Connecta amb nosaltres

Cultura

La reformulació del Paral·lel

El Paral·lel canviarà bona part de la seva direcció cultural amb la compra d’El Molino o la nova gestora de la Sala Barts

Publicat

on

Després que aquest passat mes de gener es confirmés que el solar de l’antic Teatre Talia no acollirà mai més espectacles culturals de gran format per donar pas a equipaments i pisos per a joves i gent gran (veure pàgina 9), altres punts icònics de l’avinguda del Paral·lel sí encaren una segona vida cultural. Per una banda, el Teatre Apolo des de fa un any viu una resurrecció de la mà del grup madrileny Smedia (abans havia passat dos anys en la penombra a conseqüència d’una mala gestió econòmica per part d’Ethika Global). Per l’altra, les darreres intervencions en matèria cultural capitanejades per l’Ajuntament de Barcelona apunten envers un nou enfocament a les futures cartelleres. A hores d’ara, però, en quin punt es troba aquesta reformulació de l’avinguda de les llums? Si bé el Paral·lel podrà tornar a esdevenir la icònica avinguda que va representar a la ciutat al llarg del segle XX (les comparacions no aporten mai res de bo), és possible que la multimilionària injecció econòmica municipal pugui ajudar a acabar de revifar aquest eix cultural. Una empenta que pot resultar factible sobretot quan sales com el Teatre Condal, el Teatre Victòria o el mateix Teatre Apolo han sobreviscut al cop més dur de la pandèmia.

L’estat de la qüestió

Mentre que l’edifici del Teatre Arnau no fa més que acumular pols des del 2000 (encara que l’any 2011 va ser comprat per l’alcalde Jordi Hereu), la partida per a la seva reforma, calculada en 11,6 milions d’euros, sembla no arribar mai (els darrers en reclamar-la han sigut els representants municipals de Ciutadans). En canvi, on sí que existeix una esperança de futur és pocs metres més amunt de l’avinguda.

Des de la compra de l’Ajuntament d’El Molino el passat mes de juliol per 6,2 milions d’euros, la sala de l’emblemàtica Elvira Vázquez ja ha tornat a obrir les portes per acollir esdeveniments com el BCNegra 2022 del passat febrer. Si més no, l’activitat duta a terme en els darrers mesos poc té a veure amb els espectacles que van il·luminar la seva façana fins a l’any 2019. Almenys, però, Vázquez ha aconseguit evitar el que a tota costa no volia pel seu fill: vendre-se’l a un privat que el prostituís, segons va declarar el dia de la compravenda de l’edifici (en el qual es van arribar a invertir fins a 25 milions d’euros per reformar-lo).

En aquesta línia, la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ja va exposar en l’entrevista del passat mes de març al ZONA SEC que els despatxos municipals treballen des de fa setmanes en els plecs per poder fer el concurs d’adjudicació de la sala (la gestió serà privada). Un espai, que, segons va confirmar el titular de Drets Culturals de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Granados, reobriria de forma oficial “al llarg” de 2022 sense oblidar la seva essència “canalla”, però amb la intenció de donar cabuda al teatre de petit format, les arts escèniques experimentals, la gastronomia i l’audiovisual.

La Sala Barts

El darrer cop d’efecte al Paral·lel, però, ha arribat després de la sortida a concurs públic i adjudicació de la Sala Barts. Un procés que posarà a prova la capacitat de la nova gestora per atraure nous públics a l’equipament de titularitat municipal. La raó: al llarg de la darrera dècada s’ha consolidat com un dels espais més potents de la indústria cultural de Barcelona gràcies a la tasca duta a terme per la promotora The Project.

De fet, ha sigut a finals d’aquest mes de març que el jurat municipal ha decidit adjudicar la sala durant els quatre anys vinents (prorrogables) al projecte Músiques en Paral·lel, després d’obtenir la puntuació màxima al concurs. Però… qui hi ha al seu darrere? La cooperativa de serveis tècnics Quesoni, la cooperativa L’Afluent (la qual ja gestiona la direcció artística del Barcelona Acció Musical (BAM) i els Concerts de la Fabra i Coats), així com la Sala Upload del Poble Espanyol.

La intenció de l’Ajuntament és que d’ara endavant la Sala Barts es converteixi en un espai de “programació, producció artística i cultural, suport al teixit musical, entorn de la música, les arts escèniques i la creació de la ciutat”. No obstant això, serà el pas dels mesos qui dictamini l’encert o l’error de virar la direcció de l’equipament cap a una programació estrictament musical.

