Abans dels successos del dia del núvol verd, sempre el veiem assegut al mateix banc de la poblesequina plaça Navas. Es passava les hores parlant amb els ocells i alimentant-los. Tothom creia que estava boig, però no molestava ningú. Era alt, de pell bruna i tenia una barba espessa i blanca, com de mag medieval. No demanava almoina, però sempre col·locava un potet al davant del banc que acompanyava d’un cartell on es llegia: “per als ocells”. Els donava menjar de bec a bec i, quan ho feia, aprofitava l’avinentesa per xerrar amb ells, en el seu idioma. Sempre l’acompanyava una oreneta que se li enfilava fins a l’espatlla. Jo, com tot el barri, pensava que aquell home estava tocat de l’ala. Setmanes abans del dia del núvol verd, vaig interaccionar amb ell. La meva filla i jo passàvem pel seu davant quan vam veure com uns nens l’estaven insultant: “Boig de merda!”. Em va sortir de l’ànima ficar-m’hi i fer fora els marrecs a crits. Després, la meva filla li va regalar l’entrepà del berenar: ‘‘Té, per als ocells’’. L’home i l’oreneta ens van mirar als ulls i van assentir alhora, en un gest d’agraïment. Crec que tot aquell altercat, d’alguna manera, ens va salvar la vida.

Els successos del dia del núvol verd van transcórrer una xafogosa tarda d’octubre. L’estiu s’allargava i no deixava espai a la tardor. Jo tornava de l’escola amb ma filla, vaig seure amb altres pares a una de les terrasses de la plaça Navas a fer un beure i ella va posar-se a jugar amb els seus amics. Recordo com, sobtadament, el cel es va enterbolir, tornant-se d’un color maragda intens. La veritat és que era bonic de veure i, tot i que era rar, aquell núvol verdós no semblava cap amenaça. Va ser llavors que vaig sentir els crits: ‘‘Marxeu a casa vostra!”. Era l’home dels ocells des del seu banc. Ningú va fer-li cas. Suposo que és el que passa quan et prenen per boig. Ell va insistir, fins que algú li va exigir que callés de mala manera. Vaig poder veure com em va mirar uns segons abans que li xiuxiueges alguna cosa a la seva oreneta, que seguidament va batre les ales per sortir volant, emetent un xiscle eixordador que l’home imitava des del banc. De cop i volta, van aparèixer innumerables estols d’ocells que es van col·locar sobre els nostres caps, a uns cinquanta metres d’alçada. Semblaven atrets pels crits de l’home i l’oreneta. Aquell embalum d’aus va agrupar-se igual que un eixam d’abelles, formant una mena de mur que va eclipsar-nos el cel. Durant uns cinc minuts es va fer de nit. Les xarxes bullien amb fotografies increïbles del succés. Després, simplement, es van dispersar, com el núvol verd, que ja havia desaparegut. No va passar ni una hora que la xarxa va tornar a bullir amb fotos d’un nombre ingent d’ocells morts al parc de Montjuïc, un fet sense precedents que va ser estudiat per una comissió científica. En poc temps es va saber que aquell núvol verd havia descarregat una pluja àcida i tòxica sobre els lloms de les aus que ens van fer d’escut. Ningú va tornar a veure l’home mai més i, ningú encara s’ha atrevit a dir que l’home que parlava ocell ens va salvar la vida.

ISAAC CORTÉS i DOMINGO (Instagram: @isaacicd)