Connecta amb nosaltres

Història

Molts dels antics edificis es van enderrocar

6 d’octubre de 1972 Inaugurat el nou edifici de l’escola del Bosc de Montjuïc

Publicat

on

L’Escola del Bosc de Montjuïc s’inaugurà el 8 de maig de 1914, en terrenys cedits pel jutge, advocat i periodista Josep Laribal. Una part d’aquella finca són els actuals jardins de Laribal i de la Font del Gat, així com el museu Etnològic, l’actual Fundació Joan Miró i l’Escola del Bosc.

Situada al llindar sud de la finca, al capdamunt de les escales del carrer de Margarit, la casa principal de la finca era un palauet d’estil neoàrab; i l’arquitecte Antoni Falguera  dirigí les obres per adaptar el xalet al seu nou ús, com a menjador dels infants. L’edifici més notable de l’ampliació escolar tenia una entrada amb columnes, a l’estil dels temples greco-romans clàssics. A l’interior, l’aula més àmplia tenia unes pintures murals al fresc, amb escenes bucòliques, que en el seu dia foren objecte d’interès de les importants i nombroses visites que rebé l’escola durant les primeres dècades.

Inspirada en l’escola a l’aire lliure alemanya de Charlottenburg, l’Escola del Bosc fou pionera en la renovació pedagògica. Al capdavant hi havia Rosa Sensat i Antolí Monroy, directors de la secció de noies i de nois, respectivament. Juntament amb l’Escola del Mar, a la platja de la Barceloneta i destruïda durant la guerra pels bombardejos de l’aviació italiana, l’Escola del Bosc era l’exemple d’escola moderna i d’orientació pedagògica integral de l’infant amb la natura; i suposà la implicació municipal en una nova escola laica.

El 1921, l’escola es completà amb la construcció del pavelló dels nois, que és l’únic que actualment resta de l’antiga escola. Aquest projecte anà a càrrec d’Alfons Florensa, arquitecte municipal. L’escola disposava d’edificis, amb un pati cobert per als dies de pluja, amb marquesines exteriors de vidre que hi permetien l’accés des de les aules sense mullar-se, i d’una bona zona de bosc, que permetia de fer-hi classes quan arribava el bon temps, amb taules i cadires plegables que el mateixos infants organitzaven per cursos.

Tot aquest moment de puixança, que es reforçà notablement durant el període republicà, fou estroncat amb l’entrada de les tropes franquistes i la llarga dictadura del general Franco. Fou precisament en aquesta època, i més concretament en temps de l’alcalde Porcioles, quan es decidí enderrocar tots els edificis, a excepció del dels nois, i edificar un bloc més gran i compacte, que és el que està actualment en ús.

A diferència dels edificis inicials de la finca Laribal, dels bastits per adaptar l’espai a escola i del bloc dels nois, l’aulari de 1972 té un escàs interès arquitectònic i funcional, ja que molts criteris d’adaptació de l’escola a l’entorn natural es bandejaren, cosa que obligà a fer moltes escales i suposà la pèrdua de la gran lluminositat de les aules originals. De l’entrada en servei del nou edifici de l’Escola del Bosc de Montjuïc, ara fa 50 anys.

Continua llegint

Història

La font de la plaça d’Espanya

Publicat

on

Per

La porta d’entrada a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 era la plaça d’Espanya, amb la font commemorativa al centre. Aquesta obra de Josep Maria Jujol està formada per un estany central d’aigua de planta triangular que s’orienta en direcció a les sis vies que convergeixen a la plaça.

La columnata, també triangular, amb espais esfèrics per col·locar-hi grups escultòrics, representa els tres mars de la península Ibérica amb els seus principals rius: l’Ebre, amb els seus afluents, envia l’aigua al Mediterrani, mentre que el Guadalquivir i el Tajo ho fan a l’Atlàntic i uns petits rius ho fan al Cantàbric. Tots aquests rius estan representats per escultures de Miquel Blai.

A cada un dels vèrtexs superiors del triangle, amb escultures dels germans Oslé (Miquel i Llucià) s’hi representa l’Abundància, la Salut Pública i la Navegació com a símbol dels fruits que dona el mar. A cada cantonada del triangle hi ha una columna amb inscripcions que simbolitzen la Nació Espanyola, amb Ramón Llull, Santa Teresa de Jesús i Sant Ignasi de Loiola; la Proesa, amb Pelayo, Jaume I i Isabel la Catòlica i la Cultura amb Ausiàs March i Cervantes.

A la part superior de la columnata hi ha un peveter amb foc i tres Victòries de l’escultor Frederic Llobet que simbolitzen la Religió, les Arts i l’Heroisme com a base del sacrifici d’Espanya per la civilització.

El foc, com a contrapunt de l’aigua, així com tots el altres símbols, volen representar un poema d’arquitectura-escultura d’Espanya dins la plaça del mateix nom, tot i que durant la inauguració de l’Exposició la plaça d’Espanya encara no estava acabada. 