La Sala Barts tancarà el 17 d’abril

The Project, la gestora de la Sala Barts al llarg dels darrers deu anys, ha comunicat que el darrer dia que mantindrà l’equipament amb la persiana aixecada serà el 17 d’abril. Segons ha explicat la promotora cultural, entre les raons per les quals han pres aquesta decisió estan les “discrepàncies amb el contingut de les bases del nou concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona”. Al seu parer, el nou ús que li vol donar el consistori no encaixa amb el plantejament artístic transversal que s’ha desenvolupat a la sala, ja que se’n vol fer un ús primordialment musical.

Els responsables de The Project ja van avançar que no es presentarien al concurs, perquè el veien perdut per avançat. Tanmateix, han recordat que sota la seva gestió la Sala Barts ha aconseguit sumar més d’un milió i mig d’espectadors, seduïts per la programació de musicals, comèdies, teatre familiar o concerts de primer nivell, com Estopa, Alan Parsons, Andrés Calamaro o Jethro Tull, entre d’altres. Una programació que va quedar avalada sobretot després d’embutxacar-se els premis ARC i Enderrock, com la millor sala de concerts de Catalunya per votació popular.

Per últim, destacar que els qui tabé s’han quedat amb les ganes de gestionar la Sala Barts han sigut els responsables del Festival Cruïlla. Tot i aplegar nombrosos suports del panorama escènic català, el seu projecte “no ha encaixat amb els criteris que l’ICUB ha considerat determinants per a la gestió de l’espai”, tal com han lamentat en un comunicat on han agraït la confiança dels seus patrocinadors i han felicitat als adjudicataris del concurs públic.

Cultura

L’escena musical es revifa a El Molino i Paral·lel 62

Publicat

on

El Poble-sec és, sens dubte, un epicentre de l’activitat musical de Barcelona amb El Molino i la sala Paral·lel 62 (antiga BARTS) com a protagonistes. El primer, reobert no fa ni una setmana (amb una oferta que combina música, gastronomia i còctels), presenta una oferta d’artistes internacionals que abasten des del jazz fins al flamenc, amb alguns dels noms més destacats de l’escena actual.

Entre l’extensa programació de la mítica sala, destaca el concert del 8 de novembre, en el qual el saxofonista de Nova Orleans Donald Harrison buscarà transformar l’espai en un club de jazz de la seva terra natal. En paral·lel, la llegenda del jazz Eliane Elias actuarà els dies 9 i 10 de novembre.

El 17 de novembre arribarà el trompetista Keyon Harrold, reconegut per la seva fusió de jazz, soul i afrobeat, mentre que els germans Hernández, de ‘Maestro Espada’, portaran el folklore de la seva terra el 21 de novembre.

La cantautora Mayte Martín farà un homenatge al passat i un agraïment al flamenc el 23 de novembre, i el 24 de novembre la saxofonista Lakecia Benjamin revisitarà el seu àlbum ‘Phoenix’. El 5 de desembre serà el torn del Lluc Casares Sextet, amb un repertori jazzístic influenciat pels grans mestres que el van inspirar.

A banda d’aquests concerts, ‘El Molino’ comptarà amb espectacles de stand-up, o monòlegs en viu, per tal d’oferir propostes per a tota classe de públic i convertir-se en la referència del gènere.

Paral·lel 62

Pel que fa a la sala Paral·lel 62, aquesta tornarà a programar per onzena vegada El Petit Príncep (a partir del 5 de desembre). A més, el Festival de Jazz de Barcelona portarà Shabaka aquest 30 d’octubre, i la multiinstrumentista MARO visitarà l’espai el 10 de novembre, en un concert que serà l’última oportunitat de veure-la amb els guitarristes Pau Figueres i Darío Barroso. •

Continua llegint

Cultura

MiróMatisse: més enllà de les imatges

La Fundació Joan Miró presenta, fins al febrer de 2025, aquesta exposició amb la col·laboració del Musée Matisse de Niça

