Connecta amb nosaltres

Economia

Turisme, oportunitat perduda?

El Govern del Districte admet que algunes mesures pandèmiques, com l’increment de les terrasses, pot generar tensions veïnals

Publicat

on

S’acaba la pandèmia, tornen els turistes. Al llarg de les darreres setmanes, l’anada i vinguda de maletes pels carrers del Poble-sec s’ha incrementat en correlació amb la pujada del mercuri als termòmetres. Un ascens que ha tornat a posar a molts veïns en alerta tan bon punt han rememorat les tensions que es poden arribar a generar entre aquells que venen a gaudir de la ciutat i aquells que han de seguir amb la rutina laboral. Si bé en els anys A.P. (Abans de la Pandèmia), per a molts, la situació ja va ser límit, ara caldrà analitzar si des de l’administració local s’ha aprofitat el parèntesi pandèmic per corregir i/o revertir la dinàmica.

Tal com explica el conseller del Poble-sec pel PSC, Eudosio Guitérrez, per ara ja s’ha confeccionat un pla en matèria de civisme i seguretat, “on es posarà molt d’èmfasi en el control policial”. A més, detalla, continuaran col·laborant amb els empresaris del triangle que conformen els carrers de Blai, Paral·lel, Nou de la Rambla i Vila i Vilà per contractar agents cívics. Tanmateix, però, el mateix conseller demana paciència en algunes matèries, com per exemple la reducció de taules per terrassa (després d’haver-les ampliat durant la pandèmia): “Hem de reconèixer que hi haurà una certa lentitud per una qüestió tècnica; potser ho acabarem pagant aquest estiu i és possible que tinguem tensions en aquest sentit, però farem tot el possible perquè no ens interessa gens que la ciutadania pagui les conseqüències”, admet.

Fer complir la normativa

Si bé l’incivisme estival s’acostuma a associar amb el turista, des de l’AVV del Poble-sec el seu president, Sergi Gàzquez, recorda que no només són els nouvinguts els qui generen molèsties veïnals: “No tota la gent de les Tres Xemeneies, per exemple, són turistes, hi ha molta gent que és local; el que hem de tenir clar és que aquí hi ha una ordenança de civisme que l’Ajuntament hauria d’aplicar de forma ferma i rigorosa”, expressa.

En correlació amb el turisme, Gàzquez també assenyala com l’Ajuntament ha desaprofitat l’oportunitat de l’aturada pandèmica: “Creiem que cal un decreixement del turisme de mala qualitat i un increment del turisme de bona qualitat, d’aquell que és responsable, que fa els àpats als restaurants i fa vida cultural; van dir que prendrien mesures en aquest sentit, però al llarg d’aquests dies ja hem començat a veure com torna el turisme d’abans i com no s’ha aplicat cap canvi”, lamenta.

Ni decreixement, ni estancament

Des de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), en canvi, van més enllà i assenyalen que l’única manera de retornar la ciutat als seus veïns és mitjançant la reducció directa de visitants a la ciutat. Una mesura que, des d’una visió teòrica, podria anar en consonància amb el programa polític de Barcelona en Comú, però que a la pràctica, segons critica el membre de l’ABDT, Daniel Pardo, no s’ha executat ni de bon tros: “El que s’ha fet durant la pandèmia ha sigut rescatar el sector turístic i mantenir-lo en vida artificial mitjançant diners públics; no s’ha repensat res i l’únic objectiu ha sigut el de tornar al mateix model insostenible, injust i ambientalment nociu que teníem abans de la pandèmia”, recela.

Si bé l’ABDT observa com hi ha diferències d’acció política entre els comuns i els socialistes a l’executiu de coalició, recorda com “tot i les contradiccions, al final resulta ser un únic govern municipal”. “Durant el primer mandat de Barcelona en Comú ja vam poder veure un declivi en la valentia de desenvolupar polítiques contra el turisme: vam passar del PEUAT (la restricció en la posada en marxa de noves places hoteleres a les zones massificades) a acords vergonyosos com el del Port i l’ampliació de la terminal de creuers”, recorda. A parer de Pardo, l’exemple més clarivident d’aquesta línia descendent és “l’estratègia de màrqueting turístic que s’ha posat en marxa des de la pandèmia, on directament es torna a regalar la ciutat al sector privat”.

Qualitat i/o quantitat?

Més enllà que des de l’AVV del Poble-sec comparteixen amb l’ABDT la necessitat d’un “decreixement”, de forma paral·lela també reclamen al sector un gir en la seva oferta: “No pot ser que es continuï oferint garrafón i tapes de baixa qualitat a preus desmesurats”. Tal com considera el seu president, la predisposició dels empresaris hauria de començar a girar “cap a l’oferta de qualitat i els preus raonables”. “Sobretot perquè al final els serveis de qualitat no només atrauen els turistes, sinó també als mateixos barcelonins”, al·lega.