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint

Història

6 de maig de 1995 | S’inaugura el parc de les tres xemeneies i el mirador

Publicat

on

Fins a finals del segle XX, la zona del Poble-sec que actualment es coneix com a Hortes de Sant Bertran, era el sector més industrial de tot el barri. Això era degut a dos motius: les dues centrals elèctriques de Mata i de Carrera, i la proximitat immediata del port. Per aquesta raó, l’espai va ser ocupat per indústries relacionades amb aquestes activitats i per molts magatzems, necessaris per a la gestió fabril i comercial.

D’una banda, el port va anar creixent, especialment a partir dels anys 60, cap al sud, és a dir, cap a Can Tunis i la Zona Franca. Això va motivar el desplaçament de les indústries i serveis inherents, cap a la nova d’influència portuària. Així, molts dels antics magatzems i de les fàbriques, petites i mitjanes, van quedar en desús. Aquest fet va possibilitar la construcció de blocs nous d’habitatges, com els de Vila i Vilà – Palaudàries – Albareda – Puig i Xoriguer; i també dels de la cooperativa de Sant Pere Claver dels anys 70 i 80. També es van crear nous serveis, com la llar de la fundació Arrels a Puig i Xoriguer, el 2007; l’hotel Grums, el 2011 (abans editorial Escudo de Oro); o, el 2012, el centre cultural Albareda.

D’altra banda, la central tèrmica del carrer de Carrera, que abastia d’electricitat els tramvies de la ciutat des de 1899, va quedar fora de servei el 1968, quan es va tancar la darrera línia que subministrava. De fet, on s’emmagatzemava el seu carbó, es va obrir l’institut Consell de Cent (1996), un centre de secundària que des de feia anys reivindicaven els veïns.

Pel que fa a la central elèctrica de Mata, la de les tres grans xemeneies que abastien d’electricitat la ciutat, va funcionar entre 1895 i 1987, per després ser desmantellada. Coneguda popularment per La Canadenca, era la fàbrica més important del barri, la seva lluita obrera de 1919 havia aconseguit establir la jornada de vuit hores; i va tancar després de gairebé un segle de servei. Amb les transformacions dels Jocs Olímpics es van fer els edificis que actualment envolten les tres xemeneies, propietat llavors de Fecsa-Endesa i de Red Eléctrica Española (avui dia en estat deplorable). Un cop alçats aquests blocs, destinats a oficines i serveis, es va urbanitzar el parc de les Tres Xemeneies a tot l’espai que havia quedat buit. Una zona verda que s’inauguraria el 6 de juny de 1995.

En paral·lel, després d’uns notables treballs de transformació, la zona compresa entre la vorera de muntanya del passeig de Montjuïc (que abans ocupaven fàbriques, magatzems i alguns habitatges) i els jardins de Miramar i l’antic camí del castell, dit de la Vinyeta, va passar a formar part del nou Mirador del Poble-sec, inaugurat per l’alcalde Maragall en la mateixa data. Recentment, s’han remodelat aquests jardins per la degradació a què havien arribat.

De la inauguració del parc de les Tres Xemeneies i del Mirador del Poble-sec, ara fa 30 anys.

Continua llegint

Història

La plaça de l’Univers

Publicat

on

Per

Un dels llocs que no ha perdurat amb el temps, i que era un dels espais més emblemàtics de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, és la plaça de l’Univers, situada a l’avinguda Maria Cristina, entre el Palau de Comunicacions i Transports i el Palau de Projeccions. Era un petit jardí d’aigua i llum projectat per Carles Buïgas amb l’escultura El Treball de l’escultor Josep Llimona.

Al fons es podia observar el Palau d’Art Tèxtil i al costat la imponent Torre de la Llum, de 50 metres d’alçada i de forma molt similar a les torres venecianes de la plaça Espanya; per a la seva il·luminació es van utilitzar 164 llums tubulars per a la cúpula, 330 per al far i 319 per a les balustrades al voltant del cos central, il·luminat amb 20 reflectors.

Al voltant del jardí d’aigua i llum hi havia deu pavellons privats coronats per un sostre esglaonat que a la nit quedava il·luminat i donava una sensació de majestuositat amb la Torre de la Llum al fons.

Un dels pavellons privats, situat a l’entrada d’aquesta plaça, era el d’Electric Suppliers Co. SA que fou l’empresa encarregada de realitzar tota l’electrificació de l’Exposició de 1929, després d’aconseguir guanyar la licitació per donar llum a tota la muntanya de Montjuïc per a l’esdeveniment.

A banda d’aquest pavelló, i entre d’altres, en aquesta plaça també hi havia els pavellons de Paper de fumar Bambú i de la Compañía de Seguros La Equitativa.

De dia aquesta plaça era una atracció pel seu traçat i per l’especial equilibri de dimensions, i a la nit convertia en realitat un somni de fades amb els jocs d’aigua i llum. •

Josep Guzmán (CERHISEC)

Continua llegint
PUBLICITAT

El més llegit

Copyright © ZonaSec Comunicació, 2024