Publicat

on

Per

L’exposició MiróMatisse: més enllà de les imatges arriba per desafiar clixés i posar de manifest les profundes connexions entre dos grans artistes, Henri Matisse i Joan Miró. Encara que pertanyen a generacions diferents –Matisse va néixer el 1869 i Miró el 1893– i estan associats amb moviments artístics diversos com el fauvisme i el surrealisme, respectivament, la mostra revela les relacions constructives entre les seves obres i concepcions de l’art.
Aquesta exposició, a la Fundació Miró, no només es basa en la biografia dels artistes, sinó que explora com van influir-se mútuament a través de les seves crítiques a la tradició de les imatges a Occident. Més enllà d’allò superficial, l’exposició busca analitzar moments decisius en què les influències van ser especialment productives, com el pensament del fauvisme en Miró a finals de la dècada del 1910 i l’estímul que les obres de Miró van aportar a Matisse a mitjan anys trenta. Finalment, MiróMatisse: més enllà de les imatges compararà les pràctiques compartides dels dos artistes, incloent llibres il·lustrats i grans composicions monumentals, culminant en una confrontació final entre les seves obres més significatives, que posen de manifest el seu llegat artístic. L’exposició és una oportunitat per redescobrir i reevaluar el treball d’aquests dos mestres de l’art modern.

Continua llegint

Cultura

Un psicòleg enamorat

L’escriptor i psicòleg Ismael Clavero ens ha enviat un conte on ens parla del poder de les dedicatòries als llibres…

Publicat

on

Per

Algun diumenge, passejant per les parades del mercat de llibres de segona mà, a Sant Antoni, m’he topat amb la meva obra: Viure en parella. Una guia imprescindible. D’entrada m’empipa que el lector s’hagi desfet per quatre cèntims d’un títol que tant em va costar d’escriure. Però després, com a bon psicòleg especialista en el món de la parella, no puc estar-me de tafanejar si hi ha anotacions als marges o alguna dedicatòria d’amor a la primera plana. Poc em podia imaginar trobar-me la meva de pròpia:
Per a tu, Pep,
a qui més estimo.   
Per sempre junts.
Emili
És l’exemplar que havia regalat a qui, fins fa quatre dies, era el meu company de vida.
–Quan li han portat aquest llibre?– he inquirit al venedor, un paio ventrut amb els botons de sota la camisa descordats.
–Fa una estona. Me l’ha dut un noi escanyolit i una mica malgirbat.
El Pep, no hi ha dubte.
Quan l’home s’ha tombat per atendre altres clients, he amagat la meva obra sota l’americana i m’he esvanit silenciós, com un gat afamat. Instintivament, m’he dirigit cap on ha estat casa meva, a prop d’El Molino, on he viscut cinc anys amb el Pep. L’he caçat al portal en plena mudança, ajudat per un nano de rínxols rossos deu anys més jove que jo. Traïdor!
Quan han pujat a buscar més paquets, m’he apropat al portal i he entaforat el llibre dins el camal d’uns texans que sobresortien d’una de les capses. Abans, hi he afegit una renovada dedicatòria a sota de l’antiga: Cabró!
Passada una estona, mentre dinava a casa els pares, se m’ha dibuixat un somriure venjatiu al rostre, imaginant la cara del Pep quan es retrobi amb la meva obra una altra vegada.
Al següent diumenge el maleït llibre tornava a estar a la mateixa parada de Sant Antoni. Aquest cop, el llibreter revingut no m’ha tret l’ull de sobre i he hagut d’afluixar quinze euros per endur-me’l. Seguidament, m’he assegut en un banc, absent. Un transeünt m’ha preguntat si em trobava bé. No he respost.
Dilluns al matí, abans d’obrir el meu consultori, he anat a l’oficina de correus per reenviar el llibre a l’única adreça que em queda del Pep: l’institut on fa de mestre.
Diumenge, no m’he pogut estar de tornar a Sant Antoni i tan bon punt el llibreter m’ha vist venir de lluny, m’ha cridat agitant el llibre amb el braç.
–Senyor Emili, aquí!– Els ulls li brillaven.
Com és que sap qui soc? Haurà guipat la fotografia de la contraportada?
Al ja cèlebre full de dedicatòries n’hi consta una nova del Pep: hola, seràs capaç de deixar-me en pau?
En exhibir tres bitllets de cinc, el paradista m’ha fet que no amb l’índex:
–Són cent vint-i-cinc. Els llibres amb història augmenten el seu valor…
–Em pren per ximple?
Ara mateix, i havent fet auto-teràpia, estic centrat en la redacció del meu segon llibre: Decàleg per tancar una relació de parella satisfactòriament. Però una obsessió malaltissa comença a pertorbar-me les nits d’insomni: enviar el nou manuscrit quan l’hagi enllestit a ja sabeu qui.
ISMAEL CLAVERO (www.enequilibri.net)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024