(En aquesta història no s’ha maltractat cap animal, tampoc el gat que hi apareix)

Segrestar-li el gat no va ser la primera de les opcions. Havia provat d’acostar-me a la veïna demanant-li la sal, l’oli i fins i tot el sucre. Però res. No hi havia manera d’entaular una conversació amb ella i això em martiritzava, perquè m’agradava obsessivament. La idea del segrest, se’m va ocórrer un dia que observava la seva porta des de l’espiell de la meva. Em vaig adonar que, de vegades, quan arribava a casa, el gat se li escapolia entre les cames i es quedava atrapat a l’escala de l’edifici, fins que ella se n’adonava i sortia a buscar-lo. Vaig haver de fer guàrdia uns quants dies amb l’ull clavat a l’espiera i una tarda; patapam! Cop de porta i gat descuidat al replà. Vaig ser ràpid i no em vaig endur cap esgarrapada. Cal dir, que ja ho tenia tot a punt perquè l’animal se sentís com a casa seva; el millor dels pinsos, un llitet de viscoelàstica i la sorra perquè pogués fer les seves necessitats. De seguida vaig sentir l’eco de la veïna cridant el nom del gat. Va picar el meu timbre i em va preguntar si l’havia vist. Vaig respondre-li que no en sabia res. L’endemà, tot el barri estava ple de cartells amb la foto del felí i el telèfon mòbil de la veïna: Gat perdut. Vaig trucar-li i vaig proposar-li, educadament, fer una batuda conjunta. Quatre ulls veuen més que dos, veïna; vaig dir-li. Ella va acceptar agraïda. Vam recórrer el Poble-sec de punta a punta, mirant sota cada cotxe, preguntant a les botigues, als bars, fins i tot a l’església de Santa Madrona, on vam acabar posant una espelma i vam fer una pregària en nom de l’animal. Cansats, vam caminar cap al carrer Blai, on vam sopar plegats. Va ser llavors que, entre tapa i cervesa, vam connectar. Per fi! Creieu-me, va ser meravellós. Ens vam acomiadar en el replà, fent-nos un petó curt als llavis. El pla, sens dubte, estava funcionant. Abans d’entrar a casa, ja havia decidit tornar-li el gat l’endemà, volia fer veure que l’havia trobat a prop de l’edifici i endur-me el mèrit. Però, malaguanyat Karma! Tan bon punt vaig creuar el rebedor, em vaig trobar l’animal ajagut al bell mig del menjador amb el rigor mortis estampat als bigotis. Vaig provar de reanimar-lo utilitzant un protocol de primers auxilis prou acurat, però el malparit estava més mort que en Tutankamon. I just en aquell maleït moment, va sonar el timbre. Era la veïna, amb dues birres a les mans; fem l’última? D’una revolada vaig haver de guardar el llitet, la sorra, el pinso i vaig amagar el cadàver al congelador.

Tot anava fantàsticament bé. Ens vam beure les cerveses, ens vam petonejar i quan el llit ens reclamava per consumar l’estrena del nostre amor, la nevera va miolar amb una estridència que em va delatar. Ja us podeu imaginar el desastre. Quasi em denuncia, a sobre que li havia cuidat l’animal! I és que avui dia no te’n pots fiar del veïnat, tenen massa vides, com els gats.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)