La buscava, com qui busca un tresor, però la felicitat se’m resistia. Tossut de mena, vaig decidir sortir a cercar-la. El primer que vaig fer va ser anar a la biblioteca del carrer Blai. Potser allà descobriria alguna pista entre tants llibres, però les úniques coses que vaig trobar fullejant aquell embalum de literatura, van ser aventures, vides estroncades i històries d’amor impossibles. Per sort, la bibliotecària, una dona eixerida i entesa, em va recomanar un llibre d’autoajuda. Volia fullejar-lo de seguida i, per fer-ho, vaig seure a la terrassa del restaurant Mombiela. Sota una ombrel·la ben tibada i entre glops de cafeïna vaig devorar el primer capítol. Deia que la clau per aconseguir la felicitat era l’equilibri espiritual. Quan va ser l’hora de pagar, em vaig adonar que m’havia deixat la cartera a casa, per sort, el cambrer em va fiar el tallat exercint una amabilitat impròpia d’aquests temps. Vaig prosseguir amb la cerca, volia obtenir l’equilibri espiritual del qual parlava el llibre i se’m va ocórrer visitar el centre de ioga del carrer Mata. Quan vaig entrar per demanar informació, em van oferir una sessió gratuïta que començava en aquell precís moment. No m’ho podia creure, tanta sort de cop i volta. Vaig fer la classe i, amics, em vaig adonar que l’equilibri, és una cosa tan breu i inestable com la passió. Em sentia, si cap, més desorientat que abans. Esmaperdut, clenxinava un per un els carrers del barri, assaboria el desencís acompanyat de la cadència vital del tràfec de la gent. Sobtadament, vaig sentir un bon dia tan afable que va escapçar-me de soca-rel el capteniment. Provenia d’un rodamon que seia sobre la vorera acompanyat de dos gossos gegantins, vaig tornar-li la salutació amb certa reserva i ell, va assentir somrient, sense demanar res a canvi, com si la plenitud l’hagués segrestat de fa temps. Allò va donar-me un bri d’esperança i, sense saber com, vaig desembocar al Paral·lel. L’edifici de l’Arnau se’m va aparèixer com un gegant afeblit per la deixadesa. Vaig voler flairar el seu passat de disbauxa, creient possible que entre l’alegria d’un temps d’esplendor podria trobar la pista definitiva del que buscava. Però vaig topar-me amb runes d’una melangia que no sé per què em va resultar atractiva. Ja no sabia cap a on anar. Caminava sense rumb. Els carrers s’alzinaven al meu davant i les cames se m’afeblien. La darrera parada va ser al mirador del passeig de Miramar. Des d’allà podia veure tot el barri i ubicar els llocs per on acabava de passar; la biblioteca, el Mombiela, el centre de ioga, el carrer del rodamon i el Paral·lel. Vaig fer una foto de les vistes amb el telèfon mòbil i seguidament vaig buscar a Google la definició de felicitat: “estat de l’ànim plenament satisfet”. No em va costar gaire adonar-me que el Poble-sec i la gent amb qui m’havia topat, acabaven de satisfer, plenament, totes les necessitats que havia requerit el meu estat d’ànim capritxós.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)