’acaba de dir el Quixot, sé que a vegades delira, però és un home de paraula noble. Em pregunto, per què no he envellit. Em pregunto, per què he hagut d’assistir a totes les misèries humanes, dècada rere dècada. Torno a casa amb les butxaques plenes de xavalla. Avui soparé com cal. Deso l’armadura entresuada a la galeria. Em dutxo. M’assec al sofà i engego la tele. L’informatiu comença amb la notícia dels llibres més venuts durant el dia i, després, continua amb el de sempre; guerra, pandèmia, crisi econòmica, futbol… M’adono que el món fa més por que el drac que vaig matar, m’adono que la por és un drac amb massa caps. M’adono que hi ha molts dracs per matar. M’adono que tinc molta feina per fer i, que tot plegat, potser, serà una nova llegenda.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)