Un sentit de la corresponsabilitat empresarial a la qual també apel·la el conseller del PSC: “La indústria turística és compatible amb la ciutat, però sí que és cert que hauríem de buscar la manera de fer-lo més sostenible mitjançant la cultura, el comerç o la gastronomia per posar-lo al servei de la ciutat, i no al revés”. Des del punt de vista de Guitérrez, “és un error el discurs negatiu que s’ha començat a instal·lar amb el tema del turisme; (…) el que hem de fer és anar tots a l’una i no permetre algunes coses que en els darrers anys s’han permès; rectificar és de savis”, assenyala. En tot cas, l’oportunitat per demostrar-ho tot just comença.

Economia

La bugaderia dels diners

Publicat

on

Per

El rentat de diners consisteix en donar aparença de legals a guanys obtinguts per mitjans delictuosos. També en diem blanqueig de capitals, potser per influència del francès blanchiment d’argent, atès que una bugaderia és una blanchisserie. Aquestes expressions, popularitzades als anys setanta, van néixer als Estats Units. La tradició puritana d’aquest país va desembocar en un corrent a favor de la prohibició de begudes alcohòliques, al qual grups religiosos com els protestants metodistes o els mormons s’hi van afegir, fins que el 1920 es va aprovar una esmena a la Constitució, derogada el 1933, que prohibia la producció, importació, transport i venda de begudes alcohòliques, però no el consum. Els estatunidencs coneixen aquests anys com the Prohibition era, i nosaltres com la Llei Seca. Durant aquest període el consum d’alcohol es va reduir a la meitat als Estats Units. De fet, l’únic alcohol legal era el que receptaven els metges en alguns tractaments i el vi de missa.
L’aportació d’Al Capone i les seves bugaderies
El 1920, un jove novaiorquès d’origen italià, Alphonse Gabriel Capone, es traslladà a Chicago i esdevingué guardaespatlles de Johnny Torrio, cap d’una organització que subministrava alcohol il·legalment. Torrio es va jubilar després que uns pistolers intentessin matar-lo i va tornar a Itàlia, el seu país d’origen. El 1923 Al Capone va prendre el control de l’organització i dels negocis il·legals del joc, alcohol i prostitució de Chicago. Es calcula que entre 1925 i 1930 va guanyar 100 milions de dòlars anuals.
Per tal de fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, per ocultar els guanys al fisc, l’organització d’Al Capone va comprar una xarxa de bugaderies on “rentaven” els diners bruts i sortien amb aparença d’haver estat obtinguts legalment, atès que els pagaments a les bugaderies es feien en metàl·lic. Al Capone va ser perseguit per Eliot Ness i els seus “Intocables” de l’Oficina de Prohibició i, finalment, Frank J. Wilson del departament del Tresor, va trobar un rebut que incriminava Capone, el que va permetre jutjar-lo i condemnar-lo a 10 anys de presó per evasió d’impostos. Cap dels 33 assassinats que se li atribueixen van ser provats mai.
Als anys setanta, amb l’augment del narcotràfic es va repetir la història. La recaptació de la venda de droga era dipositada als bancs en efectiu i es movia fàcilment pels circuits formals. L’expressió, inicialment popular, va ser utilitzada per primera vegada judicialment el 1982 als Estats Units en ser confiscats diners blanquejats procedents de la cocaïna colombiana. Històricament, el rentat de diners (money laundering) sempre ha existit en l’economia i l’ONU estima que suposa entre el 2% i el 5% del PIB mundial.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Paradís fiscal: el paradís dels rics i ‘patriotes’

