La dedicatòria que el frare dominic Bartolomé de las Casas (Sevilla, 1484–Madrid, 1566) va fer al príncep Felip, futur rei Felip II, al conegut informe titulat Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552) culmina amb les següents paraules: “I amb color que serveixen al rei els espanyols a Amèrica, deshonren Déu i roben i destrueixen el rei”. En aquests mots, el que fou el primer bisbe resident de Chiapas i “Protector dels indis”, es concentra tota la força de la denúncia d’un autor que va voler aixecar la veu contra la crueltat dels colons espanyols envers els pobles indígenes americans.

Al llibre L’assalt a Amèrica (Edicions del 1979, 2024), escrit per l’especialista en americanística Miquel Izard (1934-2024) i Ramon Pelegrí (1952), un historiador expert en les civilitzacions prehispàniques, hi trobem una crònica documentada d’un veritable genocidi, car hi són relatats els crims atroços que van perpetrar els colonitzadors espanyols durant la conquista i invasió d’Amèrica.

En quest volum, a més d’una admirable (i documentada) denúncia de les vexacions i massacres que, amb crueltat i sadisme, realitzaren els colons en aquell territori, hi trobem d’altres aspectes ben interessants com ara una genealogia del concepte d’hispanitat, que es tanca amb una explicació del motiu pel qual el Dia de la Hispanitat se celebra el 12 d’octubre i què s’hi vol commemorar “el franquisme, el colonialisme i la mort”, segons els autors.

El llibre es tanca amb una acurada reflexió sobre el genocidi i l’esclavització amb una mirada que també es fixa en què passa al món ara i aquí. En suma, un llibre tan dur com necessari en aquests temps d’incerteses on, com deia Antonio Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”. •

Set anys enrere, un grup de joves sense cap suport institucional, va decidir que el món del cinema no havia d’estar permanentment dirigit per adults consagrats. Per aquesta raó, van organitzar una jornada al MACBA amb pen drives, curts casolans i molta insolència creativa. Aquella aventura es va dir Festival u22. Des de llavors ha crescut fins a convertir-se en el principal punt de trobada del cinema jove a Barcelona, amb més de 7.700 espectadors i col·laboracions amb festivals d’arreu d’Europa. Del 17 al 21 de setembre celebrarà la seva VII edició a la Fundació Miró amb cinc dies de projeccions, taules rodones i sessions a la fresca.

Però, què el fa diferent? L’u22 mostra curtmetratges de creadors menors de 22 anys i l’organitza un equip igual de jove, que es renova cada pocs anys per mantenir l’esperit fresc i crític. Enguany s’hi podran veure vint curts, tant locals com internacionals, amb sis estrenes mundials, quatre de catalanes, i convidats de luxe: José Luis Guerin i Jonás Trueba; Laura Citarella i la seva primera retrospectiva a Espanya; i Marta Balletbò-Coll, pionera del cinema lèsbic català.

La inauguració de l’u22 també celebrarà alguns dels noms més importants del panorama català, amb una performance audiovisual en directe que farà dialogar les imatges d’arxiu escollides pel Ramon Balcells i els sons de LaFrancesssa.

Aquest 2025, el festival enceta un nou cicle sota la direcció de la Marina Miyar, la Marta del Hoyo i la Marina Zubiaur, per reafirmar la seva aposta: cinema jove per i per a joves.•

L’exposició ‘Fabular paisatges’, que es pot veure gratuïtament (però amb reserva) fins al 5 d’octubre als palaus Victòria Eugènia de Montjuïc i Moja a la Rambla, proposa una lectura radicalment crítica dels espais museístics, en el marc del projecte Museu Habitat. Liderada per Manuel Borja-Villel, més que una simple mostra, ‘Fabular paisatges’ és un laboratori expositiu on es debaten els fonaments del discurs museístic: qui explica la història i qui en queda exclòs.

Amb més de quaranta artistes i col·lectius participants, el recorregut desafia la comoditat física i intel·lectual del visitant. La mostra reuneix obres històriques, instal·lacions contemporànies i produccions específiques que repensen les col·leccions tradicionals, exposant tant els paisatges romàntics de Modest Urgell com la vida marginal de Montjuïc. El paisatge, entès aquí com artefacte cultural, revela la mirada colonial present en la representació artística: la natura i les persones convertides en objecte, sempre susceptibles de ser explotades.

L’exposició es presenta com una “ceba” on el nucli central fa visible la història clàssica, glorificant els imperis, mentre que la perifèria representa a les veus dissidents: minoritats ètniques, col·lectius queer i feministes, artistes com Lola Lasurt, Antoni Muntadas, o l’Associació de Dones Adrianes del Barri de La Mina. Hi trobem la cosificació del poble gitano, la denúncia fotogràfica sobre la destrucció mediambiental i fins i tot una gran escultura de caganer.

Els espais triats (Montjuïc i el Palau Moja) no són casuals a l’exposició.  De fet, Borja-Villel, juntament amb Lluís Alexandre i Beatriz Martínez, volen fer pensar i transformar la institució museística, posant en crisi els relats cronològics i les narratives immutable: “No és un llibre ni una tesi, sinó una exposició que es viu amb el cos”, destaca Martínez.

Fotografia | Jordi Medina – Gencat