Publicat

on

Per

S’anomena ‘‘paradís fiscal’’ al país o territori amb una pressió fiscal baixa o nul·la sobre la renda de les persones físiques i els beneficis de les societats. Aquest règim fiscal afavoreix als residents estrangers o a les societats que s’hi domicilien i atrau capitals i empreses dels països industrialitzats, amb pressió fiscal més alta. Aquest concepte és una expressió metafòrica, com ara “treballadors de coll blanc” o “blanqueig de capitals”.
No hi ha una definició única de ‘‘paradís fiscal’’. En general, és una estructura creada per facilitar l’evasió legal d’impostos, però en molts casos mitjançant l’opacitat i el secretisme, i això suposa atreure diners d’activitats criminals. Cada país té la seva pròpia llista de paradisos fiscals, que deixen de ser-ho quan col·laboren facilitant informació. En el cas de les persones físiques, els rics i els grans “patriotes” en solen ser els clients, per exemple, Bertín Osborne, amb domicili fiscal a Luxemburg, tributa a través d’una societat a Panamà. O els Borbons, amb fortunes d’origen desconegut. Ja ho deia Victor Hugo a L’home que riu: “De l’infern dels pobres està fet el paradís dels rics”.
L’origen semàntic del concepte
L’origen de l’expressió “paradís fiscal” es deu a un error de traducció del concepte anglès tax haven (refugi fiscal), de tax, “impost”, “tribut” i haven, “port” o “refugi”. Per tant, tax haven és el refugi fiscal, el lloc on es refugien els capitals per no haver de tributar.
Sembla que cap el 1957, algun traductor al francès no gaire expert va confondre l’anglès haven (refugi) amb heaven, “cel” i com que del cel al paradís només hi ha un pas, ho va traduir al francès com paradis fiscal, i d’aquí va passar a la resta de llengües europees, tot i que en alemany en diuen Steueroase (oasi fiscal), més a prop de l’etimologia de paradís, un mot que deriva del llatí eclesiàstic paradisus, del grec parádeisos i aquest de l’antic irànic pairidaeza de pairi, “al voltant de” i daeza, “mur”, un oasi emmurallat que, situat enmig d’un terreny erm, es veia com l’accés vedat a la felicitat somiada.
El mot paradís va arribar a les llengües romàniques a través de la Bíblia, i va adquirir un significat religiós que, en sentit ampli, designa l’habitatge dels déus i també una situació de felicitat eterna. Aquest paradís és celestial, i es contraposa a l’Edèn, el paradís terrenal on Déu col·locà Adam i Eva. Si se’m permet la llicència, potser seria més exacte designar com a “Edèn fiscal” el paradís terrenal on els capitals gaudeixen de la felicitat de no estar sotmesos a tributació.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint

Economia

Cervesa: dues alsacianes molt catalanes

Publicat

on

Per

Encara en ple estiu, sempre ve de gust prendre una refrescant cervesa o birra, mot aquest últim recentment incorporat al nostre diccionari normatiu. L’Estat espanyol va produir l’any passat 41,5 hectolitres de cervesa, el segon productor d’Europa després d’Alemanya, i el vuitè mundial. El sector representa l’1,3% del PIB, aporta a les arques de l’Estat 6.500 milions d’euros en impostos, i se’n consumeixen uns 58 litres per habitant i any, tot i que el turisme pot distorsionar les xifres.
La cervesa, coneguda a Barcelona des del segle XVI, no havia arrelat perquè es considerava una beguda exòtica i de sabor estrany. El Diario Evangélico, Histórico-Político li va dedicar un article divulgador el 1772. El mestre cerveser Felip Costa va obrir el 1806 el primer establiment on es va elaborar cervesa, però la birra no va guanyar adeptes fins el 1814, després de l’ocupació napoleònica. El 1838 l’italià Andrés Ansaldi obrí una fàbrica-despatx a la Rambla, davant l’església de Santa Mònica i el 1856 la ciutat tenia cinc fàbriques i consumia 5.000 ampolles diàries.
Moritz, arriba el 1851
Louis Moritz Trautmann va néixer a Pfaffenhoffen, un nom que sona a alemany, com tot a Alsàcia, ja que allà es parla una modalitat d’alemany, i va arribar a Barcelona el 1851. Gràcies als seus coneixements cervesers va trobar feina en la fàbrica del francès Ernesto Ganivet. El 1856 comença a elaborar la seva pròpia cervesa, el 1858 adquireix la fàbrica, i el 1859 la de l’alemany Joan Maurer del Portal de Santa Madrona, inaugurada el 1837, convertint-se en un dels principals productors de Barcelona. El 1864 inaugura la nova fàbrica de la Ronda Sant Antoni, llavors la més gran de l’Estat.
Damm, fugint de la guerra
Els alemanys van ocupar Alsàcia tres vegades. A la primera, a la guerra francoprusiana, August Kuenztmann Damm i el seu cosí Joseph Damm, fugen i s’instal·len a Barcelona. El 1876 produeixen una marca pròpia d’estil alsacià que ja porta una estrella de cinc puntes, i el 1905 Damm inaugura la fàbrica, avui seu social, al carrer Rosselló. El 1921 el símbol passa a ser la marca amb Estrella Dorada, d’estil Pilsen, (nom que conserva fins 1991 quan passa a dir-se Estrella Damm), i el 1928 es crea l’Estrella Roja, d’estil Munic, que després de la Guerra Civil deixa de produir-se. Franco no permetia cap Estrella Roja, encara que fos només una cervesa.
Moritz tanca el 1978, però la sisena generació de la mateixa família reobre el 2004 i avui produeixen cervesa Moritz a la fàbrica de La Zaragozana a Saragossa, propietat de la família, elaborada amb aigua Font d’Or del Montseny.
JOSEP MARIA TORREMORELL (Economista)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024